Текст книги "Assassinat a l'Orient Express"

Автор книги: Агата Кристи

сообщить о нарушении

Текущая страница: 11 (всего у книги 12 страниц)

– I les altres?

– Les superficials, sí.

– Estic pensant -digué Poirot– en l’incident d’aquest matí quan he dit a la princesa que la seva força radicava més en la seva voluntat que no pas en el seu braç. Aquella observació era una mena de trampa. Jo volia veure si mirava el seu braç dret o l’esquerre. Però no n’ha mirat cap. I m’ha donat una resposta molt estranya. M’ha dit: «No, ja no tinc força en els braços. No sé si cal alegrar-me’n o bé lamentar-ho». És una observació molt curiosa. Això confirma la meva opinió sobre el crim.

– Però no ens ha aclarit si és esquerrana!

– No. A propòsit, ¿s’ha fixat que el comte Andrenyi guarda el seu mocador a la butxaca del cantó dret del pit?

MonsieurBouc va negar amb el cap. La seva imaginació retrocedia a les sorprenents revelacions de la darrera mitja hora.

– Mentides… i més mentides -va murmurar-. És fantàstica la quantitat de mentides que hem escoltat des d’aquest matí!

– Encara en queden per descobrir -digué amb bon humor Poirot.

– Ho creieu així?

– Seria una desil·lusió per a mi, si no fos així.

– Aquesta duplicitat és terrible -digué monsieurBouc-. Però sembla que us agradi a vós.

– Té els seus avantatges -respongué Poirot-. Si encareu algú que ha mentit amb la veritat, generalment confessarà, si l’agafeu per sorpresa. Només cal actuar amb encert, per tal de produir aquest efecte.

»És l’única forma de conducta en aquest cas. Jo selecciono els viatgers, per torn, considero la seva declaració i em dic: «Si tal i tal cosa és mentida, ¿en quin “punt” menteixen i quina és la “raó” per la qual menteixen?». I em contesto que «si» menteixen (i vegin que parlo en condicional) només pot ser per tal raó i en un determinat punt. Ho hem fet, ja, una vegada, amb èxit absolut, amb la comtessa Andrenyi. Ara intentarem el mateix mètode amb diverses persones.

– ¿I suposant, amic meu, que les vostres hipòtesis siguin equivocades?

– En aquest cas, una persona, almenys, quedarà lliure de tota sospita.

– Ah!, un procés d’eliminació.

– Exactament.

– A qui provarem, ara?

– Ara atacarem pukka sahib,el coronel Arbuthnot.

Capítol VI

Una segona entrevista amb el coronel Arbuthnot

El coronel Arbuthnot va donar clares mostres de disgust quan va ésser cridat al vagó restaurant per a un segon interrogatori. La seva cara demostrava una expressió d’enuig que no podia amagar. Va asseure’s i digué:

– Bé?

– Li prego que accepti totes les meves excuses per haver-lo de molestar una segona vegada -va dir Poirot-. Però hi ha certs detalls que crec que vostè ens podrà aclarir.

– Ah, sí? Em penso que no.

– Per començar, ¿veu, vostè, aquest netejador de pipes?

– Sí.

– És de vostè?

– No ho sé. No poso una marca particular a cada un d’ells, comprèn?

– ¿Està assabentat, coronel Arbuthnot, que vostè és l’únic home que viatja en l’Istanbul-Calais que fuma amb pipa?

– En aquest cas, probablement és meu.

– Sap, vostè, on ha estat trobat?

– No en tinc ni la més petita idea.

– Ha estat trobat al costat del cadàver de l’home assassinat -respongué Poirot.

El coronel Arbuthnot va alçar les celles.

– ¿Pot dir-nos, coronel Arbuthnot, com creu que va anar a parar allà?

– Si vostè vol dir que jo el vaig deixar caure, li diré que no ho he fet.

– ¿Ha entrat, en alguna ocasió, en el compartiment de misterRatchett?

– No he arribat a parlar mai amb aquest home.

– Vostè no ha parlat mai amb ell…, ni tampoc l’ha assassinat?

Les celles del coronel Arbuthnot s’alçaren novament d’una manera sardònica.

– Si jo ho hagués fet, probablement no ho confessaria a vostè. Però pot estar tranquil: «jo no» he assassinat l’individu.

