Текст книги "Assassinat a l'Orient Express"

Автор книги: Агата Кристи

сообщить о нарушении

Текущая страница: 1 (всего у книги 12 страниц)

Annotation

Un home apareix mort al seu compartiment durant el trajecte de l'Orient Express. La cambra, bloquejada per dins, semblava infranquejable; tot i això, les punyalades a la víctima evidencien que algun dels passatgers ha comès un assassinat. El detectiu Hercule Poirot es troba davant d'un gran misteri; ningú no ha entrat ni sortit del tren, ja que aquest ha quedat atrapat per una tempesta de neu, circunstància que impideix també que continui el recorregut. Tots els passatgers del tren, que en ple hivern viatja gairebé buit, passen a ser sospitosos. Una de les obres més conegudes de l'autora britànica, publicada per primer cop el any 1934, ja és tot un clàssic, el màxim exponent de l'estil de l'autora.

Agatha Christie

Assassinat a l'Orient Express

Un home apareix mort al seu compartiment durant el trajecte de l'Orient Express. La cambra, bloquejada per dins, semblava infranquejable; tot i això, les punyalades a la víctima evidencien que algun dels passatgers ha comès un assassinat. El detectiu Hercule Poirot es troba davant d'un gran misteri; ningú no ha entrat ni sortit del tren, ja que aquest ha quedat atrapat per una tempesta de neu, circunstància que impideix també que continui el recorregut. Tots els passatgers del tren, que en ple hivern viatja gairebé buit, passen a ser sospitosos.

Una de les obres més conegudes de l'autora britànica, publicada per primer cop el any 1934, ja és tot un clàssic, el màxim exponent de l'estil de l'autora.

ePUB v1.0

RufusFire29.05.12

Agatha Christie, 1934

Títol original: Murder on the Orient Express

Traducció: Johanna Givanel

Personatges

ANDRENYI (comte) i comtessa: Diplomàtic hongarès. ARBUTHNOT: Coronel de l’exèrcit anglès en l’Índia. BOUC: Belga, director de la Compagnie Internationale des Wagons Lits i amic de Poirot des de molt de temps. CONSTANTINE: Metge. DEBENHAM (Mary): Companya de viatge. DRAGOMIROFF: Princesa russa. FOSCARELLI (Antonio): Venedor de la Ford. HARDMAN (Cyrus): Nord-americà. HUBBARD: Anciana nord-americana, mestra. MACQUEEN (Hector): Secretari de Ratchett. MASTERMAN: Criat de Ratchett. MICHEL (Pierre): Encarregat del cotxe llit de l’Orient Express. OHLSSON (Greta): Infermera sueca. POIROT (Hercule): Detectiu, protagonista d’aquesta novel·la. RATCHETT (Samuel): Un milionari, assassinat en un dels vagons. SCHMIDT (Hildegarde): Donzella de la princesa.

Primera part

Els fets

Capítol I

Un passatger important del Taurus Express

Eren les cinc d’una matinada d’hivern a Síria. Al llarg de l’andana d’Alep estava aturat el tren que les guies de ferrocarrils designen amb el nom de Taurus Express. Aquest tren era format per un vagó restaurant i cuina, un vagó llit i dos vagons ordinaris.

Al peu de l’estrep del vagó llit es trobava un jove tinent francès, amb vistós uniforme, el qual estava conversant amb un homenet embolicat fins a les orelles i del qual només eren visibles la punta del seu nas i les dues puntes del seu bigoti encarcarat.

Feia un fred intensíssim i la missió d’acomiadar un distingit estranger, no es pot pas dir que fos envejable, però el tinent Dubosc la complia valerosament. Els seus llavis no deixaven de pronunciar frases en el més elegant francès. Tanmateix, desconeixia els motius del viatge d’aquell personatge. Naturalment, havia sentit certs rumors, com succeeix sempre en aquests casos. El general -el «seu» general– estava d’un humor que empitjorava cada vegada més. I aleshores havia arribat, procedent d’Anglaterra, aquell belga. Durant tota la setmana s’havia notat una tensió estranya. I després van succeir certes coses. Un oficial molt notable s’havia suïcidat; un altre havia presentat la seva dimissió; i després els rostres preocupats havien recuperat la seva tranquil·litat i havien desaparegut certes precaucions militars. I el general -el general del propi tinent Dubosc– semblava que s’havia rejovenit de deu anys.

