Текст книги "Assassinat a l'Orient Express"

Автор книги: Агата Кристи

сообщить о нарушении

Текущая страница: 4 (всего у книги 12 страниц)

– Aquest procediment és molt primitiu -digué per damunt la seva espatlla-. Veurem quin resultat donarà.

El doctor observava atentament totes les seves manipulacions. El metall començà de posar-se incandescent. De sobte, començaren a aparèixer senyals de lletres. Les paraules anaven formant-se lentament. Paraules de foc.

Era un trosset molt petit de paper. Només podien llegir-se quatre paraules i part d’una altra.

«… corda la petita Daisy Armstrong…»

– Ah! -va exclamar Poirot.

– Això li diu alguna cosa? -va preguntar el doctor amb gran curiositat.

Els ulls de Poirot lluïen. Va deixar els molls amb tota cura damunt la tauleta.

– Sí -digué-. Conec el veritable nom del mort. Conec el motiu pel qual li calgué deixar Amèrica.

– Com es deia?

– Cassetti.

– Cassetti… -Constantine va arrugar el front, cercant-. Aquest nom em diu alguna cosa. Ja fa anys… Però no recordo… Fou un cas a Amèrica, oi?

– Sí -digué Poirot-. Un cas a Amèrica. -Però Poirot no se sentia comunicatiu. Va mirar al seu entorn i va seguir-: Ja en parlarem un altre moment. Primerament, cal que ens assegurem que hem vist tot el que hi ha per veure, aquí.

Ràpidament i amb molta traça va escorcollar una vegada més les butxaques de la roba del mort, però no va trobar res d’interès. Després va empènyer la porta de comunicació que donava a l’altre compartiment, però era tancada de l’altre costat.

– Hi ha una cosa que no entenc -digué el doctor Constantine-. Si el criminal no es va escapar per la finestra, i si aquesta porta de comunicació està tancada per l’altre costat, i si a més, la porta que dóna al corredor no solament era tancada, sinó que hi havia la cadena posada, ¿com va sortir l’assassí del compartiment?

– Això és el que es pregunta el públic quan en un teatre posen una persona lligada de peus i mans dins un armari… i desapareix.

– No ho comprenc…

– Vull dir -va explicar Poirot– que si l’assassí va tenir intenció de fer-nos creure que s’havia escapat per la finestra, va voler demostrar que les altres dues sortides eren impossibles. Igualment com «la persona desapareguda» de l’armari és una enganyifa. La nostra tasca és, doncs, descobrir aquesta enganyifa.

Poirot va tancar la porta de comunicació pel costat del compartiment on es trobaven.

– Per si li passés pel cap a l’excel·lent mistressHubbard d’obtenir detalls del crim, de primera mà, per tal de donar-los a la seva filla…

Tornà a mirar, una altra vegada, al seu voltant.

– Em sembla que no tenim res més a fer aquí. Anem a reunir-nos amb monsieurBouc.

Capítol VIII

El cas del rapte Armstrong

Trobaren monsieurBouc acabant de menjar-se una truita.

– He cregut que és millor fer servir el lunchimmediatament en el vagó restaurant -va dir-. D’aquesta manera quedarà lliure i monsieurPoirot podrà començar els interrogatoris. Mentrestant he encarregat que ens portin aquí el nostre dinar.

– Idea excel·lent -contestà Poirot.

Cap dels tres homes tenia gana i el dinar es va acabar aviat, però fins que no començaren de prendre el cafè, monsieurBouc no va fer menció de l’assumpte que ocupava llurs ments.

–  Eh bien?-va preguntar.

–  Eh bien,he descobert la identitat de la víctima. I conec els motius pels quals hagué d’abandonar Amèrica.

– Qui era?

– ¿Recordeu haver llegit alguna cosa sobre el rapte del babyArmstrong? Aquest és l’individu que va assassinar la petita Daisy Armstrong…, Cassetti.

– Ara hi caic! Un cas horrible, però no recordo els detalls.