– Ah, bé -respongué Poirot-. No té cap importància.

– Què?

– Dic que no té cap importància.

– Oh! -Arbuthnot va quedar desconcertat. Va mirar Poirot tot inquiet.

– Veu? -digué Poirot-. El netejador de pipes no té cap importància. Puc imaginar perfectament unes altres onze excel·lents explicacions de la seva presència allà.

Arbuthnot va mirar-lo astorat.

– En realitat, jo desitjava veure’l per un assumpte completament diferent -continuà Poirot-. MissDebenham potser li haurà dit que jo vaig sorprendre algunes paraules entre vostès dos, a l’estació de Konya.

Arbuthnot no va contestar.

– Ella deia: «Ara no. Ara no. Quan tot hagi acabat. Quan tot sigui lluny de nosaltres». ¿Sap vostè a què es referien aquestes paraules?

– Ho sento, monsieurPoirot, però haig de negar-me a contestar aquesta pregunta.

–  Pourquoi?

El coronel digué, obstinadament:

– Li suggereixo que pregunti primerament a missDebenham el significat d’aquelles paraules.

– Ja ho he fet.

– I s’ha negat a explicar-l’hi?

– Sí.

– Aleshores, crec que està perfectament clar, fins i tot per a vostè, que els meus llavis romanguin closos.

– No vol descobrir el secret d’una dama?

– Pot interpretar-ho així, si li plau.

– MissDebenham m’ha dit que aquelles paraules es referien a un assumpte particular.

– Aleshores, ¿per què no accepta, vostè, aquesta explicació?

– Perquè, coronel Arbuthnot, missDebenham és el que podríem dir una persona altament sospitosa.

– Això és un contrasentit -digué el coronel tot acalorat.

– No és cap contrasentit.

– Vostè no té cap prova en contra d’ella.

– ¿No n’hi ha prou amb el fet que missDebenham era la institutriu de la família Armstrong a l’època que van raptar la petita Daisy Armstrong?

Hi hagué un moment de silenci mortal.

Poirot va moure el cap lentament.

– Veu? -digué-. Nosaltres sabem molt més del que vostè es pensa. Si missDebenham és innocent, ¿per què ens ha ocultat aquest detall? ¿Per què m’ha dit que no havia estat mai a Amèrica?

El coronel va aclarir-se la gola.

– Vol dir que vostè no està en un error?

– No, no estic en un error. ¿Per què m’ha mentit missDebenham?

El coronel Arbuthnot va arronsar-se d’espatlles.

– Serà millor que li ho pregunti a ella. Segueixo creient que vostè està equivocat.

Poirot va alçar la veu i va cridar. Un empleat del vagó restaurant va comparèixer des de l’extrem del vagó.

– Vagi i digui a la senyora anglesa del número onze que faci el favor de venir aquí.

–  Bien, monsieur.

El cambrer va sortir. Els quatre homes romangueren silenciosos. El rostre del coronel Arbuthnot semblava tallat en fusta, era rígid i impassible.

L’empleat va tornar.

– La senyora diu que ve de seguida, monsieur.

– Gràcies.

Un minut o dos més tard, Mary Debenham aparegué en el vagó restaurant.

Capítol VII

La identitat de Mary Debenham

Va entrar sense capell. El seu cap, alt, tirat endarrera, semblava que desafiés. Era bellíssima en aquell moment.

La seva mirada va aturar-se, per un instant, sobre el coronel Arbuthnot…, però només fou un instant

– Desitjava veure’m?

– Voldria preguntar-li, mademoiselle,¿per què ens ha mentit aquest matí?

– Mentir-li, jo? No sé pas a què es refereix.

– Vostè ens ha ocultat el fet que a l’època que va ocórrer la tragèdia Armstrong, vostè vivia en aquella casa. Vostè m’ha dit que no havia estat mai a Amèrica.

Poirot observà que la xicota empal·lidia un moment, però va recuperar-se tot seguit.

– Sí -digué-. És cert.

– No, mademoiselle.És fals.

– No m’ha comprès. Vull dir que és cert que li he mentit.

– Ah!, així ho confessa?

Els seus llavis es corbaren en un somriure.

– Certament. Ja que m’ha descobert.

– Almenys és franca, mademoiselle.

– No em queda altre remei que ser-ho.