Dubosc havia sentit part d’una conversa entre el seu general i l’estranger.

– Vós ens heu salvat, mon cher-deia el general, tot emocionat, tremolant-li el gran bigoti blanc-. Heu salvat l’honor de l’exèrcit francès. Heu evitat un gran vessament de sang! ¿Com us puc agrair d’haver accedit a la meva requesta? Haver vingut de tan lluny…

A aquestes paraules l’estranger -per nom monsieurHercule Poirot– va contestar amablement, afegint la frase:

– ¿Com voleu que oblidi que en certa ocasió vau salvar-me la vida?

Aleshores el general va contestar refusant tot el mèrit d’aquell favor que va fer en algun temps, i citant novament França i Bèlgica i l’honor i la glòria d’aquests dos països, van abraçar-se cordialment i la conversa va donar-se per acabada.

Respecte al que havia passat, el tinent Dubosc encara era als llimbs, però era l’encarregat d’acomiadar monsieurPoirot al Taurus Express i allà es trobava, complint-ho al peu de la lletra, amb tot el zel i la voluntat propis d’un jove oficial que té una brillant carrera en perspectiva.

– Avui és diumenge -va dir el tinent-. Demà, dilluns, a la tarda, ja sereu a Istanbul.

No era pas la primera vegada que havia fet aquesta observació. Les converses en una andana, abans de la sortida d’un tren, sempre tenen un caràcter de repetició.

– Així ho espero -va respondre monsieurPoirot.

– Crec que penseu quedar-vos allà alguns dies.

–  Mais oui.Istanbul és una ciutat que no conec. Seria una llàstima travessar-la solament… comme ça.

MonsieurPoirot va fer petar els dits despectivament.

– No tinc res que m’apressi. Em quedaré allà uns quants dies com a turista.

– Santa Sofia és preciosa -va dir el tinent Dubosc que no l’havia vista mai.

Una ràfega de vent gelat va recórrer l’andana. Els dos homes van esgarrifar-se. El tinent Dubosc dissimuladament va mirar el seu rellotge. Les cinc menys cinc minuts. Només cinc minuts més!

En veure que el belga s’havia adonat que ell havia donat una ullada al rellotge, reprengué la conversa:

– Hi ha molt poca gent que viatgi en aquesta època de l’any -digué, mirant per les finestretes del vagó llit, aturat al seu costat.

– Efectivament -respongué monsieurPoirot.

– Esperem que la neu deixarà circular el Taurus.

– Pot succeir el contrari?

– Sí, ha passat. No aquest any, però.

– Esperem que no succeeixi pas, ara -digué monsieurPoirot-. Les informacions meteorològiques d’Europa són dolentes.

– Molt dolentes. Als Balcans hi ha molta neu.

– Tinc entès que a Alemanya, també.

–  Eh bien!-respongué el tinent Dubosc ràpidament, veient que es tornaria a fer un silenci-. Demà a la tarda, a les set quaranta arribareu a Constantinoble.

– Sí -digué monsieurPoirot, i va afegir desanimadament-: Santa Sofia. He sentit dir que és molt bonica.

– Magnífica. Crec que sí.

Per damunt els seus caps va enretirar-se la cortineta d’un dels compartiments del vagó llit i va veure’s el cap d’una novia jove darrera el vidre.

Mary Debenham havia dormit molt poc des de la seva sortida de Bagdad, el dijous abans. Ni en el tren cap a Kirkuk, ni en el Rest Hou-se de Mosul, ni tampoc en la darrera nit del seu viatge havia pogut dormir còmodament. Ara, cansada d’estar desperta en el seu calorós compartiment, excessivament caldejat, s’havia aixecat per tafanejar.

Allò devia ésser Alep. Naturalment, no es podia veure res. Només una llarguíssima andana, il·luminada pobrament. Sota la seva finestra hi havia dos homes que parlaven en francès. Un d’ells era un oficial francès; l’altre era un home baixet amb un enorme bigoti. La noia va somriure lleugerament. Mai no havia vist ningú tapat d’aquella manera. Devia fer molt de fred a fora. Probablement per això calefaccionaven tant el tren. La noia va provar d’abaixar el vidre, però no li fou possible.