– El coronel Armstrong era anglès. Anglès a mitges, però, ja que la seva mare era filla de W. K. van der Halt, el multimilionari de Wall Street. El coronel va casar-se amb la filla de la més famosa tràgica americana d’aquella època. Vivien a Amèrica i tenien una filla, una preciosa criatura, la qual adoraven. Aquesta nena fou raptada quan tenia tres anys i demanaren una forta suma com a preu del rescat. No us cansaré explicant-vos les incidències que van seguir. Només em referiré al moment en què, després d’haver pagat l’enorme quantitat exigida (dos-cents mil dòlars d’aquell temps), el cos de la pobra criatura fou trobat, quan ja feia uns quinze dies que havia estat assassinada. La indignació pública arribà a un punt culminant. Però el que va seguir fou pitjor. MistressArmstrong esperava una altra criatura. Degut al xoc, va donar a llum, prematurament, una criatura morta i ella va morir també. Desesperat, el seu marit va disparar-se un tret.

–  Mon Dieu,quina tragèdia! Ara la vaig recordant -exclamà monsieurBouc-. Em sembla recordar que hi hagué, també, una altra mort, oi?

– Efectivament; una desgraciada mainadera suïssa o francesa. La policia estava convençuda que ella estava complicada en el crim. Es negaren a creure les seves histèriques protestes. Finalment, en un acte de desesperació, la pobra xicota va llançar-se des d’una finestra i es va matar. Després va descobrir-se que era absolutament innocent i no tenia cap complicitat en el crim.

– És espantós -exclamà monsieurBouc.

– Aproximadament sis mesos després, aquest home, Cassetti, va ser detingut, com a cap d’una banda dedicada a raptes de criatures. Empraven sempre els mateixos procediments. Mataven els seus presoners, ocultaven el cos, i procuraven treure tots els diners possibles abans que el crim no es descobrís. I ara, fixeu-vos bé, amic meu. Cassetti era l’home! Però gràcies a la fortuna que tenia i a les amistats que l’unien amb diverses personalitats influents, va ser absolt per manca de proves. Tanmateix, si no hagués tingut la precaució de fugir, el poble l’hauria linxat. Ara veig clarament què degué succeir. Va canviar de nom i va abandonar Amèrica. Des d’aleshores, ha estat un gentlemanmolt ric que viatjava per l’estranger i vivia de les seves rendes.

– Ah!, quel animal!-va exclamar monsieurBouc-. No em dol gens la seva mort!

– Estic d’acord amb vós.

–  Tout de même,no calia pas d’haver-lo matat a l’Orient Express. Hi ha d’altres llocs.

Poirot va somriure. Comprenia que monsieurBouc era part interessada en l’afer.

– La pregunta que ens cal plantejar-nos, ara, és la següent -digué-. Aquest assassinat, ¿és obra d’alguna banda rival a la qual Cassetti va fer traïció, algun temps, o bé és un acte de venjança particular?

Aleshores va explicar el descobriment de les paraules escrites en el petit fragment de paper carbonitzat.

– Si la meva suposició és certa, doncs, la carta va ser cremada per l’assassí. Per què? Perquè s’esmentava la paraula «Armstrong», la qual és la pista del misteri.

– ¿Viu encara algun membre de la família Armstrong?

– No ho sé, malauradament. Em balla pel cap d’haver llegit alguna cosa referent a una germana més petita de mistressArmstrong.

Poirot va seguir explicant les conclusions a les quals ell i el doctor Constantine havien arribat. MonsieurBouc va impressionar-se en sentir el descobriment del rellotge aixafat.

– Això ens dóna l’hora exacta del crim.

– Sí -respongué Poirot-. És molt interessant.

En el to que van ésser pronunciades aquestes paraules, hi havia alguna cosa que va fer que els altres dos el miressin amb certa estranyesa.

– Crec que vós vau sentir Ratchett parlar amb el conductor a la una menys vint minuts.

Poirot va explicar el que havia passat.

– Perfectament -digué monsieurBouc-. Això prova, almenys, que Cassetti o Ratchett (prefereixo seguir anomenant-lo amb aquest nom) era viu a la una menys vint.

– A la una menys vint-i-tres minuts, per ser més precisos -replicà el doctor Constantine.

– Aleshores, podem afirmar que a les dotze i trenta-set minuts, misterRatchett vivia encara. Això és un fet.

Poirot no digué res, però els seus ulls miraven lluny, pensarosament.

Trucaren a la porta i l’empleat del restaurant va entrar.

– El vagó restaurant ja està disponible, monsieur-digué.

