Текст книги "Assassinat a l'Orient Express"

Автор книги: Агата Кристи

сообщить о нарушении

Текущая страница: 12 (всего у книги 12 страниц)

»Ara anem al criat. Ha dit que el seu amo tenia el costum de prendre un medicament per a poder dormir, quan viatjava amb tren. Això podia ser veritat, però, el va prendre Ratchett la nit passada? La pistola automàtica que havia posat sota el coixí desmenteix aquesta afirmació. Ratchett es proposava d’estar en guàrdia aquella nit. Si va prendre algun hipnòtic, va ser sense el seu coneixement. Qui li va administrar? Naturalment, MacQueen o bé el criat.

»Arribem ara a la declaració de misterHardman. Jo he cregut tot el que m’ha dit referent a la seva identitat, però quan m’ha parlat dels mètodes que havia emprat per tal de salvaguardar misterRatchett, la seva història m’ha semblat absurda, ni més, ni menys. L’únic mitjà efectiu de protegir misterRatchett hauria estat de passar la nit en el seu compartiment o en algun lloc des d’on hagués pogut vigilar la seva porta. L’única cosa que la seva declaració m’ha demostrat clarament és que cap dels viatgers d’aquella banda del tren no havia pogut assassinar Ratchett.Això limitava la possibilitat de l’assassí al voltant del vagó Istanbul-Calais. M’ha semblat un fet estrany i inexplicable i n’he pres nota per tal d’examinar-lo novament.

»Vostès probablement estan assabentats, ara, de les paraules que vaig sorprendre entre missDebenham i el coronel Arbuthnot. Em va cridar molt l’atenció que el coronel anomenés «Mary» a missDebenham i la tractés en termes de franca intimitat. Però el coronel calia que aparentés que l’havia coneguda només uns quants dies abans…, i jo conec els anglesos del tipus del coronel. Encara que s’hagués enamorat de la noia al primer cop d’ull, hauria avançat lentament i respectuosament, sense precipitar les coses. Per tant, vaig deduir que, en realitat, el coronel i missDebenham es coneixien realment molt bé i, per alguna o altra raó, pretenien desconeixe’s. Un altre petit detall va ser la seva fàcil familiaritat amb el terme «a llarga distància», parlant d’una trucada telefònica. Tanmateix, missDebenham m’ha dit que no havia estat mai als Estats Units, on és emprada aquesta frase de manera molt corrent.

»Passem ara a un altre testimoni. MistressHubbard ens ha dit que, ajaguda al llit no podia veure si la porta de comunicació era tancada o no, i que va demanar a missOhlsson que ho mirés. Doncs bé, encara que la seva afirmació hauria pogut ser certa en el cas d’haver ocupat un dels compartiments número dos, quatre, dotze o altres números parells, en els quals el passador està col·locat sota la maneta de la porta, en els números senars, com, per exemple, el compartiment número tres, el passador està molt per damunt de la maneta i, per tant, no podia estar tapat per la bossa de l’esponja. M’he vist, doncs, obligat d’arribar a la conclusió que mistressHubbard havia inventat l’incident que no havia ocorregut mai.

»I ara em permetran de dir algunes paraules respecte al «temps». Segons la meva opinió, el punt realment interessant sobre el rellotge abonyegat va ser el lloc on l’hem trobat: a la butxaca del pit del pijama de misterRatchett, un lloc completament inadequat i absurd per a guardar un rellotge, especialment quan ja hi ha un clau especial per a penjar-lo a la capçalera del llit. He tingut, doncs, la seguretat que el rellotge havia estat col·locat deliberadament a la butxaca del pijama. El crim, per consegüent, no s’havia comès, doncs, a un quart de dues.

»Es va cometre, doncs, més aviat? Per ser més exactes, a la una menys vint-i-tres minuts? El meu amic monsieurBouc ha emès un argument a favor d’aquesta suposició: el crit que jo vaig sentir i que va despertar-me del meu son. Però si Ratchett havia pres un hipnòtic, no va poder cridar.Si hagués estat capaç de cridar, ho hauria estat també per a defensar-se d’una manera o altra, i no hem trobat indicis de lluita.