El conductor del vagó llit es va acostar als dos homes. El tren estava a punt de sortir, els digué. Monsieurfaria bé de pujar al tren. L’homenet va treure’s el capell. Quin cap tan ovalat tenia! Malgrat les seves preocupacions, Mary Debenham va somriure. Un homenet d’aspecte ridícul. Una mena d’home, tan insignificant, que ningú no prendria seriosament.

El tinent Dubosc va començar de pronunciar les fórmules de comiat. Havia pensat, anticipadament, les frases i les havia reservades per al darrer moment. Era un comiat molt cortès i molt bell.

Per a no ésser menys, monsieurPoirot va contestar en termes semblants.

–  En voiture, monsieur-va dir el conductor del vagó llit.

De molt mala gana monsieurPoirot va pujar al tren. El conductor va pujar darrera d’ell. MonsieurPoirot saludà amb la mà. El tinent Dubosc es va quadrar i va saludar. El tren, amb una terrible sacsejada, va arrencar lentament.

–  Enfin!-va murmurar monsieurPoirot.

– Brrrrr! -bufà el tinent Dubosc, espolsant-se, per tal de treure’s el fred.

–  Voilà, monsieur.-El conductor va ensenyar, amb gest teatral, la bellesa del compartiment i l’ordenada col·locació dels seus bagatges-. La maleteta del senyor l’he posada aquí.

La seva mà estesa era molt significativa. Hercule Poirot va col·locar-hi un bitllet plegat.

–  -Merci, monsieur.-El conductor va fer-se encara més amable-. Tinc els bitllets del senyor. També necessito el passaport, faci’m el favor. Crec que el senyor interromprà el seu viatge a Istanbul, oi?

MonsieurPoirot va assentir amb el cap.

– Suposo que no deu viatjar molta gent, oi? -va preguntar.

– No, senyor. Tinc només dos altres viatgers: tots dos són anglesos. Un coronel de l’índia i una jove anglesa de Bagdad. El senyor desitja alguna cosa?

Monsieurva demanar una ampolla petita de Perrier.

Les cinc de la matinada és una hora molt intempestiva per a pujar en un tren. Encara faltaven dues bones hores perquè es fes clar. Conscient de tot això i satisfet d’haver portat a bon terme una delicada missió, monsieurPoirot va ajeure’s en un racó i es va quedar adormit.

Quan va despertar-se eren ja dos quarts de deu i ràpidament es va dirigir al vagó restaurant a la recerca d’un bon cafè calent.

En aquell moment només hi havia un sol ocupant en tot el vagó; sens dubte era la jove anglesa, de la qual li havia parlat el conductor. Era una noia alta, esvelta i morena, i podria tenir uns vint-i-vuit anys. Es podia observar una freda indiferència en la manera que tenia de prendre el seu esmorzar i en la forma de cridar el cambrer perquè li portés més cafè, que denotava un cert coneixement del món i de viatjar. Portava un vestit d’una roba molt fina, perfectament apropiada a l’alta atmosfera del tren.

MonsieurHercule Poirot, com que no tenia altra cosa a fer, es divertia observant-la i estudiant-la, dissimuladament.

Segons la seva opinió, era una d’aquestes noies que saben tenir cura d’elles mateixes allà on vagin. Se la veia equilibrada i serena. A Poirot va agradar-li la perfecció de les seves faccions i la delicada pal·lidesa de la seva pell. Li agradaren, també, els seus ondulats cabells, d’un negre brillant, i els seus ulls, freds, impersonals i grisos. Però Poirot va dictaminar que se la veia massa eficient per a poder-la considerar com una jolie femme.

Al cap de poc va entrar una altra persona al vagó restaurant. Es tractava d’un home alt, de quaranta a cinquanta anys, prim, moreno, amb els cabells lleugerament grisencs a les temples.

– El coronel de l’índia -es digué Poirot.

El nou arribat va saludar la noia amb una petita inclinació.

– Bon dia, missDebenham.

– Bon dia, coronel Arbuthnot.

El coronel estava dret amb una mà recolzada a la cadira del davant de la noia.

– Té algun inconvenient? -va preguntar.

– En absolut. Segui.

– Gràcies; ja sap vostè que l’esmorzar és un àpat que no es presta gaire a converses.

– D’acord, coronel. No m’ofendré pas.

El coronel va seure.

–  Boy!-va cridar, de forma peremptòria.

Va presentar-se el cambrer, al qual va demanar-li uns ous i cafè.

