Текст книги "Assassinat a l'Orient Express"

Автор книги: Агата Кристи

сообщить о нарушении

Текущая страница: 7 (всего у книги 12 страниц)

Antonio Foscarelli va entrar al vagó restaurant amb pas decidit i lleuger, com un gat. Tenia una cara riallera. Era una cara típicament italiana, rodona i colrada.

Parlava bé i molt correctament el francès, només amb un lleuger accent.

– El seu nom és Antonio Foscarelli?

– Sí, monsieur.

– Pel que veig, vostè està naturalitzat americà.

L’americà va somriure.

– Sí, monsieur,és millor per als meus negocis.

– Vostè, és un dels agents de la casa Ford?

– Sí, veurà…

I es va llançar a una voluble explicació, al final de la qual no van entendre res dels procediments de venda de Foscarelli, dels seus viatges, dels seus ingressos i de la seva opinió dels Estats Units, considerant els altres països europeus com un factor menyspreable. Era un home al qual no calia treure-li les paraules de la boca, les deixava anar sense aturador.

El seu rostre bonàs i infantil demostrava gran satisfacció quan, amb un gest eloqüent, va fer una pausa i s’eixugà el front amb un mocador.

– Com poden veure -digué-, el negoci és molt important. Sóc un home del dia. Conec la manera de fer vendes!

– Així doncs, ¿fa ja més de deu anys que viu als Estats Units?

– Sí, monsieur.Ah!, encara recordo el dia que vaig agafar el vaixell: me n’anava a Amèrica, tan lluny! La meva mare, la meva germaneta…

Poirot va tallar aquesta ratxa de records.

– Durant la seva estada als Estats Units, ¿va tenir ocasió de conèixer el difunt?

– Mai. Però conec el tipus. Oh, sí! -Va fer petar els dits expressivament-. Molt respectable. Molt ben vestit, però a l’interior, tot podrit. Segons la meva experiència, jo diria que era un estafador. Li ofereixo la meva opinió pel que valgui.

– La seva opinió és molt encertada -digué Poirot secament-. Ratchett era Cassetti, el segrestador.

– Què li he dit? He après de conèixer la gent, només veient les cares. És necessari. Només a Amèrica poden ensenyar la manera de fer vendes.

– Recorda el cas Armstrong?

– No ho recordo bé. Em sembla que van raptar una nena, una nena petiteta. Recordo el nom. Sí, un cas molt tràgic. Aquestes coses només poden succeir -digué filosòficament– en les grans civilitzacions com Amèrica.

Poirot va tallar-li el discurs.

– ¿Va conèixer, vostè, potser, algun dels membres de la família Armstrong?

– No. Em penso que no. És difícil de dir. En conec tanta, de gent! L’any passat jo vaig vendre…

–  Monsieur,li prego que es limiti a parlar de l’assumpte.

Les mans de l’italià expressaren un gest d’excusa.

– Li demano mil perdons.

– Digui’m, faci’m el favor, què va fer, vostè, anit passada, tots els moviments exactes, a partir de després de sopar.

– Amb molt de gust. Vaig quedar-me al vagó restaurant tot el temps que vaig poder. És molt divertit. Vaig estar parlant amb un senyor americà, amb el qual compartia la taula. Ell ven cintes de màquines d’escriure. Després vaig anar-me’n cap al meu compartiment. Era buit. El desgraciat John Bull que l’ocupa junt amb mi, havia anat a veure què volia el seu amo. Finalment, va tornar, amb la cara llarga, com de costum. És un home que no parla; només diu sí i no. Una raça molt desgraciada, l’anglesa…, i molt poc simpàtica. Va asseure’s en un racó, tot encarcarat, llegint un llibre. Aleshores el conductor va venir i va fer els llits.

– Números quatre i cinc -va murmurar Poirot.

– Exactament…, el compartiment del final. Jo tinc la llitera de dalt. Vaig ficar-me al llit. Vaig posar-me a fumar i a llegir. El petit anglès tinc entès que patia de mal de queixal. Va treure una ampolleta que feia una olor fortíssima. Es va estirar al llit i anava gemegant. Jo vaig adormir-me. Quan vaig despertar-me encara seguia gemegant.

– ¿Sap, vostè, si va sortir del compartiment durant la nit?

