Текст книги "Assassinat a l'Orient Express"

Автор книги: Агата Кристи

сообщить о нарушении

Текущая страница: 2 (всего у книги 12 страниц)

Fins que no van començar a menjar un suculent formatge ben mantegós, monsieurBouc no va dedicar la seva atenció a d’altres assumptes que no fossin els de menjar. Va ésser aleshores que va començar de sentir-se filòsof.

– Ah! -va sospirar-. Voldria poder tenir la ploma de Balzac! Com descriuria aquesta escena!

– És una bona idea -digué Poirot.

– Vós ho trobeu, també? Ningú no l’ha tinguda encara, em penso. Es presta tant per a una novel·la. Estem voltats de gent de tota mena, de totes les nacionalitats, de totes les edats. Durant tres dies tota aquesta gent, desconeguts els uns dels altres, viuran junts. Dormiran i menjaran sota un mateix sostre; no podran separar-se. Al final d’aquests tres dies, cadascú seguirà el seu camí, potser mai més no tornaran a trobar-se.

– Malgrat tot -replicà Poirot-, suposant que un accident…

– Ah, no!, amic meu…

– Des del vostre punt de vista seria molt trist, ho confesso. Però fem aquesta suposició un moment. En aquest cas, probablement restaríem units… per la mort.

– Una mica més de vi -digué monsieurBouc omplint ràpidament els vasos-. Us sentiu molt pessimista, mon cher.Potser és cosa de la digestió.

– Certament. La cuina de Síria no està feta per al meu estómac.

Begué el seu vi a glopets. Després es recolzà en el seu seient i va donar una mirada observadora per tot el vagó restaurant. En total hi havia tretze clients, i tal com monsieurBouc havia fet observar, de totes les nacionalitats i de totes les classes. Va començar d’estudiar-los.

A la taula oposada a la d’ells hi havia tres homes. Va suposar que eren simples viatgers instal·lats en aquell lloc per l’incontestable capritx dels empleats del restaurant. Un italià corpulent es burxava les dents amb evident plaer. Al seu davant, un anglès encarcarat tenia reflectida en la seva cara l’expressió desaprovadora de l’impecable majordom. Al costat de l’anglès seia un americà vestit d’una manera llampant…, possiblement era un viatjant de comerç.

– No hem menjat pas malament -digué en veu de nas.

L’italià va treure’s l’escuradents de la boca per tal de bracejar amb més facilitat.

– Efectivament -digué-. Ho he dit tota l’estona.

L’anglès va mirar per la finestreta i va tossir.

La mirada de Poirot va anar donant la volta.

En una taula petita hi havia, asseguda, molt seriosa i molt tibada, una dama vella i lletja com poques. La seva lletjor, però, era una lletjor distingida, que captivava més que no pas revel·lia. Al voltant del seu coll duia un collaret de perles legítimes, malgrat no aparentar-ho. Les mans eren plenes d’anells. Duia l’abric posat damunt les espatlles. Un caríssim barret negre, petitó, posat horrorosament damunt els cabells groguencs, li feia la cara més espantosa encara.

Estava en aquell moment parlant amb el cambrer, en un to cortès, però completament autoritari.

– Tindrà l’amabilitat de posar en el meu compartiment una ampolla d’aigua mineral i un vas gran de suc de taronja. Donarà ordre que em preparin per a aquest vespre, per al sopar, pollastre sense cap mena de salsa i una mica de peix bullit.

El cambrer va contestar respectuosament que compliria les seves ordres.

La dama féu una amable inclinació amb el cap i es va aixecar. La seva mirada va creuar-se amb la de Poirot i la va defugir amb aristocràtica indiferència.

– És la princesa Dragomiroff -va dir monsieurBouc en veu baixa-. És russa. El seu marit va realitzar tot el seu capital i va invertir-lo fora de Rússia, abans de la Revolució. És extremament rica. I una veritable cosmopolita.

Poirot va assentir amb el cap; ja havia sentit parlar de la princesa Dragomiroff.

– Té una gran personalitat -reprengué monsieurBouc-. Lletja com un pecat, però es fa admirar. ¿No és cert?