– Doncs, anem cap allà -digué monsieurBouc, tot aixecant-se.

– Puc acompanyar-los? -preguntà Constantine.

– Certament, doctor. Almenys, si monsieurPoirot no hi troba cap inconvenient.

– Cap, cap -respongué Poirot.

I després d’unes quantes polideses: «Après vous, monsieur», «Mais non, après vous»,els tres homes sortiren del compartiment.

Segona part

Les declaracions

Capítol I

Declaració del conductor del vagó

En el vagó restaurant, tot estava a punt.

Poirot i monsieurBouc es van asseure junts davant una taula. El doctor es va instal·lar al capdavall del vagó.

Al davant de Poirot, damunt la taula, hi havia un pla del vagó Istanbul-Calais, amb els noms dels viatgers escrits amb tinta vermella.

Els passaports i els bitllets formaven una pila en un costat. Hi havia també paper d’escriure, tinta, ploma i llapis.

– Perfectament -digué Poirot-. Podem obrir el nostre tribunal d’investigació sense esperar més. En primer lloc, crec que serà millor de prendre la declaració del conductor del vagó llit. Probablement vós sabreu alguna cosa referent a aquest home. Quin caràcter té? És home en la paraula del qual es pot confiar?

– Tota confiança, a ulls clucs. Pierre Michel, amb quinze anys o més a la companyia. És francès, de prop de Calais. És extraordinàriament respectuós i honrat. No té, potser, una intel·ligència privilegiada, però és molt bon home.

Poirot va fer senyal d’assentiment.

– Molt bé -digué-, ara el veurem.

Pierre Michel havia recuperat la serenitat, però estava encara extremament nerviós.

– Espero que monsieurno creurà pas que hi ha hagut negligència per la meva banda -digué, mirant ansiosament, tan aviat monsieurBouc, com Poirot-. És terrible el que ha succeït. Espero que els senyors creuran que jo no hi tinc res a veure.

Un cop van haver-lo tranquil·litzat, Poirot va començar el seu interrogatori. Primerament va preguntar-li el nom, cognom i adreça; anys de servei i el temps que tenia fent aquella ruta. Aquests detalls ja els coneixia, però la rutina de les preguntes van servir per a tranquil·litzar-lo.

– I ara -afegí Poirot– expliqui’ns els esdeveniments d’anit passada. ¿Quan es va retirar misterRatchett a descansar?

– Gairebé immediatament després de sopar, monsieur.És a dir, abans de sortir de Belgrad. Va fer el mateix la nit abans. Va dir-me que li preparés el llit mentre sopava, i un cop va haver sopat es va ficar al llit.

– Va entrar algú, després, al seu compartiment?

– El seu criat, monsieur,i aquell senyor jove que és el seu secretari.

– Ningú més?

– No, monsieur,almenys, que jo sàpiga.

– Perfectament. ¿I això va ser la darrera cosa que vostè va veure o sentir d’ell?

– No, monsieur.Vostè oblida que va tocar el timbre cap a la una menys vint…, tot seguit després d’haver-nos aturat.

– Què va passar exactament?

– Vaig trucar a la porta, però ell va cridar des de dins que s’havia equivocat.

– En anglès o en francès?

– En francès.

– Quines paraules va dir, exactament?

–  Ce n’est rien. Je me suis trompé.

– Perfectament -digué Poirot-. Això es el que jo vaig sentir. I després d’això, vostè va marxar?

– Sí, monsieur.

– Va tornar al seu seient?

– No, monsieur.Primerament vaig anar a atendre una altra crida que van fer.

– Ara, Michel, li faré una pregunta important. ¿On es trobava, vostè, a un quart de dues?

– Jo, monsieur? Era en el meu petit seient al capdavall del passadís.

– N’està segur?

–  Mais oui…,a menys que…

– Què?

– Vaig anar al vagó del costat, el vagó d’Atenes, per parlar amb el meu company. Comentàvem la nevada. Va ser poc després de la una. No puc dir-li-ho, exactament.

– I quan va retornar?

– Va trucar un dels meus timbres. Ho recordo perfectament i en vaig parlar amb vostè. Era la dama americana. Va trucar seguit diverses vegades.

– Ho recordo molt bé -digué Poirot-. I després, què?