Els seus ulls van fixar-se per un moment en Hercule Poirot, però se’n van separar amb indiferència. Poirot, coneixent perfectament la mentalitat anglesa, va comprendre que devia dir-se: «Només és un maleït estranger».

Fidels a la seva nacionalitat, els dos anglesos no parlaren gaire. Van intercanviar unes breus observacions i, després, la noia va aixecar-se i es va dirigir al seu compartiment.

Quan arribà l’hora del lunch,els dos anglesos compartiren altra vegada la mateixa taula, ignorant completament el tercer viatger. La seva conversa fou, però, més animada que durant l’esmorzar. El coronel Arbuthnot va parlar del Punjab, i, ocasionalment, va fer a la noia unes quantes preguntes respecte a Bagdad, on, segons es va poder deduir, ella havia treballat com a institutriu. Durant la conversa tots dos van descobrir-se alguns amics recíprocs, i això va ésser motiu perquè la conversa es fes més íntima i animada. El coronel va preguntar a Mary si es dirigia directament a Anglaterra o si es deturaria a Istanbul.

– No, penso fer el viatge directament -va contestar ella.

– Vol dir que no és una veritable llàstima?

– Ja vaig fer aquest viatge fa dos anys i aleshores vaig passar tres dies a Istanbul.

– Ja ho comprenc. Estic molt content perquè jo també faré el viatge directament.

Dient això el coronel va fer una desgarbada reverència tot tornant-se lleugerament vermell.

– És susceptible el nostre coronel -va pensar Hercule Poirot, força divertit-. Els viatges amb tren són tan perillosos com els viatges per mar!

MissDebenham va contestar que era una casualitat molt agradable. Les seves paraules tenien un to fred.

Hercule Poirot va observar que el coronel l’acompanyava fins al seu compartiment. Més tard, travessaren el magnífic escenari del Taurus. Mentre admiraven les Cilician Gates, drets en el passadís del tren, un al costat de l’altre, de sobte, la noia va sospirar. Poirot era prou prop d’ells per a poder sentir com deia:

– És tan magnífic! Voldria… voldria…

– Què?

– Desitjaria poder fruir més temps d’aquest espectacle.

Arbuthnot no va contestar. La seva mandíbula se serrà més, donant-li un aspecte més sever.

– Doncs, jo desitjo que el cel pugui treure-la ben aviat d’aquí -murmurejà.

– Calli, li ho prego. Calli.

– Bé. -El coronel va dirigir una ràpida mirada en direcció de Poirot. Després va seguir-: No m’agrada la idea de saber que fa d’institutriu… a mercè d’unes mares tiràniques i d’unes criatures capritxoses i mal criades.

Ella es posà a riure una mica nerviosa.

– Oh, no cal que pensi aquestes coses. El calvari de les institutrius és un mite que està massa explotat. Jo puc assegurar-li que, actualment, són els pares que tenen por de les institutrius!

No parlaren més. Arbuthnot se sentia, potser, avergonyit de la seva violència.

– Em fa l’efecte que he presenciat una comèdia bastant estranya -va dir-se, pensativament, Poirot.

Més tard recordaria aquesta observació.

Van arribar a Konya aquella nit cap a dos quarts de dotze. Els dos viatgers anglesos baixaren per estirar una mica les cames, passejant amunt i avall de l’andana nevada.

MonsieurPoirot va acontentar-se mirant l’activitat de l’estació a través dels vidres de la finestreta. Tanmateix, al cap d’uns deu minuts d’observació, va decidir que una mica d’aire pur li aniria força bé, després de tot. Amb tota cura, va fer els preparatius, embolicant-se amb diversos abrics i bufandes, i va calçar-se unes sabates de goma. Vestit amb tota aquesta indumentària, va baixar amb precaució del tren i començà a donar gambades. El seu passeig el portà més enllà de la màquina del tren.

Van ésser les veus que sentia que li feren descobrir dues figures borroses, aturades a l’ombra d’un vagó de mercaderies. Arbuthnot era qui parlava:

– Mary…

La noia va interrompre’l.

– No, ara, no. Encara no. Quan tot s’hagi acabat. Quan tot quedi lluny de nosaltres, «aleshores»…

Discretament, monsieurPoirot va allunyar-se. Se sentia intrigat. Li havia estat difícil de reconèixer la freda i eficient veu de missDebenham.

– És curiós… -va dir-se a si mateix.