Poirot hi estigué d’acord.

En una altra taula més gran hi havia asseguda Mary Debenham amb dues dones més. Una d’elles era de mitjana edat, amb una brusa escocesa i una faldilla de tweed.Els seus cabells groguencs estaven recollits en una trossa; portava unes indispensables ulleres i la seva cara llarga, tranquil·la i afable li donava l’aspecte d’un be. Estava escoltant la tercera dona, grassa, de cara agradable, de més edat, la qual parlava en un to clar i monòton, sense donar cap senyal de fer pauses, ni per menjar, ni tan sols per respirar.

– … i aleshores la meva filla va dir: «De cap manera cal que s’imposin en aquest país els mètodes americans. És natural que aquesta gent sigui indolent. No tenen per què córrer». Això va dir la meva filla. M’agradaria que poguessin veure, vostès, què fa el nostre col-legi allà. Cal aplicar les nostres idees occidentals i ensenyar els orientals que les reconeguin. La meva filla diu…

El tren va introduir-se en un túnel. La veu monocorde va quedar ofegada pel soroll.

A la taula del costat, una de les petites, era assegut el coronel Arbuthnot, completament sol. La seva mirada estava fixada en el clatell de Mary Debenham. Tanmateix, no els hauria estat difícil d’estar junts. ¿Per què no ho van fer?

Poirot va pensar que potser Mary Debenham s’hi va negar.

Una institutriu sap prendre precaucions. Les aparences són molt importants. Una noia que es guanya la vida cal que sigui discreta.

La seva vista va dirigir-se cap a l’altra banda del vagó. Al capdavall, tocant a la paret, hi havia una dona de mitja edat vestida de negre, de cara ampla, sense expressió. Poirot va pensar que potser era alemanya o escandinava. Probablement devia ésser una cambrera alemanya.

Després d’ella venia una parella que enraonava animadament, molt junts, inclinats damunt la taula. L’home anava vestit amb roba anglesa de tweed,però no era anglès. Poirot només podia veure-li la part posterior del cap i part de les espatlles. Es veia, però, que era un gran tipus. En aquell moment ell va girar el cap i Poirot li pogué veure el perfil. Era un home bell, d’una trentena de anys, que portava un gran bigoti ros.

La dona que era asseguda davant d’ell era una veritable criatura; devia tenir uns vint anys. Anava vestida amb una jaqueta negra, cenyida, faldilla també negra, brusa de setí de color blanc, i una toquemolt chicposada graciosament de costat. Tenia una bellesa molt original, la cara d’una gran pal·lidesa, grans ulls de color castany i cabells negríssims. Estava fumant amb un broquet molt llarg. Tenia unes mans delicades amb les ungles pintades de vermell viu. Duia penjada al coll una gran maragda muntada en platí. En la seva mirada i en la seva veu hi havia una gran coqueteria…

–  Elle est jolie… et chic-digué en veu baixa Poirot-. Marit i muller, oi?

MonsieurBouc va assentir amb el cap.

– Ambaixada hongaresa, em penso -digué-. Una magnífica parella.

Només quedaven dues altres persones al menjador: el company de viatge de Poirot, MacQueen, i el seu amo, misterRatchett. Aquest estava assegut de cara a Poirot, que, per segona vegada, es va posar a estudiar aquella cara desconcertant, en la qual es barrejava la benvolença amb l’expressió dels ulls, petits i cruels.

Sens dubte monsieurBouc va veure un canvi a l’expressió del seu amic.

– Esteu mirant el vostre animal salvatge? -va preguntar-li.

Poirot va assentir amb el cap.

Quan servien el cafè, monsieurBouc es va aixecar. Havia començat a menjar abans que Poirot i havia ja acabat feia una bona estona.

– Retorno al meu compartiment -va dir-. Veniu després i parlarem.

– Amb molt de gust.

Poirot va prendre el seu cafè i va demanar una copa de licor. El cambrer anava passant de taula en taula amb la seva caixeta de diners, cobrant les consumacions. La dama vella americana es va plànyer amb la seva veu estrident i monòtona.