»He recordat que MacQueen m’havia cridat l’atenció no una, sinó dues vegades (i la segona d’una manera ben clara) que misterRatchett no parlava francès. Aleshores he arribat a la conclusió que tot el que havia ocorregut entre la una i els seus voltants, havia estat una comèdia representada en honor meu. Qualsevol hauria pogut caure en el truc del rellotge; és una cosa que surt molt en les novel·les de detectius. Es pretenia que jo fos víctima de la meva pròpia clarividència i que cregués que ja que Ratchett no parlava francès, la veu que jo vaig sentir a la una menys vint-i-tres minuts no podia ser la seva i que Ratchett era ja mort a aquella hora. Però estic convençut que a aquesta hora Ratchett encara dormia.

»Però el truc va tenir èxit! Jo vaig obrir la porta i vaig mirar al defora. Vaig sentir la frase en francès. Per si jo fos tan increïblement espès que no comprengués el significat d’aquella frase, es van ocupar de cridar-me l’atenció. MisterMacQueen m’ho va dir clarament. Em digué: «Perdoni, monsieur Poirot, no pot haver estat mister Ratchett qui ha parlat; ell no parla francès».

»Quina fou, en realitat, l’hora del crim? I qui va matar-lo?

»Segons la meva opinió, i això és només una opinió, misterRatchett va ser assassinat a una hora molt pròxima a les dues, hora màxima que el doctor Constantine ens dóna com a probable.

»Respecte a qui el va matar…

Poirot va fer una pausa mirant el seu auditori. No podia pas queixar-se de falta d’atenció. Tots els ulls estaven fixos damunt d’ell. Hi havia un silenci en què hom hauria pogut sentir el volar d’una mosca.

Poirot va prosseguir lentament:

– M’ha cridat particularment l’atenció l’extraordinària dificultat de poder provar res contra cap dels viatgers del tren i la curiosa coincidència que cada declaració oferia una coartada a una persona determinada. Així, misterMacQueen i el coronel Arbuthnot es proporcionaven unes respectives coartades…, dues persones entre les quals semblava que no hi hagués hagut mai, anteriorment, cap amistat. El mateix ha succeït amb el criat anglès i l’italià, amb la dama sueca i la noia anglesa. M’he dit a mi mateix: «És extraordinari! No pot ser que tots estiguin d’acord!».

»I aleshores, senyors, ho he vist clar. «Tots» estan d’acord, en efecte! Una coincidència de totes aquelles persones relacionades amb el cas Armstrong, que viatjaven en el mateix tren, no solament era improbable, sinó que era «impossible». No podia haver-hi casualitat, sinó «designi». He recordat una observació del coronel Arbuthnot respecte als judicis per jurats. Un jurat es compon de dotze persones (aquí hi ha dotze viatgers); Ratchett va ser apunyalat dotze vegades. El detall que sempre m’ha preocupat, la gran afluència de viatgers en el vagó Istanbul-Calais en aquesta època de l’any, quedava així explicat.

»Ratchett havia escapat a la justícia a Amèrica. No hi havia cap dubte sobre la seva culpabilitat. He imaginat un jurat de dotze persones condemnant-lo a mort i, obligats per les exigències del cas, havent de ser ells mateixos els seus executors. I immediatament, segons aquesta suposició, se m’ha representat el cas amb tota la seva claredat.

»He vist el cas com un perfecte mosaic, en el qual cada persona jugava el seu paper. Estava disposat de tal manera, que si una d’elles resultava sospitosa, venia el testimoniatge d’una altra salvant-la i demostrant la falsedat de la sospita. La declaració de Hardman era necessària en el cas que algun estrany fos considerat sospitós del crim i així se li podria proporcionar una coartada. Fins el més petit detall de la seva declaració va ser preparat per endavant. Tot l’assumpte va ser planejat de manera molt enginyosa i disposat talment que cada nova peça d’aquest trencaclosques que aparegués, faria la solució més difícil encara. Com ha observat el meu amic monsieurBouc, el cas semblava fantàsticament impossible! Aquesta era, precisament, la impressió que es pretenia causar.