– Després, monsieur? Vaig presentar-me a la trucada de vostè i li vaig servir l’aigua mineral. Aleshores, aproximadament una mitja hora més tard, vaig fer el llit d’un dels altres compartiments, el del jove americà, secretari de misterRatchett.

– ¿ MisterMacQueen era sol quan va anar a fer-li el llit?

– El coronel anglès del número quinze era amb ell. Estaven tots dos asseguts, parlant.

– ¿Què va fer el coronel un cop va haver-se acomiadat de misterMacQueen?

– Se’n va tornar al seu compartiment.

– El número quinze és tocant al seu seient, oi?

– Sí, monsieur,és el segon compartiment a partir del final del corredor.

– El seu llit, ja era preparat?

– Sí, monsieur.Vaig preparar-lo mentre el coronel estava sopant.

– A quina hora passava tot això?

– No puc dir-li-ho exactament, monsieur.Però segurament no passava molt de les dues.

– I després?

– Després vaig seure en el meu seient fins al matí.

– No va tornar una altra vegada al vagó d’Atenes?

– No, monsieur.

– Potser va adormir-se?

– No ho crec pas, monsieur.Com que el tren no es movia, em va impedir de fer-ho, com tinc per costum.

– ¿Va veure algun dels viatgers circular pel passadís?

L’home va rumiar.

– Em sembla que una de les senyores va anar al lavabo de l’altre extrem.

– Quina senyora?

– No ho sé pas, monsieur.Era a l’altre cap del passadís i la veia d’esquena. Portava un quimono escarlata amb uns dragons.

Poirot va assentir amb el cap.

– I després?

– No va passar res, monsieur,fins al matí.

– N’està segur?

– Ah, perdó! Vostè va obrir la porta i va mirar cap a fora un moment, oi?

– Perfectament, amic meu -digué Poirot-. M’estranyava que no ho recordés. A mi va despertar-me un soroll com si alguna cosa hagués caigut contra la meva porta. Té, vostè, idea del que podia ser?

L’home se’l va quedar mirant, sorprès.

– No crec que fos res, monsieur.Res, n’estic segur.

– Aleshores devia ser un cauchemar-digué Poirot filosòficament.

– Llevat que fos en el compartiment del costat el cop que vós vau sentir -digué monsieurBouc.

Poirot no va fer cas de la suggestió. Potser no volia fer comentaris davant el conductor del vagó llit.

– Passem a una altra qüestió -digué-. Suposem que ahir nit un assassí va pujar al tren. ¿Es pot afirmar amb seguretat que és del tot impossible que l’hagi abandonat després d’haver comès el crim?

Pierre Michel mogué el cap.

– I que tampoc no ha pogut amagar-se en cap lloc?

– Tot ha estat escorcollat -digué monsieurBouc-. Deixeu aquesta idea, amic meu.

– A més -va afegir Michel-, ningú no ha pogut entrar al vagó llit sense que jo no el veiés.

– Quina fou la darrera parada?

– Vincovci.

– A quina hora?

– La sortida era anunciada per a les onze cinquanta-vuit, però degut a la tempesta de neu sortirem amb vint minuts de retard.

– ¿Algú hauria pogut entrar venint dels vagons de viatgers ordinaris?

– No, monsieur.Després del servei de sopar, la porta que comunica els vagons ordinaris amb els vagons llit, queda tancada.

– Va baixar, vostè, del tren a Vincovci?

– Sí, monsieur.Com de costum, vaig baixar a l’andana i vaig romandre al peu de l’estrep. Els altres conductors van fer el mateix.

– I la porta del davant? La que està tocant al vagó restaurant.

– És sempre tancada per dins.

– Ara no ho és.

L’home va mirar estranyat, després la seva cara es va tranquil·litzar.

– Sens dubte un dels viatgers l’ha oberta per veure la neu.

– Probablement -digué Poirot.

Va fer repicar els dits damunt la taula tot pensarós, durant un minut o dos.

– El senyor troba que he fet mal fet? -digué tímidament l’home.

Poirot somrigué amablement.

– Ha tingut mala sort, amic meu -li digué-. Ah! Un altre punt que ara recordo. Vostè ha dit que va sonar un altre timbre quan estava trucant a la porta de misterRatchett. En efecte, jo també el vaig sentir. Qui era?

