Текст книги "Assassinat a l'Orient Express"

Автор книги: Агата Кристи

сообщить о нарушении

Текущая страница: 9 (всего у книги 12 страниц)

Ella, completament tranquil·la, va contestar:

– Vostè creu que jo em referia a l’assassinat?

– Sóc jo qui pregunta, mademoiselle.

La noia va deixar anar un sospir i es quedà pensarosa durant uns moments. Finalment, com si retornés de la seva abstracció, va contestar:

– Aquelles paraules, naturalment, tenien un significat, monsieur,però m’és impossible de confessar-lo. Només puc donar-li la meva paraula d’honor que els meus ulls no s’havien posat mai damunt aquest home, Ratchett, fins que l’he vist en aquest tren.

– ¿Haig d’entendre, doncs, que vostè es nega a donar-me l’explicació d’aquestes paraules?

– Sí…, si vostè ho planteja d’aquesta manera. M’hi nego. Aquelles paraules es referien a un… a una tasca que jo havia emprès.

– Una tasca que ara ja s’ha acabat?

– Què vol dir amb això?

– Que ja està acabada, no és cert?

– Què li ho fa suposar?

– Escolti, mademoiselle.Ara li vull recordar un altre incident. Aquest tren va arribar amb retard el dia de la nostra arribada a Istanbul. Vostè estava molt nerviosa, mademoiselle.Vostè, que és tan tranquil·la i tan serena i posseeix un control de si mateixa tan extraordinari. Vostè havia perdut la calma.

– No volia perdre la meva correspondència.

– És això el que vostè va dir. Però, mademoiselle, l’Orient Express surt d’Istanbul cada dia de la setmana. Encara que vostè hagués perdut l’enllaç, només li hauria representat un retard de vint-i-quatre hores.

MissDebenham, per primera vegada, va començar de donar mostres de nerviositat.

– Sembla que vostè no pugui comprendre que es poden tenir amics a Londres esperant la nostra arribada i que el retard d’un dia sigui causa de trastorns i molèsties.

– Ah, és per aquest motiu? ¿Té amics que l’estan esperant? No vol causar-los molèsties?

– Naturalment.

– I… és curiós…

– Què és curiós?

– En aquest tren s’ha produït novament un retard. I aquesta vegada és molt més greu, ja que no existeix la possibilitat de trametre cap telegrama als seus amics, ni de parlar amb ells…, telefonar-los, ja ho comprèn, oi?

Mary Debenham va somriure, malgrat ella.

– Efectivament, és amoïnós no poder-los avisar ni per telègraf, ni per telèfon.

– Malgrat això, mademoiselle,aquesta vegada les seves maneres són totalment diferents. Vostè no demostra cap impaciència. Se la veu tranquil·la i filosòfica.

Mary Debenham va tornar-se lleugerament vermella i va mossegar-se el llavi. No se sentia amb ànim de somriure.

– No contesta, mademoiselle?

– Ho sento. No veig que hi hagi res a contestar.

– Sí, l’explicació del seu canvi d’humor.

– Crec, monsieurPoirot, que està donant massa importància a una cosa que realment no en té cap.

Poirot va allargar les mans en un gest d’excusa.

– Potser és una falta pròpia de nosaltres, els detectius. Nosaltres esperem sempre que el comportament sigui conseqüent. No admetem els canvis d’humor.

Mary Debenham no va contestar.

– ¿Vostè coneix bé el coronel Arbuthnot, mademoiselle?

Va semblar que s’animava amb el canvi de tema.

– L’he vist per primera vegada en aquest viatge.

– ¿Té, vostè, alguna raó per a suposar que el coronel coneixia misterRatchett?

Va negar amb el cap decisivament.

– Estic segura que no.

– Per què n’està tan segura?

– Per la seva manera de parlar.

– Tanmateix, mademoiselle,hem trobat un netejador de pipes a terra del compartiment del mort. I el coronel Arbuthnot és l’únic home del tren que fuma amb pipa.

Poirot no treia els ulls del damunt de la noia, però ella no va demostrar ni sorpresa ni emoció, va limitar-se a dir:

– Això és un contrasentit. És completament absurd. El coronel Arbuthnot és el darrer home de qui pot sospitar-se d’haver comès un crim…, especialment un crim tan teatral com aquest.

