Текст книги "Assassinat a l'Orient Express"

Автор книги: Агата Кристи

сообщить о нарушении

Текущая страница: 10 (всего у книги 12 страниц)

Capítol III

Alguns punts suggestius

Va passar un quart sense que ningú digués res.

MonsieurBouc i el doctor Constantine van intentar de posar en pràctica les instruccions de Poirot. Van esforçar-se per tal de trobar, a través de la massa de detalls contradictoris, una solució clara i concloent.

Els pensaments de monsieurBouc anaven desenrotllant-se de la següent manera:

«No em queda altra solució sinó pensar. Però el cas és que jo creia haver-ho pensat tot… Poirot creu, naturalment, que la noia anglesa està complicada en l’afer. Però jo no ho crec pas així… Els anglesos són extraordinàriament freds. Serà, potser, perquè no tenen imaginació. Però ara no es tracta d’això. Sembla que l’italià no ha pogut fer-ho… És una llàstima! Suposo que el criat anglès no va mentir pas quan va dir que l’altre no va sortir del compartiment. Però ¿per què diria una mentida? No és gens fàcil de subornar els anglesos. Són tan inaccessibles! Tot aquest afer ha estat molt desgraciat. No sé pas com en sortirem! Encara hi ha molts de treballs a fer. Van tan a poc a poc en aquests països…, les hores passen abans que ningú no faci res. I la policia d’aquests països caldria que es bellugués més. En faran un gran plat, de tot això… No passa sovint un cas com aquest. Naturalment, sortirà als diaris…»

I des d’aquí, els pensaments de monsieurBouc van seguir per uns camins que ja havien recorregut centenars de vegades.

Els pensaments del doctor Constantine es desenvolupaven de la següent manera:

«És molt estrambòtic aquest homenet. És un geni? O un guillat? Resoldrà aquest misteri? Impossible. Jo no hi veig cap sortida. Tot és confús. Potser menteixen… Però tant si menteixen com si diuen la veritat, tot resulta desconcertant… Les ferides són molt estranyes. No ho comprenc… Seria més fàcil si l’haguessin mort a trets…, després de tot la paraula pistoler significa que es mata amb una pistola. Quin país tan curiós, Amèrica! M’agradaria d’anar-hi. És un país tan avançat… Quan jo torni a casa cal que parli amb Demetrius Zagone…, ell ha estat a Amèrica…, té idees molt modernes… M’agradaria saber què fa en aquest moment Zia. Si la meva dona arriba a assabentar-se’n…»

Els seus pensaments seguiren per camins d’assumptes privats.

Hercule Poirot romangué absolutament immòbil.

Qualsevol hauria cregut que dormia.

I, de sobte, després d’un quart d’immobilitat completa, les seves celles van començar de moure’s lentament cap amunt. Va deixar anar un petit sospir. I va murmurar com per a ell mateix:

– I, després de tot, per què no? Si així fos… tot quedaria explicat.

Va obrir els ulls. Eren verds com els d’un gat. Va dir suaument:

–  Eh bien.Ja he pensat. I vostès?

Perduts en llurs reflexions respectives, els dos homes sofriren un sobresalt.

– Jo també he pensat -va dir monsieurBouc amb una ombra de culpabilitat-. Però no he arribat a cap conclusió. L’aclariment del crim és cosa del vostre métier,no del meu, mon ami.

– També jo he reflexionat profundament -respongué el doctor enrogint, i fent retornar la seva imaginació de certs detalls pornogràfics-. He pensat en diverses possibles hipòtesis, però no n’hi ha cap que m’acabi de satisfer.

Poirot va assentir amistosament. El seu gest semblava voler dir:

«Molt bé. No podien pas dir altra cosa. M’han donat la resposta que jo esperava».

Va quedar-se molt encarcarat, va dilatar el pit, es va acariciar el bigoti i començà a parlar amb gran oratòria com si parlés en un míting públic:

– Amics meus, he revisat tots els fets en la meva imaginació i m’he repetit totes les declaracions dels viatgers… amb certs resultats. Jo veig, d’una manera nebulosa encara, una certa explicació que podria cobrir els fets tal com els coneixem. És una explicació molt curiosa, però no puc dir, encara, que sigui la veritable. Per tal d’esbrinar-ho definitivament, caldrà que faci alguns experiments.