– Bé, naturalment, és cert. I ara, mademoiselle,puc preguntar-li la raó de les seves evasives?

– No l’endevina, monsieurPoirot?

– No, no l’endevino, mademoiselle.

Ella respongué en un to de veu tranquil, però on podien advertir-se senyals de duresa:

– Cal que em guanyi la vida.

– I això vol dir…?

Ella va alçar els ulls i el mirà cara a cara.

– ¿Què pot saber, vostè, monsieurPoirot, de la lluita que cal lliurar per tal d’obtenir i de conservar una col·locació decent? ¿Creu, vostè, que una noia que hagi estat detinguda com a complicada en un cas d’assassinat, i que el seu nom i la seva fotografia han estat reproduïts en tots els diaris anglesos, pot ser admesa com a institutriu en cap família anglesa, per modesta que aquesta sigui?

– No veig per què no -va replicar Poirot– si ningú no té res per a blasmar-li.

– No es tracta de blasmes, monsieurPoirot. És la publicitat! Fins ara, he aconseguit triomfar en la vida. He estat molt ben pagada i he tingut col·locacions molt agradables. No havia, doncs, d’arriscar la meva situació per una cosa que no valia la pena…

– Permeti que li digui, mademoiselle,que respecte a això jo hauria estat millor jutge que no pas vostè.

La noia s’arronsà d’espatlles.

– Per exemple, vostè hauria pogut ajudar-me a identificar certes persones.

– Què vol dir?

– ¿És possible, mademoiselle,que no hagi reconegut la comtessa Andrenyi, la germana petita de mistressArmstrong, la qual va tenir com a alumna a Nova York?

– La comtessa Andrenyi? No! -Va negar amb el cap-. Li semblarà extraordinari a vostè, però no l’he reconeguda. Quan la vaig conèixer era una nena encara poc desenvolupada… D’això deu fer uns tres anys. És cert, però, que la comtessa em recordava algú…, em tenia intrigada. Però està tan canviadíssima…, no hauria cregut mai que pogués tenir relació amb la meva petita alumna americana. Bé és cert que només vaig mirar-la casualment quan va entrar al vagó restaurant. Vaig fixar-me més en el seu vestit que no pas en la seva cara -digué somrient-, les dones som així! A més…, jo tenia les meves preocupacions.

– No pot confiar-me el seu secret, mademoiselle?

La veu de Poirot era suau i persuasiva en alt grau.

Ella digué en veu baixa:

– No puc…, no puc.

I, de sobte, sense que ningú s’ho esperés, va enfonsar la cara entre les seves mans i va rompre a plorar amargament, desconsoladament.

El coronel s’aixecà d’un salt i va córrer cap al seu costat.

– Jo…

Va callar i, encarant-se furiosament amb Poirot, digué:

– Li trencaré tots els ossos del seu condemnat cos, miserable!

–  Monsieur!-va protestar monsieurBouc.

Arbuthnot va adreçar-se a la noia:

– Mary…, per Déu!

La noia va aixecar-se.

– No és res. Ja estic bé. ¿Em necessita per alguna cosa més, monsieurPoirot? Si em necessita, vingui a trobar-me. Oh!, he estat una estúpida… Quantes ximpleries he fet!

Va sortir ràpidament del vagó. Arbuthnot, abans de seguir-la, tornà a encarar-se amb Poirot.

–  MissDebenham no té res a veure amb tot això, res, m’ha entès bé? I si torna a molestar-la, li caldrà heure-se-les amb mi!

I dit això, se n’anà.

– M’agrada veure un anglès enfadat -va dir Poirot-. És molt divertit. Quant més emocionats estan, més malament parlen.

Però monsieurBouc no s’interessava per les reaccions emocionals dels anglesos. Se sentia aclaparat d’admiració envers el seu amic.

–  Mon cher, vous êtes épatant!-va exclamar-. Una altra suposició miraculosa! C’est formidable!

– És increïble amb quina facilitat esbrina les coses! -digué, admirativament, el doctor Constantine.

– Oh!, aquesta vegada no reclamo cap mèrit. No era cap suposició. La comtessa Andrenyi pràcticament m’ho ha dit tot.

–  Comment?No pot ser!