Això era exactament el que pensava Poirot i va estar a punt de confessar-ho. Però, en canvi, va dir:

– Cal que li recordi que no el coneix pas massa bé, mademoiselle.

Ella va arronsar-se d’espatlles.

– El conec suficientment.

Poirot va contestar molt amablement:

– ¿Segueix negant-se a dir-me el significat d’aquelles paraules: «Quan tot hagi acabat»?

Ella va respondre fredament:

– No haig d’afegir res més.

– Perfectament. És igual -contestà Hercule Poirot-. Ja ho descobriré.

Va fer una inclinació de cap i va abandonar el compartiment, tancant la porta darrera d’ell.

– Vol dir que ha estat prudent, amic meu? -va preguntar monsieurBouc-. L’ha posada en guàrdia… i, de retruc, també al coronel Arbuthnot.

–  Mon ami,si vostè vol caçar un conill, posi una fura en el seu cau, i si el conill és dins, sortirà corrents. És això el que jo he fet.

Van entrar al compartiment de Hildegarde Schmidt.

La dona els esperava dreta, ben disposada, respectuosa, però la cara era completament inexpressiva.

Poirot va donar un cop d’ull al maletí posat damunt el seient. Després va fer un senyal a l’empleat perquè baixés la maleta gran del portabagatges.

– Les claus? -va dir.

– No està tancada, monsieur.

Poirot va obrir les tanques i aixecà la tapa.

– Ah! -exclamà, girant-se cap a monsieurBouc-. Recorda què vaig dir-li? Miri aquí un moment.

Damunt de tot de la maleta hi havia, tot rebregat, un uniforme de color marró dels Wagons-Lits.

–  Ach!-va exclamar la cambrera-. Això no és pas meu! No he tocat aquesta maleta d’ençà que vam sortir d’Istanbul. Poden creure’m. És cert! És cert!

Mirava l’un i l’altre amb cara suplicant.

Poirot va agafar-li el braç, amb gest tranquil·litzador.

– No, no -digué Poirot amablement-. Tot és correcte. La creiem. No es posi nerviosa. Estic tan segur que vostè no va amagar l’uniforme, com que és, vostè, una excel·lent cuinera. Perquè, vostè, és una bona cuinera, oi?

La bona dona va somriure, malgrat el seu espant.

– Sí, naturalment, totes les senyores m’ho han assegurat. Jo…

Va callar, amb la boca oberta, i espantada novament.

– No, no -va dir-li Poirot-. Pot estar segura que tot és conforme. Miri, ara li explicaré com va succeir. Aquell home, l’home que vostè va veure amb l’uniforme dels Wagons-Lits, surt del compartiment del mort. Topa amb vostè. Això és una contrarietat per a ell. Esperava que no el veuria ningú. Què fa, aleshores? Cal desfer-se de l’uniforme. Per a ell no és ja una salvaguarda, sinó un perill.

La mirada de Poirot es va dirigir a monsieurBouc i al doctor Constantine, els quals estaven escoltant atentament.

– Està nevant, com poden veure. La neu destarota tots el seus plans. On pot amagar aquella roba? Tots els compartiments són plens. No, passa per davant d’un en què la porta és oberta i el veu desocupat. Deu pertànyer a la dona amb la qual acaba de topar. Entra al compartiment, es treu l’uniforme i el fica ràpidament a la maleta que hi ha en el portabagatges. D’aquesta manera és possible que passi algun temps abans no es descobreixi.

– I després? -preguntà monsieurBouc.

– Això és el que hem de tractar de descobrir -respongué Poirot amb mirada significativa.

Va agafar l’uniforme. Li mancava un botó, el tercer. Va ficar la mà a la butxaca i va treure una clau de pas com les que fan servir els conductors per a obrir els compartiments.

– Aquí hi ha l’explicació de com el nostre home va poder passar a través de les portes tancades -digué monsieurBouc-. Les seves preguntes a mistressHubbard eren innecessàries. Tancada, o no tancada, a l’home va ser-li fàcil de passar per la porta de comunicació. Després de tot, si es té un uniforme de vagó llit, també es por tenir una clau de pas.

– Per què no, això és? -respongué Poirot.