»Voldria fer observar, en primer lloc, alguns punts que em sembla que són de molt interès. Començarem per una observació que va fer monsieurBouc en aquest mateix lloc, en ocasió del nostre primer àpat al tren. Va comentar el fet d’estar voltats de persones de totes classes, de totes les edats i de diverses nacionalitats. Aquest és un fet, en efecte, força rar en aquesta època de l’any. Els vagons Atenes-París i el Bucarest-París, per exemple, van gairebé buits. Recordo, també, un passatger que no es va presentar. Això és força significatiu. Després hi ha, també, certs detalls de menys importància que criden l’atenció, per exemple, la posició de la bossa de l’esponja de mistressHubbard, el nom de la mare de mistressArmstrong, els mètodes que empra com a detectiu misterHardman, la suggerència de misterMacQueen dient que el mateix misterRatchett havia cremat la nota que vam trobar, el nom de la princesa Dragomiroff i una taca oliosa en un passaport hongarès.

Els dos homes se’l van quedar mirant.

– Tots aquests detalls no els diuen res? -va preguntar Poirot.

– Absolutament res -va contestar francament monsieurBouc.

– I a monsieur le docteur?

– No entenc res del que vostè està dient.

MonsieurBouc, mentrestant, copsant l’única cosa tangible que el seu amic havia fet observar, estava regirant els passaports. Va trobar el del comte i el de la comtessa Andrenyi i el va obrir.

– És això que voleu dir? -va preguntar-. Aquesta taca?

– Sí. És una taca de greix bastant recent. ¿Observeu bé on està situada?

– Al començament de la descripció de la muller del comte…, damunt el seu nom, exactament. Però confesso que no sé pas què pot significar.

– Us ho preguntaré des d’un altre angle. Tornem al mocador trobat en l’escena del crim. Com ja hem dit no fa gaire, hi ha només tres persones associades a la lletra «H». MistressHubbard, missDebenham i la cambrera Hildegarde Schmidt. Ara considerem aquest mocador des d’un altre punt de vista. És, amics meus, un mocador extremament car… un objet de luxe, brodat a mà, probablement a París. ¿Quin passatger, deixant a part la inicial, és susceptible de posseir un mocador com aquest? No pas mistressHubbard, una senyora molt digna, però sense pretensions, ni extravagàncies en el vestir. Tampoc missDebenham; aquesta classe d’angleses usen mocadors fins de batista, però no de la qualitat del que ens ocupa, el cost del qual segurament no baixa de dos-cents francs. Naturalment, tampoc no pot ser de la cambrera.

»Però hi ha dues dones en el tren que poden ser perfectament les mestresses d’aquest mocador. Cal veure si les podem relacionar d’alguna manera amb la lletra «H». Les dues dones a les quals em refereixo són la princesa Dragomiroff…

– El nom de la qual és Natalia -intervingué irònicament monsieurBouc.

– Exactament. Nom que, com ja he dit abans, és decididament suggestiu. L’altra dona és la comtessa Andrenyi. I ara hi ha alguna cosa que ens crida l’atenció…

– Serà a «vós»!

– Bé, doncs, a «mi». El seu nom, en el passaport està desfigurat per una taca de greix. Pot haver estat un accident, diria qualsevol. Però cal considerar que el seu nom és Elena. Suposem, doncs, que en lloc d’Elena, sigui Helena. La majúscula «H» queda convertida en una «E» i el traç final de la «H» pot convertir-se en una «e» minúscula, tot això és molt fàcil…, després la taca de greix vindrà a dissimular el retoc.

– Helena! -va exclamar monsieurBouc-. Això és una idea, malgrat tot.

– Certament, és una idea! He cercat respecte a aquesta idea alguna confirmació, per lleu que sigui…, i, finalment, The trobada. Una de les etiquetes dels bagatges de la comtessa era encara humida. I aquesta etiqueta hi ha la casualitat que està col·locada sobre la primera inicial del seu maletí de mà. Aquesta etiqueta ha estat arrencada i tornada a enganxar en un lloc diferent.