– Era el timbre de madame la princesseDragomiroff. Volia que avisés la seva cambrera.

– I vostè ho va fer així?

– Sí, monsieur.

Poirot va estudiar, pensarós, el pla que tenia davant els seus ulls. Després va abaixar el cap.

– Això és tot -digué– de moment.

– Gràcies, monsieur.

L’home va aixecar-se. Va mirar monsieurBouc.

– No es preocupi -digué aquest amablement-. No veig que hi hagi hagut cap negligència de la seva banda.

Tranquil·litzat, Pierre Michel va sortir del vagó.

Capítol II

La declaració del secretari

Durant uns minuts, Poirot quedà perdut en les seves reflexions.

– Em penso -digué, a l’últim– que serà convenient, atès el que coneixem, tornar a canviar algunes paraules amb misterMacQueen.

El jove americà es presentà ràpidament.

– Bé, quines noves hi ha? -preguntà.

– No va massa malament. Des de la nostra darrera conversa, he tingut ocasió de saber algunes coses, per exemple, la identitat de misterRatchett.

Hector MacQueen va inclinar-se profundament interessat.

– Sí? -preguntà.

– Ratchett, tal com vostè sospitava, era solament un àlies. Ratchett era Cassetti, l’home que va dirigir la cèlebre tongada de raptes, incloent el famós de la petita Daisy Armstrong.

Una expressió de gran astorament va aparèixer a la cara de MacQueen; després s’anà asserenant.

– Maleït llop! -va exclamar.

– ¿No en tenia el més petit esment, d’això, misterMacQueen?

– No, senyor -digué ràpidament el jove americà-. Si ho hagués sospitat, m’hauria tallat la mà dreta abans de treballar amb ell com a secretari.

– Sembla que la notícia el disgusti profundament, misterMacQueen.

– Tinc una raó particular per a indignar-me. El meu pare era el fiscal del districte que intervingué en el cas. Jo havia vist la senyora Armstrong més d’una vegada, era una dona estupenda. Tan dolça com desgraciada. -La seva cara va entristir-se-. Si algun home mereixia el que ha succeït, aquest home és Ratchett o Cassetti. Estic content que hagi tingut aquesta fi. Un home així no mereixia viure!

– Vostè parla com si hagués desitjat fer-ho personalment.

– En realitat, m’estic fent sospitós -digué el jove tornant-se vermell.

– Potser sospitaria més de vostè si fingís sentir una gran pena per la mort del seu amo -va replicar Hercule Poirot.

– No podria fer-ho, ni per salvar-me de la cadira elèctrica -va exclamar MacQueen en to tètric. I afegí-: Potser és massa curiositat de la meva banda, però, com ha arribat a descobrir-ho? Em refereixo a la identitat de Cassetti.

– Per un fragment de carta trobada en el seu compartiment.

– Em sembla que el vell ha pecat de negligent, ¿no troba?

– Això depèn del punt de vista -respongué Hercule Poirot.

El jove va trobar la resposta de Poirot desconcertant. Va mirar Poirot com si volgués endevinar què volia haver dit.

– La meva tasca consisteix a assegurar-me dels moviments de cada viatger d’aquest tren. Cal que ningú no s’ho prengui com una ofensa, comprèn? Només és un tràmit.

– Molt bé. Pot continuar amb tota franquesa.

– És inútil de preguntar-li el número del seu compartiment -va dir Poirot somrient– perquè el vaig compartir amb vostè una nit. És un compartiment de segona classe, lliteres números sis i set, del qual després d’haver-ne marxat jo, n’ha disposat vostè sol.

– Exactament.

– Ara, misterMacQueen, faci’m el favor d’explicar-me tots els seus moviments en la passada nit, des que va deixar el vagó restaurant.

– És molt fàcil. Vaig tornar al meu compartiment i vaig llegir una estona, a Belgrad vaig baixar del tren i com que vaig trobar que feia massa fred, vaig tornar a pujar al vagó. Vaig estar parlant amb una xicota anglesa que ocupa el compartiment veí al meu. Després vaig estar conversant amb un anglès, el coronel Arbuthnot; em sembla que vostè va passar quan estàvem parlant tots dos. Després vaig anar al compartiment de misterRatchett i, tal com ja li he dit abans, vaig prendre algunes notes per a les cartes que calia escriure. Vaig donar-li la bona nit i el vaig deixar. El coronel Arbuthnot era encara en el passadís. El seu compartiment ja era preparat per a la nit i li vaig suggerir d’entrar al meu. Vaig demanar un parell de begudes i les vam beure. Vam parlar de política mundial, del govern de l’índia i de la situació a Wall Street. No admeto gaire els britànics (són molt obstinats), però aquest m’agrada.

