Текст книги "Assassinat a l'Orient Express"

Автор книги: Агата Кристи

сообщить о нарушении

Текущая страница: 3 (всего у книги 12 страниц)

– Quan s’ha descobert el crim? -va preguntar Hercule Poirot.

– Michel!

El conductor del vagó llit va aixecar-se. Estava encara pàl·lid i temorenc.

– Digui a aquest senyor què va passar, exactament -ordenà monsieurBouc.

L’home va començar d’enraonar, quequejant.

– El criat d’aquest misterRatchett ha estat trucant diverses vegades a la porta aquest matí. No ha obtingut contesta. Aleshores, una mitja hora després, ha arribat el cambrer del restaurant. Necessitava saber si el senyor prendria el déjeuner.Jo li he obert la porta amb la meva clau. Però també hi ha una cadena i aquesta estava posada. Dins el compartiment ningú no ha contestat, tot estava en silenci i feia un fred… un fred terrible!, amb la finestra oberta i la neu caient a dins. He pensat que el senyor potser havia tingut un atac. He anat a cercar el chef de train.Hem trencat la cadena i hem entrat. El senyor estava… Ah!, c’était terrible!

Va tapar-se la cara amb les mans alta vegada.

– La porta era tancada i la cadena posada -va repetir Poirot, tot pensarós-. No serà pas un suïcidi, oi?

El doctor grec va riure sardònicament.

– ¿Un home que se suïcidi pot clavar-se deu o dotze punyalades, a diferents llocs? -va preguntar.

Poirot obrí els ulls.

– Però això és d’una gran ferocitat! -digué.

–  C’est une femme-intervingué el chef de train,parlant per primera vegada-. Poden estar segurs que és una dona. Només una dona és capaç de fer una cosa semblant.

El doctor Constantine va fer un gest de dubte.

– En tot cas, caldria que fos una dona molt robusta -digué-. No desitjo parlar en termes científics, ja que donaria peu a confusions, però puc donar-los la seguretat que un o dos dels cops van donar-se amb tanta força que l’arma ha travessat els ossos i els músculs.

– Pel que pot veure’s, no és un crim científic -va comentar Poirot.

– Completament contrari al científic -digué el doctor Constantine-. Els cops s’han donat a l’atzar. Alguns d’ells no causaren gairebé cap dany. És com si algú, amb els ulls tancats, hagués descarregat els cops una i altra vegada.

–  C’est une femme-repetí el chef de train-. Les dones són així. Quan estan rabioses tenen una força terrible.

Ho digué amb tanta de seguretat que tothom va sospitar que podia tenir una experiència personal.

– Jo potser puc contribuir a afegir més detalls -digué Poirot-. MisterRatchett va dir-me ahir, si no ho vaig entendre malament, que la seva vida estava en perill.

– Aleshores, no és pas una dona. Deu ser un gàngster o bé un pistoler.

El chef de trainva fer un gest de disgust en veure considerada la seva teoria com una cosa sense valor.

– Si fos així -digué Poirot– seria un gàngster d’afició.

El seu to expressava una desaprovació professional.

– En el tren viatja un americà molt grossot -va dir monsieurBouc, insistint en la seva idea-. Té molt mal aspecte, va vestit d’una manera extravagant. Mastega xiclet sense parar, cosa que no és de molt bona educació, que diguem. Sap qui vull dir?

El conductor del vagó llit va fer un gest afirmatiu.

–  Oui, monsieur, és el número setze. Però no pot haver estat ell. Jo l’hauria vist entrar o sortir del seu compartiment.

– Potser no, potser no. Però ja ho aclarirem més tard. Ara es tracta de saber què cal fer. -I va mirar Poirot.

Poirot també va mirar-lo.

– Bah, amic meu -digué monsieurBouc-. Ja podeu endevinar què és el que vull demanar-vos. Conec les vostres facultats. Us prego que vulgueu encarregar-vos d’aquesta investigació. No, no, no podeu negar-m’ho. Ja podeu comprendre que per a nosaltres és d’una grandíssima importància. Parlo en nom de la Compagnie Internationale des Wagons-Lits. Serà magnífic de poder presentar el cas resolt, abans no arribi la policia iugoslava! Altrament, sofrirem seriosos trastorns, retards i d’altres inconvenients. Potser detindrien persones innocents! En canvi, vós resoldreu el misteri!Direm: s’ha comès un assassinat… i aquest és el criminal!

