Текст книги "Assassinat a l'Orient Express"

Автор книги: Агата Кристи

сообщить о нарушении

Текущая страница: 5 (всего у книги 12 страниц)

La seva mirada desviada anava fluctuant entre els tres homes.

Poirot es va inclinar endavant.

– Expliqui’m, senyora. Però, primerament, faci el favor de seure.

MistressHubbard va deixar-se caure en el seient enfront de Poirot.

– El que haig de dir és el següent: la passada nit s’ha comès un assassinat en aquest tren, i l’assassí ha estat en el meu compartiment.

El to de les seves paraules tenia un èmfasi dramàtic.

– Està segura del que diu, senyora?

– Naturalment que n’estic segura! Quina idea! Sé perfectament el que em dic. Els explicaré tal com va succeir. M’havia ficat al llit i estava a punt d’adormir-me quan vaig despertar-me, de sobte (estava a les fosques), i vaig sentir que hi havia un home dins el compartiment. Vaig quedar-me tan esglaiada que ni tan sols vaig poder cridar. No sé si poden imaginar-se el terrible que és. Vaig quedar-me quieta i vaig pensar: «Ara em mataran!». No puc explicar-los el que vaig sentir en aquells moments. Vaig pensar en tots els crims que es cometen en els trens i vaig dir-me: «Bé, malgrat tot, no podran robar-me les joies», perquè, saben?, les he posades dins una mitja i la mitja sota el coixí, que, per cert, no és gens confortable, és massa boterut, no sé si m’entenen, però aquí no se’n pot trobar cap més. Ah!, què deia?

– Ens deia, senyora, que hi havia un home dins el seu compartiment.

– Ah, sí, bé, doncs estava ficada al llit, amb els ulls tancats i em deia: «Malgrat tot, pots donar gràcies perquè la teva filla no sap res del que t’està passant», i aleshores vaig sentir-me més reconfortada i vaig estendre la mà i vaig prémer el botó per cridar el conductor. Jo premia, premia, però no venia ningú, i puc assegurar-los que creia que el cor estava a punt de paralitzar-se’m. Potser, em deia, han assassinat tots els que van en el tren. Estàvem aturats i es respirava un silenci molt estrany. Però jo seguia prement el timbre fins que, oh!, quin consol quan vaig sentir unes passes ràpides pel corredor i trucaven a la meva porta. «Endavant!», vaig cridar, i al mateix temps vaig encendre el llum. Potser els estranyarà, però no hi havia ningú al meu compartiment.

Li va semblar a mistressHubbard que creava un «clima» dramàtic, i va esperar uns moments.

– I què va passar després, senyora?

– Aleshores, vaig explicar al conductor què havia succeït, però va semblar que no em creia. Segurament es pensava que ho havia somiat. Vaig fer-li mirar sota els seients, encara que ell deia que l’home havia fugit; però allà va haver-hi un home i va posar-me nerviosa la manera que va tenir el conductor de tranquil·litzar-me! Jo no invento les coses, senyor… Em sembla que no sé el seu nom.

– Poirot, madame, i aquest senyor és monsieurBouc, un dels directors de la companyia, i aquest és el doctor Constantine.

– Tinc molt de gust en conèixer-los, poden estar-ne segurs -va dir d’una manera, abstracta, adreçant-se a tots tres alhora i tornant a embolicar-se amb la seva relació-. No creguin, vostès, que vull presumir de preveure les coses, però haig de dir-los que l’home del compartiment del costat meu, aquest pobre home que han assassinat, m’ha semblat sempre molt sospitós. Vaig dir al conductor que examinés bé la porta de comunicació entre les dues cabines i va resultar que no estava tancada. Bé, aleshores ho vaig comprendre tot. Vaig dir-li que la tanqués, i així que ell va marxar, jo vaig recolzar-hi la maleta per a sentir-me més segura.

– ¿Quina hora era quan va passar tot això, mistressHubbard?

– No puc dir-ho amb seguretat. No vaig mirar el rellotge. Estava tan trasbalsada!

– I quina conclusió en treu?

– Ja els ho he explicat ben clar. L’assassí és l’home que va estar en el meu compartiment. ¿Qui d’altre podria ser?

– ¿I vostè creu que va retornar al compartiment del costat?