– Sap quina hora era quan el va deixar?

– Molt tard. Podria dir cap a les dues.

– Va adonar-se que el tren estava aturat?

– Ja ho crec! Ens va estranyar força. Vam mirar a fora i veiérem com la neu anava amuntegant-se, però no vam pensar que seria res greu.

– ¿Què va passar quan el coronel Arbuthnot finalment es va acomiadar?

– Ell va encaminar-se cap al seu compartiment i jo vaig trucar al conductor perquè em preparés el llit.

– On va ser, vostè, mentre ell el preparava?

– Al passadís, dret, tocant la porta, mentre fumava una cigarreta.

– I després?

– Després vaig ficar-me al llit i he dormit fins a aquest matí.

– A la tarda, va abandonar alguna vegada el tren?

– Arbuthnot i jo baixàrem a… ¿Com es diu aquella estació? Vincovci, per a estirar una mica les cames. Però feia un fred tan terrible que vam tornar a pujar tot seguit al tren.

– Per quina porta van baixar del tren, vostès?

– Per la més propera al nostre compartiment.

– La que és al costat del vagó restaurant?

– Sí.

– Pot recordar si era tancada?

MacQueen va fer memòria.

– Em sembla que sí. Hi havia una nena de balda o de passador. És això el que vol dir?

– Sí. En retornar al tren, ¿van tornar a posar la balda?

– Potser no. Almenys no ho recordo. -I va afegir de sobte-: És un detall molt important?

– Podria ser-ho. Suposo que mentre vostè i el coronel Arbuthnot parlaven, la porta del seu compartiment que dóna al passadís era oberta, oi?

Hector MacQueen va assentir amb el cap.

– Necessito que em digui, si és que ho recorda, si va passar algú pel passadís «després» de deixar l’estació de Vincovci, fins el moment en què vostès van separar-se per anar a dormir.

MacQueen va ajuntar les celles.

– Em sembla que va passar una vegada el conductor -va dir-. Venia del vagó restaurant. També va passar una senyora en direcció contrària.

– Quina senyora?

– No puc pas dir-li-ho. En realitat, no m’hi vaig fixar. En aquell moment estàvem discutint amb Arbuthnot. Només recordo que va passar amb una mena de bata de seda de color vermell, per davant de la porta. No vaig mirar i de totes maneres no m’hauria estat possible de veure-li la cara. Ja sap, vostè, que el meu compartiment és davant el vagó restaurant, al final del tren, de manera que la dona que passava pel corredor cap aquella direcció em donava l’esquena quan va passar per davant de la meva porta.

Poirot va fer un gest assentint.

– Devia anar al lavabo, segurament.

– Segurament.

– La va veure quan retornava?

– No m’hi vaig fixar, però suposo que devia retornar.

– Una altra pregunta. ¿Fuma amb pipa, misterMacQueen?

– No senyor, mai.

Poirot va fer una pausa.

– De moment, això és tot. Ara veuré el criat de misterRatchett. Per cert, ¿vostè i ell sempre viatgen en vagó de segona classe?

– Ell, sí. Però, generalment, jo viatjo en primera classe, i si és possible en el compartiment immediat al de misterRatchett. Aleshores, ell feia posar la major part dels bagatges en el meu compartiment per a tenir-los al seu abast més fàcilment. Però aquesta vegada hi ha hagut la casualitat que tots els compartiments de primera classe eren ocupats, excepte el d’ell.

– Ja ho comprenc. Moltes gràcies, misterMacQueen.

Capítol III

La declaració del criat

L’americà va ésser seguit pel pàl·lid anglès de cara inexpressiva, a qui Poirot ja havia vist el dia anterior. Estava correctament dret, fins que Poirot va fer-li un senyal perquè s’assegués.