– I si no ho resolc?

–  Ah!, mon cher!-La veu de monsieurBouc es va fer clarament afalagadora-. La conec, la vostra fama. He sentit parlar dels vostres mètodes. Aquest és un cas fet a mida per a vós. Investigar els antecedents de tota aquesta gent, descobrir llurs bona fides…,tot això demana molt de temps i grans molèsties. M’han dit amics meus que us han sentit dir sovint a vós que per a resoldre un cas només cal seure en una butaca i pensar. Feu-ho d’aquesta manera. Interrogueu els passatgers del tren, examineu el cadàver, examineu les impressions digitals que pugui haver-hi i…, bé, tinc fe en vós! Jaieu i penseu. Utilitzeu, com ho dieu?, les cèl·lules grises del vostre cervell… i tot s’aclarirà!

Va inclinar-se mirant amb afecte el seu amic.

– La vostra fe m’emociona, amic meu -li respongué Poirot, tot torbat-. Com dieu molt bé, aquest no serà pas un cas massa difícil. Jo mateix, ahir a la nit… Però no parlem d’això, ara. De debò, el problema m’intriga força. No fa gaire estona estava jo pensant que ens esperaven moltes hores d’avorriment, mentre estarem deturats aquí. I de sobte… em cau un problema als braços.

– Així, accepteu? -va preguntar monsieurBouc, impacient.

–  C’est entendu.M’ocuparé de l’afer.

– Perfectament. Tots estem a la vostra disposició.

– Per començar, m’agradaria tenir un pla del vagó Istanbul-Calais, amb una llista dels viatgers que ocupen els diferents compartiments; també m’agradaria d’examinar llurs passaports i llurs passatges.

– Michel us proporcionarà tot el que demaneu.

El conductor del vagó llit va sortir del compartiment.

– Quins altres viatgers hi ha al tren? -va preguntar Poirot.

– En aquest vagó, el doctor Constantine i jo som els únics viatgers. En el vagó de Bucarest viatja un senyor vell que és coix. És molt conegut del conductor. A més, tenim els vagons de passatgers ordinaris, però aquests no ens interessen, ja que van quedar incomunicats amb la resta del tren, després d’haver-se servit el sopar ahir nit. Davant el vagó Istanbul-Calais, només hi ha el vagó restaurant.

– Sembla, doncs -digué Poirot lentament-, que haurem de cercar el nostre assassí en el vagó Istanbul-Calais. -Va girar-se cap al doctor-. ¿No es això el que vostè insinuava?

El grec va assentir amb el cap.

– Mitja hora després de mitjanit va començar la tempesta de neu. Des d’aleshores, ningú no va poder abandonar el tren.

– L’assassí segueix, doncs, entre nosaltres… -digué solemnement monsieurBouc.

Capítol VI

Una dona?

– Primerament -digué Poirot– m’agradaria de parlar amb el jove misterMacQueen. Ens pot donar informacions molt valuoses.

– Certament -respongué monsieurBouc.

S’adreçà al chef de train.

– Digui al senyor MacQueen que tingui la bondat de venir aquí.

El cap del tren sortí del compartiment.

El conductor va tornar amb una pila de passaports i de bitllets. MonsieurBouc va agafar-los.

– Gràcies, Michel. Retorni al seu lloc. Més tard ja li prendrem declaració.

– Està bé, monsieur.

I va sortir del compartiment.

– Després d’haver vist el jove MacQueen -digué Poirot-, potser el doctor tindrà l’amabilitat d’acompanyar-me al compartiment de l’home assassinat.

– Certament.

– I després que haurem acabat allà…

En aquell moment va retornar el chef de trainamb Hector MacQueen.

MonsieurBouc va aixecar-se.

– Estem una mica encongits, aquí -digué bromejant-. Segui al meu lloc, misterMacQueen. MonsieurPoirot seurà davant de vostè.

I va girar-se cap al chef de train.

– Faci sortir tothom del vagó restaurant -li digué– i deixi’l lliure a la disposició de monsieurPoirot. Voldreu prendre les declaracions, allà, mon cher?