– Com vol que ho sàpiga? Jo tenia els ulls ben aclucats!

– Devia sortir per la porta del passadís.

– Tampoc no ho puc dir. Saben?, jo tenia els ulls clucs!

MistressHubbard va sospirar, nerviosa.

– Déu meu! Quin espant vaig passar! Si la meva filla ho sabés!

– ¿Vostè no creu, senyora, que el que vostè va sentir va ser el soroll d’algú que devia moure’s en el compartiment del costat, el compartiment de l’home assassinat?

– No, senyor…, com es diu?, Poirot. L’home era en el mateix compartiment que jo. I encara hi ha més, en tinc proves!

Triomfalment va obrir un gran portamonedes i començà de remenar a l’interior.

D’allà dins anaren sortint: un parell de mocadors blancs, unes ulleres, un tub d’aspirina, un paquet de sals angleses, una capsa de pastilles de menta, un manat de claus, un parell de tisores, un carnet de xecs American Express, una instantània d’una criatura, algunes cartes, cinc rosaris pseudoorientals, per a turistes, i un petit objecte de metall: un botó.

– Veuen, vostès, aquest botó? Bé, doncs, els participo que no em pertany. No és «cap» botó dels meus. L’he trobat aquest matí quan m’he llevat.

I el va posar ostensiblement damunt la taula.

MonsieurBouc va deixar anar una exclamació.

– Però si és un botó dels uniformes del empleats dels Wagons-Lits!

– Pot haver-hi una explicació absolutament normal per a això -digué Poirot. I es va girar amablement cap a mistressHubbard-. Aquest botó, senyora, pot haver-li caigut de l’uniforme a l’empleat quan va escorcollar el seu compartiment, o bé quan va preparar-li el llit anit passada.

– No sé pas què els passa a tots! Només saben trobar objeccions. Ara, facin el favor d’escoltar-me. Ahir nit, abans de posar-me a dormir, vaig estar llegint una revista. Abans d’apagar el llum, la vaig ficar en un maletí col·locat a terra, prop de la finestra. Han entès bé?

Els tres homes li asseguraren que sí.

– Perfectament. Ara veuran. L’empleat va mirar sota el seient prop de la porta, va entrar i va tancar la comunicació amb el compartiment del costat, però no va apropar-se a la finestra. Doncs bé, aquest matí aquest botó es trobava damunt la revista. M’agradarà de saber què hi diuen, vostès, a això!

– En diem una prova, madame-digué Poirot.

Aquesta resposta va semblar satisfactòria a la senyora.

– Em faria tornar boja que no em creguin -digué mistressHubbard.

– Senyora, vostè ens ha proporcionat unes proves interessantíssimes i molt valuoses -digué Poirot-. Em permet de fer-li unes quantes preguntes?

– Les que vostè vulgui.

– ¿Com és que trobant misterRatchett sospitós, no va tancar, vostè, la porta de comunicació amb el compartiment d’ell?

– Ja ho vaig fer -va contestar ràpidament mistressHubbard.

– Va tancar-la?

– Oh, en realitat, vaig preguntar a la sueca (una criatura infeliç) si era tancada, i va dir-me que sí.

– Com és que no va comprovar-ho vostè mateixa?

– Perquè ja era al llit i la meva bossa amb l’esponja era penjada del baldó.

– ¿Quina hora era quan va fer la pregunta a aquesta senyora?

– Deixi que ho recordi. Devien ser de dos a tres quarts d’onze. Va venir a veure si jo tenia l’aspirina. Vaig dir-li on la trobaria i ella mateixa la va agafar.

– Vostè, ja era al llit?

– Sí.

De sobte, va posar-se a riure.

– Pobra criatura, estava atabalada! Saben?, va equivocar-se de compartiment i va obrir el del costat.

– El de misterRatchett?

– Sí. Ja deuen saber el difícil que és de trobar un determinat compartiment quan totes les portes són tancades. Per equivocació va obrir-ne un. Estava sufocadíssima. Sembla que misterRatchett va posar-se a riure i va dir-li una grolleria. Pobra criatura! Diu que ella va dir: «Oh, m’he equivocat!». I tota vermella va dir-me: «Em fa vergonya dir-li el que aquest home antipàtic m’ha contestat. Sap què m’ha dit, tot rient?: “Oh, vostè és massa vella…”».