L’endemà va preguntar-se si es devien haver enfadat. Cadascun va parlar molt poc. A la noia se la veia pensarosa, amb mirada d’ansietat. Els seus ulls es veien ullerosos.

Eren dos quarts de tres de la tarda quan el tren va aturar-se. Es veieren uns caps a les finestretes. Un petit grup d’homes tocant a la via, assenyalava quelcom sota el vagó restaurant. Poirot va abocar-se i s’adreçà al conductor del vagó llit que passava molt de pressa davant la finestreta. L’home va contestar i Poirot es retirà bruscament, topant amb Mary Debenham, que es trobava darrera d’ell.

– Què succeeix? -va preguntar ella en francès-. Per què ens hem aturat?

– No es res, senyoreta. S’ha cremat alguna cosa sota el vagó restaurant. No és res greu. Ja està apagat. Ara estan arreglant l’avaria. No hi ha cap perill, pot creure’m.

La noia va fer un gest brusc, com si descomptés la idea del perill, com una cosa que no tingués cap mena d’importància.

– Sí, sí, ja ho comprenc. Però l’horari?

– L’horari?

– Sí, això farà que ens retardem.

– En efecte…, és possible -va contestar Poirot.

– No podrem recuperar el temps perdut! Aquest tren cal que arribi a les sis cinquanta-cinc per tal de poder travessar el Bòsfor i agafar el Simplon-Orient Express, a l’altra banda, a les nou. Si tenim una o dues hores de retard, no podrem agafar la correspondència.

– És molt possible, efectivament -tornà a repetir Poirot.

Va mirar-la amb curiositat. La mà que s’agafava a la barra de sota la finestra no estava tranquil·la, i els seus llavis tremolaven, també.

– ¿Té molt d’interès per agafar aquell tren, senyoreta? -va preguntar Poirot.

– Sí! Oh, sí! «Cal» que jo agafi aquell tren.

Va girar en rodó i va allunyar-se pel passadís per anar a reunir-se amb el coronel Arbuthnot.

La seva ansietat, tanmateix, fou innecessària. Deu minuts després el tren va tornar a posar-se en marxa. Va arribar a Haydapassar només amb cinc minuts de retard, recuperant, doncs, durant el trajecte, el temps perdut.

El Bòsfor estava encrespat i la travessada no va agradar gens a monsieurPoirot. En el vaixell estigué separat dels seus companys de viatge i no va tornar a veure’ls més.

En arribar al pont de Galata, va dirigir-se directament a l’Hotel Tokatlian.

Capítol II

L’hotel Tokatlian

A l’Hotel Tokatlian, Hercule Poirot va demanar una cambra amb bany. Després va apropar-se al taulell de la recepció i va preguntar si havia arribat correspondència al seu nom.

Hi havia tres cartes i un telegrama que l’estaven esperant. Les seves celles s’alçaren lleugerament en veure el telegrama. Era una cosa inesperada.

Va obrir-lo amb la seva cura acostumada, sense presses. Les paraules impreses es destacaven clarament:

Esdeveniment previst per vós en el cas Kassner s’ha presentat sobtadament. Preguem retorneu immediatament.

–  Voilà ce qui est embêtant!-murmurejà Poirot, empipat. Va donar una ullada al rellotge-. Caldrà que reemprengui el viatge aquesta mateixa nit -afegí, adreçant-se al conserge-. ¿A quina hora surt el Simplon-Orient?

– A les nou, monsieur.

– Podreu proporcionar-me un llit?

– Segurament, monsieur.En aquesta època de l’any, no hi ha dificultat. Els trens van gairebé buits. ¿Primera o segona classe?

– Primera.

–  Très bien, monsieur.Per a on, monsieur?

– Per a Londres.

– Bé, monsieur.Li procuraré un bitllet per a Londres i li faré reservar un llit en el vagó Istanbul-Calais.

Poirot va tornar a consultar el seu rellotge. Eren les vuit menys deu.

– Tinc temps de sopar?

– Segurament, monsieur.

El belga va moure el cap; va anular la reserva de l’habitació i va travessar el hallen direcció del restaurant.

En demanar la carta al maître, va sentir una mà que es posava damunt la seva espatlla.

– Ah!, mon vieux,quin plaer tan inesperat! -digué una veu darrera d’ell.

Qui així parlava era un home baix, d’edat madura, amb el cabell tallat en brosse.Somreia satisfet.