– Em comenceu a convèncer -va dir monsieurBouc-. Però la comtessa Andrenyi, segurament…

– Oh, ara, mon vieux,cal que torneu endarrera i examineu el cas des d’un angle completament diferent. Com es va intentar que aparegués l’assassinat? No cal pas oblidar que la neu va capgirar els plans del criminal. Imaginem, per un moment, que no ha nevat, i que el tren ha fet el seu camí normal. ¿Què hauria succeït, aleshores?

»El crim s’hauria descobert, amb tota probabilitat, a la frontera italiana, aquest matí, molt aviat. Moltes de les proves que hem trobat, les hauria descobert la policia italiana. Les cartes d’amenaces, les hauria ensenyat misterMacQueen; misterHardman hauria explicat la seva història; mistressHubbard hauria fet saber que un home havia passat pel seu compartiment i que va trobar un botó damunt la revista. M’imagino que només dues coses haurien estat diferents. L’home hauria passat pel compartiment de mistressHubbard abans de la una… i l’uniforme dels Wagons-Lits s’hauria trobat en algun dels lavabos.

– I això significaria…

– Vull dir que l’assassinat fou planejat perquè semblés haver estat comès per algú de l’exterior.El presumpte assassí se suposaria que va abandonar el tren a Brod, on el tren calia que arribés a les dotze cinquanta-vuit. Segurament, algú hauria topat amb un conductor desconegut en el passadís. L’uniforme hauria estat abandonat en un lloc visible per tal de demostrar ben clarament com s’havia jugat l’ardit. Naturalment, cap sospita no recauria damunt els viatgers. D’aquesta manera, amics meus, es va pensar l’assumpte, per tal que aparegués així als ulls del món.

»Però l’accident del tren ho va trasbalsar tot. Sens dubte tenim aquí la raó per la qual l’home va romandre en el compartiment amb la seva víctima tanta estona. Estava esperant que el tren es tornés a posar en marxa. Però, finalment, va comprendre que el tren no es movia.Calia improvisar ràpidament alguna cosa. Ara se «sabria» que l’assassí seguia en el tren.

– Sí, sí -digué monsieurBouc tot impacient-. Ara ho comprenc tot. Però, què ve a fer aquí el mocador?

– Tornem a l’assumpte per un camí més tortuós. Per a començar, cal observar que les cartes d’amenaces eren una mena de pantalla. Amb tota seguretat van ser tramades, en conjunt, sota la inspiració d’alguna novel·la de detectius americana. No són «reals». De fet, van destinades a la policia. Cal que ens preguntem, doncs: «Aquestes cartes, van enganyar Ratchett?». Pel que sabem, la contesta és: «No». Les instruccions que va donar a Hardman indiquen un enemic «particular», la identitat del qual coneixia prou bé. Això, naturalment, si acceptem com a veritable la història de Hardman. Però Ratchett, certament, va rebre «una» carta de caràcter molt diferent, la qual contenia una referència a la nena Armstrong, un fragment de la qual va ser trobat en el seu compartiment. Ratchett havia comprès perfectament la raó de les amenaces contra la seva vida. Aquesta carta calia que «no» es trobés. La primera cura de l’assassí fou destruir-la. Aquesta va ser la segona contrarietat als seus plans. La primera fou la neu; la segona, la nostra reconstrucció d’aquest fragment de paper.

»Aquesta nota destruïda tan curosament, calia que signifiqués alguna cosa. En el tren cal que hi hagi algú íntimament lligat amb la família Armstrong, tant és així que si s’hagués trobat aquesta nota, les sospites recaurien immediatament damunt aquesta persona.

»Ara, anem a les dues altres proves que hem trobat. Deixo de banda, per ara, el netejador de pipes. Ja n’hem parlat prou. Passem al mocador. Considerat simplement, és un indici que incrimina directament algú la inicial del qual és «H» i que va perdre, involuntàriament.

– Exacte -va dir el doctor Constantine-. Aquesta persona va adonar-se que havia perdut el mocador i immediatament va fer el que calia per tal de disfressar el seu nom.