»Aquesta solució, ho explica tot? Sí. La natura de les ferides (infligides cadascuna per una persona diferent). Les falses cartes d’amenaces (falses perquè eren irreals, escrites només per a presentar-les com a proves). Naturalment hi hagueren autèntiques cartes advertint a Ratchett la seva sort, les quals foren destruïdes per MacQueen, substituint-les per les altres. Després, la història de Hardman dient que havia estat cridat per Ratchett (una mentida, naturalment, des del començament fins al final); la descripció molt convenient, i que tenia el mèrit de no acusar cap dels actuals conductors dels vagons llit i que podia ser aplicada el mateix a un home que a una dona.

»La idea de matar a punyalades és, a primera vista, molt curiosa, però si es reflexiona bé, s’adaptava a les circumstàncies perfectament. Una daga és una arma que pot ser utilitzada per qualsevol, fort o feble, i que, a més, és silenciosa. M’imagino, però també puc estar equivocat, que cada persona va entrar, per torn, i a les fosques, en el compartiment de Ratchett, a través del de mistressHubbard i va descarregar el seu cop. Aquestes persones no sabran mai qui el va matar realment.

»La darrera carta, que Ratchett segurament va trobar damunt el seu coixí, va ser curosament cremada. Sense cap referència al cas Armstrong, no hi havia cap raó per a sospitar d’algun dels viatgers del tren. Podria atribuir-se el crim a un estrany, i l’home «moreno, baix i amb veu efeminada» hauria estat vist per un o més viatgers que deixarien el tren a Brod.

»No sé exactament què va succeir quan els conspiradors van descobrir que una part del seu projecte no podria portar-se a terme degut a la tempesta de neu. M’imagino que hi degué haver una ràpida consulta i que va decidir-se de seguir endavant. És cert que ara tots i cadascun dels viatgers es podrien considerar com sospitosos, però aquesta possibilitat ja havia estat prevista. L’única cosa que calia fer, era augmentar la confusió. A tal fi es deixaren caure en el compartiment del mort dos «indicis»: un acusava el coronel Arbuthnot (el qual tenia la coartada més ferma i la relació del qual amb la família Armstrong era més difícil de provar) i l’altre, el mocador, que acusava la princesa Dragomiroff, la qual, en virtut de la seva posició social, la seva particular feblesa física i la coartada garantida per la seva cambrera i el conductor, es trobava pràcticament en una situació inexpugnable.

»Per a embolicar més el problema van fer sorgir un nou obstacle: la mítica dona del quimono de seda escarlata. Jo mateix havia de donar fe de l’existència d’aquesta dona. Algú va descarregar un gran cop a la meva porta. Em vaig aixecar, vaig treure el cap per la porta i vaig veure un quimono de color escarlata que desapareixia a distància. Una ben triada selecció de persones: el conductor, missDebenham i MacQueen, també la veieren. Suposo que algú amb el sentit de l’humor va col·locar en la meva maleta el famós quimono escarlata mentre jo interrogava la gent en el vagó restaurant. No tinc idea d’on devia sortir aquell quimono. Sospito que devia ser de propietat de la comtessa Andrenyi, ja que el seu equipatge contenia només una negligéede chiffon,més apropiada com a vestit per a prendre el te, que no pas com a bata.

»Quan MacQueen ha sabut que la carta tan curosament cremada per ell havia escapat a la total destrucció, i que la paraula Armstrong era una de les que havien quedat, ho ha comunicat immediatament a tots els altres. Ha estat en aquest moment que la posició de la comtessa Andrenyi s’ha fet crítica i el seu marit ha decidit d’alterar immediatament el passaport. Però per segona vegada ha tingut mala sort!

»Tots i cadascun s’han posat d’acord per a negar tota relació amb la família Armstrong. Sabien que jo no disposava de mitjans immediats per tal de descobrir la veritat, creient que jo no intentaria de profunditzar l’afer, a menys de despertar-se les meves sospites contra una determinada persona.

»Hi ha encara un altre punt que cal considerar. Admetent que la meva teoria del crim sigui la bona…, i jo crec que «ho és» en realitat, el mateix conductor del vagó llit cal que hi estigui complicat. I bé, aleshores tenim tretze persones, en lloc de dotze. En comptes de l’acostumada fórmula: «De totes aquestes persones, una és la culpable», m’he vist enfrontat amb el problema que, de tretze persones, només una i solament una era innocent.