– La meva fila va dir-me: «Porta un talonari de xecs i no tindràs cap maldecap». Però no succeeix així. Carreguen un deu per cent de propines pel servei i m’han cobrat fins i tot una ampolla d’aigua mineral. I ni tan sols tenen Evian o Vichy, cosa que em sembla molt estranya.

– Estan obligats a servir aigua del país -va explicar la senyora de la cara de be.

– Bé, però em sembla molt rar. -La dona va mirar contrariada el petit munt de moneda posat damunt la taula, al seu davant-. Mirin què em donen: dinars o una cosa semblant. Unes porqueries sense cap valor. Ja ho deia la meva filla…

Mary Debenham va enretirar la seva cadira i es va aixecar, fent una salutació amb el cap a les altres dues dones. El coronel Arbuthnot també es va aixecar i la va seguir. La dama americana va recollir la seva menyspreada moneda i es va retirar, seguida per la senyora de cara de be. El matrimoni hongarès ja havia marxat. El vagó restaurant havia quedat buit, exceptuant Poirot, Ratchett i MacQueen.

Ratchett digué unes paraules al seu company, el qual va aixecar-se i va abandonar el menjador. Després s’aixecà ell també, però en lloc de seguir a MacQueen, va seure, inesperadament, a la cadira que hi havia davant Poirot.

– Faria el favor de donar-me un llumí? -li digué. La seva veu era suau, lleugerament nasal-. El meu nom és Ratchett.

Poirot va fer una lleugera inclinació. Després es ficà la mà a la butxaca i va treure una capsa de llumins, que va donar a l’altre. Aquest la va agafar, però no va encendre’n cap.

– Suposo que tinc el gust de parlar amb monsieurHercule Poirot. M’equivoco?

Poirot tornà a fer una inclinació.

– De cap manera. Ha estat vostè ben informat, monsieur.

El detectiu tenia consciència que els ullets de l’altre el miraven inquisitivament.

– En el meu país -va dir– anem al gra ràpidament. MonsieurPoirot, necessito que vostè emprengui un treball per a mi.

Les celles de monsieurHercule Poirot s’alçaren lleugerament.

– La meva clientela, monsieur,avui dia és molt limitada. M’ocupo de molt pocs casos.

– Ja m’ho han comunicat monsieurPoirot. Però aquest cas significa molts de diners. -I va repetir la frase amb la seva veu suau i persuasiva-: Molts de diners.

Hercule Poirot va guardar un o dos minuts de silenci.

– ¿Què desitja que faci per a vostè, mister… misterRatchett? -va preguntar.

– MonsieurPoirot, jo sóc un home molt ric, un home riquíssim. Els homes que estan en la meva situació tenen molts d’enemics. Jo tinc un enemic.

– Només un?

– Què vol dir, exactament, amb aquesta pregunta? -preguntà Ratchett, sorprès.

–  Monsieur,segons la meva experiència, quan un home està en situació de tenir enemics, generalment no es redueixen a un de sol.

Ratchett va semblar que es tranquil·litzava amb la resposta de Poirot. I respongué ràpidament:

– En efecte, sóc del mateix punt de vista. Enemic o enemics, tant se val, no té importància. El que sí que en té, és la meva seguretat.

– La seva seguretat?

– La meva vida està amenaçada, monsieurPoirot. Malgrat tot, sóc un home que sap guardar-se. -De la butxaca de l’americana va treure’n un revòlver automàtic que va ensenyar per espai d’un moment. I va prosseguir secament-: No sóc de la classe d’homes als quals poden agafar desprevinguts. Però no hi ha mai prou precaucions. He pensat que vostè és l’home que necessito, monsieurPoirot. I recordi que hi ha molts diners.

Poirot el va observar detingudament durant alguns minuts. La seva cara era completament inexpressiva. L’altre no va poder endevinar quins pensaments passaren per la seva ment.

– Ho sento, monsieur-digué finalment-. No puc fer-li el servei que demana.

L’altre el va mirar fixament.

– Digui el seu preu, aleshores.

Poirot mogué el cap negativament.

– No em comprèn, monsieur.Jo he tingut molta sort en la meva professió. Tinc diners suficients per a satisfer les meves necessitats i els meus capritxos. Actualment, només accepto els casos que m’interessen.