– Vostè va massa de pressa. Vostè arriba a la conclusió molt abans del que jo em permetré.

– Hi veu alguna altra alternativa?

– Certament, hi és. Suposem, per exemple, que vostè ha comès un crim i desitja que recaiguin les sospites sobre una altra persona. Bé, en el tren viatja certa persona relacionada íntimament amb la família Armstrong, una dona. Suposem, aleshores, que vostè deixa caure en el lloc del crim un mocador pertanyent a aquella dona… Aquesta serà interrogada i es descobrirà la seva relació amb la família Armstrong… et voilà.El motiu i la peça de convicció.

– Però en tal cas -va objectar el doctor-, la persona indicada és innocent, i no farà res per disfressar la seva identitat.

– Ah, sí? Realment? És això el que vostè creu? Això és l’opinió general d’un policia vulgar. Però jo conec la natura humana, amic meu, i puc dir-li que la persona més innocent perd el cap i fa les coses més absurdes, si se l’encara, de sobte, davant la possibilitat de veure’s processada per assassinat. No, no, la taca de greix i l’etiqueta canviada no proven la culpabilitat…, proven únicament que la comtessa Andrenyi està nerviosa per alguna raó referent a la seva identitat.

– ¿Quina relació creu, vostè, que pot lligar-la amb la família Armstrong? Segons diu ella, no ha estat mai a Amèrica.

– Exactament, i parla un anglès molt deficient i, a més, té un aspecte estranger molt exagerat. Però no serà difícil d’esbrinar qui és. He citat no fa gaire el nom de la mare de mistressArmstrong. Era Linda Arden, una gran actriu, especialment interpretant papers del teatre shakespearià. Recordi As you like it(el bosc d’Arden i Rosa-lind). Va ser en aquesta peça de teatre que ella va inspirar-se per al seu nom de guerra. Linda Arden, el nom amb el qual es va fer famosa arreu del món, no era el seu veritable nom. Em sembla que es deia Goldenberg…, segurament tenia sang de l’Europa central en les seves venes, potser d’origen jueu. Tota classe de nacionalitats van a parar a Amèrica. Els suggereixo, senyors, que aquella germaneta de mistressArmstrong, poc més d’una nena a l’època que va succeir la tragèdia, era Helena Goldenberg, la filla petita de Linda Arden, i que va casar-se amb el comte Andrenyi quan va estar com attachéa Washington.

– Però la princesa Dragomiroff va dir que s’havia casat amb un anglès…

– El nom del qual no pot recordar! I jo els pregunto, amics meus: és això realment probable? La princesa Dragomiroff estimava Linda Arden tal com una gran dama estima els grans artistes. Era padrina d’una de les seves filles. ¿Oblidaria tan ràpidament el nom de casada de l’altra fila? No és probable. No. Jo crec poder afirmar que la princesa Dragomiroff va mentir. Ella havia vist Helena en el tren. I va comprendre immediatament, quan va assabentar-se de qui era realment Ratchett, que les sospites recaurien sobre Helena. Per això, quan li vam prendre declaració, preguntant-li respecte a la germana de mistressArmstrong, va mentir ràpidament…, està desmemoriada, no pot recordar, però li sembla que «Helena va casar-se amb un anglès»…, suggerència que s’allunya tot al més possible de la veritat.

Un dels empleats del vagó restaurant va entrar per la porta del capdavall del vagó i es va apropar a ells. S’adreçà a monsieurBouc.

– Es podrà servir aquí el dinar, senyor? Fa estona que està a punt.

MonsieurBouc va mirar Poirot, i aquest va assentir amb el cap.

– Sí, poden servir el dinar aquí.

L’empleat va desaparèixer per la porta del fons. La seva campana va començar de sentir-se pel corredor:

–  Premier service. Le diner est servi. Premier service…

Capítol IV

La taca de greix en un passaport hongarès

Poirot va compartir la taula amb monsieurBouc i el doctor.