– Trobo que serà el més convenient -respongué Poirot.

MacQueen passejava la seva mirada de l’un a l’altre, però no podia seguir ben bé llur ràpid francès.

–  Qu’est-ce qu’il va?-va començar de dir amb treballs-. Pourquoi?

Poirot li ordenà amb gest enèrgic de seure en el racó. MacQueen va obeir i va començar una altra vegada:

–  Pourquoi…?-De sobte va llançar-se a parlar en la seva llengua-. Què passa en el tren? ¿Ha succeït quelcom?

Poirot va fer un gest afirmatiu.

– Exactament. Ha succeït quelcom. El seu amo, misterRatchett, és mort!

La boca de MacQueen deixà anar un xiulet. Exceptuant una certa lluïssor en els ulls, no va donar cap senyal d’emoció o de disgust.

– Finalment, han pogut amb ell -es limità a dir.

– ¿Què significa, exactament, aquesta frase, misterMacQueen?

MacQueen va titubejar.

– ¿Creu, vostè, que misterRatchett ha estat assassinat? -preguntà Poirot.

– No ha estat assassinat? -Aquesta vegada MacQueen va demostrar sorpresa-. De debò? -digué lentament-. Així ho he cregut. ¿Vostè vol dir que ha mort mentre dormia? Justament el vell era molt fort, era molt vigorós.

– No, no. La seva suposició és exacta. MisterRatchett ha estat assassinat. Apunyalat. Però tinc curiositat de saber per què vostè estava tan segur que l’haguessin assassinat.

MacQueen titubejà, novament.

– Parlem clarament. Qui és vostè exactament? I on vol anar a parar?

– Jo represento la Compagnie Internationale des Wagons-Lits. -Va fer una pausa i afegí-: Sóc detectiu. Em dic Hercule Poirot.

Si Poirot esperava produir efecte, va quedar decepcionat. MacQueen només va dir:

– Ah, sí? -I va esperar que continués.

– Potser coneix el meu nom.

– Sí, em sembla d’haver-lo sentit, però em creia que era el d’un modista.

Poirot el va mirar enfadat.

– És increïble! -murmurejà.

– Què és increïble?

– Res. Seguim amb el nostre afer. Cal que em digui tot el que sap respecte al mort. Era parent d’ell?

– No. Jo sóc (era) el seu secretari.

– Quant temps feia que treballava amb ell?

– Una mica més d’un any.

– Faci el favor de donar-me tots els detalls que pugui.

– Bé. Vaig conèixer misterRatchett farà una mica més d’un any, quan jo era a Pèrsia.

– Què feia, vostè, allà? -va interrompre’l Poirot.

– Havia arribat de Nova York per gestionar una concessió de petroli. Suposo que no li deu interessar l’assumpte. Els meus amics i jo no vam tenir èxit i ens vam trobar en una situació bastant difícil. MisterRatchett es trobava en el mateix hotel. Acabava d’acomiadar el seu secretari. Va oferir-me el seu lloc i vaig acceptar-lo. Jo estava a les escorrialles i vaig estar molt content d’acceptar una feina ben pagada i com feta per a mi, com si diguéssim.

– I després?

– Hem viatjat sempre. MisterRatchett volia veure món. Però el molestava de no conèixer idiomes. Jo feia més de corresponsal que no pas de secretari. Era una vida molt agradable.

– Ara segueixi donant-me detalls respecte al seu amo.

El jove va arronsar-se d’espatlles i la seva cara expressà perplexitat.

– Puc dir molt poca cosa.

– Quin era el seu nom complet?

– Samuel Edward Ratchett.

– Era ciutadà americà?

– Sí.

– De quin lloc d’Amèrica?

– No ho sé.

– Perfectament. Digui’m tot el que sàpiga.

– En realitat, monsieurPoirot, és que no sé pas gran cosa! MisterRatchett no m’explicava mai res d’ell, ni de la seva vida a Amèrica.

– A què creu que era degut?

– No ho sé pas. Jo vaig pensar que potser estava avergonyit dels seus principis. Molts homes són així.

– El satisfà aquesta explicació?

– Francament, no.

– Tenia familiars?

– Mai no me’n va parlar.