– Vostès deven recordar que li he preguntat per la seva institutriu o senyoreta de companyia Jo ja havia pensat que «si» Mary Debenham estava complicada en l’assumpte, necessàriament havia d’haver viscut amb la família Armstrong acomplint alguna ocupació.

– Sí, però la comtessa Andrenyi ha descrit la seva institutriu com una persona totalment diferent.

– Exactament. Molt alta, de mitjana edat, amb els cabells color de panotxa, de fet, exactament l’oposat de missDebenham en tots els aspectes. Però quan ella ha inventat el nom, ha estat degut a una associació d’idees, inconscient. Ella ha dit que es deia missFreebody, oi?

– Sí.

–  Eh bien, potser vostès no ho saben, però a Londres hi ha una botiga que es deia fins fa poc Debenham amp; Freebody. Amb el nom de Debenham en el seu cap, la comtessa n’ha cercat un altre ràpidament i el primer que se li ha acudit ha estat Freebody. Naturalment, jo ho he comprès immediatament.

– Encara una altra mentida. ¿Quina necessitat ha tingut de mentir?

–  Ma foi-respongué monsieurBouc violentament-. En aquest tren tothom menteix?

– Això és el que nosaltres hem d’esbrinar -digué Poirot.

Capítol VIII

Noves revelacions sorprenents

– Ja no em sorprendrà res més! -digué monsieurBouc-. Res! Ni tan sols si tots els passatgers d’aquest tren confessessin que havien viscut amb la família Armstrong!

– Heus ací una profundíssima observació -contestà Poirot-. ¿Li agradaria sentir el que té per dir-nos el seu sospitós predilecte, l’italià?

– ¿Farà un altre experiment de les seves famoses suposicions?

– Precisament.

– El seu és, veritablement, un cas extraordinari -digué Constantine.

– No, molt natural.

MonsieurBouc va agitar els braços amb còmica desesperació.

– Si d’això en dieu natural, mon ami…

No trobava paraules.

Mentrestant, Poirot va cridar un empleat del vagó restaurant, per tal d’anar a cercar Antonio Foscarelli.

El robust italià mirava, recelós, quan va entrar al restaurant. Llançava ullades nervioses a tots costats, com un animal caigut a la trampa.

– Què volen, vostès? -va preguntar-. No tinc res per a dir-los. Res, ja ho saben! Per Dio…-I va clavar un cop de puny damunt la taula.

– Sí. Vostè té alguna cosa per a dir-nos -va exclamar Poirot amb energia-. La veritat!

– La veritat? -Va donar una mirada de temor a Poirot.

Ara tot el seu aplom i la seva afabilitat havien desaparegut.

–  Mais oui.És possible que jo ja la conegui. Però serà un punt a favor seu si surt de la seva boca espontàniament.

– Vostè parla com la policia americana. «Canta clar», diuen, «canta clar»!

– Ah!, té alguna experiència de la policia de Nova York?

– No, no, mai. No van poder provar mai res contra mi. No seria pas per no intentar-ho…

Poirot va dir tranquil·lament:

– Això fou en el cas Armstrong, oi? Vostè era el xofer, no?

Els seus ulls es trobaren amb els de l’italià. Havia desaparegut la fanfarroneria del corpulent italià, igual com un globus desinflat.

– Si ho sap, per què m’ho pregunta?

– Per què ha mentit aquest matí?

– Per raons del negoci. A més, no tinc confiança en la policia iugoslava. Odia els italians. No em farien justícia.

– Potser és, precisament, justícia el que li farien!

– No, no, no tinc res a veure amb el que ha passat aquesta nit. Jo no vaig sortir del meu compartiment ni una sola vegada. L’anglès pot dir-ho. Jo no he matat aquest porc…, aquest Ratchett. Vostè no pot provar res en contra meu.

Poirot va escriure alguna cosa en un full de paper. Després va alçar la vista i digué tranquil·lament:

– Molt bé. Ja pot retirar-se.

Foscarelli no s’acabava de decidir.

– ¿No comprèn, vostè, que jo no he estat…, que no tinc res a veure amb tot això?

– Li he dit que pot retirar-se.

– Això és una conspiració. Vostès em volen perdre! Tot per culpa d’un marrà que hauria hagut d’acabar a la cadira elèctrica! Va ser una infàmia que no hi acabés. Si hagués estat jo… m’haurien detingut.