Els viatgers reunits en el vagó restaurant estaven molt pansits. Parlaven molt poc. Fins i tot la loquaç mistressHubbard estava anormalment callada. Quan s’assegué, va dir:

– No sé pas si em veuré amb cor de menjar res…

Però després va acabar-se tot el que li oferiren, animada per la dama sueca, que semblava considerar-la com si estigués sota la seva tutela.

Abans de començar a servir, Poirot va agafar el maître per una màniga i li digué algunes paraules en veu baixa. Constantine va comprendre molt aviat quines havien estat les paraules que digué Poirot al cambrer, ja que va observar que el comte i la comtessa Andrenyi sempre eren servits els últims i que al final de l’àpat van tardar a presentar-los la nota. Va resultar, doncs, que el comte i la comtessa van ésser els darrers a sortir del vagó restaurant.

Quan, finalment, van aixecar-se i es dirigiren cap a la porta, Poirot va aixecar-se també i els va seguir.

–  Pardon, madame-digué-, li ha caigut el mocador.

I ensenyava a la dama el quadrat de finíssima batista, amb el monograma.

Ella va agafar-lo, el mirà i li va retornar.

– S’equivoca, monsieur.No és el meu mocador.

– No és el seu mocador? N’està segura?

– Completament segura, monsieur.

– Tanmateix, madame,porta la seva inicial, una «H».

El comte va fer un moviment brusc. Poirot va fer veure que no ho veia. Els seus ulls estaven fixos en la cara de la comtessa.

Amb gran fermesa i tot mirant-lo, ella va contestar:

– No l’entenc, monsieur.Les meves inicials són «E. A.».

– Em sembla que no. El seu nom és Helena, amb H», no Elena sense «H»: Helena Goldenberg, la filla petita de Linda Arden. Helena Goldenberg, la germana de mistressArmstrong.

Durant uns minuts va haver-hi un silenci de mort. Tant el comte com la comtessa estaven pal·lidíssims. Poirot els digué en un to més suau:

– És inútil de negar-ho. Aquesta és la veritat, ¿no és cert?

El comte va saltar furiosament.

– Pregunto, monsieur,quin dret té, vostè…

Ella va interrompre’l, tapant-li la boca amb la seva maneta.

– No, Rudolph. Deixa’m parlar. És inútil de negar el que diu aquest senyor. Asseiem-nos, estarem millor, i parlem de l’assumpte.

La seva veu havia canviat. Tenia encara la riquesa de to meridional, però s’havia fet, de sobte, més tallant i més incisiva. Per primera vegada, la seva veu era decididament americana.

El comte estava silenciós. Va obeir el gest de la mà d’ella i tots dos es van asseure davant Poirot.

– La seva manifestació és completament certa -va dir la comtessa-. Jo sóc Helena Goldenberg, la germana petita de mistressArmstrong.

– Aquest matí no m’ho ha pas notificat, madame la comtesse-digué Poirot.

– No.

– De fet, tot el que el seu marit i vostè mateixa m’han dit és un teixit de mentides.

–  Monsieur…-va exclamar amb gran còlera el comte.

– No t’enfadis, Rudolph. MonsieurPoirot exposa els fets d’una manera una mica brutal, però el que diu és innegable.

– Celebro que vostè ho reconegui tan lliurement, madame.¿Vol fer-me el favor d’explicar-me, ara, les raons per les quals ho ha fet, així com per a disfressar el seu nom en el passaport?

– Això va ser obra meva, enterament -va replicar el comte.

Helena digué tranquil·lament:

– Segurament, monsieurPoirot, vostè sospitarà de les meves raons…, de les nostres raons. Aquest home mort és l’home que va assassinar la meva nebodeta, que va matar la meva germana, que va destrossar el cor del meu pobre cunyat. Tres persones a les quals jo estimava més que tot en el món, que eren la meva llar i que ho eren tot per a mi!

La seva veu tenia un to apassionat. Era una veritable filla d’aquella dona, la força emocional de la qual havia fet plorar tants auditoris.

Ella va continuar, ja més tranquil·la:

– De totes les persones que viatgen en aquest tren, segurament sóc jo, la que tenia més motius per a matar-lo.

– I no el va matar, madame?