– Si no m’equivoco, ¿vostè és el criat de misterRatchett?

– Sí, senyor.

– El seu nom?

– Edward Henry Masterman.

– Edat?

– Trenta-nou anys.

– Domicili?

– 21 Friar Street, Clerkenwell.

– ¿Està assabentat que el seu amo ha estat assassinat?

– Sí, senyor. Un cas horrorós.

– Faci’m el favor, ¿voldria dir-me a quina hora va veure per darrera vegada misterRatchett?

El criat va rumiar.

– Devia ser cap a les nou, anit passada. O potser una mica més tard.

– Digui’m exactament què va passar.

– Vaig anar, com tenia per costum, al compartiment de misterRatchett i vaig fer la feina de cada nit.

– Quin era el seu deure, exactament?

– Plegar i penjar la seva roba. Posar en un vas d’aigua la seva dentadura postissa i procurar que tot el necessari estigués al seu abast.

– El seu humor era com de costum?

El criat va reflexionar un moment.

– Em va semblar veure’l una mica nerviós.

– Per quin motiu?

– Per una carta que va estar llegint. Em va preguntar si havia estat jo qui l’havia duta al seu compartiment. Naturalment, vaig dir-li que no havia fet tal cosa, però ell va començar de renegar i de trobar mancaments en tot el que jo feia.

– No era així, de costum?

– Oh, sí, senyor. Perdia els estreps molt fàcilment… El seu humor s’alterava per no res.

– Digui, ¿el seu amo, prenia alguna droga per a dormir?

El doctor Constantine va inclinar-se amb interès.

– Cada vegada que viatjàvem amb tren, en prenia. Deia que si no ho feia, no podia dormir.

– ¿Sap, vostè, quin medicament tenia per costum de prendre?

– No n’estic segur. El flascó no duia cap marca. Solament: «Específic contra l’insomni». «A prendre a l’hora de ficar-se al llit.»

– En va prendre la nit passada?

– Sí, senyor. Jo mateix li’n vaig posar en un vas i el vaig deixar damunt la tauleta del lavabo, a punt de prendre.

– Pot afirmar, ara, que va veure com el prenia?

– No, senyor.

– Què va passar després?

– Vaig preguntar-li si desitjava alguna cosa més i a quina hora volia que el despertés l’endemà al matí, i va contestar-me que no el molestés fins que ell em cridés.

– Tenia per costum de fer-ho així?

– Sí, senyor. Generalment trucava el timbre cridant el conductor i aleshores l’enviava a cercar-me quan estava disposat a llevar-se.

– Tenia per costum llevar-se aviat o tard?

– Això depenia del seu humor. Algunes vegades es llevava per esmorzar; en canvi, d’altres, no es movia del llit fins a l’hora de dinar.

– ¿Vostè no es va alarmar quan va veure que passava el matí i el seu amo no el cridava?

– No, senyor.

– Sap, vostè, si el seu amo tenia enemics?

– Sí, senyor.

L’home parlava sense demostrar cap emoció.

– Com ho sabia?

– Vaig sentir-lo discutir de certes cartes amb misterMacQueen, senyor.

– Sentia, vostè, afecte pel seu amo, Masterman?

La cara de Masterman es va tornar, si això fos possible, encara més inexpressiva que de costum.

– No m’agrada parlar d’aquest tema, senyor. Era un amo molt generós.

– Però, vostè no l’apreciava?

– Diré que no m’agraden gaire els americans, senyor.

– Ha estat alguna vegada a Amèrica?

– No, senyor.

– ¿Recorda haver llegit en els diaris el rapte Armstrong?

La cara de l’home va agafar color.

– Sí, naturalment, senyor. Una nena petita, oi? Va ser un cas horrorós.

– ¿Sap, vostè, que el seu amo, misterRatchett, va ser el principal instigador d’aquell cas?

– Naturalment que no, senyor. -Per primera vegada el to del criat va fer-se més vehement i apassionat-. Gairebé no puc creure-ho!

– Desgraciadament, és cert. Ara, passem a la seva activitat de la darrera nit. Com pot comprendre, és qüestió de tràmits. ¿Què va fer després d’haver deixat el seu amo?

– Vaig anar a avisar el senyor MacQueen que el senyor el necessitava. Després vaig dirigir-me al meu compartiment i em vaig posar a llegir.