El doctor Constantine va dissimular una rialleta i mistressHubbard immediatament el va reptar amb la mirada.

– No era un «senyor» -exclamà-. Atrevir-se a dir una grolleria a una dama! I tampoc no està bé riure d’aquestes coses.

El doctor Constantine es va excusar.

– ¿Va sentir algun altre soroll en el compartiment de misterRatchett? -va preguntar Poirot.

– Bé, no… exactament.

– Què significa la seva contestació, madame?

– Doncs -va fer una pausa-, ell roncava.

– Ah! Roncava?

– Terriblement. La nit d’abans gairebé no va deixar-me dormir.

– ¿No el va sentir roncar després de l’espant que vostè va tenir creient que hi havia un home en el seu compartiment?

– Com volia que el sentís, misterPoirot? Ja era mort!

– Ah, sí, és veritat -digué Poirot. I va semblar tot confós.

– MistressHubbard, ¿recorda, per casualitat, el cas del rapte Armstrong? -va preguntar.

– Sí, naturalment, el recordo. Com va escapar-se el criminal! M’agradaria haver-li pogut posar les mans al damunt!

– No va escapar-se. Ha mort. Ha mort la nit passada.

– Vol dir que…? – MistressHubbard es va mig aixecar del seu seient, presa de gran excitació.

– Sí, això vull dir. Ratchett era aquell criminal.

– Perfectament! Molt ben fet! Cal que ho escrigui a la meva filla. ¿No vaig dir-li, ahir vespre, que aquell home tenia una cara perversa? Ja veu com tenia raó. La meva filla sempre diu: «Quan la mamà té un pressentiment, ja ens ho podem jugar tot que és segur que té raó».

– ¿Ha tingut, vostè, relació amb algun membre de la família Armstrong, mistressHubbard?

– No. Ells freqüentaven una altra classe social. Però sempre he sentit dir que mistressArmstrong era una dona encisadora i que el seu marit l’adorava.

– Bé, mistressHubbard. Vostè ens ha ajudat moltíssim. ¿Voldria tenir l’amabilitat de donar-nos el seu nom complet?

– Naturalment. Amb molt de gust. Caroline Martha Hubbard.

– Vol fer el favor d’escriure aquí la seva adreça?

MistressHubbard la va escriure, sense parar de parlar.

– No m’ho puc treure del cap! Cassetti en aquest tren! Vaig tenir com un pressentiment així que vaig veure aquest home, no és cert, misterPoirot?

– Exactament, madame.A propòsit, ¿té, vostè, per casualitat, una bata de seda escarlata?

– Quina pregunta més estranya! No, no en tinc cap. Tinc dues bates: una de franel·la de color de rosa, molt apropiada per a fer viatges per mar, i una altra que la meva filla m’ha regalat, típica del país, de seda de color morat. Però ¿per què necessita saber les bates que jo tinc?

– Ja li diré, madame,una persona amb un quimono de seda escarlata va entrar ahir nit en el compartiment de vostè o en el de misterRatchett. Això no té res de particular, ja que, com vostè ha dit molt bé, hi ha molta dificultat de poder encertar els compartiments, essent totes les portes tancades, i, per tant, és molt fàcil de confondre’ls.

– Doncs, no va entrar ningú amb un quimono de seda escarlata en el meu compartiment.

– Aleshores, devia ser en el de misterRatchett.

MistressHubbard va serrar els llavis i va dir misteriosament:

– No m’estranyaria gens.

Poirot va inclinar-se cap endavant.

– ¿Va sentir, doncs, la veu d’una dona en el compartiment proper al de vostè?

– No sé com ha pogut endevinar-ho, misterPoirot. En realitat, no ho sé. Però… realment, la vaig sentir.

– Però, quan li he preguntat si havia sentit alguna cosa en el compartiment del costat, vostè ha dit que només havia sentit misterRatchett roncar.

– Sí…, i era veritat. Va roncar durant una part de la nit. Quant a l’altra part… -Aquí mistressHubbard es tornà vermella com un perdigot-. No és molt decent de parlar-ne.

– ¿Quina hora era quan, vostè, va sentir la veu d’una dona?