– Ho hauríem hagut d’imaginar, certament. Recordeu que Michel va dir que la porta del compartiment de mistressHubbard que dóna al corredor era oberta quan ell va acudir a la trucada de la senyora.

– Exactament, monsieur-va dir el conductor-. És per això que vaig pensar que la senyora devia somiar.

– Ara serà molt fàcil -va afegir monsieurBouc-. Sens dubte el criminal va voler tancar la porta de comunicació, però segurament degué sentir algun moviment en el llit i es va espantar.

– Ara ens toca de cercar el quimono de color escarlata -digué Poirot.

– Exactament. Però els dos darrers compartiments que ens falta examinar, són ocupats per homes.

– Amb tot, els examinarem.

– Oh!, segurament. A més, recordo perfectament la seva profecia.

Hector MacQueen va accedir amablement a l’escorcoll.

– Creia jo que vindrien més aviat -va dir amb un trist somriure-. Decididament, sóc el viatger més sospitós de tot el tren. Només falta trobar un document en què s’especifiqui que el vell em deixa tota la seva fortuna i això aclarirà les coses.

MonsieurBouc va dirigir-li una mirada plena de desconfiança.

– Dispensin la meva broma -digué, ràpidament MacQueen-. No m’ha deixat cap cèntim, en realitat. Jo només li era útil per als idiomes i coses per l’estil. Qui parli només un bon americà, no és apte d’anar pel món. Jo no sóc un gramàtic, però sé anar de compres i m’espavilo en francès, alemany i italià.

La seva veu era una mica més greu que de costum. Semblava com si estigués lleugerament intranquil per l’escorcoll, malgrat la seva voluntat.

Poirot va alçar el cap.

– Res! -digué-. Ni tan sols un llegat comprometedor!

MacQueen va sospirar.

– Bé, m’he tret un pes del damunt -digué humorísticament.

Es traslladaren al darrer compartiment. L’examen dels bagatges del robust italià i del criat no va donar cap resultat.

Els tres homes van reunir-se al final del vagó, mirant-se els uns als altres.

– Què cal fer? -preguntà monsieurBouc.

– Retornem al vagó restaurant -digué Poirot-. Nosaltres sabem, ara, tot el que podem saber. Tenim les declaracions dels viatgers, el testimoniatge dels seus equipatges i la prova dels nostres ulls. No podem esperar cap més ajut. Ara ens toca de fer treballar els nostres cervells.

Es va palpar les butxaques per tal de cercar l’estoig de cigarretes. Aquest era buit.

– Tornaré dintre un moment -els digué-. Necessito cigarretes. L’assumpte és molt difícil, un assumpte molt curiós. Qui portava el quimono escarlata? ¿On ha passat? Voldria saber-ho. Hi ha alguna cosa en aquest cas…, algun factor… que se m’escapa! És difícil perquè ho han fet difícil. Ja ho discutirem. Perdoneu-me un moment.

Va allunyar-se ràpidament pel passadís en direcció del seu compartiment. Sabia que tenia una provisió de cigarretes en una de les maletes.

Va baixar-la del portabagatges i va obrir-la. Va quedar parat.

Curosament plegat, damunt la primera safata de la maleta hi havia un quimono fi de seda de color escarlata amb uns dragons brodats.

– Bah! -va murmurar-. Això és un desafiament. Molt bé. L’accepto.

Tercera part

Hercule Poirot jeu i reflexiona

Capítol I

Qui d'ells?

MonsieurBouc i el doctor Constantine estaven parlant junts quan Poirot va entrar al vagó restaurant. MonsieurBouc semblava decepcionat.

– Le voilà-va dir en veure Poirot. I afegí, mentre el seu amic s’asseia-: Si resoleu aquest cas, mon cher, creuré en miracles!

– Tant el preocupa aquest cas?

– Naturalment, em preocupa molt. I el que és pitjor és que no hi trobo ni cap, ni peus.

– Jo tampoc -va dir el doctor mirant Poirot amb gran interès.

– Per ser franc -digué-, no comprenc què podrà fer ara.

– No? -digué Poirot pensarós.

Va treure el seu estoig de cigarretes i va agafar-ne una. Els seus ulls tenien una mirada somiadora.