– No ho crec pas. Segurament l’hauria sentit. El llum del passadís ve al davant i hom es desperta automàticament, creient que són les formalitats duaneres d’alguna frontera.

– Ha parlat alguna vegada del seu amo? ¿S’ha expressat amb odi en contra d’ell?

– Ja li he dit que no parla. No és simpàtic. Sembla un peix!

– Vostè fuma, què?, pipa, cigarretes o cigars?

– Només cigarretes.

Poirot li’n va oferir una, que ell va acceptar.

– Ha estat alguna vegada a Xicago? -preguntà monsieurBouc.

– Oh, sí. Una ciutat preciosa. Però conec molt millor Nova York, Washington, Detroit. ¿Ha estat, vostè, als Estats Units? No? Cal que els conegui.

Poirot va empènyer un full de paper davant l’americà.

– Faci el favor de signar aquí i posi la seva adreça habitual.

L’italià va escriure i va posar la rúbrica. Després va aixecar-se, sempre somrient.

– Això és tot? No em necessiten per a res més? Bon dia, senyors. Desitjo que puguem sortir ben aviat de tanta neu. Tinc un compromís a Milà. -Va moure el cap tristament-. Em sembla que perdré el negoci.

Va allunyar-se.

Poirot va mirar el seu amic.

– Ha viscut molt de temps a Amèrica -va dir monsieurBouc– i és italià, i els italians manegen el ganivet. I són uns grans mentiders! No m’agraden els italians!

–  Ça se voit!-digué Poirot amb un somriure-. Bé, és possible que tingueu raó, però haig de dir-vos, amic meu, que no hi ha cap prova en contra d’aquest home.

– I la psicologia? No apunyalen els italians?

– Sens dubte -respongué Poirot-. Especialment quan es disputen acaloradament. Però aquest, aquest és una altra classe de crim. Amic meu, jo tinc una petita idea que és un crim molt ben preparat, planejat i executat amb molta cura. No és pas…, com ho podria dir?, un crim «llatí». És un crim que demostra un cervell fred, resolt i reflexiu. Jo crec que és un cervell anglosaxó.

Va recollir els dos darrers passaports.

– Caldrà veure, ara -va afegir-, missDebenham.

Capítol XI

Declaració de miss Debenham

Quan missDebenham va entrar al vagó restaurant, va confirmar l’opinió que Poirot s’havia ja format d’ella.

Anava correctament vestida amb un vestit de jaqueta negre i una brusa francesa de color gris, els seus cabells ondulats estaven perfectament pentinats, sense que se’n bellugués ni un de sol. Les seves maneres eren tranquil·les i tan impertorbables com els seus cabells.

Va asseure’s davant Poirot i monsieurBouc i els va mirar com preguntant.

– El seu nom és Mary Hermione Debenham, i té vint-i-sis anys, oi? -preguntà Poirot.

–  Sí.

– Anglesa?

–  Sí.

– ¿Vol ser tan amable, mademoiselle,d’escriure la seva adreça habitual en aquest paper?

MissDebenham va fer-ho. La seva cal·ligrafia era clara i llegible.

– I ara, mademoiselle,¿què pot explicar-nos del succeït anit passada?

– Em temo que no els en pugui dir res. Vaig ficarme al llit i vaig dormir.

– ¿Ha tingut molt disgust, mademoiselle,de saber que s’ha comès un crim en aquest tren?

La pregunta era completament inesperada. Els ulls grisos de la xicota demostraren estranyesa.

– No entenc què vol dir.

– És una pregunta senzillíssima que li faig, mademoiselle.¿Ha tingut molt disgust que s’hagi comès un crim en aquest tren?

– La veritat és que no he pensat en el crim des d’aquest punt de vista. No puc dir, doncs, que he tingut un disgust.

– Troba que un crim és una cosa corrent?

– Naturalment, un crim és una cosa desagradable que succeeix de tant en tant -respongué missDebenham tranquil·lament.

– És vostè molt anglosaxona, mademoiselle. Vous n’éprouvez pas d’émotion.

La noia va somriure lleugerament.

– Em temo que no faig demostracions histèriques per tal de provar la meva sensibilitat. Després de tot, cada dia hi ha molta gent que mor.