– Vostè té moltes pretensions. ¿Potser vint mil dòlars el temptarien?

– No.

– Si pretén que la quantitat sigui més elevada, l’adverteixo que no obtindrà absolutament res. Conec el valor de les coses.

– Jo també, misterRatchett.

– No troba acceptable la meva proposició?

Poirot es posà dret.

– Si em perdona la meva opinió personal, li diré que no m’agrada la seva cara, misterRatchett -respongué Poirot.

I amb aquestes paraules, Poirot va abandonar el vagó restaurant.

Capítol IV

Un xiscle a la nit

El Simplon-Orient Express va arribar a Belgrad a tres quarts de nou d’aquell vespre. I com que la sortida no era fixada fins a un quart de deu, Poirot va baixar a l’andana. Tanmateix, no s’hi va quedar durant gaire estona. El fred era intensíssim, i malgrat que l’andana era coberta, la neu hi queia abundantment. Va retornar al seu compartiment. El conductor, que també havia baixat, picava de peus i es donava cops als braços amb força, per tal de reaccionar. Va adreçar-se a Poirot.

–  Monsieur,les seves maletes han estat traslladades al compartiment número u, el de monsieurBouc.

– Però, i monsieurBouc, on és?

– S’ha instal·lat al vagó d’Atenes que acaben d’enganxar.

Poirot va anar a cercar el seu amic. MonsieurBouc va refusar les seves protestes.

– No té cap importància. No té cap importància. És millor així. Com que vós aneu a Anglaterra, és millor que seguiu en el mateix vagó fins a Calais. Jo estic perfectament aquí. És més tranquil. Aquest vagó va buit gairebé, excepte un metge grec i jo mateix. Ah!, amic meu!, quina nit! Diuen que feia molts d’anys que no havia caigut tanta neu. Esperem que no ens impedirà de fer el nostre camí. Puc dir-li, però, que no estic massa tranquil.

A un quart de deu, puntualment, el tren va abandonar l’estació i poc després Poirot s’aixecà, va desitjar bona nit al seu amic i se’n va anar, passadís enllà, en direcció del seu vagó, el qual estava situat seguidament després del vagó restaurant.

Durant aquest segon dia de viatge s’havia trencat el gel entre els viatgers. El coronel Arbuthnot era dret a la porta del seu compartiment parlant amb MacQueen.

MacQueen va interrompre la seva conversa en veure Poirot. Va semblar molt sorprès.

– Com! -exclamà-. Jo creia que vostè ens deixava. Va dir-me que es quedaria a Belgrad.

– Vostè no va comprendre’m bé -contestà Poirot, somrient-. Recordo ara que el tren va sortir d’Istanbul quan estàvem parlant d’això.

– Però, escolti, el seu equipatge ha desaparegut.

– L’han traslladat a un altre compartiment. Això és tot.

– Ah, ja ho comprenc!

Va continuar la seva conversa amb Arbuthnot i Poirot va seguir el seu camí passadís enllà.

Dues portes abans del seu compartiment va trobar la vella dama americana, mistressHubbard, que estava parlant amb la senyora de cara de be, la qual era sueca. MistressHubbard insistia perquè l’altra li acceptés una revista.

– Emporti-se-la, amiga meva -li deia-. Jo ja tinc moltes altres coses per a llegir. És terrible el fred que fa!

La dama va somriure amistosament en veure Hercule Poirot.

– És molt amable -digué la sueca.

– No en parlem més. Espero que passi una bona nit i que es trobi millor demà del seu mal de cap.

– Deu ser el fred. Ara em faré una tassa de te.

– Té una aspirina? N’està segura? Jo en tinc. Bé, bona nit tingui, amiga.

Aleshores es girà cap a Poirot amb ganes d’entaular una llarga conversa.

– Pobra criatura, és sueca! Pel que he pogut comprendre és una mena de missionera, una mestra. Una criatura molt bona, però parla poc anglès. S’ha interessat molt per tot el que li he explicat de la meva filla.