– M’és impossible de dir-ho. Em vaig mig despertar un moment i vaig sentir una dona que parlava. Aleshores vaig dir-me: «Bona “pinta” està fet; no és gens estrany!». I vaig tornar-me a adormir. Però poden estar segurs que mai no hauria parlat de coses d’aquesta classe a tres senyors desconeguts si no m’hi haguessin forçat.

– ¿Això va succeir abans o després d’haver sentit, vostè, que hi havia un home en el seu compartiment?

– Vostè em fa una pregunta per l’estil de l’altra! ¿Com volia que la dona parlés a misterRatchett, si aquest ja era mort?

–  Pardon.Vostè deu trobar que sóc un estúpid, ¿oi, madame?

– No, no, només trobo que és distret. No puc acabar de creure que era aquell monstre de Cassetti. ¿Què dirà la meva filla quan ho sabrà?

Poirot va ajudar hàbilment la bona dona a tornar a entaforar dins el portamonedes tot el seu contingut escampat per damunt de la taula, i després va acompanyar-la a la porta.

Al darrer moment va dir-li:

– Li ha caigut el mocador, madame.

MistressHubbard va mirar el petit quadre de batista que Poirot li ensenyava.

– No és meu, misterPoirot. El meu el tinc aquí -va contestar-li.

–  Pardon.Com que veig la inicial «H»…

– Realment, és curiós. Però no és meu. Els meus estan marcats «C. M. H.», i són molt més senzills, no són aquestes fantasies de París, tan cares. ¿A quin nas convindrà un drapet com aquest?

Cap dels tres homes no va saber què contestar a aquesta pregunta i mistressHubbard va sortir triomfalment.

Capítol V

La declaració de la dama sueca

MonsieurBouc anava donant voltes al botó que mistressHubbard havia deixat damunt la taula.

– Aquest botó… No ho comprenc. ¿Significa, després de tot, que Pierre Michel està complicat en l’afer? -digué. Va fer una pausa i va seguir, en veure que Poirot no responia-. Què dieu a tot això, amic meu?

– Aquest botó suggereix diverses possibilitats -va contestar Poirot, pensarós-. Deixeu-me, ara, interrogar la dama sueca abans de discutir la declaració que acabem d’escoltar.

Va cercar en el munt de passaports que tenia al seu davant.

– Ah!, aquí el tenim. Greta Ohlsson, de quaranta-nou anys.

MonsieurBouc va donar les ordres a l’empleat del vagó restaurant i aquest va retornar poc després acompanyant una senyora de cabell grogós i cara de be. Va mirar monsieurPoirot a través de les seves ulleres, però se la veia completament tranquil·la.

Va resultar que comprenia i parlava francès; així doncs, la conversa va tenir lloc en aquest idioma. Primerament, Poirot li va fer unes preguntes, les respostes a les quals ja coneixia: el seu nom, edat i adreça. Va preguntar-li la seva professió.

Era, segons va dir, directora d’una escola missionera prop d’Istanbul. Era, també, infermera graduada.

– Suposo que ja deu estar assabentada del que va succeir anit passada, mademoiselle.

– Naturalment. És espantós! I la senyora americana em diu que el criminal va estar en el seu compartiment.

– Tinc entès, mademoiselle,que vostè va ser la darrera persona que ha vist viu l’home que han assassinat.

– No ho sé. Potser sí. Per equivocació, vaig obrir la porta del seu compartiment. Estava molt avergonyida. Va ser una situació molt difícil.

– Va veure’l, realment?

– Sí. Estava llegint un llibre. Vaig excusar-me ràpidament i em vaig retirar.

– Li va dir alguna cosa a vostè?

El rubor va pujar a les galtes de la digna senyoreta.

– Va posar-se a riure i digué algunes paraules. Gairebé no les vaig entendre.

– I què va fer després, mademoiselle? -va preguntar Poirot amb tacte.

– Vaig anar a veure la senyora americana, mistressHabbard, per preguntar-li si podia donar-me una aspirina.

– ¿Li va preguntar, ella, si la porta de comunicació amb l’altre compartiment, el de misterRatchett, era tancada?

– Sí.

– I ho era?

– Sí.

– Què va fer després?

– Després vaig tornar cap al meu compartiment, vaig prendre’m la pastilla d’aspirina i vaig ficar-me al llit.