– Mor, sí. Però l’assassinat és una cosa una mica més rara.

– Oh, certament!

– Coneixia, vostè, l’home mort?

– Vaig veure’l per primera vegada ahir, aquí, durant el dinar.

– Quin efecte va fer-li?

– No vaig fixar-m’hi gaire.

– No li va produir la impressió d’un personatge sinistre?

La noia va arronsar-se d’espatlles lleugerament.

– De debò, no puc dir que em causés cap impressió.

Poirot va mirar-la intensament.

– Em penso que, vostè, té una mala opinió de la manera que tinc d’efectuar els meus interrogatoris -digué maliciosament-. Un anglès no els enfocaria d’aquesta manera, deu pensar vostè. Un anglès es limitaria als fets. Com si fos un negoci, amb tot ordre i mètode. Però jo, mademoiselle, tinc les meves petites originalitats. Primerament, jo observo el meu espectador, procuro endevinar el seu caràcter i faig les preguntes segons veig. Fa un moment he interrogat un senyor que volia explicar-me les seves idees respecte a negocis. Bé, jo l’he obligat a limitar-se a l’assumpte que ens interessa, fent-li contestar, estrictament, sí o no, això o allò. Després ha vingut vostè. Comprovo que vostè és ordenada i metòdica. Que, si depengués de vostè, es limitaria a l’assumpte en concret. Que les seves respostes serien breus i precises. Però, mademoiselle,com que la natura humana és perversa, jo li plantejo preguntes completament inesperades. Jo li pregunto el que vostè «sent», el que vostè «pensa». ¿No li agrada aquest mètode?

– Si em perdona, li diré que em sembla que estem perdent el temps. Que m’agradés o que no m’agradés la cara de misterRatchett, no sembla pas que pugui ajudar a descobrir qui l’ha matat.

– Sap, vostè, qui era Ratchett, en realitat, mademoiselle?

La noia va assentir amb el cap.

–  MistressHubbard ho va dient a tothom.

– I què opina del cas Armstrong?

– Va ser absolutament abominable -digué la noia enèrgicament.

Poirot va mirar-la pensarós.

– Crec que vostè ve de Bagdad, missDebenham.

– Sí.

– I va a Londres?

– Sí.

– A què es dedicava a Bagdad?

– He estat institutriu de dos nens.

– ¿Retornarà a la mateixa col·locació després de les vacances?

– No n’estic segura.

– Per què?

– Bagdad és massa lluny. M’agradaria de trobar alguna cosa que em convingués a Londres.

– Ja ho comprenc. Penso que potser vostè podria casar-se.

MissDebenham no va contestar. Però els seus ulls van mirar Poirot fixament. Aquella mirada semblava dir: «Vostè és un home molt impertinent!».

– ¿Quina opinió té de la senyora que ocupa, amb vostè, el mateix compartiment, missOhlsson?

– Sembla una persona agradable i senzilla.

– De quin color és la seva bata?

Mary Debenham va semblar sorprendre’s.

– De color marronós…, de llana natural.

– Ah! Suposo que no és cap indiscreció…, vaig observar que el color de la bata de vostè, que vaig veure en el trajecte d’Alep a Istanbul, és malva pàl·lid, oi?

– Exactament.

– Té, vostè, alguna altra bata, mademoiselle? ¿Una bata de color escarlata, per exemple?

– No, aquesta no és meva.

Poirot va inclinar-se endavant. Semblava un gat a punt de saltar damunt una rata.

– De qui és, doncs?

La noia es va redreçar, desconcertada.

– No sé a què es refereix.

– Vostè no ha dit: «No tinc tal cosa»; vostè ha dit: «Aquesta no és meva», significant amb això que aquesta cosa «pertany» a algú d’altre. A qui?

Ella va assentir amb el cap.

– Algú que viatja en aquest tren?

– Sí.

– Qui és?

– ]a li ho he dit. No ho sé pas. Aquest matí m’he despertat aproximadament a les cinc i he tingut la sensació que el tren estava aturat des de feia molta estona. He obert la porta i he mirat al passadís, pensant que segurament érem en una estació. Aleshores he vist algú amb un quimono de color escarlata al capdavall del passadís.

– I no sap qui podia ser? ¿Era una dona rossa, morena o de cabells grisos?