»Quina era aquesta persona?

»He arribat, doncs, a una raríssima conclusió. He arribat a la conclusió que la persona que no havia pres part en el crim, era la que, lògicament, seria considerada com a més sospitosa. Em refereixo a la comtessa Andrenyi. M’ha impressionat l’ansietat del seu marit quan m’ha jurat solemnement pel seu honor que la seva muller no havia sortit del seu compartiment en tota la nit. He decidit, aleshores, que el comte Andrenyi havia pres el lloc, per dir-ho així, de la seva esposa.

»Admetent això, Pierre Michel era, decididament, un dels dotze. Però, com explicar la seva complicitat? És un home honrat, amb molts anys d’empleat a la Companyia; no és de la classe d’homes que poden ser subornats per a ajudar a cometre un delicte. Pierre Michel, per tant, calia que estigués relacionat amb el cas Armstrong. Però aquesta suposició semblava molt improbable. Aleshores he recordat que la minyona que es va suïcidar era francesa.

»I he suposat que la desgraciada xicota devia ser filla de Pierre Michel. Si això fos cert quedaria tot explicat, així com també explicaria el lloc escollit per a escenari del crim. ¿Hi ha algun participant en el drama la participació del qual no resulti prou clara? Al coronel Arbuthnot el suposo amic dels Armstrong. Segurament van fer la guerra junts. Respecte a la cambrera Hildegarde Schmidt crec que puc dir, sense equivocar-me, el lloc que devia ocupar en la casa dels Armstrong. Sóc, potser, massa bon gurmet per a no olorar, instintivament, les bones cuineres. Li he preparat una trampa i ella hi ha caigut. Li he dit que sabia que ella era una bona cuinera, i m’ha contestat: «Sí, realment, totes les senyores m’ho han dit així». Doncs bé, si una dona està ocupada com a cambrera, els seus amos no tenen ocasió de saber si és o no és bona cuinera.

»Anem ara amb Hardman. Aquest semblava que, en realitat, no tenia res a veure amb el cas Armstrong. Aleshores m’he imaginat que podia haver estat enamorat de la noia francesa. Li he parlat de l’encís de les dones estrangeres i una vegada més he obtingut la reacció que jo esperava. De sobte, els ulls se li han omplert de llàgrimes, que ell ha atribuït a la reverberació de la neu.

»Ara, queda mistressHubbard. MistressHubbard, segons el meu parer, ha representat el paper més important en aquest drama. Com a ocupant del compartiment que comunica amb el de Ratchett, ella estava exposada a les sospites, més que no pas cap altra persona. Segons la natura de les coses, no podia comptar, tampoc, amb cap sòlida coartada. Per a representar el paper d’ella (una normal i lleugerament ridícula mare de família americana) es necessitava una artista. Però «hi havia» una artista relacionada amb la família Armstrong, la pròpia mare de mistressArmstrong: Linda Arden, l’actriu…

Poirot va guardar silenci un moment.

I aleshores, amb una veu deliciosament rica en matisos, una veu completament diferent a la que havia emprat durant tot el viatge, mistressHubbard va exclamar:

– Sempre m’imagino que estic en escena… -I va continuar, d’una manera somiadora-: La relliscada de l’espongera ha estat una cosa estúpida. Això ens demostra que cal assajar sempre, correctament. Si ho hagués fet d’aquesta manera, hauria vist que els passadors estan col·locats de manera diferent en els compartiments de números parells que en els de senars.

L’actriu va canviar una mica de posició i va mirar fixament Poirot.

– Vostè ho sap tot, monsieurPoirot. És un home meravellós. Però malgrat tot, no es pot imaginar què va ser aquell terrible dia a Nova York. Jo estava com folla de dolor i també tot el servei, i fins el coronel Arbuthnot, que es trobava amb nosaltres. Era el millor amic de John Armstrong.

– Va salvar-me la vida, a la guerra -digué Arbuthnot.