– A quina hora passava tot això?

– Quan vaig ficar-me al llit faltaven cinc minuts per a les onze, perquè vaig mirar el rellotge abans de donar-li corda.

– Va adormir-se ràpidament?

– No pas massa ràpidament. El mal de cap m’anava passant, però encara vaig trigar una estona.

– ¿El tren estava ja aturat quan vostè va adormir-se?

– Va deturar-se abans d’haver-me quedat adormida, crec que era una estació.

– Segurament, era Vincovci. ¿És aquest el seu compartiment, mademoiselle? -I li va indicar el plànol.

– Sí, aquest és.

– Vostè té la llitera superior o la de baix?

– La de baix, la número deu.

– Ha tingut alguna companya?

– Sí, una noia anglesa. Molt bonica i molt amable. Ve des de Bagdad.

– Després d’haver sortit el tren de Vincovci, ¿aquesta noia va sortir del compartiment?

– No, estic segura que no.

– Com pot estar-ne tan segura, si dormia?

– Tinc un son molt lleuger. Em desperto al més petit soroll. Estic segura que m’hauria despertat si ella hagués baixat de la llitera.

– Va sortir, vostè, del compartiment?

– No, fins aquest matí.

– Té, vostè, un quimono de seda de color escarlata?

– Certament, no. Tinc una molt confortable bata de llana.

– I la jove que està amb vostè, missDebenham? De quin color és la seva bata?

– D’un color malva pàl·lid, com les que venen a Orient.

Poirot va aprovar amb el cap. Aleshores preguntà en to amistós:

– Quint és el motiu d’aquest viatge? Vacances?

– Sí, vaig a casa meva de vacances. Però primerament aniré a Lausanne, a passar una setmana amb una germana meva.

– ¿Serà tan amable d’escriure aquí el nom i l’adreça de la seva germana?

– Amb molt de gust.

Va agafar el paper i el llapis que ell li va allargar i va escriure el nom i l’adreça demanats.

– Ha estat mai a Amèrica, mademoiselle?

– No. Una vegada, però, vaig estar a punt d’anar-hi. Calia que acompanyés una senyora invàlida, però al darrer moment van desistir del viatge. Vaig sentir-ho molt. Són molt bona gent, els americans. Donen molts diners per a fundar escoles i hospitals. Són una gent molt pràctica.

– ¿Recorda haver sentit parlar alguna vegada del cas Armstrong? D’un rapte?

– No. Què va passar?

Poirot li ho va explicar.

Greta Ohlsson va indignar-se. La seva trossa de color groguenc tremolava per la seva emoció.

– Pensar que por haver-hi en el món éssers tan indignes! Pobra mare! El meu cor pateix per ella!

L’amable sueca va retirar-se amb la cara entristida i els ulls plens de llàgrimes.

Poirot estava escrivint amb afany en un full de paper.

– Es pot saber què esteu escrivint, amic meu? -li preguntà monsieurBouc.

–  Mon cher,tinc per costum de ser molt ordenat. Estic fent aquí una petita llista cronològica dels esdeveniments.

Va acabar d’escriure i va passar el paper a monsieurBouc.

MonsieurBouc va fer un gest d’aprovació.

– Això és molt clar -digué.

– No hi ha res aquí que us cridí l’atenció?

– No, tot em sembla molt clar i normal. Es veu clarament que el crim va ser comès a un quart de dues. Tenim la prova del rellotge que ens ho diu amb tota evidència i ho confirma, també, el relat de mistressHubbard. Per mi, no tinc cap dubte a endevinar la identitat de l’assassí. Jo dic, amic meu, que és el voluminós italià. Ve d’Amèrica, de Xicago, i us faig memòria que el ganivet és una arma italiana i que va apunyalar diverses vegades la seva víctima.

– Això és cert.

– Sens dubte, aquesta és la solució del misteri.Segurament ell i Ratchett devien actuar junts en els raptes. Cassetti és un nom italià. En certa manera, Ratchett ha estat un traïdor. L’italià va seguir-li la pista; primerament va enviar-li les cartes amenaçant-lo, i al final va venjar-se brutalment. Com podeu veure, tot és molt senzill.

Poirot mogué el cap, pensarós.

– És tan senzill, que no m’ho crec -va murmurar.