– M’és absolutament impossible de dir-ho. Duia una gorreta posada i només l’he vista d’esquena.

– I quin tipus era?

– Alta i prima, així m’ha semblat, però no puc assegurar-ho. El quimono estava brodat amb uns dragons.

– Sí, sí, exactament, amb uns dragons.

Es va fer un silenci que devia durar un minut. Poirot va murmurar per a ell mateix:

– No ho comprenc. No hi ha res que tingui un sentit!

Aleshores, alçant la vista i mirant la noia, digué:

– No necessito entretenir-la més, mademoiselle.

– Oh! -I es va aixecar ràpidament.

Quan va arribar a la porta, va dubtar un moment i va retornar cap a Poirot.

– La senyora sueca ( missOhlsson, oi?), sembla bastant preocupada. Diu que vostè va notificar-li que ella havia estat la darrera persona de veure viu l’home assassinat. I creu que vostè sospita d’ella per aquest fet. ¿Puc dir-li que es tracta d’una equivocació? En realitat, es tracta d’una criatura incapaç de fer mal ni a una mosca.

Mentre parlava somreia tímidament.

– ¿A quina hora va anar a cercar l’aspirina al compartiment de mistressHubbard?

– Després de dos quarts d’onze.

– Va durar molt la seva absència?

– Aproximadament cinc minuts.

– Va tornar a sortir del compartiment durant la nit?

– No.

Poirot es va adreçar cap al doctor.

– ¿És possible que Ratchett hagués estat assassinat a aquesta hora?

El doctor va negar amb el cap.

– Aleshores, jo crec que pot tranquil·litzar la seva amiga, mademoiselle.

– Gràcies. -La noia va somriure a Poirot amb un somriure que convidava a la simpatia-. És com un anyell, comprèn? Està tota anguniosa i es plany.

Va dir això, es girà i sortí.

Capítol XII

Declaració de la cambrera alemanya

MonsieurBouc va mirar el seu amic amb curiositat.

– No acabo d’entendre, mon vieux. ¿Perquè heu fet un interrogatori tan estrany a missDebenham?

– Estava cercant de trobar una falla.

– Una falla?

– Sí…, en l’armadura de la seguretat d’aquesta noia. Volia sacsejar la seva sang freda. He reeixit? No ho sé pas. Però estic convençut que ella no esperava pas que jo presentés les coses d’aquesta manera.

– Sospiteu d’ella -digué monsieurBouc lentament-. Però, per quin motiu? Sembla una noia encisadora, la darrera persona del món de la qual jo pensaria que pogués estar complicada en un assassinat d’aquesta mena.

– D’acord -digué Constantine-. És una noia freda. No sent. Crec que mai no apunyalaria un home, sobretot si el podia portar davant els tribunals.

Poirot va sospirar.

– Han de deixar de banda l’obsessió que tenen que aquest crim és un acte impremeditat o sobtat. Respecte a les raons que em fan sospitar de missDebenham, n’hi ha dues. Una són unes paraules que jo vaig tenir ocasió de sentir i que vostès no coneixen encara.

Aleshores Poirot va explicar el curiós intercanvi de frases que ell havia sorprès en el viatge des d’Alep.

– Certament, és molt curiós -va dir monsieurBouc quan Poirot va haver acabat-. Però cal una explicació. Si significa el que vostè suposa, aleshores tots dos, ella i l’encarcarat anglès, resulten complicats en l’afer.

Poirot va fer un gest assentint.

– Però això és el que precisament no demostren els fets -va dir-. Vegi, si no; si hi estiguessin tots dos complicats, caldria esperar que cadascú proporcionés una coartada a l’altre. No és cert? Però no, res d’això ha passat. La coartada de missDebenham la proporciona una dona sueca, a la qual no havia vist mai abans d’ara, i la del coronel Arbuthnot la proporciona MacQueen, el secretari de l’home assassinat. No, la solució d’aquest trencaclosques és massa fàcil.

– Ha dit, vostè, que hi havia una altra raó per a les seves sospites -va recordar-li monsieurBouc.

Poirot somrigué.

– Ah!, però és una raó purament psicològica. Jo em pregunto si és possible que missDebenham hagi planejat aquest crim. Darrera aquest cas, estic convençut que s’amaga un cervell fred, intel·ligent i ple de recursos. MissDebenham és una persona que pot respondre a aquesta descripció.