– Però no va ser vostè. Vostè no va tenir res a veure amb el rapte de la nena.

– Què està dient? Aquella criatura era l’encís de la casa! «Tonio», em deia. Es ficava dins el cotxe i feia veure que conduïa. Tots els de la casa l’adoràvem! Fins i tot la policia va acabar per comprendre-ho. Oh!, pobreta nena meva!

La seva veu va fer-se suau. Les llàgrimes ompliren els seus ulls. De sobte, va girar en rodó i va sortir del vagó restaurant.

– Pietro! -va cridar Poirot.

L’empleat del vagó restaurant va comparèixer.

– El número deu; la dama sueca.

–  Bien, monsieur.

– Una altra? -va exclamar monsieurBouc-. Ah, no, no és possible. Li dic que no és possible.

–  Mon cher,cal «saber». Encara que al final tots els viatgers del tren provin que tenien un motiu per a matar Ratchett, cal que ho esbrinem. I una vegada que ho haurem esbrinat, podrem determinar definitivament on menteix el culpable.

– El cap em roda -s’exclamà monsieurBouc.

Greta Ohlsson va ésser introduïda benèvolament per l’empleat… Plorava amargament.

Es va deixar caure damunt el seient davant Poirot i es va eixugar les llàgrimes amb un gran mocador.

– No es desesperi, mademoiselle.No es desesperi -Poirot va dir-li, donant-li copets a l’esquena-. Només unes quantes paraules de veritat, això és tot. ¿Vostè era la mainadera que tenia al seu càrrec la petita Daisy Armstrong?

– És veritat…, és veritat -va gemegar la infeliç-. Ah!, era un angelet…, un angelet. Només coneixia la bondat i l’amor i ens la va arrabassar aquell home malvat i cruel. Pobra mare, i l’altra criatura que no va arribar al món! Vostè no pot comprendre-ho, no. Si haguessin estat allí, com jo, quan la terrible tragèdia… Per això no he dit la veritat aquest matí. He tingut por…, por! Estava tan contenta de saber que aquell malvat ja no podria torturar més criaturetes! Ah!, no puc parlar…, no trobo paraules…

Va tornar-se a posar a plorar amb més vehemència que abans. Poirot va tornar-li a picar amablement l’esquena.

– Bah, bah! Ja ho comprenc. Ho comprenc tot. No li faré més preguntes. N’hi ha prou que vostè hagi confessat la veritat. Li dic que ja la comprenc.

Entre sanglots inarticulats, Greta Ohlsson va posar-se dreta i es dirigí amb passes vacil·lants cap a la porta. En arribar-hi va topar amb un individu que entrava.

Era el criat, Masterman.

Es va dirigir directament devers Poirot i es posà a parlar en el seu acostumat to de veu, tranquil i impersonal.

– Espero que no seré inoportú, sir.He cregut que seria millor venir de seguida i explicar-li la veritat. Jo vaig ser assistent del coronel Armstrong durant la guerra, sir,i, després, el seu criat a Nova York. Em temo que he ocultat aquest fet aquest matí. He cregut que havia fet malament i per això he vingut a excusar-me i a explicar-l’hi. Espero, sir,que no sospitarà de Tonio, en tot cas. El vell Tonio, sir,és incapaç de fer mal a una mosca. I jo puc assegurar-li positivament que no va sortir del compartiment en tota la passada nit. Ja veu, doncs, que Tonio no ho ha pogut fer. Tonio pot ser un estranger, sí, però és una criatura inofensiva, no com aquells italians assassins que a vegades llegim en els diaris.

Va callar.

Poirot va mirar-lo de fit a fit.

– És tot el que té a dir?

– Això és tot, sir.

Va fer una pausa, però, com que Poirot no deia res, demanà excuses i, després d’un petit moment de titubeig, va deixar el vagó restaurant de la mateixa manera, quieta i silenciosa, com havia arribat.

– Això -digué el doctor Constantine– és més desenraonat i improbable que qualsevol roman policierque jo hagi llegit.

– Estic d’acord amb vostè -respongué monsieurBouc-. Dels dotze viatgers d’aquest vagó, nou han confessat que tenien alguna relació amb el cas Armstrong. Qui serà el proper, li pregunto?