– Doncs jo n’estic plenament convençut, que és així -respongué monsieurBouc, engrescat amb la seva teoria.

– ¿I què em dieu del criat amb el seu mal de queixal que assegura que l’italià no s’ha mogut del seu compartiment?

– Això és difícil de dir.

Poirot va parpellejar.

– Sí, i això és el més molest. Desgraciadament per a la vostra teoria i afortunadament per al nostre amic italià, el criat de misterRatchett va patir de mal de queixal aquesta nit passada.

– Tot tindrà la seva explicació -digué monsieurBouc amb gran optimisme.

Poirot va moure altra vegada el cap.

– No és tan senzill com sembla -respongué.

Capítol VI

La declaració de la princesa russa

– Ara escoltem el que Pierre Michel pot dir-nos referent a aquest botó -digué.

El conductor del vagó llit tornà a ésser convocat. Quan va entrar, va mirar-los interrogadorament.

MonsieurBouc va aclarir-se la gola.

– Michel -va començar-, aquí hi ha aquest botó del seu uniforme. Ha estat trobat en el compartiment de la dama americana. Pot donar-nos una explicació?

El conductor, mecànicament, va dur la mà a la seva americana.

– Jo no he perdut cap botó, monsieur-digué-. Es deu tractar d’una confusió.

– És molt estrany.

– No en tinc la culpa, monsieur.

L’home semblava tot astorat, però de cap manera se’l veia temorenc o confós.

– Degut a les circumstàncies en les quals es va trobar, sembla gairebé segur que aquest botó el va perdre l’home que va ser en el compartiment de mistressHubbard anit passada, quan ella va tocar el timbre.

– Però, monsieur,si no hi havia ningú! Devia ser imaginacions d’aquella senyora!

– No eren imaginacions, Michel. L’assassí de misterRatchett va passar per allà… i va perdre aquest botó.

Com que la significació de les paraules de monsieurBouc era prou clara, Pierre Michel es va posar en un estat d’agitació molt violent.

– No és cert, monsieurl,no és cert! -va exclamar-. Vostè m’acusa d’un crim. A mi! Sóc innocent! Sóc completament innocent! ¿Com vol que jo hagi assassinat un home que no havia vist mai?

– On era, vostè, quan mistressHubbard va trucar?

– Ja vaig dir-li-ho, monsieur,al vagó del costat, parlant amb el meu company.

– El farem venir.

– Faci-ho, monsieur,li ho prego, faci-ho!

El conductor de l’altre vagó va ésser cridat i va confirmar la declaració de Pierre Michel. Va afegir que el conductor del vagó de Bucarest també va ésser allà amb ells. Tots tres havien estat discutint respecte a la situació causada per la neu. Devia fer deu minuts que estaven parlant tots tres, quan a Michel va semblar-li que sentia un timbre. En obrir les portes de comunicació entre els dos vagons, els altres dos van sentir-lo també. El timbre trucava insistentment. Michel va acudir ràpidament a la trucada.

– Com pot veure, monsieur,no sóc culpable -exclamava ansiosament.

– ¿I aquest botó d’un uniforme dels Wagons-Lits, com s’ho explica, vostè?

– No m’ho explico, monsieur.És un misteriper a mi. Tots els meus botons estan intactes.

Els altres dos conductors també van declarar que ells no havien perdut cap botó. I també declararen que cap d’ells no havia estat en el compartiment de mistressHubbard.

– Calmi’s, Michel -va dir monsieurBouc-, i tracti de recordar el moment en què vostè va acudir a la trucada del timbre de mistressHubbard. ¿Va trobar algú en el passadís?

– No, monsieur.

– No va veure ningú allunyar-se passadís enllà?

– Tampoc, no, senyor.

– És molt estrany -digué monsieurBouc.

– No tan estrany -respongué monsieurPoirot-. És una qüestió de temps. MistressHubbard es desperta i veu que hi ha algú a la seva cabina. Per un minut o dos, quedà completament paralitzada i amb els ulls clucs. Probablement va ser aleshores que l’home aprofità per sortir al passadís. Després va començar de tocar el timbre. Però el conductor no va anar-hi immediatament. Fins a la tercera o quarta trucada el conductor no va sentir-lo. Jo diria que va tenir temps de sobres…

– Per què, per què, mon cher? Recordi que tot el tren estava voltat de grans pilots de neu.