MonsieurBouc va moure el cap, dubtant.

– Em sembla que esteu equivocat, amic meu. No veig pas aquesta noia anglesa com una criminal.

– Bé, ja ho veurem -respongué Poirot recollint el darrer passaport-. Anem amb el darrer nom de la nostra llista: Hildegarde Schmidt, cambrera.

Avisada per l’empleat, Hildegarde Schmidt va presentar-se al vagó restaurant i es va mantenir dreta en actitud respectuosa.

Poirot va indicar-li un seient.

Va asseure’s, va encreuar les mans i va esperar tranquil·lament que Poirot la interrogués. Tenia l’aspecte d’una pacífica criatura, exageradament respectuosa, però no pas massa intel·ligent.

Poirot va mostrar-se bondadós i cordial, per tal de tranquil·litzar-la. Aleshores va fer escriure el seu nom i l’adreça i va començar de preguntar-li amablement.

L’interrogatori va tenir lloc en alemany.

– Necessitem saber tot el possible respecte al que ha succeït aquesta nit passada -digué Poirot-. Ja comprenem que vostè no ens podrà dir gran cosa, ni massa detalls sobre el crim, però pot haver vist o sentit alguna cosa que, encara que a vostè li sembli que no pot tenir cap significat, pot ser molt valuosa per a nosaltres. Suposo que ho comprèn, oi?

No semblava pas haver comprès res. La seva cara ampla i bondadosa seguia amb una plàcida expressió d’estupidesa.

– Jo no sé res, monsieur-respongué.

– Naturalment, però deu saber, per exemple, que la seva mestressa va fer-la cridar anit passada, oi?

– Sí, en efecte.

– Recorda quina hora era?

– No, monsieur.Jo dormia quan l’empleat va venir i em va despertar.

– Perfectament. ¿Està, vostè, acostumada que la despertin així?

– Sí, monsieur.La meva senyora té necessitat molt sovint dels meus serveis a la nit. No pot dormir gaire bé.

–  Eh bien,aleshores, vostè va rebre l’encàrrec i es va llevar. Va posar-se una bata?

– No, monsieur,vaig posar-me un vestit. No m’agrada presentar-me amb bata davant Sa Excel·lència.

– I això que vostè té una bata molt bonica, de color escarlata, oi?

La cambrera el va mirar astorada.

– No, monsieur,la meva bata és de franel·la de color blau fosc.

– Perdoni! Era una broma. Així doncs, vostè va anar al compartiment de madame la princesse.¿Què va fer un cop va arribar allí?

– Vaig fer-li un massatge, monsieur,i després vaig llegir-li una estona en veu alta. No és pas que jo llegeixi massa bé en veu alta, però Sa Excel·lència diu que ja és suficient. Diu també que li va bé per a dormir. Quan agafa el son, jo tinc ordre d’anar-me’n, així és que tanco el llibre i me’n torno al meu compartiment.

– Sap quina hora era?

– No, monsieur.

– Bé, ¿quanta estona va estar amb madame la princessefent-li lectura?

– Aproximadament una mitja hora, monsieur.

– Perfectament, segueixi.

– Primerament, vaig portar a Sa Excel·lència una manta del meu compartiment. Feia molt de fred, malgrat la calefacció. Vaig arreglar-li, doncs, la manta i ella va desitjar-me bona nit. També vaig posar-li al seu abast aigua mineral. Aleshores, vaig apagar el llum i vaig retirar-me.

– I després?

– No hi ha res més, senyor. Vaig tornar al meu compartiment i vaig posar-me a dormir.

– No va trobar ningú pel passadís?

– No, senyor.

– ¿No va veure, per exemple, una senyora amb un quimono de color escarlata, amb uns dragons brodats?

Els seus ulls aigualits se’l van quedar mirant.

– No, no, monsieur.No hi havia ningú, excepte el conductor. Tothom estava dormint.

– Però vostè va veure el conductor?

– Sí, monsieur.

– Què estava fent?

– Sortia d’un dels compartiments, monsieur.

– Què? – MonsieurBouc va abocar-se endavant-. De quin compartiment?