– Heus ací què té d’interessant aquest cas per mi -digué-. I és que és diferent de tots els procediments normals. Les persones a les quals hem interrogat, ¿ens han dit la veritat o bé han mentit? No tenim cap mitjà de comprovar-ho… exceptuant els que nosaltres puguem idear. És un exercici del cervell.

– Tot això està molt bé -digué monsieurBouc-. Però, què n’heu tret fins ara?

– Ja vaig dir-vos-ho, precisament. Tenim les declaracions dels viatgers i el testimoniatge dels nostres ulls.

– Molt boniques les declaracions dels viatgers! No ens han dit res!

Poirot va moure el cap.

– No estic d’acord amb vós, amic meu. Les declaracions dels viatgers ens han proporcionat uns quants punts molt interessants.

– De debò? -respongué escèpticament monsieurBouc-. Doncs, jo, no me n’he assabentat.

– Perquè no devíeu escoltar.

– Bé, digueu-me, doncs, què és el que m’ha passat per alt.

– Us posaré només un exemple: la primera declaració que vam sentir…, la del jove MacQueen. Aquest va dir, segons el meu parer, una frase molt significativa.

– Respecte a les cartes?

– No, no respecte a les cartes. Si la memòria no em falla, les seves paraules van ser: «Viatjàvem molt. MisterRatchett volia veure món. Però tenia la dificultat de no conèixer idiomes. Jo feia més de corresponsal que de secretari».

La seva mirada va anar del doctor a monsieurBouc.

– Què? Encara no ho han comprès? És inexcusable…, ja que tingueren una segona oportunitat quan més tard va dir: «Qui parli només un bon americà, no és apte d’anar pel món».

– I això què vol dir?

– Bah! Vós voleu que us ho doni tot ben pastat! Bé, aquí va! Mister Ratchett no parlava francès.Tanmateix, quan el conductor va acudir a la trucada del seu timbre, va ser una veu parlant francès que ell va sentir dient-li que era una equivocació i que no el necessitava. Va ser, a més a més, una frase perfectament idiomàtica que va emprar i no la que hauria dit un home amb pocs coneixements de francès: Ce n’est rien. Je me suis trompé.

– És veritat -va exclamar Constantine, molt excitat-. Ho hauríem hagut de veure! Recordo que vostè va recalcar les paraules quan ens les va repetir. Ara comprenc la seva resistència a voler confiar en el testimoniatge del rellotge. A la una menys vint-i-tres minuts, Ratchett ja era mort.

– I va ser el seu assassí qui va parlar! -respongué monsieurBouc tot impressionat.

Poirot va alçar una mà.

– No anem tan de pressa. I no suposem més del que en realitat sabem. Podem dir, això sí, que a la una menys vint-i-tres minuts, alguna altra persona es trobava en el compartiment de Ratchett i que aquesta persona o era francesa o parlava perfectament el francès.

– Sou molt prudent, mon vieuxl

– Només es pot avançar d’un pas cada vegada. No tenim veritables «proves» que Ratchett fos mort a aquella hora.

– Hi ha també el crit que vós vau sentir.

– Sí, és cert.

– Segons com es vegi -digué, pensarós, monsieurBouc-, aquest descobriment no canvia massa les coses. Vós vau sentir algú que es movia a l’altre costat de paret. Aquell «algú» no era Ratchett, sinó un altre home. Indubtablement devia estar rentant-se les mans ensangonades després del crim i cremant la carta comprometedora. Després va esperar fins que tot estigués ben tranquil. Quan es va creure segur i la «costa sense moros», va tancar i va posar la cadena de la porta de Ratchett per dins i va obrir la porta de comunicació amb el compartiment de mistressHubbard i va sortir per allà. És exactament la suposició que vam fer, amb la diferència que Ratchett va ser assassinat mitja hora abans.El rellotge fou posat a un quart de dues per tal de crear una coartada.

– No existeix tal famosa coartada -digué Poirot-. Les busques del rellotge marcaven un quart de dues, l’hora exacta en què l’intrús va abandonar realment l’escena del crim.

– Certament -respongué monsieurBouc una mica confós-. Aleshores, què us suggereix el rellotge?

– Si les busques han estat alterades (i observin que dic «si»), l’hora que marcaven «cal» que tingui forçosament un significat. La natural reacció seria de sospitar d’algú que tingués una perfecta coartada per a aquesta hora…, en aquest cas un quart de dues.