Poirot ja sabia tot el referent a la filla de mistressHubbard. Tots el viatgers que parlessin anglès també ho sabien! Ella i el seu marit formaven part del personal d’un gran col·legi americà a Esmirna i aquell era el primer viatge de mistressHubbard a Orient; feia saber l’opinió que tenia dels turcs i les condicions de les seves carreteres.

La porta del costat va obrir-se i va aparèixer la pàl·lida i llargaruda figura del criat de misterRatchett. Poirot va veure un moment misterRatchett assegut a la seva llitera. Ell també va veure Poirot i la seva cara es transformà, tornant-se verdosa de ràbia. Després, la porta va tornar a tancar-se.

MistressHubbard va agafar Poirot a part.

– Aquest home em fa por -li digué baixet-. No em refereixo pas al criat, no, sinó a l’altre, el seu amo. Naturalment, l’amo! Aquest home té alguna cosa de malvat. La meva filla diu sempre que jo sóc molt intuïtiva. «Quan la mamà té un pressentiment, sempre és amb raó», em diu sempre. I aquest home no m’agrada. La seva porta és al costat de la meva i això no em fa cap gràcia. Ahir a la nit vaig posar la balda i, a més, els bagatges contra la porta de comunicació. Em va semblar que forcejava el pom. No m’estranyaria gens que resultés ser un assassí… Sé que potser és una bestiesa, però és així i no puc fer altrament. Aquest home em fa por! La meva filla va dir-me que tindria un viatge feliç, però no acabo d’estar tranquil·la. Ja veurà com passa alguna cosa. Alguna cosa passarà. No comprenc com un jove tan simpàtic pot ser secretari seu.

El coronel Arbuthnot i MacQueen anaven avançant pel passadís.

– Entri al meu compartiment -deia MacQueen-. Encara no m’han preparat el llit per a la nit. M’interessa molt el que em deia vostè sobre la política de l’índia…

Els homes passaren i van seguir pel passadís fins a arribar al compartiment de MacQueen.

MistressHubbard va donar la bona nit a Poirot.

– Em ficaré al llit i llegiré una estona -va dir-. Bona nit.

– Bona nit, madame.

Poirot va entrar al seu compartiment, que era al costat del de Ratchett. Va despullar-se, es ficà al llit, va llegir cosa de mitja hora i després va apagar el llum.

Unes hores més tard va despertar-se amb un sobresalt. Sabia perfectament què l’havia despertat… Havia estat un perllongat gemec, gairebé un xiscle. I en el mateix moment va trucar un timbre amb gran insistència.

Poirot va asseure’s al llit i va encendre el llum. Va notar que el tren estava parat, probablement en una estació.

Aquell xiscle encara el sentia dintre seu. Va recordar que era Ratchett qui ocupava el compartiment immediat al seu. Va saltar del llit i va obrir la porta en el precís moment en què el conductor del vagó llit avançava corrent pel passadís i trucava a la porta de Ratchett. Poirot va mantenir la seva porta entreoberta, observant. El conductor va trucar una segona vegada. Va sonar un altre timbre i es veié llum en una porta més enllà. El conductor va mirar per damunt la seva espatlla.

En el mateix moment es va sentir una veu des de dins de la cabina de misterRatchett, dient:

– Ce n’est rien. Je me suis trompé.

–  Bien, monsieur.

El conductor va anar en direcció de l’altra porta on hi havia llum.

Poirot va tornar-se’n al llit, més tranquil, i va apagar el llum. Va mirar el rellotge. Era exactament la una menys vint-i-tres minuts.

Capítol V

El crim

Poirot tenia dificultats per a tornar-se a adormir. En primer lloc trobava a faltar el moviment del tren. Si eren en una estació, aquesta era estranyament tranquil·la. Pel contrari, els sorolls que se sentien dins el tren, semblaven desacostumadament forts. Va sentir com Ratchett es bellugava en el seu compartiment, a través de la porta; se sentia un soroll d’aigua com si hagués obert l’aixeta del lavabo i després el soroll de tancar-la. Va sentir també unes passes pel corredor; unes passes apagades d’algú que portava sabatilles.