– Gairebé puc donar-li la contesta a la seva pregunta -va contestar Poirot-. Aquí tenim el nostre detectiu americà, misterHardman.

– Vindrà a confessar-se?

Abans que Poirot pogués respondre, l’americà havia arribat ja a llur taula. Els va fer l’ullet, va asseure’s davant Poirot i va començar a parlar.

– Què passa, exactament, en aquest tren? Sembla una casa de boigs.

Poirot li va fer l’ullet, també, i li va preguntar, de sobte:

– ¿Està segur, misterHardman, que no havia estat, vostè, jardiner a casa els Armstrong?

– No tenien jardiner -va contestar misterHardman.

– O majordom?

– No sóc prou fi per a una col·locació com aquesta. No, jo no he tingut mai cap relació amb la casa Armstrong…, però estic per creure que sóc l’únic passatger d’aquest tren que no en va tenir. Pot indicar-me’n algun?

– Certament, és una mica sorprenent -digué Poirot amb indulgència.

–  C’est rigolo-intervingué monsieurBouc.

– ¿S’ha format alguna idea respecte al crim, misterHardman? -va inquirir Poirot.

– No, senyor. No se m’ocorre res. Estic vençut. Tots el viatgers no poden pas estar complicats, però dir qui és el culpable, és superior a mi. ¿Com ha pogut, vostè, arribar a descobrir tot el que sap? -preguntà.

– Sóc un endevinador.

– Aleshores, cregui’m, vostè és un hàbil endevinador. Sí, jo proclamaré que vostè és un gran endevinador!

MisterHardman va arrepapar-se en el seu seient i va mirar Poirot amb tota admiració.

– Ja em perdonarà -digué-, però ningú no ho creuria donat el seu aspecte. Em trec el capell davant vostè. Em descobreixo.

– Vostè és molt amable, misterHardman.

– Oh, no. Res d’això. És la pura veritat.

– De totes maneres -digué Poirot-, el problema encara no està resolt. ¿Podem dir amb tota seguretat que sabem qui va matar Ratchett?

– No compti amb mi -va dir misterHardman-. No sé res de res. Només estic ple d’admiració natural. M’estranya, però, que no digui res de les dues persones que falten: la cambrera i la vella senyora americana. ¿Cal suposar que són les dues úniques persones innocents en tot el tren?

– A menys -digué Poirot somrient– que les reunim a la nostra col·lecció, com diré?, com a majordoma i com a cuinera de la família Armstrong, per exemple.

– Bé, res en el món ja no em sorprendria, ara -digué misterHardman amb tranquil·la resignació-. Una casa de boigs, ve’t aquí què és aquest tren!

– Ah!, mon cher!, això ja seria forçar massa les coincidències -digué monsieurBouc-. Tots no hi poden pas estar complicats.

Poirot se’l va quedar mirant.

– Vós no ho compreneu -digué-. No compreneu res. Digueu-me, sabeu qui va matar Ratchett?

– I vós? -replicà monsieurBouc.

– Jo, sí -respongué Poirot-. Ja fa temps que ho sé. Ho veig tan clar que m’estranya que vós no ho hagueu vist també.

Va mirar Hardman i li preguntà:

– I vostè?

El detectiu va moure el cap i mirà amb curiositat Poirot.

– Jo tampoc -va contestar-. No sé res. ¿Qui d’entre ells ha estat?

Poirot va guardar un minut de silenci. Després digué:

– ¿Voldrà ser tan amable, misterHardman, de reunir-los tots aquí? En aquest cas hi ha dues solucions possibles. Vull exposar-les davant tots vostès.

Capítol IX

Poirot proposa dues solucions

Els viatgers anaren arribant al vagó restaurant i anaven asseient-se al voltant de les taules. Més o menys, tots tenien la mateixa expressió: una barreja d’expectació i de temor. La dama sueca ploriquejava i mistressHubbard la consolava.

– Cal que es tranquil·litzi, amiga meva. Tot anirà perfectament. No ha de perdre la serenitat. Si un de nosaltres és un indecent assassí, tots sabem perfectament que no pot ser vostè. Caldria ser boig per a pensar tal cosa. Segui aquí i no es preocupi.

La seva veu va extingir-se quan Poirot va posar-se dret.

El conductor del vagó llit es va aturar al costat de la porta.