Poirot va insistir sobre aquest punt.

– Segurament, vostè devia formar-se alguna teoria en aquest respecte, misterMacQueen.

– Exactament, me la vaig formar. No crec pas que Ratchett fos el seu veritable nom. Tinc la impressió que devia abandonar Amèrica definitivament, fugint d’algú o d’alguna cosa. Crec que va aconseguir-ho… fins fa poques setmanes.

– Què li ho fa dir?

– Va començar de rebre cartes…, cartes amb amenaces.

– Vostè les ha vistes?

– Sí. La meva feina era d’ocupar-me de la correspondència. La primera carta va arribar fa cosa de quinze dies.

– Aquestes cartes, han estat destruïdes?

– No. Em penso que en tinc un parell en els meus arxivadors. Una d’elles misterRatchett la va esquinçar de ràbia. Vol veure-les?

– Si em vol fer el favor…

MacQueen va sortir del compartiment. Va retornar al cap de pocs minuts i va lliurar a Poirot dos fulls d’un paper una mica brut.

La primera carta deia el següent:

¿Et pensaves que et podries escapar, després d’haver-nos enganyat? No t’ho pensis; mai en la teva vida. T’hem estat cercant, Ratchett, i t'AGAFAREM!

No estava signada.

Sense fer cap comentari, només va alçar lleugerament les celles; Poirot va agafar la segona carta.

Et preparem un passeig, Ratchett. Ja s’acosta l’hora. Prepara’t, entens?

Poirot va deixar la carta.

– L’estil és molt monòton -digué-. Molt més que no pas la cal·ligrafia.

MacQueen se’l va mirar.

– Vostè no deu haver observat una cosa -va dir Poirot amablement-. Requereix la vista d’algú acostumat en aquestes coses. Aquesta lletra no ha estat pas escrita per una sola persona, misterMacQueen. Dues o més persones l’han escrita, cadascuna ha posat una lletra cada vegada. A més, són majúscules. Això fa que la tasca d’identificació sigui molt més difícil.

Va fer una pausa i digué:

– ¿Està, vostè, assabentat que misterRatchett va demanar-me d’ajudar-lo?

– A vostè?

El to de sorpresa de MacQueen va convèncer Poirot que el jove desconeixia el fet.

– Sí. Estava espantat. Escolti, ¿recorda, vostè, quina va ser la seva reacció en rebre la primera carta?

MacQueen va dubtar.

– És molt difícil de dir-ho. Va posar-se a riure d’una manera peculiar en ell. Però vaig tenir la impressió que sota aquella indiferència s’amagava una gran inquietud.

Poirot va assentir amb el cap. Aleshores va fer una pregunta completament inesperada.

–  MisterMacQueen, ¿pot dir-me, vostè, honradament, quins eren els seus sentiments envers el seu amo? L’apreciava?

Hector MacQueen es prengué un moment abans de respondre.

– No -digué finalment-. No l’apreciava.

– Per què?

– No puc dir-ho exactament. Malgrat això, reconec que era sempre molt amable en les seves maneres. -Va callar un moment i va afegir-: Li diré la veritat, misterPoirot. M’era francament antipàtic. Estic cert que era un home cruel i perillós. Cal confessar, tanmateix, que no tinc cap raó per a poder fonamentar la meva opinió.

– Moltes gràcies, misterMacQueen. Una darrera pregunta… ¿Quan va veure viu, per darrera vegada, misterRatchett?

– Anit passada; devien ser aproximadament les deu. Vaig entrar al seu compartiment per tal de demanar-li unes notes.

– Sobre què?

– Sobre unes rajoles i unes ceràmiques antigues que va comprar a Pèrsia. La mercaderia que van lliurar-li no era la mateixa que ell havia comprat. Per aquest motiu hem sostingut una desagradable correspondència amb els venedors.

– ¿I aquesta fou la darrera vegada que misterRatchett va ser vist viu?

– Suposo que sí.

– ¿Recorda, vostè, quan va rebre misterRatchett el darrer anònim, amenaçant-lo?

– El matí del dia que vam sortir de Constantinoble.

– Permeti que li faci, encara, una altra pregunta, misterMacQueen. ¿Estava, vostè, en bones relacions amb el seu amo?