– Jo li juro, monsieurPoirot, i el meu marit que ho sap també ho jurarà, que encara que moltes vegades he estat temptada de fer-ho, no he alçat mai la mà contra aquest home.

– Exactament, senyors -va dir el comte-. Els dono la meva paraula d’honor que la nit passada Helena no va sortir del seu compartiment. Va prendre un específic per a poder dormir, tal com els vaig dir. És absolutament innocent.

Poirot va mirar l’un i l’altra.

– Sota la meva paraula d’honor -va repetir el comte.

– I, malgrat això, vostè confessa haver alterat el nom en el passaport.

–  MonsieurPoirot -el comte parlava greument i amb passió-, consideri la meva posició. ¿Vostè creu que jo podia suportar de veure la meva muller embolicada en un sòrdid cas policíac? Ella és innocent, jo ho sabia, però el que ella ha dit és cert: el seu lligam amb la família Armstrong la faria immediatament sospitosa. Li farien preguntes i potser la detindrien i tot. Ja que una desgraciada casualitat ens ha portat a viatjar en el mateix tren que Ratchett, no he trobat altra sortida. Admeto, monsieur,que li he mentit en tot, menys en una cosa. La meva esposa no va sortir del seu compartiment en tota la nit.

Parlava amb una gravetat molt difícil de fingir.

– No diré que no el crec, monsieur-respongué Poirot lentament-. La seva família sé que és orgullosa i de categoria. Hauria estat, de debò, molt dur per a vostè veure la seva esposa complicada en un afer d’assassinat. En això simpatitzo amb vostè. Però ¿com, aleshores, pot explicar-se la presència del mocador de la seva muller en el compartiment de l’home mort?

– Aquest mocador no és meu, monsieur-digué la comtessa.

– Malgrat la inicial «H»?

– Malgrat la inicial. Tinc mocadors molt semblants a aquest, però no exactament iguals. Naturalment, ja sé que no em creurà, però li asseguro que és així. Repeteixo, monsieurPoirot, que aquest mocador no és meu.

– ¿Ha estat col·locat allà, per algú amb ganes de comprometre-la?

Ella inicià un petit somriure.

– ¿Vol obligar-me a confessar que és meu, després de tot? Doncs no, monsieurPoirot, no és meu.

La comtessa parlava amb tota serietat.

– Doncs, si el mocador no és de vostè, ¿per què han alterat el nom en el passaport?

El comte va contestar per la seva muller.

– Perquè vam sentir dir que s’havia trobat un mocador amb la inicial «H». Vam parlar-ne abans de fer-nos l’interrogatori. Vaig fer observar a Helena que si veien que el seu nom començava amb una «H» seria sotmesa immediatament a un interrogatori molt més rigorós… La cosa era tan senzilla… Canviar Helena per Elena era cosa d’un moment.

– Vostè té, monsieur le comte,totes les característiques d’un criminal refinat -va observar Poirot secament-. Una gran ingenuïtat natural i una decisió cruel per a despistar la justícia.

– Oh, no, no, monsieurPoirot! -va protestar la dona-. Ell ja li ha explicat tot el que ha passat. -Passava del francès a l’anglès-. Jo estava aterrida, morta de por, no sé si em comprèn. Vaig patir tant en aquella època, i ara veure’m objecte de sospita i potser detinguda i tot! No ho comprèn, monsieurPoirot?

La seva veu era acariciadora, profunda, rica, suplicant; la veu de la filla de Linda Arden, l’actriu.

Poirot va mirar-la amb gravetat.

– Si vol que la cregui, madame(i jo no puc pas dir que «no» la crec), cal que m’ajudi.

– Ajudar-lo?

– Sí. La raó de l’assassinat radica en el passat…, en aquella tragèdia que va destruir la seva llar i entristir la seva adolescència. Recordi’m el passat, madame,per tal que jo pugui trobar la trama que ho expliqui tot.

– Què puc explicar-li, monsieurPoirot? Tots són morts… -I va repetir amb veu fosca-: Tots són morts, tots són morts: Robert, Sònia…, la meva estimada Daisy! Era tan dolça…, tan feliç…, amb uns rínxols rossos tan adorables… Tots estàvem boigs amb ella…

– També hi hagué una altra víctima, madame.Una víctima indirecta, si es pot dir així.