– Permetrà que em quedi, monsieur?

– Certament, Michel.

Poirot va aclarir-se el coll.

–  Messieurs et mesdames,parlaré en anglès, ja que penso que tots el coneixen poc o molt. Ens trobem aquí per tal d’investigar la mort de Samuel Edward Ratchett, àlies Cassetti. Hi ha dues possibles solucions al crim. Les exposaré totes dues i preguntaré a monsieurBouc i al doctor Constantine, aquí presents, que jutgin quina és la veritable.

»Ara, tots vostès coneixen ja els fets d’aquest cas. MisterRatchett ha estat trobat aquest matí apunyalat. Va ser vist en vida, per darrera vegada, a les dotze trenta-set de la passada nit, quan va parlar amb el conductor del vagó llit a través de la porta. S’ha trobat un rellotge tot abonyegat en una butxaca del seu pijama, el qual marcava un quart de dues. El doctor Constantine ha examinat el cadàver i calcula l’hora de la mort entre mitjanit i les dues del matí. Mitja hora després de les dotze, com ja saben tots vostès, el tren va veure’s obligat a aturar-se degut a una tempesta de neu. Després d’aquesta hora, va ser completament impossible a ningú sortir del tren.

»La declaració de misterHardman, membre de l’agència de detectius de Nova York -diversos caps es giraren per mirar misterHardman-, demostra que ningú no va poder passar per davant del seu compartiment (número setze, a l’extrem del passadís) sense ser vist per ell. Ens veiem, per tant, obligats d’admetre la conclusió que l’assassí cal que es trobi entre els ocupants d’un vagó determinat: el vagó Istanbul-Calais.

«Aquesta «era» la nostra teoria.

–  Comment?-va exclamar monsieurBouc alarmat.

– Però els exposaré una altra teoria. És molt senzilla. MisterRatchett tenia un enemic a qui temia. Va donar la descripció d’aquest enemic a misterHardman i li digué que l’atemptat, si s’efectués, es realitzaria, probablement, durant la segona nit després de la sortida d’Istanbul.

»Però no puc dir-los, senyores i senyors, que misterRatchett sabia molt més del que va dir. L’enemic, tal com misterRatchett esperava, va pujar al tren a Belgrad o, possiblement, a Vincovci,per la porta que van deixar oberta el coronel Arbuthnot i misterMacQueen, els quals acabaven de baixar a l’andana. El criminal anava proveït d’un uniforme d’empleat dels Wagons-Lits, posat damunt el seu vestit ordinari, i d’una clau de pas que li va permetre l’accés al compartiment de misterRatchett, malgrat que la porta era tancada. MisterRatchett estava sota els efectes d’una droga hipnòtica. Aquell home el va apunyalar amb gran ferocitat i va sortir del compartiment per la porta de comunicació amb el compartiment de mistressHubbard…

– Així va ser, exactament -digué mistressHubbard afirmant amb el cap.

– Va llançar la daga -va continuar dient monsieurPoirot– a l’espongera de mistressHubbard, en passar. Sense adonar-se’n, va perdre un botó del seu uniforme. Aleshores sortí al passadís i en el primer compartiment buit que va trobar, va ficar l’uniforme, precipitadament, en una maleta, i pocs minuts després, vestit amb el seu vestit ordinari, va abandonar el tren poc abans que aquest es posés en marxa. A la sortida va utilitzar el mateix camí que per a entrar: la porta propera al vagó restaurant.

Tots els oients deixaren escapar un sospir.

– I respecte al rellotge? -va preguntar misterHardman.

– Aquí va l’explicació completa: mister Ratchett va oblidar de retardar-lo d’una hora, com hauria calgut que fes, a Tzaribrod.El seu rellotge encara duia l’hora de l’Europa oriental, la qual avança d’una hora respecte a l’Europa central. Era, doncs, «un quart d’una» quan misterRatchett va ser apunyalat, i no un quart de dues.

– Però aquesta explicació és absurda -va exclamar monsieurBouc-. ¿Què ens diu de la veu que es va sentir dins el compartiment, a la una menys vint-i-tres minuts? ¿Va ser la veu de Ratchett, o bé la del seu assassí?