– El nostre misteriósassassí tenia dos camins -digué Poirot lentament-. Podia haver-se ficat en un dels lavabos o bé haver entrat en un dels compartiments.

– Però, tots estan ocupats!

– I què?

– ¿Vol dir, potser, que es pot haver ficat en el «seu» compartiment?

Poirot va assentir amb el cap.

– Ha!, ha! -va murmurar monsieurBouc-. Durant aquells deu minuts d’absència del conductor, l’assassí degué sortir del seu compartiment, va entrar en el de Ratchett, el mata, tanca i posa la cadena de la porta per la part de dins, surt per la cabina de mistressHubbard i es troba de bell nou en el seu compartiment quan arriba el conductor.

– No és pas tan senzill com ho pinteu, amic meu -respongué Poirot-. El nostre amic, el doctor Constantine, ja us ho explicarà.

MonsieurBouc va indicar als tres empleats que podien retirar-se.

– Cal que prenguem declaració a vuit passatgers més -digué Poirot-. Cinc de primera classe: la princesa Dragomiroff, el comte i la comtessa Andrenyi, el coronel Arbuthnot i misterHardman. Tres de segona classe: missDebenham, Antonio Foscarelli i la cambrera Fraulein Schmidt.

– A qui pensa prendre declaració, primerament? ¿A l’italià?

– Quina mania teniu amb el vostre italià! Doncs, no, començarem pel capdamunt. Potser madame la princessees dignarà a concedir-nos uns pocs minuts del seu temps. Faci el favor d’avisar-la, Michel.

–  Oui, monsieur-digué el conductor que estava disposat a sortir del vagó.

– Digui-li que podem visitar-la en el seu compartiment si no vol molestar-se venint aquí -digué monsieurBouc.

Però la princesa Dragomiroff va dignar-se a prendre’s aquesta molèstia. Comparegué en el vagó restaurant pocs moments després, va inclinar lleugerament el cap i va asseure’s davant Poirot.

La seva petita cara de gripau semblava encara més grogosa que el dia abans. Era decididament molt lletja, però, malgrat tot, igual com el gripau, tenia els ulls com dues joies, foscos i imperiosos, que revelaven una energia latent i una gran força intel·lectual, i que en altre temps podien haver estat dolços i vellutats.

La seva veu era pregona, molt clara i de timbre molt agradable.

Va tallar en sec unes florejades frases d’excusa de monsieurBouc.

– Senyors, no necessiten disculpar-se. Tinc entès que s’ha comès un assassinat. Naturalment, l’obligació de vostès és de prendre declaració a tots els viatgers. Serà un plaer d’ajudar-los en el que jo pugui.

–  Madame,és vostè molt amable -digué Poirot.

– Res d’això. És un deure. Què desitja vostè saber?

– El seu nom complet i la seva adreça, madame.Potser preferirà escriure-ho vostè mateixa?

Poirot va presentar-li un full de paper i llapis, però la dama els refusà.

– Pot escriure-ho vostè mateix -digué-. No és gens difícil: Natàlia Dragomiroff, 17, avenue Kléber, París.

– Ve des de Constantinoble, madame?

– Sí. He passat una temporada a l’ambaixada d’Àustria. La meva cambrera viatja amb mi.

– ¿Voldria tenir l’amabilitat de fer-me un petit resum dels seus moviments a partir del sopar d’ahir nit?

– Amb molt de gust. Vaig donar ordre al conductor de preparar-me el llit mentre jo era al vagó restaurant sopant. I em vaig retirar immediatament després d’haver sopat. Vaig ficar-me al llit i vaig estar llegint fins a les onze, que vaig apagar el llum. No vaig poder dormir degut a un dolor reumàtic que tinc. A tres quarts d’una vaig cridar la meva cambrera. Va fer-me un massatge i vaig posar-me a llegir fins que vaig quedar adormida. M’és impossible de dir exactament l’hora en què va deixar-me. Possiblement una mitja hora després… o potser més tard.

– El tren, ja s’havia aturat?

– Ja estava aturat.

– ¿No va sentir res… res de nou durant aquest temps, madame?

– Res de nou.

– Com es diu la seva cambrera?