– El seu compartiment és…?

– El darrer de la segona classe, senyor. Molt proper al vagó restaurant.

Poirot va consultar el seu plànol.

– Ja ho veig. Quina llitera té, vostè?

– La de baix, senyor.

– És la número quatre?

– Sí, senyor.

– Hi ha algú més amb vostè?

– Sí, senyor. Un italià voluminós.

– Parla anglès?

– Bé, una mena d’anglès, senyor. -El to del criat era despectiu-. Ha estat a Amèrica… A Xicago, segons he entès.

– Han conversat molt?

– No, senyor. Prefereixo llegir.

Poirot va somriure. Ja s’imaginava l’escena entre el robust i voluble italià i el menyspreador anglès.

– Puc preguntar-li què llegeix?

– Ara estic llegint La captiva d’amor,d’Arabella Richardson.

– Una bona novel·la?

– Jo la trobo magnífica, senyor.

– Bé, continuem. Va retornar al seu compartiment i va posar-se a llegir La captiva d’amor.¿Fins a quina hora?

– Aproximadament fins a dos quarts d’onze. L’italià volia ficar-se al llit. Així doncs, el conductor va venir a preparar-los.

– ¿I aleshores, vostè, va ficar-se al llit i va adormir-se?

– Em vaig ficar al llit, sí, senyor, però no vaig poder dormir.

– Per què no va poder dormir?

– Vaig tenir mal de queixal, senyor.

– Oh, là, la!…,això és molt dolorós.

– Molt dolorós, senyor.

– Va fer alguna cosa per tal de calmar-lo?

– Sí, vaig posar-m’hi oli de clavell i va semblar que em passava una mica, però m’era impossible de dormir. Aleshores vaig encendre el llum de la capçalera i vaig continuar llegint, per tal de distreure’m.

– I no va poder dormir gens?

– Sí, senyor; vaig ensopir-me cap a les quatre de la matinada.

– I el seu company?

– L’italià? Oh!, aquest estava roncant!

– No va sortir del compartiment en tota la nit?

– No, senyor.

– I vostè?

– Jo, tampoc.

– Va sentir alguna cosa durant la nit?

– No ho recordo, senyor. Almenys res desacostumat. El tren estava aturat i tot estava molt silenciós.

Poirot va reflexionar uns moments i va afegir:

– Bé, penso que hi ha molt poc a dir. ¿Pot donar alguna claror sobre la tragèdia?

– Jo crec que no. Ho sento, senyor.

– ¿No pot recordar si hi havia alguna disconformitat entre el seu amo i misterMacQueen?

– Oh, no! MisterMacQueen és un senyor molt agradable.

– Abans d’estar al servei de misterRatchett, ¿on prestava els seus serveis, vostè?

– A casa de sirHenry Tomlinson, senyor, a Grosvenor Square.

– Per què el va deixar?

– Va marxar a l’Àfrica Oriental, senyor, i ja no necessitava els meus serveis. Però estic cert que podrà donar referències meves, senyor. Vaig estar amb ell molts anys.

– Quant temps ha estat amb misterRatchett?

– Uns nou mesos, senyor.

– Gràcies, Masterman. Una darrera pregunta: vostè fuma amb pipa?

– No, senyor. Fumo només cigarretes…, i fortes.

– Gràcies. Això és tot per ara.

Poirot va acomiadar-lo amb un gest.

El criat va dubtar un moment.

– Perdoni, senyor, però la vella dama americana es troba en un estat d’excitació molt fort. Diu que ella sap tot el referent a l’assassinat.

– En aquest cas -digué Poirot, somrient– caldrà veure-là tot seguit.

– Vol que la cridi, senyor? Només fa que preguntar si hi ha ningú responsable, aquí. El conductor està intentant de calmar-la.

– Ens la pot enviar, amic meu -digué Poirot-. Ara escoltarem la seva història.

Capítol IV

La declaració de la dama americana

MistressHubbard va entrar al vagó restaurant en tal estat d’excitació que amb prou feines podia articular cap paraula.

– Facin el favor de dir-me… Qui té autoritat, aquí? Haig de fer unes declaracions molt importants, molt importants, entenen?, i necessito algú que tingui autoritat; al més aviat possible… Si vostès, senyors…