– Sí, sí -va dir el doctor-. Aquest raonament és bo.

– Caldria també dedicar una mica d’atenció a l’hora que l’intrús va «entrar» al compartiment. ¿Quan va tenir l’ocasió de fer-ho? Tret que suposem una complicitat del veritable conductor, només va haver-hi un moment possible: durant el temps que el tren estigué aturat a Vincovci. Després que el tren va deixar aquesta estació, el conductor va seure en el petit seient del passadís, en un lloc on qualsevol dels viatgers no s’hauria fixat en l’empleat dels Wagons-Lits; l’única persona que podia haver-se fixat en l’impostor, era el veritable conductor. Però mentre el tren està aturat a Vincovci, el conductor baixa a l’andana. Aleshores, la «costa està lliure de moros». Comprenen, ara, el meu raonament?

– Però, segons aquest raonament -digué monsieurBouc-, «cal» que aquest intrús hagi estat un dels viatgers -digué monsieurBouc-. I tornem a ser al mateix lloc on érem. Qui d’ells?

Poirot somrigué.

– He fet una llista -va dir-. Si voleu examinar-la potser us refrescarà la memòria.

El doctor i monsieurBouc es disposaren a estudiar la llista junts. Era escrita d’una manera metòdica i ordenada segons l’ordre pel qual havien estat interrogats els passatgers.

Hector MacQueen:Súbdit americà. Llitera número 6. Segona classe.

Motiu: ¿Possiblement originat per les relacions amb el mort?

Coartada: Des de mitjanit a les dues de la matinada. (Des de mitjanit fins a dos quarts de dues, té el testimoniatge del coronel Arbuthnot, i des d’un quart de dues fins a les dues garantit pel conductor.)

Proves en contra: Cap.

Circumstàncies sospitoses: Cap.

Conductor Pierre Michel:Súbdit francès.

Motiu: Cap.

Coartada: Des de mitjanit fins a les dues de la matinada. (Vist per Hercule Poirot en el passadís al mateix temps que va sentir-se la veu des de dins el compartiment de Ratchett, a les dotze trenta-set. De la una a la una setze confirmada pels altres dos conductors.)

Proves en contra: Cap.

Circumstàncies sospitoses: L’uniforme de Wagons-Lits trobat és un punt a favor seu, ja que sembla que sigui un intent per a fer recaure les sospites damunt d’ell.

Edward Masterman: Súbdit anglès. Llitera número 4. Segona classe.

Motiu: Possiblement originat per les seves relacions amb el mort, com a criat que era.

Coartada: Des de mitjanit fins a les dues de la matinada. (Testimoniada per Antonio Foscarelli.)

Proves en contra o circumstàncies sospitoses: Cap; exceptuant que és l’únic individu al qual, per la seva talla pot anar-li bé l’uniforme de Wagons-Lits. D’altra banda, no és fàcil que sàpiga parlar francès correctament.

Mistress Hubbard: Súbdita americana. Llitera número 3. Primera classe.

Motiu: Cap.

Coartada: Des de mitjanit fins a les dues de la matinada, cap.

Proves en contra o circumstàncies sospitoses: La història de l’home amagat al seu compartiment està confirmada per la declaració de Hardman i per la senyora Schmidt.

Greta Ohlsson: Súbdita sueca. Llitera número 7. Segona classe.

Motiu: Cap.

Coartada: Des de mitjanit fins a les dues de la matinada (testimoniada per Mary Debenham).

Nota: Va ésser l’última que va veure viu Ratchett.

Princesa Dragomiroff: Naturalitzada súbdita francesa. Llitera número 14. Primera classe.

Motiu: Havia estat íntimament relacionada amb la família Armstrong i era padrina de Sònia Armstrong.

Coartada: Des de mitjanit fins a les dues de la matinada. (Confirmada pel conductor i per la cambrera.)

Proves en contra o circumstàncies sospitoses: Cap.

Comte Andrenyi: Súbdit hongarès, passaport diplomàtic. Llitera número 13. Primera classe.

Motiu: Cap.

Coartada: Des de mitjanit fins a les dues de la matinada. (Confirmada pel conductor; però no cobreix el període que va de la una a un quart de dues.)