– No pas necessàriament. Va poder ser, perfectament, una tercera persona. Algú que va entrar per parlar amb misterRatchett i el va trobar mort. Aleshores va tocar el timbre per tal de cridar el conductor, però es va espantar, tement que se l’acusés del crim, i va parlar fent veure que era Ratchett.

–  C’est possible-va admetre monsieurBouc de mala gana.

Poirot va mirar mistressHubbard.

– Què anava a dir, madame?

– Doncs, no ho sé exactament… ¿Creu, vostè, que jo també vaig oblidar de retardar el meu rellotge?

– No, madame.Jo crec que vostè va sentir passar l’individu… però d’una manera inconscient; més tard vostè va tenir el malson de creure que hi havia un home en el seu compartiment, i despertant-se sobresaltada va tocar el timbre insistentment, cridant el conductor -va explicar Poirot.

– Bé, és possible… -va admetre mistressHubbard.

La princesa Dragomiroff va mirar Poirot fixament.

– ¿Com explica la declaració de la meva cambrera, monsieur? -va preguntar la princesa.

– Molt senzillament, madame.La seva cambrera ha reconegut el mocador que jo li he ensenyat com pertanyent a vostè. I, encara que d’una manera poc hàbil, ha intentat de protegir-la. Va topar amb l’assassí, però amb anterioritat, mentre el tren estava aturat a l’estació de Vincovci. Ella ha pretès haver-lo vist una hora després, amb la vaga idea de proporcionar-li a vostè una segura coartada.

La princesa va abaixar el cap.

– Ha pensat en tot, monsieur.L’admiro.

Va fer-se un silenci.

De sobte, un cop de puny donat damunt la taula pel doctor Constantine, els va sobresaltar tots.

– No! -digué-. No, no i una altra vegada no! Aquesta explicació no té ni cap, ni peus. És diferent per dotze detalls. El crim no es va pas cometre d’aquesta manera…, i monsieurPoirot ho sap perfectament.

Poirot va dirigir-li una curiosa mirada.

– Bé -digué-. Ja veig que caldrà que els doni la meva segona solució. Però els prego de no abandonar aquesta massa de pressa. Potser estaran d’acord amb ella una mica més tard.

Poirot va tornar a encarar-se amb els altres.

– Hi ha una altra possible solució del crim. Heus ací com hi he arribat.

»Quan he acabat de sentir totes les declaracions, m’he ajagut, he tancat els ulls i m’he posat a «pensar». Alguns punts se’m presentaven com dignes d’interès. He explicat aquests punts als meus dos col·legues. Alguns d’ells estan ja aclarits, per exemple, el de la taca de greix en un passaport, etc. Recordaré només, d’una manera ràpida, els altres. El primer i el més important és una observació que va fer-me monsieurBouc en el vagó restaurant, durant el dinar, el primer dia després de la sortida d’Istanbul; va fer-me observar que l’aspecte del menjador era molt interessant perquè hi havia representades diverses nacionalitats i moltes classes socials.

»Vaig estar d’acord amb ell, però quan després hi vaig reflexionar, vaig preguntar-me si aquella barreja hauria estat possible en altres condicions. I em vaig contestar que tal cosa només podria passar a Amèrica. A Amèrica pot haver-hi una llar composta de diverses nacionalitats: un xofer italià, una institutriu anglesa, una mainadera sueca, una cambrera francesa, etc. Això m’ha portat al meu sistema de les suposicions, és a dir, que he atribuït a cada persona un determinat paper en el drama Armstrong, tal com ho fa un director d’escena als seus actors. Bé, això m’ha donat un resultat extremament interessant i satisfactori.

»En la meva imaginació he repassat, també, la declaració de cadascun de vostès amb uns resultats molt curiosos. Agafem, primerament, la declaració de misterMacQueen. La meva primera entrevista amb ell ha estat completament satisfactòria. Però en la segona m’ha fet una estranya observació. Li he explicat que havíem trobat una nota en la qual es feia menció del cas Armstrong. I ell m’ha dit: «Però si…», ha fet una pausa i ha continuat: «Vull dir que segurament ha estat un oblit del vell».

»M’he adonat de seguida que allò no era pas el que havia començat de dir. Suposem que el que anava a dir fos: «Però si es va cremar!».En aquest cas, MacQueen coneixia la nota així com també la seva destrucció,en altres paraules, era o bé l’assassí o bé un seu còmplice.