Hildegarde Schmidt el va mirar espantada i Poirot va llançar una mirada reprovadora al seu amic.

– Naturalment -digué-. El conductor cal que respongui molt sovint a les trucades, durant la nit. ¿Recorda, vostè, quin compartiment era?

– Era un compartiment situat cap a la meitat del vagó. Dues o tres portes més enllà del de madame la princesse.

– Ah!, bé. Faci el favor de dir-nos exactament què va passar.

– Gairebé va ensopegar amb mi, monsieur.Era quan jo tornava del meu compartiment al de la princesa, portant-li la manta.

– ¿I ell sortia d’un compartiment i gairebé va ensopegar amb vostè? Cap a quina direcció anava?

– Cap a mi, monsieur.Ell va excusar-se i va seguir corredor enllà cap al vagó restaurant. En aquell moment estava trucant un timbre, però em sembla que ell no va acudir-hi.

La xicota va fer una pausa i després afegí:

– No comprenc. Per què m’ho pregunta?

Poirot la va tranquil·litzar de seguida.

– És només una qüestió d’horaris -digué-. Tot és una rutina. Aquest pobre empleat es veu que ha tingut una nit molt ocupada. Primerament calgué avisar-la a vostè, després va haver d’atendre els timbres…

– No era pas el mateix empleat que va venir a avisar-me, monsieur.Era un altre.

– Ah!, un altre! Ja l’havia vist, vostè, abans?

– No, monsieur.

– Ah! ¿Creu, vostè, que el podria reconèixer, si el tornés a veure?

– Em penso que sí, monsieur.

Poirot va murmurar algunes paraules a l’orella de monsieurBouc. Aquest va aixecar-se ràpidament i va dirigir-se cap a la porta per tal de donar una ordre.

Poirot va seguir amb el seu interrogatori, emprant les maneres més amables possible.

– Ha estat mai a Amèrica, FrauSchmidt?

– Mai, monsieur.Crec que és un gran país.

– ¿Ha sentit dir, potser, qui era, en realitat, aquest home al qual han assassinat? Era el responsable de la mort d’una nena petita.

– Sí, ja ho sentit dir, monsieur.Una cosa abominable…, monstruosa. El bon Déu no hauria de permetre aquestes coses. A Alemanya no som tan malvats.

La bona dona tenia els ulls plens de llàgrimes. Els seus instints maternals estaven trasbalsats.

– Fou un crim abominable -digué Poirot, greument.

Va treure’s un trosset de roba de batista molt fina, de la butxaca i el va ensenyar a la dona.

– És de vostè aquest mocador, FrauSchmidt?

Es féu un moment de silenci mentre ella l’examinava. El color va pujar-li a la cara quan va contestar:

– Ah!, no, naturalment. No és meu, monsieur.

– Té la inicial «H», veu? He cregut que és de vostè.

– Oh, monsieur.Això és un mocador de gran dama. Un mocador molt car. Brodat a mà. Segurament és de París.

– No sap pas de qui pot ser?

– Jo? Oh, no, monsieur.

Dels tres homes que estaven escoltant, només Poirot va percebre una lleugera vacil·lació en la resposta de la cambrera.

MonsieurBouc digué alguna cosa a l’orella de Poirot. Aquest va assentir amb el cap i digué, adreçant-se a l’alemanya:

– Ara vindran els tres empleats dels vagons llit. ¿Voldrà fer el favor de dir-nos quin és el que vostè va trobar la nit passada quan anava amb la manta per la princesa?

Van entrar el tres homes. Pierre Michel, el robust i ros conductor del vagó Atenes-París i el no menys corpulent conductor del vagó de Bucarest.

Hildegarde Schmidt va mirar-los i immediatament va moure negativament el cap.

– No, monsieur-va dir-. No és cap d’aquests tres el que vaig veure ahir a la nit.

– Doncs, són aquests els únics conductors que hi ha al tren. Deu estar equivocada.

– N’estic completament segura, monsieur.Aquests són tots alts i corpulents. El que jo vaig veure era baix i moreno. Portava un petit bigoti. La seva veu quan va dir-me: «Pardon»,semblava la d’una dona. Naturalment, el recordo perfectament, monsieur.

Capítol XIII

Resum de les declaracions dels viatgers

– Un home baix, moreno i amb veu efeminada -digué monsieurBouc.