Comtessa Andrenyi: Igual que l’anterior. Llitera número 12.

Motiu: Cap.

Coartada: De mitjanit fins a les dues. Va prendre trional i va dormir. (Confirmada pel seu marit. El flascó de trional era en el seu armariet.)

Coronel Arbuthnot: Súbdit anglès. Llitera número 15. Primera classe.

Motiu: Cap.

Coartada: De mitjanit fins a les dues de la matinada. Va estar parlant amb MacQueen fins a dos quarts de dues. Va anar al seu compartiment i no va tornar a sortir. (Confirmat per MacQueen i el conductor.)

Proves en contra o circumstàncies sospitoses: El netejador de pipes.

Cyrus Hardman: Súbdit americà. Llitera número 16.

Motiu: Cap de conegut.

Coartada: De mitjanit fins a les dues de la matinada. No va sortir del seu compartiment. (Confirmat per MacQueen i el conductor.)

Proves en contra o circumstàncies sospitoses: Cap.

Antonio Foscarelli: Súbdit americà (italià de naixença). Llitera número 5. Segona classe.

Motiu: Cap de conegut.

Coartada: De mitjanit fins a les dues de la matinada. (Confirmat per Edward Masterman.)

Proves en contra o circumstàncies sospitoses: Cap, excepte que l’arma que va utilitzar-se s’adapta al seu temperament. (Vegeu monsieurBouc.)

Mary Debenham: Súbdita anglesa. Llitera número 6. Segona classe.

Motiu: Cap.

Coartada: De mitjanit fins a les dues de la matinada. (Confirmada per Greta Ohlsson.)

Proves en contra o circumstàncies sospitoses: Conversa sentida per Hercule Poirot i que ella es va negar a explicar.

Hildegarde Schmidt: Súbdita alemanya. Llitera número 8. Segona classe.

Motiu: Cap.

Coartada: De mitjanit fins a les dues de la matinada. (Confirmada pel conductor i per la princesa.) Es va ficar al llit. Va despertar-la el conductor a les dotze trenta-vuit aproximadament i van anar al compartiment de la seva mestressa.

Nota.– Les declaracions dels viatgers estan recolzades per les afirmacions del conductor dient que cap d’ells va entrar o sortir del compartiment de misterRatchett entre la mitjanit i la una de la matinada (hora en la qual ell va anar al vagó immediat) i d’un quart de dues fins a les dues de la matinada.

– Aquest document, ja poden comprendre-ho -digué Poirot-, és un senzill resum de les declaracions que ja hem sentit, arreglades per a major conveniència.

Amb una ganyota monsieurBouc li retornà la llista.

– No és molt aclaridor -digué.

– Potser trobarà més al seu gust aquest -digué Poirot amb un lleuger somriure allargant-li un segon full de paper.

Capítol II

Deu preguntes

En el paper hi havia escrit:

Coses que necessiten explicació:

1. El mocador marcat amb la inicial «H». ¿De qui és?

2. El netejador de pipes. ¿Li va caure al coronel Arbuthnot? O a qui?

3. Qui portava el quimono de color escarlata?

4. Qui era l’home o la dona disfressat amb l’uniforme d’empleat dels Wagons-Lits?

5. Per què les busques del rellotge marcaven un quart de dues?

6. L’assassí va cometre el crim a aquesta hora?

7. Abans d’aquesta hora?

8. Després d’aquesta hora?

9. Existeix la seguretat que Ratchett hagi estat apunyalat per més d’una persona?

10. Quina altra explicació pot haver-hi de les seves ferides?

– Bé, veiem ara què pot fer-se -va dir monsieurBouc una mica més animat davant aquest desafiament al seu talent-: Comencem pel mocador. Cal procedir amb ordre i mètode.

– Exactament -respongué Poirot movent el cap amb aire de satisfacció.

MonsieurBouc va prosseguir didàcticament.

– La inicial «H» pot referir-se a tres persones: mistressHubard, missDebenham, el segon nom de la qual és Hermione, i la cambrera Hildegarde Schmidt.

– Ah! Qui d’aquestes tres?