– Aleshores vam decidir (potser érem boigs, no ho sé) que la sentència de mort a la qual Cassetti havia escapat, calia executar-la, a costa del que fos. Érem dotze…, més ben dit, onze, ja que el pare de Suzanne es trobava a França. Primerament, vam pensar que ho faríem a sorts, però finalment ens vam decidir de posar en pràctica aquest sistema. Va ser el xofer, Antonio, qui ho va suggerir. Mary va posar-se d’acord per a tots els detalls amb Hector MacQueen. Aquest sempre havia adorat Sònia, la meva filla. Va ser ell qui ens va explicar exactament com Cassetti, amb, la seva fortuna, va salvar-se de ser executat.

»Ens va costar molt de temps perfeccionar el nostre pla. Vam haver de localitzar Ratchett, primerament. Hardman ho va aconseguir, finalment. Aleshores, calgué cercar una col·locació a Masterman i a Hector, almenys un d’ells. També ho aconseguírem. Després vam celebrar una entrevista amb el pare de Suzanne. El coronel Arbuthnot va tenir la feliç pensada de fer-nos juramentar tots dotze. No li agradava gaire el sistema de la daga, però va convenir que era el millor, ja que ens evitava moltes dificultats. Bé. El pare de Suzanne hi va estar d’acord. Suzanne era la seva única filla. Sabíem per Hector que Ratchett retornaria d’un viatge amb l’Orient Express, més o menys aviat. Amb Pierre Michel, treballant actualment en aquesta ruta, l’ocasió era massa bona per a deixar-la escapar. A més, seria un bon procediment per a no comprometre cap estrany.

»El marit de la meva filla coneixia, naturalment, el nostre projecte i va insistir per acompanyar-la en aquest viatge. Hector se les va arreglar perquè Ratchett fes el viatge el dia que Pierre Michel estava de torn. El nostre projecte era d’ocupar tot el vagó Istanbul-Calais, però, desgraciadament, no ens va ser possible aconseguir un dels compartiments. Estava reservat, des de feia temps, a un dels directors de la Companyia. MisterHarris, com ja hauran comprès, era un viatger imaginari. Però hauria estat una gran contrarietat que un estrany compartís la cabina d’Hector. I aleshores, al darrer moment, va presentar-se «vostè»…

MistressHubbard va callar un moment.

– Bé -va prosseguir-. Ara, ja ho sap tot, monsieurPoirot. Què pensa fer ara? ¿No podria fer que tota la culpa recaigués damunt meu, únicament? Jo l’hauria apunyalat ben de gust dotze vegades, aquella fera. No solament era el responsable de la mort de la meva filla i de la meva néta, sinó també d’una altra criatura que ara podria viure feliç… Però això tampoc no és pas tot. Van morir molts d’altres infants abans que Daisy… i en podien morir d’altres, també, en el futur. La societat va condemnar-lo; nosaltres no hem fet més que executar la sentència. No cal fer esment dels altres companys meus. Són bellíssimes persones, molt fidels. El pobre Michel…, Mary…, el coronel Arbuthnot, s’estimen tant…

La seva veu, plena d’emoció, va ressonar a través del vagó restaurant: aquella veu profunda, commovedora, que feia esgarrifar els cors i havia fet vibrar tants d’auditoris de Nova York, va extingir-se en un sanglot.

Poirot va mirar el seu amic.

– Vós sou un dels directors de la Companyia, monsieurBouc -digué-. Què hi dieu?

MonsieurBouc va aclarir-se la gola.

– La meva opinió, monsieurPoirot -respongué-, és que la primera hipòtesi que ens heu exposat és la veritable. Suggereixo que sigui aquesta la solució que cal oferir a la policia iugoslava quan es presenti. ¿Hi està d’acord, doctor?

– Completament d’acord -digué el doctor Constantine-. Mirant-ho bé, em penso que la meva certificació mèdica era una mica massa fantasiosa. Caldrà que l’estudiï millor.

– Aleshores -afegí Poirot-, com que ja he exposat a tots vostès la meva solució, tinc l’honor de retirar-me del cas.

This file was created

with BookDesigner program

[email protected]

24/07/2012