El jove va contestar sense titubeig:

– Ratchett i jo estàvem en excel·lents relacions.

–  MisterMacQueen, ¿potser podria donar-me el seu nom i la seva adreça d’Amèrica?

MacQueen va donar el seu nom: Hector Willard MacQueen, i una adreça a Nova York.

Poirot es recolzà damunt els coixins.

– Per ara això és tot, misterMacQueen -digué-. Li agrairé molt que guardi per a vostè la notícia de la mort de misterRatchett.

– El seu criat, Masterman, caldrà que la sàpiga.

– Probablement, a hores d’ara ja la coneix -contestà Poirot-. Si és així, procuri que no digui res.

– No serà gens difícil. És molt reservat, com a bon anglès. Té una opinió molt minsa dels americans, i cap dels ciutadans de qualsevol altra nacionalitat.

– Moltes gràcies, misterMacQueen.

L’americà va sortir del vagó.

– I bé? -va preguntar monsieurBouc-. ¿Creieu que és cert el que ha dit aquest jove?

– Sembla honrat i sincer. No ha fingit pas sentir afecte pel seu amo, com hauria fet si estigués complicat en l’afer. Bé és veritat que misterRatchett no va assabentar-lo d’haver volgut contractar els meus serveis i que no va aconseguir-ho, però no crec pas que això sigui una circumstància sospitosa. Suposo que misterRatchett era un home molt reservat en tots els seus assumptes.

– Així, doncs, vostè descarta una persona d’aquest crim -digué monsieurBouc alegrement.

Poirot va mirar-lo severament.

– Jo sospito de tothom fins al darrer moment -respongué-. Tanmateix, confesso que no veig MacQueen, serè i reflexiu, perdent el cap i apunyalant la seva víctima dotze o catorze vegades. Això no està d’acord amb la seva psicologia, no, de cap manera.

– Certament, no -digué Bouc pensarosament-. Aquest és l’acte d’un home enfollit per un odi frenètic. Més aviat suggereix un temperament llatí. O, tal com ha dit el nostre amic, el chef de train, s’hi veu la mà d’una dona.

Capítol VII

El cadàver

Seguit pel doctor Constantine, Poirot va dirigir-se a l’altre vagó i al compartiment ocupat per l’home assassinat. El conductor els va obrir la porta amb la seva clau.

Els dos homes entraren. Poirot es va girar cap al seu company, amb mirada interrogadora.

– S’ha tocat aquesta cabina?

– Ningú no ha tocat res. He procurat no canviar la posició del cos quan he fet l’examen.

Poirot va aprovar amb el cap. Va donar una mirada al seu voltant.

La primera sensació que es tenia era la d’un fred intensíssim. La finestra era oberta de bat a bat i la cortina descorreguda.

– Brrrr! -va fer Poirot.

L’altre va somriure.

– No he volgut tancar-la -digué.

Poirot va examinar amb tota atenció la finestra.

– Té raó, vostè -digué-. Ningú no ha pogut sortir per aquest camí. És molt possible que la finestra oberta volia suggerir aquest fet, però, si així fos, la neu ha desbaratat els projectes de l’assassí.

Va examinar, també, meticulosament, el marc de la finestra i, traient-se una capseta de la butxaca, va bufar una mica de polsim al damunt.

– No hi ha impressions digitals -va dictaminar-. Encara que si n’hi haguessin significarien molt poca cosa. Podrien ser de misterRatchett o del seu criat o bé del conductor. Els criminals no cometen avui dia faltes tan grolleres. Així és que podem tancar tranquil·lament la finestra. Fa un fred insuportable!

Va acompanyar l’acció a la paraula i després va dedicar la seva atenció, per primera vegada, a la figura immòbil estirada a la llitera.

Ratchett estava de panxa enlaire. La jaqueta del seu pijama estava descordada i era tota bruta d’unes taques negroses.

– He hagut d’examinar la natura de les ferides -va explicar el doctor.

Poirot va aprovar amb el cap. Va inclinar-se damunt el cadàver. Finalment, va redreçar-se fent una ganyota.

– No és gens agradable -digué-. L’assassí degué esfereir-se, apunyalant una i altra vegada. És repugnant. Quantes ferides ha comptat, vostè?