Els tres empleats i Hildegarde Schmidt havien sortit, ja, del vagó restaurant.

MonsieurBouc va fer un gest desesperat.

– No entenc res… res en absolut de tot això! ¿L’enemic del qual Ratchett parlava, resulta que ha estat en el tren, malgrat tot? Però, on és ara? ¿Com pot haver-se evaporat en l’aire? El cap em roda! Amic meu, digueu-me alguna cosa, us ho suplico. Expliqueu-me com l’impossible pot ser possible!

– Heus ací una bona frase -respongué Poirot-. L’impossible no pot haver succeït; per tant, l’impossible pot ser possible, malgrat totes les aparences.

– Expliqueu-me, doncs, ràpidament, què va passar, en realitat, ahir a la nit en el tren.

– No sóc bruixot, mon cher.Sóc, igualment com vós, un home al qual li balla el cap. Aquest assumpte progressa d’una manera molt estranya.

– Jo trobo que no progressa de cap manera. Encara som on érem.

Poirot va negar amb el cap.

– No, això no és veritat. Hem avançat. Coneixem certs detalls. Hem sentit les declaracions dels viatgers.

– I què n’hem tret? Res, en absolut.

– No ho diria pas jo així, amic meu.

– Potser exagero. L’americà Hardman i la cambrera alemanya…, sí, potser sí que ens han dit alguna cosa. És a dir, l’assumpte s’ha complicat més que no pas ho era.

– No, no, no -digué Poirot suaument.

MonsieurBouc va moure’s en el seu seient.

– Parleu, doncs. Escoltem la sapiència d’Hercule Poirot!

– ¿No us he dit que jo, igualment com vós, estic completament desorientat? Però, almenys, podem mirar de front el nostre problema. Podem disposar els fets que coneixem, amb ordre i amb mètode.

– Segueixi, faci’m el favor -digué el doctor Constantine.

Poirot va aclarir-se la veu i va allisar un paper assecant.

– Repassem el cas tal com es troba en aquest moment. En primer lloc tenim uns quants fets que són indiscutibles. Aquest home, Ratchett, o Cassetti, ha rebut dotze punyalades i ha mort la nit passada. Aquest és un dels fets.

– Ho concedeixo, mon vieux,ho concedeixo -respongué monsieurBouc en un to irònic.

Hercule Poirot no en va fer cap cas. I va continuar tranquil·lament:

– De moment, passaré per sobre d’algunes aparences peculiars de les quals el doctor Constantine i jo ja hem discutit. Ja ens n’ocuparem en el moment oportú. El següent fet d’importància, segons el meu parer, és «l’hora» del crim.

– Aquesta és una de les poques coses que ja coneixem -digué monsieurBouc-. El crim ha estat comès a un quart de dues d’aquesta matinada. Totes les aparences demostren que era aquesta hora.

– No «totes». Vós exagereu. Hi ha, indubtablement, certes proves que demostren aquest punt de vista.

– Celebro que, almenys, ho admeteu.

Poirot va continuar sense fer cap cas de la interrupció, absolutament impertorbable.

– Tenim, ara, tres possibilitats. Una: que el crim va ser comès, tal com vós dieu, a un quart de dues. Això està recolzat pel testimoniatge del rellotge, per la declaració de mistressHubbard i per la de la cambrera alemanya, Hildegarde Schmidt. També està d’acord amb el testimoniatge del doctor Constantine.

«Possibilitat número dos: el crim va ser comès més tard i el testimoniatge del rellotge va ser deliberadament simulat.

»Possibilitat número tres: el crim va ser comès més aviat i el testimoni del rellotge va ser falsejat per la mateixa raó que l’anterior.

»Doncs bé, si acceptem la possibilitat número u com la més probable que hagi succeït i que és més favorable a les proves, ens cal acceptar també certs fets consecutius a aquesta possibilitat, com, per exemple, si el crim va ser comès a un quart de dues, l’assassí no va poder abandonar el tren, la qual cosa ens planteja les següents preguntes: on es troba?, «qui» és?