– És difícil de dir. Però jo «crec» que votaria per missDebenham. Pot fer-se anomenar pel segon nom i no pel primer. Hi ha algunes coses que la fan sospitosa. Aquella conversa que vós vau sentir, mon cher,era, certament, força curiosa, i, encara més, la seva negativa d’explicar-la.

– Doncs, segons la meva opinió, és l’americana -va dir el doctor Constantine-. Es tracta d’un mocador car, i les americanes, com tothom sap perfectament, no escatimen les despeses.

– Així doncs, eliminen, vostès, la cambrera? -va preguntar Poirot.

– Sí. Tal com ella mateixa va dir, aquest mocador pertany a una persona de classe rica.

– Anem per la segona pregunta: el netejador de pipes. ¿Li va caure al coronel Arbuthnot, o a alguna altra persona?

– Això ja és més difícil. Els anglesos no apunyalen. En això, vostè té raó. Més aviat crec que va ser alguna altra persona que el va deixar caure… i així fer recaure les sospites damunt el camallarg de l’anglès.

– Tal com va dir monsieurPoirot -digué, intervenint, el doctor– dues pistes són massa descuit. Estic d’acord amb monsieurBouc. El mocador va ser un veritable descuit…, per això ningú no admetrà de ser-ne el propietari. Però el netejador de pipes és una pista falsa. A favor d’aquesta teoria, recordarà que el coronel Arbuthnot no es va torbar gens i va confessar lliurement que fumava amb pipa i que utilitza aquesta classe de netejador de pipes.

– Raoneu molt bé -digué Poirot.

– Pregunta número tres. ¿Qui portava el quimono escarlata? -va continuar monsieurBouc-. Respecte a això, haig de confessar que no en tinc la més petita idea. ¿Teniu alguna opinió formada sobre l’assumpte, doctor Constantine?

– Cap.

– Aleshores cal que ens confessem batuts aquí. La pregunta següent té algunes possibilitats. ¿Qui era l’home o la dona disfressat amb l’uniforme dels Wagons-Lits? Respecte a aquesta pregunta podem contestar amb certesa que existeix un cert nombre de persones a les quals aquest uniforme no els aniria bé. Hardman, el coronel Arbuthnot, Foscarelli, el comte Andrenyi i Hector MacQueen són tots massa alts. MistressHubbard, Hildegarde Schmidt i Greta Ohlsson són massa fornides. Ens queda el criat, missDebenham, la princesa Dragomiroff i la comtessa Andrenyi…, i cap d’aquestes persones sembla probable! Greta Ohlsson d’una banda i Antonio Foscarelli per l’altra asseguren que missDebenham i el criat no van sortir de llurs compartiments. Hildegarde Schmidt afirma que la princesa no es va moure del seu i el comte Andrenyi ens ha dit que la seva esposa va prendre un específic per a dormir. Per tant, sembla impossible que hagi estat algú…, la qual cosa resulta completament absurda!

– Tal com diu el nostre vell amic Euclides -va dir en veu baixa Poirot.

– Cal que sigui, doncs, algú d’aquests quatre -va dir el doctor Constantine-. A menys que es tracti d’algú de fora que hagi trobat un amagatall…, i això ja hem convingut que no pot ser.

MonsieurBouc va passar a la pregunta següent de la llista.

– Número cinc. ¿Per què les busques del rellotge assenyalaven un quart de dues? Jo veig dues explicacions a aquesta pregunta. O bé va ser el criminal per tal d’establir-se una coartada i després va veure’s impossibilitat de sortir del compartiment quan havia calculat de fer-ho, potser perquè va sentir algun soroll, o bé… Esperin!, se m’ocorre una idea…

Els altres dos esperaren respectuosament mentre monsieurBouc lluitava en mental agonia.

– Jo ho tinc -digué finalment-. No va ser l’assassí de l’uniforme que va tocar el rellotge! Va ser la persona a la qual anomenarem el «Segon assassí», la persona esquerrana, en altres paraules, la dona del quimono escarlata. Aquesta va arribar més tard i va moure les busques del rellotge per tal d’establir-se una coartada.

– Bravo! -digué el doctor Constantine-. Això està molt ben ideat!

– De fet -digué Poirot-, la dona el va apunyalar a les fosques, sense saber que ja era mort, però alguna cosa va fer-li deduir que tenia un rellotge dins la butxaca del pijama; aleshores el va treure, va retardar les busques i el va abonyegar.