– Dotze. D’elles una o dues pot dir-se que només són erosions. Però tres d’elles són mortals de necessitat.

Hi havia quelcom en la manera de parlar del doctor que va cridar l’atenció de Poirot. Va mirar-lo fixament. El grec contemplava, perplex, el cadàver.

– Què hi ha que l’intrigui, doctor? Parli, amic meu. Què troba d’anormal?

– Té raó, efectivament -va confessar l’altre.

– Què és?

– Miri aquestes ferides -digué el doctor, assenyalant-les-. Són profundes; cada tall d’aquests ha travessat vasos sanguinis, i, tanmateix, les vores no sanguegen. No han sanguejat com obligatòriament hauria calgut que succeís.

– I això, què vol dir?

– Que l’home ja era mort…, que ja feia estona que havia mort quan les hi causaren. Però, naturalment, això és absurd.

– Efectivament -digué Poirot, pensarós-. Potser el nostre assassí va pensar que no havia executat la seva feina degudament i tornà per assegurar-se’n…, però això és manifestament absurd! Alguna cosa més?

– Només una cosa.

– Què?

– Miri aquesta ferida…, sota el braç dret…, prop de l’espatlla. Agafi aquest llapis. ¿Li és possible de descarregar el cop?

Poirot va balançar la mà.

– Ja ho veig -respongué-. Amb la mà dreta és gairebé impossible. Caldria descarregar el cop al revés. Però si el cop es donés amb la mà esquerra…

– Exactament, monsieurPoirot. Es pot assegurar que aquest cop ha estat descarregat amb la mà esquerra.

– Així, el nostre assassí és esquerrà? Seria massa fàcil, no troba, doctor?

– En efecte, monsieurPoirot. Algunes d’aquestes ferides han estat fetes, sense cap dubte, amb la mà dreta.

– Dues persones. Tornem a la suposició de les dues persones -va mormolar el detectiu. I bruscament va preguntar-: Era encès el llum?

– És molt difícil de dir-ho. El conductor els apaga tots els matins cap a les deu.

– Els commutadors ens ho diran -digué Poirot.

Va examinar el commutador del llum del sostre i el de la capçalera del llit. El primer era obert i el segon tancat.

–  Eh bien!-digué pensarós-. Aquí tenim la hipòtesi del primer i del segon assassí, com el gran Shakespeare diria. El primer assassí va apunyalar la seva víctima i sortí del compartiment apagant el llum; el segon assassí va entrar a les fosques, no veient, doncs, que la feina ja estava feta, i va apunyalar, almenys dues vegades, el cos del mort. Que pensez-vous de ça?

– Magnífic! -digué el doctor entusiasmat.

Els ulls de l’altre llampeguejaren.

– Vostè ho creu així? Ho celebro. Doncs, a mi em fa l’efecte d’un contrasentit.

– Quina altra explicació pot haver-hi?

– Precisament, és això el que jo em pregunto. ¿Existeix una coincidència, o què? ¿Hi ha alguna altra inconsistència que pugui suggerir la intervenció de dues persones?

– Jo asseguraria que sí. Algunes de les ferides, com vostè ja ha pogut veure, demostren una feblesa, una manca de força…, poca decisió. Són uns cops febles. Però, en canvi, n’hi ha d’altres…, com aquesta… i aquesta -i va assenyalar novament-, que demostren una gran força. Han penetrat fins al múscul.

– Segons la seva opinió, ¿van ser causades per un home?

– És gairebé segur.

– No haurien pogut ser causades per una dona?

– Una dona jove i atlètica les pot haver fetes, especialment si es trobava sota el domini d’una forta emoció, però això és, segons la meva opinió, molt improbable.

Poirot va guardar silenci durant uns minuts.

L’altre digué ansiosament:

– Comprèn el meu punt de vista?

– Perfectament -digué Poirot-. L’assumpte comença d’esclarir-se una mica! L’assassí és un home dotat de gran força; també pot ser feble; pot ser igualment una dona, una persona esquerrana o bé una persona normal! Ah!, c’est rigolo, tout ça!

Poirot parlava amb sobtada còlera.

– I la víctima? Quin paper fa en tot això? ¿Va cridar? Va defensar-se?