– La pobra Suzanne? Sí, no em recordava d’ella. La policia li va fer tota mena de preguntes. Estaven convençuts que ella estava complicada en el crim. Potser sí…, però, en tot cas, d’una manera innocent. Crec que havia tingut algun idil·li amb algú i va informar-lo sobre les hores de sortida de la petita Daisy. La infeliç es va veure terriblement compromesa i va tenir por que li demanessin responsabilitats i que la processessin. -La comtessa es va esgarrifar-. Desesperada, va llançar-se des d’una finestra. Oh!, va ser horrorós!

Es va tapar la cara amb les mans.

– De quina nacionalitat era, madame?

– Era francesa.

– Quin era el seu cognom?

– Pot semblar-li absurd, però no el recordo. Sempre li dèiem Suzanne. Era una noia molt simpàtica. Adorava Daisy.

– Era la seva mainadera, oi?

– Sí.

– Qui era la institutriu?

– Era una diplomada d’hospital. Es deia Stengelberg. Ella també estimava moltíssim la nena i la meva germana.

– Ara, madame, necessito que pensi bé abans de contestar la meva pregunta. Des que vostè és al tren, ¿ha trobat alguna persona coneguda?

La comtessa es va quedar sorpresa.

– Jo? No, ningú.

– I la princesa Dragomiroff?

– Oh!, ella? La conec, naturalment. Em creia que vostè es referia a algú altre…, a algú… d’aquell temps.

– Això mateix, madame.Ara pensi detingudament. Han passat alguns anys. La persona pot haver canviat d’aspecte.

Helena va reflexionar una estona. Finalment, digué:

– No…, n’estic segura. No conec ningú.

– En aquella època, vostè era molt joveneta. ¿No tenia ningú que dirigís els seus estudis o que l’acompanyés?

– Oh!, sí. Tenia una mena de dragó…, feia d’institutriu meva i de secretària de Sònia. Era anglesa, o, millor dit, escocesa. Tenia el cabell roig.

– Com es deia?

–  MissFreebody.

– Era jove o vella?

– A mi em semblava terriblement vella. Però suposo que devia tenir uns quaranta anys. Suzanne s’ocupava dels meus vestits.

– Vivien d’altres persones a la casa?

– Només el servei.

– ¿Està, vostè, segura, absolutament segura, de no haver reconegut ningú en el tren?

– No he reconegut ningú, monsieur-va respondre la comtessa sense vacil·lar.

Capítol V

El nom de la princesa Dragomiroff

Quan el comte i la comtessa Andrenyi hagueren sortit, Poirot va encarar-se amb els altres dos homes.

– Com poden veure -digué-, estem fent progressos.

– Treball excel·lent -digué, cordialment, monsieurBouc-. Per la meva banda, mai no he somiat de sospitar del comte i la comtessa Andrenyi. Haig de confessar que els considerava tots dos hors de combat.Suposo que no cal dubtar que ella ha comès el crim, oi? És molt trist. Però confiem que no la guillotinaran. Existeixen circumstàncies atenuants. Uns quants anys d’empresonament…, això serà tot.

– De fet, veig que creieu en la seva culpabilitat.

– Estimat amic, em sembla que no hi ha lloc a dubte! Suposo que les seves maneres tranquil·litzadores només eren una pantalla per a suavitzar les coses mentre estem aquí aturats enmig de la neu, i fins que pugui fer-se’n càrrec la policia, oi?

– Així doncs, ¿no creu l’afirmació del comte, i la seva paraula d’honor, dient que la seva muller és innocent?

–  Mon cher…,naturalment…, ¿quina «altra» cosa pot dir? Adora la seva dona. Necessita salvar-la! Menteix a la perfecció, amb maneres de grand seigneur,però, quina altra cosa pot dir, l’infeliç, si no mentides?

– Bé, doncs, sap?, jo tinc l’absurda idea que molt bé poden ser veritats.

– No, no. Recordeu el mocador. El mocador afirma la cosa.