– Hildegarde Schmidt.

– Fa temps que és amb vostè?

– Quinze anys.

– La considera, vostè, digna de confiança?

– Del tot. La seva família és originaria de l’estat del meu difunt espòs, a Alemanya.

– Ha estat a Amèrica, vostè, suposo, madame?

El canvi tan brusc de tema va fer alçar les celles a la vella dama.

– Moltes vegades.

– ¿Ha tingut relació amb una família anomenada Armstrong, una família a la qual li va ocórrer una tragèdia?

Amb veu emocionada la vella dama va contestar:

– M’està parlant d’amics meus, monsieur.

– Va conèixer, doncs, el coronel Armstrong?

– Vaig coneixe’l superficialment, però la seva muller, Sònia Armstrong, era la meva fillola. Vaig tenir una gran amistat amb la seva mare, l’actriu Linda Arden. Linda Arden era un gran geni, una de les més grans tràgiques del món. Lady Macbeth, Magda,no ho interpretarà mai ningú com ella. Jo vaig ser, no solament una gran admiradora del seu art, sinó també una amiga personal.

– Va morir?

– No, no, encara viu, però està completament retirada. La seva salut és molt delicada; passa la major part del temps estirada en un sofà.

– Crec que tenia una segona filla, oi?

– Sí, molt més jove que mistressArmstrong.

– I viu?

– Certament.

– On?

La vella dama va inclinar-se i donà una mirada acerada a Poirot.

– Puc saber la raó d’aquestes preguntes? No crec que tinguin res a veure amb l’assassinat d’aquest tren.

– Doncs tenen la següent relació, madame: l’home que ha estat assassinat és el responsable del rapte i assassinat de la filleta de mistressArmstrong.

– Ah!

Les celles rectes de la dama van ajuntar-se. La princesa Dragomiroff va redreçar-se encara més.

– Segons el meu parer, aquest assassinat és un esdeveniment admirable! Ja m’excusarà la crueltat del meu punt de vista.

– És molt natural, madame.I ara tornem a la pregunta que no ha contestat. ¿On és la filla petita de Linda Arden, germana de mistressArmstrong?

– Amb tota sinceritat que no ho sé, monsieur.He perdut tot contacte amb la nova generació. Crec que va casar-se amb un anglès ja fa alguns anys i marxaren cap a Anglaterra, però, de moment, no puc recordar el nom del marit.

Va fer una llarga pausa i després va afegir:

– Senyors, desitgen preguntar-me alguna cosa més?

– Només una cosa, madame, una pregunta purament personal. Que em digui el color de la seva bata.

Va fer un gest d’estranyesa i digué:

– Suposo que vostè deu tenir les seves raons per a fer aquesta pregunta. La meva bata és de setí blau.

– Això és tot, madame.Li estic molt reconegut d’haver contestat les meves preguntes amb tanta rapidesa.

Ella va fer un gest indiferent amb la seva enjoiada mà.

Després, va posar-se dreta i els altres també s’aixecaren.

– Ja voldrà dispensar-me, monsieur-digué-. ¿Puc preguntar-li el seu nom? La seva cara no m’és desconeguda.

– El meu nom és Hercule Poirot…, per a servir-la.

La dama quedà silenciosa i finalment digué:

– Hercule Poirot. Sí. Ara ho recordo. És el destí.

Va anar-se’n molt dreta, amb moviments una mica encarcarats.

–  Voilà une grande dame!-digué monsieurBouc-. Quina opinió n’heu tret, d’ella, amic meu?

Però Hercule Poirot va limitar-se a bellugar el cap.

– M’agradaria de saber -digué– què deu haver volgut dir amb això del destí.

Capítol VII

Les declaracions del comte i de la comtessa Andrenyi

El comte i la comtessa Andrenyi van ésser cridats a continuació. Tanmateix, el comte es va presentar sol al vagó restaurant.

No es podia negar que, vist de prop, el comte era una figura arrogant. Tenia un metre vuitanta i tants d’alçària, almenys, amb amples espatlles i cintura esvelta. Anava vestit amb un perfecte vestit de tweed,d’innegable tall anglès, i hauria pogut passar molt bé per un fill de la Gran Bretanya, si no hagués portat el bigoti tan llarg i per una certa particularitat als pòmuls.