Poirot va ficar la mà sota el coixí i tragué la pistola automàtica que Ratchett li va ensenyar el dia abans.

– Ja veu, completament carregada -digué.

Van mirar a llur voltant. El vestit de Ratchett era penjat d’un ganxo, a la paret. Damunt la petita taula formada per la tapadora del lavabo hi havia diversos objectes; en un vas ple d’aigua hi havia la dentadura postissa; un altre vas buit; una ampolla d’aigua mineral, un gran flascó i un cendrer amb unes puntes de cigar i uns petits fragments de paper cremats, també hi havia dos llumins gastats.

El doctor va agafar el vas buit i el va ensumar.

– Aquí hi ha l’explicació de la inactivitat de la víctima -exclamà, lentament.

– Drogat?

– Sí.

Poirot va assentir amb el cap i va recollir els dos llumins examinant-los detingudament.

– Aquests dos llumins -digué– són de forma diferent. Un és més pla que l’altre. Veu?

– Són de la mena que es venen en el tren -va contestar el doctor.

Poirot va palpar les butxaques del vestit de Ratchett. En va extreure una capsa de llumins que va comparar curosament amb els altres.

– El més rodó l’encengué misterRatchett -va observar-. Mirem si també en té de l’altra mena.

Però no va trobar cap més capsa de llumins.

Els ulls de Poirot no paraven de donar ullades a tot el compartiment. Eren lluents i penetrants com els dels ocells. Feien la sensació que no se’ls escapava res.

De sobte, va fer una exclamació, s’ajupí i va recollir de terra un objecte.

Era un petit quadre de batista molt fina. En un angle hi havia brodada una inicial: «H».

– Un mocador de senyora -va dir el doctor-. El nostre amic, el chef de train,tenia raó. Aquí hi ha complicada una dona.

– I per més conveniència, es deixa el mocador! -va replicar Poirot-. Exactament com passa en els llibres i en els films, i per a facilitar-nos més les coses, el mocador està marcat amb una lletra.

– No hi ha dubte que hem tingut molta sort -va exclamar el doctor.

– Oi que sí? -contestà irònicament Poirot. El seu to va sorprendre el doctor.

Però abans de demanar-li una explicació, Poirot va tornar a ajupir-se per recollir un altre objecte de terra.

Aquesta vegada a la mà duia un netejador de pipes.

– Potser és propietat de misterRatchett? -va suggerir el doctor.

– No hi havia cap pipa a les butxaques del seu vestit, ni tampoc indicis de tabac.

– Aleshores, és una pista.

– Decididament, amb quina oportunitat ho va deixar caure el criminal! Aquesta vegada, és una pista masculina, ja pot veure-ho! No podrem pas queixar-nos de no tenir pistes en aquest cas. N’hi ha en abundància. A propòsit, què n’ha fet, de l’arma?

– No hi havia cap senyal d’arma. El criminal se la deu haver emportada.

– Voldria saber per què -murmurà Poirot.

– Ah! -El doctor, que estava examinant amb tota cura les butxaques del pijama del mort, va llançar aquesta exclamació.

– M’havia passat inadvertit -digué-. Malgrat haver descordat la jaqueta del pijama i haver-la tirat endarrera.

De la butxaca va treure un rellotge d’or aixafat. La caixa era abonyegada salvatgement i les busques marcaven un quart de dues.

– Miri! -va exclamar Constantine, impacient-. Això ens diu l’hora del crim. Està d’acord amb els meus càlculs. Entre les dotze i les dues de la matinada he dit jo, i, més probablement, cap a la una, encara que és molt difícil de precisar en aquests casos. Eh biert,aquí tenim la confirmació. Un quart de dues. Aquesta és, doncs, l’hora del crim.

– És possible…, certament, és possible -digué, tot baixet, Poirot.

El doctor va mirar-lo amb curiositat.

– Perdoni, monsieurPoirot, però no acabo de comprendre’l.

– No em comprenc a mi mateix -replicà Poirot-. No acabo de comprendre res en absolut, i, com ja pot veure, em sento extraordinàriament intrigat.

Va sospirar i va inclinar-se damunt una tauleta per examinar els fragments de paper carbonitzat. Va anar enraonant com per a ell mateix:

– Ara jo necessitaria una antiga capsa de barrets de senyora.