«Examinem detalladament tots els fets. Hem tingut, per primera vegada, la notícia de l’existència d’un home baix, moreno i amb veu femenina, per la declaració que ha fet misterHardman. Ell ens ha dit que Ratchett ja li’n va parlar, d’aquest individu, i el va llogar, precisament, per tal de guardar-lo d’ell. No tenim cap «prova» que confirmi aquesta declaració. Només tenim la paraula de Hardman.

»Examinem, ara, aquesta qüestió: ¿és, realment, Hardman, la persona que diu que és, o sigui, un agent de l’agència de detectius de Nova York?

»Segons la meva opinió, el que fa que aquest cas resulti més interessant és que no disposem de cap de les facilitats que té la policia. Ens és impossible d’esbrinar la bona fidede cap d’aquestes persones. Ens cal confiar solament en la deducció. Això, per mi, fa el cas molt més interessant. No hi ha treball rutinari. Tot és qüestió d’intel·lecte. Jo em pregunto: ¿puc acceptar com a verídic el relat de Hardman? I prenc la decisió de contestar-me: sí. Sóc del parer que «es pot» acceptar el relat de Hardman.

– ¿Vostè confia en la intuïció…, allò que els americans en diuen una «corada»? -preguntà el doctor Constantine.

– Res d’això. Jo miro el càlcul de probabilitats. Hardman viatja amb un passaport fals…, i això el fa sospitós immediatament. La primera cosa que la policia farà quan es presenti en escena serà detenir Hardman i cablegrafiar preguntant si la història que explica és verídica. En el cas de molts dels viatgers serà molt difícil de poder establir la seva bona fe; en la major part dels casos ni tan sols s’intentarà, especialment si no hi ha res que els faci sospitosos. Però el cas de Hardman és a part. O bé és la persona que diu ser o no ho és. Tanmateix, sóc de l’opinió que resultarà ser el primer.

– Així doncs, l’exclou de tota sospita?

– De cap manera. Ja veig que no m’enteneu. Qualsevol detectiu americà pot tenir les seves raons particulars per a desitjar assassinar Ratchett. No, jo el que dic és que crec que «podem» acceptar la història que explica Hardman referent a la seva identitat. El que diu de si Ratchett li va encarregar de treballar per ell, no té res d’inversemblant, i, probablement, serà veritat. I si nosaltres ho acceptem com a cert, ens cal trobar alguna confirmació que ho acrediti. I aquesta confirmació la trobem en un lloc bastant improbable: en la declaració de Hildegarde Schmidt. La seva descripció de l’individu que va veure amb l’uniforme de Wagons-Lits, encaixa perfectament. ¿Hi ha alguna altra confirmació de les dues històries? Sí. Tenim el botó trobat en el compartiment de mistressHubbard. I també existeix un altre detall que ho confirma i que segurament els ha passat per alt a vostès.

– De què es tracta?

– Del fet que tant el coronel Arbuthnot com Hector MacQueen han esmentat que el conductor va passar per davant llur compartiment. Ells no han donat importància al fet, però, senyors, Pierre Michel ha declarat que ell no va abandonar el seu seient, excepte en certes ocasions especificades,cap de les quals va obligar-lo a dirigir-se a l’altre extrem del vagó, passant per davant del compartiment en el qual estaven asseguts, parlant, Arbuthnot i MacQueen.

»Per tant, aquesta història, la història de l’home baixet, moreno i amb veu de dona, vestit amb l’uniforme de Wagons-Lits, és el testimoniatge, directe o indirecte, de quatre persones.

– Un petit detall -digué el doctor Constantine-. Si Hildegarde Schmidt diu la veritat, ¿com s’explica que l’autèntic conductor no ha dit d’haver-la vista quan va anar a atendre la trucada de mistressHubbard?

– Em penso que això queda ja explicat. Quan l’empleat va anar a atendre la trucada de mistressHubbard, la cambrera es trobava amb la seva mestressa. Quan, finalment, va retornar al seu compartiment, el conductor era amb mistressHubbard.

MonsieurBouc guardava silenci, difícilment, esperant que els altres dos acabessin de discutir.

– Sí, sí, amic meu -va dir, impacientment, adreçant-se a Poirot-. Admiro la seva cautela, el seu mètode d’avançar a poc a poc, però veig que encara no ha tocat el resultat. Tots estem d’acord que aquesta persona existeix. Però el punt és: «on ha anat»?