Hercule Poirot seguia despert mirant el sostre. Quina era aquella estació tan silenciosa? Va sentir-se la gola seca. Havia oblidat de demanar la seva acostumada ampolla d’aigua mineral. Va mirar novament el rellotge. Era un quart de dues. Trucaria al conductor i li demanaria l’aigua mineral. Va allargar la mà per tal de prémer el botó, però en aquell moment va sonar un timbre. Poirot va deturar la seva acció. El conductor no podia atendre totes les crides alhora.

Riiing… riiing… riiiiing…

Insistia una i altra vegada. On era el conductor? Algú s’impacientava…

Riiiing…

Qualsevol qui fos no treia el dit del botó.

De sobte, se sentiren passes ràpides: era el conductor. Va trucar a una porta no llunyana de la de Poirot.

Van arribar fins a Poirot unes veus. La del conductor, deferent i amable, i la d’una dona insistent i voluble.

MistressHubbard!

Poirot somrigué per a ell.

L’altercat, si n’era un, va durar força estona. Les seves proporcions corresponien en un noranta per cent a mistressHubbard i un miserable deu per cent al conductor. Finalment l’assumpte va semblar que s’arreglava. Poirot va sentir ben clarament:

–  Bonne nuit, madame.-I una porta va tancar-se. Aleshores Poirot va prémer el botó del seu timbre.

El conductor va arribar ràpidament. Semblava tot atabalat…

– De l’eau minérale, s’il vous plaît.

–  Bien, monsieur.-Potser el fet d’haver-li picat l’ullet Poirot, el va incitar a la confidència.

–  La dame américaine…

– Ah, sí…

Va eixugar-se el front.

– Imagini’s tot el que ha calgut discutir amb ella! Insisteix, una i altra vegada, que hi ha un home al seu compartiment! Afiguri’s vostè, senyor! En un espai tan petit! -El conductor va assenyalar amb una mà l’espai-. On vol que s’amagui? Li he fet present que era del tot impossible, però ella segueix insistint. Diu que s’ha despertat i que hi havia un home en el seu compartiment. I ara jo pregunto, ¿corn podia sortir si la balda estava posada? Però ella no ha volgut saber res. Com si no tinguéssim prou preocupacions. Amb aquesta neu…

– Neu?

– Naturalment, monsieur. ¿Monsieurno se n’ha adonat? El tren està aturat. Estem en plena tempesta de neu. Només Déu sap quant de temps romandrem aquí. Recordo una vegada que ens hi vam passar set dies.

– On som?

– Entre Vincovci i Brod.

–  Là, là-digué Poirot contrariat.

L’home va retirar-se i tornà poc després amb l’aigua.

– Bon soir, monsieur.

Poirot begué un vas d’aigua i es preparà a dormir.

Estava ja mig endormiscat quan alguna cosa va tornar-lo a despertar. Aquesta vegada va ésser com si un cos pesat hagués caigut contra la seva porta.

Va saltar del llit, va obrir i va mirar cap a fora. Res. Però a la seva dreta veié una dona embolicada en un quimono escarlata caminant passadís enllà. A l’altra banda, assegut en el seu petit seient, es trobava el conductor fent notes en uns llargs fulls de paper. Tot estava completament tranquil.

– Decididament, dec patir dels nervis -va dir-se Poirot, tornant a ficar-se al llit. Aquesta vegada va dormir fins al matí.

Quan va despertar-se, el tren continuava parat. Va aixecar la cortina i va mirar cap a fora. Grans muntanyes de neu envoltaven el tren.

Mirà el rellotge i veié que eren les nou tocades.

A tres quarts de deu, molt ben arreglat, com sempre, se’n va anar cap al vagó restaurant, on un cor de veus va acollir-lo.

Les barreres que hi havia hagut entre els passatgers, eren enderrocades per complet. Tots se sentien units en la desgràcia comuna. MistressHubbard era la que es planyia en veu més alta.

– La meva filla va dir-me que tindria un viatge tan feliç. «Només caldrà que seguis en el tren i et portarà directament fins a París.» I pensar que podem quedar-nos aquí dies i més dies -anava lamentant-se-. I el meu vaixell surt demà passat.;Com podré agafar-lo? Ni tan sols puc telegrafiar anul·lant el meu viatge.