El doctor Constantine va quedar perplex en sentir aquella observació. En tot cas, Poirot no li va donar cap mena d’explicacions i, obrint la porta, va cridar el conductor. L’home va presentar-se ràpidament.

– Quantes senyores hi ha en aquest vagó? -li preguntà.

El conductor va comptar amb els seus dits.

– Una, dues, tres…, sis, senyor. La vella dama americana, la dama sueca, la noia anglesa, la comtessa Andrenyi i madame la princesseDragomiroff i la seva cambrera.

Poirot rumiava.

– Tenen, totes, capses de capells?

– Sí, senyor.

– Aleshores, porti’m…, vejam…, sí, la de la dama sueca i la de la cambrera. Farà el favor de dir-los que es tracta d’unes diligències duaneres…, és igual, digui el que cregui convenient.

– Perfectament, senyor. Serà molt fàcil perquè cap de les dues és al seu compartiment.

– Vagi de pressa, doncs.

El conductor va marxar. Al cap de poca estona va tornar amb dues capses de capells. Poirot va obrir la de la cambrera i la va posar de costat. Després va obrir la de la dama sueca i va sospirar amb satisfacció. Després de separar amb tota cura els capells, va descobrir una armadura rodona de tela metàl·lica.

– Ah!, aquí tenim el que buscàvem. Fa cosa de quinze anys totes les capses de capells eren com aquesta. El capell quedava subjecte a aquesta armadura per mitjà d’una llarga agulla.

Mentre parlava anava desfent amb molta traça dos trossos de filferro. Després va tornar a tancar la capsa i digué al conductor de retornar-les a llurs respectives mestresses.

Quan es va tancar la porta, una vegada més, es va girar cap al seu company.

– Ja veu, estimat doctor, que jo no tinc molta confiança en els sistemes dels experts. El que m’interessa és la psicologia i no les impressions digitals o les cendres de les cigarretes. Però en aquest cas acceptaré gustós un petit ajut científic. Aquest compartiment és ple d’indicis; però, en realitat, són el que representen?

– No l’entenc en absolut, monsieurPoirot.

– Perfectament. Ara li posaré un exemple. Hem trobat un mocador de dona. Va deixar-lo caure una dama? va ser un home qui va cometre el crim i es digué: «Vaig a fer aparentar aquest crim com si l’hagués comès una dona. Donaré diverses punyalades, algunes d’elles fluixes, i deixaré caure aquest mocador en un lloc on no hi hagi altre remei que veure’l»? Aquesta és una possibilitat. Però encara n’hi ha una altra. ¿Va matar-lo una dona i deliberadament va deixar caure aquest netejador de pipes per donar l’aparença que havia estat un home el criminal? Però també podem suposar que dues persones, un home i una dona, van intervenir separadament i que totes dues han tingut el descuit de deixar un rastre per tal de provar la seva identitat. Són moltes coincidències, no troba?

– Però, què té a veure la capsa de barrets amb tot això? -preguntà el doctor, encara intrigat.

– Ah, ja en parlarem. Com deia, aquests indicis, el rellotge aturat a un quart de dues, el mocador, el netejador de pipes, poden ser autèntics, però també poden ser falsos. No puc precisar-ho encara. Però hi ha un indici que crec (encara que també podria equivocar-me) que no ha estat falsejat. Em refereixo al llumí pla, doctor. Jo crec que aquest llumí va ser utilitzat per l’assassí i no per misterRatchett. Va ser utilitzat per cremar un document que devia tenir un valor. Possiblement una nota. Si és així, calia que hi hagués en aquesta nota algun error, alguna falta, que deixava una possible pista devers el criminal. Ara intentaré de ressuscitar què devia ser aquesta cosa.

Va sortir del compartiment i retornà al cap d’uns moments amb un fogonet d’esperit de vi i uns molls.

– Els utilitzo per al bigoti -digué, referint-se als molls.

El doctor l’observava amb gran interès. Va aplanar els dos trossos de tela metàl·lica i va col·locar amb tota cura el fragment de paper cremat al damunt. Després, va posar l’altre tros al damunt i, aguantant-ho tot amb els molls, va exposar-ho a la flama del fogonet d’esperit de vi.