– Doncs, jo no estic tan segur com això, respecte al mocador. Recordeu que jo sempre he dit que poden haver-hi dues possibilitats referents al seu propietari.

– Així i tot…

MonsieurBouc es va interrompre. La porta del fons va obrir-se i la princesa Dragomiroff va entrar al vagó restaurant. Anava en direcció d’ells i els tres homes s’aixecaren.

Ella va adreçar-se a Poirot, ignorant els altres dos.

– Tinc entès, monsieur-digué-, que vostè té un mocador meu.

Poirot va llançar una mirada de triomf als altres dos.

– És aquest, madame?

Poirot va ensenyar-li el mocador de batista.

– Efectivament. Hi ha una inicial en un cantó.

– Però, madame la princesse,aquesta lletra és una «H» -digué monsieurBouc-. El seu nom…, perdoni…, és Natàlia.

Ella el va mirar fredament.

– Exactament, monsieur.Els meus mocadors estan sempre marcats amb caràcters russos. La «H» és «N», a Rússia.

MonsieurBouc no va saber què dir. Hi havia alguna cosa en aquella indomable vella dama que el feia posar nerviós i molest.

– Durant l’interrogatori d’aquest matí, vostè no ens ha dit pas que aquest mocador era seu -digué Poirot.

– Vostè no m’ho ha preguntat -contestà secament la princesa, d’una manera ràpida.

– Li prego de seure, madame-digué Poirot.

La princesa va sospirar profundament.

– No necessiten allargar aquesta qüestió, messieurs.La seva pròxima pregunta probablement serà: per què el meu mocador va anar a parar al costat d’un home assassinat, oi? La meva contestació és que jo no en tinc cap idea.

– Realment, no en té, vostè, cap idea?

– En absolut.

– Ja m’excusarà, madame,però, quina confiança podem tenir en la veracitat de les seves declaracions?

Poirot va pronunciar aquestes paraules amb gran suavitat. La princesa Dragomiroff va replicar de manera despectiva.

– M’afiguro que diu això perquè no els vaig dir que Helena Andrenyi era la germana de mistressArmstrong, oi?

– En realitat, vostè ens va mentir deliberadament en aquest punt.

– Efectivament. I tornaria a fer igual. La seva mare era amiga meva. Crec, messieurs,en la lleialtat als amics, a la família i a la casta.

– ¿I no creu, vostè, que és molt convenient d’ajudar en tot i per tot els fins de la justícia?

– En aquest cas considero que ja s’ha fet justícia…, estrictament justícia.

Poirot va inclinar-se endavant.

– Ja pot veure la situació tan difícil en què em trobo, madame.Respecte al mocador, puc creure-la? bé tracta d’encobrir la filla de la seva amiga?

– Ah!, ja comprenc què vol dir. -La seva cara va intentar un feble somriure-. Bé, messieurs,aquesta declaració meva es pot provar molt fàcilment. Els donaré l’adreça de la casa de París que confeccionen els meus mocadors. Només els han d’ensenyar aquest i els informaran que el van fer per encàrrec meu fa cosa d’un any. El mocador és meu, messieurs.

La princesa va aixecar-se.

– Desitgen preguntar-me alguna cosa més?

– La seva cambrera, madame,no ha reconegut aquest mocador quan se li ha ensenyat aquest matí.

– Doncs, l’ha d’haver reconegut. ¿L’ha vist i no ha dit res? Ah, bé, això demostra que ella també pot ser lleial.

Amb una lleugera inclinació de cap, la princesa va sortir del vagó restaurant.

– Calia que fos així -va murmurar Poirot-. Jo vaig notar un petit titubeig quan vaig preguntar a la cambrera si sabia a qui pertanyia el mocador. Va dubtar un instant si confessava o no que era de la seva mestressa.

– Ah! -va dir monsieurBouc amb un gest característic-. És terrible aquesta vella!

– Pot haver assassinat Ratchett? -va preguntar Poirot al doctor.

El doctor va fer un gest negatiu amb el cap.

– Aquelles ferides…, les que penetraren profundament travessant els músculs, no han pogut ser obra d’una persona tan feble físicament.