L’italià deia que tenia un afer urgentíssim a Milà. L’obès americà digué que era «una contrarietat, madame»,però que confiava que el tren podria reemprendre el viatge i podria arribar encara a temps.

– La meva germana i els seus fills m’esperen -va dir la sueca, posant-se a plorar-. No puc saber res d’ells. Què pensaran? Que m’ha passat alguna cosa greu!

– Quant temps caldrà que ens quedem aquí? -va preguntar Mary Debenham-. Algú pot saber-ho?

La seva veu tenia un to d’impaciència, però Poirot va observar que no donava mostres d’aquella ansietat febrosa que li va notar en el trajecte del Taurus Express.

MistressHubbard es va tornar a lamentar.

– En aquest tren no hi ha ningú que sàpiga res. I ningú no fa res per a saber-ho. Som una colla d’inútils estrangers. Sí fóssim en el meu país, sortiria algú que intentaria de fer quelcom d’utilitat.

Arbuthnot va adreçar-se a Poirot i li va parlar en un francès anglicitzat.

–  Vous êtes un directeur de la ligne, je crois, monsieur. Vous pouvez nous dire…

Somrient, Poirot li contestà en anglès:

– No, no; no sóc jo. Em confon amb el meu amic monsieurBouc.

– Oh, perdoni!

– De res. És el més natural. Jo ocupo, ara, el compartiment que ocupava ell abans.

MonsieurBouc no era present en el vagó restaurant. Poirot va donar un cop d’ull per veure qui faltava.

Aquests eren la princesa Dragomiroff i el matrimoni hongarès, així com també Ratchett, el seu criat i la cambrera alemanya.

La dama sueca va eixugar-se els ulls.

– Sóc una estúpida -digué-. Faig mal fet de plorar. Que sigui el que Déu vulgui!

Però aquest esperit cristià, no tothom va compartir-lo.

– Perfectament, està molt bé -respongué MacQueen amb impaciència-. Però podem quedar deturats aquí durant molts dies.

– Però sap algú, almenys, en quin país som? -va preguntar mistressHubbard tota plorosa.

I en contestar-li, algú, que a Iugoslàvia, exclamà:

– Oh!, un d’aquests racons dels Balcans! ¿Què podem esperar?

– Vostè és l’única que té paciència, mademoiselle-digué Poirot a missDebenham.

Ella va arronsar-se lleugerament d’espatlles.

– Quina altra cosa es pot fer?

– Vostè és filòsof, mademoiselle.

– Això significa una actitud d’indiferència. I crec que aquesta actitud és més egoista. He après d’estalviar-me emocions inútils.

Parlava més per a si mateixa que no pas adreçant-se a Poirot. Ni tan sols el mirava. La seva mirada estava fixa en una finestra on la neu s’anava acumulant.

– Té un caràcter enèrgic, mademoiselle-digué galantment Poirot-. Estic segur que és el caràcter més enèrgic de tots els qui som aquí.

– Oh, no!, no ho cregui. Conec algú més fort que no pas jo.

– Qui és?

La noia va semblar que reaccionava, que tornava a la realitat, i va adonar-se que estava parlant amb un estrany, un estranger amb el qual, fins aquell matí, només havia canviat mitja dotzena de paraules.

Rigué d’una manera una mica forçada.

– Es tracta… d’aquesta dama d’edat, per exemple. Vostè es deu haver fixat en ella. Una dama vella i molt lletja, però té alguna cosa que fascina. Només li cal alçar el dit petit i demanar quelcom amb la seva veu tan educada, i tot el tren es posa en moviment.

– També es posa en moviment per al meu amic, monsieurBouc -va contestar Poirot-. Però és perquè és un dels directors de la línia, no pas perquè tingui un caràcter autoritari.

Mary Debenham va somriure.

El matí anava passant. Diverses persones, i Poirot entre elles, romangueren al vagó restaurant. De moment, el temps passava millor fent vida en comú. Poirot va haver d’escoltar la vida i miracles de la filla de mistressHubbard, així com la del seu difunt marit, des que es llevava al matí, i què esmorzava, fins que es ficava al llit, amb uns peücs que la mateixa mistressHubbard li confeccionava especialment.