MonsieurBouc va mirar-lo fredament.

– No té res millor per a suggerir-nos? -va preguntar.

– De moment, no -va respondre Poirot-. Però no hi fa res -afegí-. Em penso que cap de vostès dos s’ha fixat en el punt més interessant respecte al rellotge.

– Té a veure amb la pregunta número sis? -va preguntar el doctor-. A la pregunta: «¿L’assassí va cometre el crim a un quart de dues?»… jo contesto: «No».

– Jo hi estic d’acord -respongué monsieurBouc-. «Abans d’aquesta hora?», jo responc: «Sí». ¿Vostè també, doctor?

El doctor va assentir amb el cap.

– Sí, però la pregunta: «Després d’aquesta hora?» pot contestar-se, també, afirmativament. Estic d’acord amb la seva teoria, monsieurBouc, i em penso que monsieurPoirot també ho està, encara que no vulgui confessar-ho. El «Primer assassí» va arribar «abans» d’un quart de dues, però el «Segon assassí» va arribar «després» d’aquesta hora. Respecte a la pregunta de la persona esquerrana, ¿no troben, vostès, que caldria fer alguna gestió per tal d’esbrinar qui, dels passatgers, és esquerrà?

– No he negligit pas aquest punt -contestà Poirot-. Vostès hauran pogut observar que he fet escriure a cada viatger el seu nom i la seva adreça. Naturalment això no és concloent, perquè algunes persones realitzen certes accions amb la mà dreta i d’altres amb l’esquerra. Per exemple, escriuen amb la mà dreta i juguen al golf amb l’esquerra. Tanmateix, ja és alguna cosa. Cada persona interrogada ha agafat la ploma amb la mà dreta… excepte la princesa Dragomiroff, la qual s’ha negat a escriure.

– La princesa Dragomiroff…, impossible! -digué monsieurBouc.

– Dubto que la princesa tingui prou força per a haver pogut infligir aquell cop particular que suposem donat amb la mà esquerra -digué el doctor Constantine-. Aquella ferida especial va ser feta amb una força considerable.

– Amb més força de la que és capaç una dona?

– Jo no dic tant. Però sí que amb més força de la que pot tenir una dona vella i de la complexió física de la princesa Dragomiroff, la qual és bastant feble.

– Però pot haver influït l’esperit sobre el cos -digué Poirot-. La princesa Dragomiroff té una gran personalitat i una immensa força de voluntat. Però deixem aquest assumpte de banda, de moment.

– Passem a les preguntes números nou i deu. «¿Existeix la seguretat que Ratchett hagi estat apunyalat per més d’una persona?» i «¿Quina altra explicació pot haver-hi de les seves ferides?». Segons la meva opinió, científicament parlant, no pot haver-hi cap altra explicació d’aquestes ferides. Suggerir que un home hagi copejat primer feblement i després amb violència; primerament amb la mà dreta i després amb l’esquerra, i després d’un interval d’una mitja hora, aproximadament, va infligir noves ferides al cos, ja mort, bah!, és un contrasentit.

– No -digué Poirot-. En efecte, és un contrasentit. Però ¿creu, vostè, que imaginar que hi ha hagut dos assassins és més versemblant?

– Com vostè mateix ha dit, ¿quina altra explicació pot haver-hi?

Poirot va contestar com si es parlés a si mateix:

– Això és el que jo em pregunto. És el que jo no deixo de preguntar-me.

Poirot va acomodar-se en el seu seient.

– D’ara endavant tot és aquí -digué copejant-se el front-. Ho hem escorcollat tot. Els fets són davant nostre, clarament disposats amb ordre i mètode. Els viatgers han desfilat tots per aquí, fent la seva declaració. Sabem tot el que es pot saber… «superficialment».

Va dirigir un somriure amistós a monsieurBouc.

– ¿Recordeu que vam fer broma sobre allò de jeure i de reflexionar? Bé, doncs, vaig a posar la meva teoria en pràctica… aquí, davant els vostres ulls. Vostès dos cal que facin el mateix. Jaiem tots tres, tanquem els ulls i «pensem»… Un o més viatgers han matat Ratchett. Qui de tots ells?