També calgué que sentís unes confuses explicacions dels propòsits missioners de la senyora sueca, quan va entrar al vagó restaurant el conductor del vagó llit i s’adreçà a Poirot.

–  Pardon, monsieur.

– Què desitja?

– MonsieurBouc em prega que el saludi i que li digui que faci el favor d’anar a parlar amb ell un moment.

Poirot va aixecar-se i, demanant excuses a la dama sueca, va seguir l’empleat. Aquest no era el conductor del seu compartiment, sinó que era molt més robust.

Va seguir el seu guia a través del corredor del seu propi vagó i va seguir al següent. L’home va trucar a una porta i es posà de costat per a deixar pas a Poirot.

El compartiment no era el de monsieurBouc. Era un de segona classe, escollit, segurament, per les seves majors proporcions. Feia la impressió d’ésser ple de gent.

MonsieurBouc estava assegut en un petit seient del fons. Davant d’ell, al costat de la finestra, un home baixet i moreno mirava la neu a través dels vidres. Dret i impedint el pas a Poirot, hi havia un home amb uniforme blau (el chef de train)i el conductor del vagó llit.

– Ai, amic meu! -exclamà monsieurBouc-. Entreu. Tenim necessitat de vós.

L’home baixet de la finestra va enretirar una mica el seient i monsieurPoirot va passar entre els dos empleats i va asseure’s davant el seu amic.

L’expressió de la cara de monsieurBouc ja li va donar, com diria ell mateix, molt a pensar. Es veia clar que havia succeït alguna cosa inesperada.

– De què es tracta? -va preguntar.

– Coses molt greus. Primerament, la neu…, després aquesta aturada. I ara…

Va fer una pausa, i de la gorja del conductor va sortir una mena de gemec.

– I ara, què?

– Ara un senyor apareix mort en el seu llit…, apunyalat.

MonsieurBouc parlava amb una tranquil·la resignació.

– Un viatger? Quin viatger?

– Un americà. Un individu que es diu… es diu… -Va consultar unes notes que tenia al davant-. Ratchett… És així?

– Sí, senyor -respongué el conductor del vagó llit.

Poirot el va mirar. Estava més blanc que la calç.

– Caldria fer seure aquest home -va dir al seu amic-. Està a punt de desmaiar-se.

El cap del tren va apartar-se una mica i l’empleat va deixar-se caure al seient, agafant-se el cap entre les mans.

– Ai! Això és molt seriós!

– Certament, és molt seriós. Per començar, un assassinat, que per ell sol és ja una calamitat de primer ordre, i a més aquesta parada, cosa que fa que les circumstàncies siguin més dramàtiques. Aquí estarem qui sap les hores, què dic, hores…?, dies! Una altra circumstància. En passar per la majoria dels països, la policia local puja al tren. Però no a Iugoslàvia, comprèn?

– És una posició molt difícil -digué Poirot.

– I pot esdevenir pitjor, encara. Doctor Constantine… Ah, perdoneu, havia oblidat… No l’he presentat… El doctor Constantine, monsieurPoirot.

L’homenet moreno va fer una inclinació, a la qual va correspondre Poirot.

– El doctor Constantine creu que la mort s’ha produït cap a la una de la matinada.

– És molt difícil de precisar exactament -va dir el doctor-, però crec poder afirmar que la mort ha ocorregut entre les dotze i les dues del matí.

– ¿Quan fou vist misterRatchett per darrera vegada? -va preguntar Poirot.

– Se sap que estava en vida a la una menys vint minuts, quan va parlar amb el conductor -va contestar monsieurBouc.

– Efectivament -digué Poirot-. Jo mateix vaig sentir la conversa. És la darrera notícia que es té?

– Sí.

Poirot va girar-se cap al metge, el qual va seguir dient:

– La finestra del compartiment de misterRatchett era oberta de bat a bat, cosa que fa suposar que l’assassí es va escapar per allí. Però segons la meva opinió, aquesta finestra oberta només és per a despistar. La persona que va sortir per la finestra hauria deixat senyals ben marcades a la neu i no n’hi ha cap.