Poirot va posar-se ràpidament dret.

– MonsieurBouc!

– MonsieurPoirot!

MonsieurBouc era un belga, director de la Compagnie Internationale des Wagons-Lits, i la seva amistat amb l’antiga estrella de les Forces de la Policia Belga datava de molts anys.

– Us trobo molt lluny de casa, mon cher-va dir monsieurBouc.

– Un petit assumpte a Síria.

– Ah! I quan torneu cap a casa?

– Aquest vespre.

– Estupendament! Jo també. És a dir, jo vaig fins a Lausanne, on tinc certs afers. Segurament fareu el viatge en el Simplon-Orient, oi?

– Sí, acabo de dir que em reservin un llit. La meva intenció era quedar-me aquí uns quants dies, però acabo de rebre un telegrama cridant-me, des de Londres, per a un assumpte molt important.

– Ah! -va sospirar monsieurBouc-. Les affaires!, les affaires!Però vós… vós sou el candeler, mon vieux!

– A vegades he tingut alguns petits èxits… -Hercule Poirot va aparentar certa modèstia, però sense resultat.

Bouc va posar-se a riure.

– Ja ens veurem després -digué.

Hercule Poirot va dedicar-se a la difícil tasca de mantenir el seu bigoti fora de la sopa.

Un cop obtinguda aquella difícil operació, va mirar al seu voltant mentre esperava que li servissin el següent plat. Hi havia només mitja dotzena de persones en el restaurant, i d’aquesta mitja dotzena només n’hi havia dues que van interessar Hercule Poirot.

Aquestes dues persones estaven assegudes en una taula no gaire lluny d’ell. La més jove era un home d’una trentena d’anys, d’aspecte molt agradable i que es veia clarament que era americà. Tanmateix, no va ésser ell, sinó el seu company, qui va atreure l’atenció del detectiu.

Era un home que estava entre els seixanta i setanta anys. A primera vista tenia l’aspecte bondadós d’un filantrop. El seu cap, amb unes grans entrades, el seu front ample, la boca somrient deixant veure una blanca dentadura postissa, tot semblava demostrar que es tractava d’una persona de gran bondat. Només els seus ulls contradeien aquesta impressió. Eren petits, enfonsats i astuts. Però no era solament això. Quan l’home, en fer certa observació al seu company, va donar una mirada circular al menjador, els seus ulls es deturaren damunt Poirot per espai d’uns segons, durant els quals va expressar una estranya malvolença, una viva expressió de maldat.

L’individu va aixecar-se.

– Pagueu la nota, Hector -va dir al seu jove acompanyant.

La seva veu era desagradable i el to autoritari. Tenia una falsa suavitat que amagava quelcom de perillós.

Quan Poirot va reunir-se amb el seu amic en el saló, els dos homes estaven a punt de sortir de l’hotel. Llurs bagatges ja estaven preparats. El més jove vigilava l’operació. Quan tot va estar a punt, va obrir la vidriera i digué en veu alta:

– Tot està a punt, misterRatchett.

L’home més vell va remugar unes paraules i va sortir.

–  Eh bien-va dir Poirot-. ¿Què penseu d’aquest parell de personatges?

– Són americans -va contestar monsieurBouc.

– Indubtablement, són americans. Però us pregunto quina opinió teniu de llurs personalitats.

– El més jove m’ha semblat molt simpàtic.

– I l’altre?

– Per dir-vos la veritat, amic meu, no m’he fixat massa en ell. Però m’ha produït una impressió molt desagradable. I a vós?

Hercule Poirot va esperar un moment abans de contestar.

– Quan ha passat pel meu costat, en el restaurant -va contestar finalment-, he sentit una sensació molt curiosa. Ha estat com si un animal salvatge (un animal salvatge!, compreneu?) m’hagués passat frec a frec.

– I, tanmateix, a primera vista té un aspecte dels més respectables.

–  Précisément!El cos…, la gàbia… és el més respectable, però l’animal salvatge es veu a través dels barrots.

– Teniu una imaginació, mon vieux!-respongué monsieurBouc.

– Potser sí. Però no puc treure’m del cap la impressió de maldat que ha passat al costat meu.

– Aquest respectable americà?

– Aquest respectable americà!

– Bé -digué alegrement monsieurBouc-, deveu tenir raó. Hi ha molta maldat en el món.

En aquell moment va obrir-se la porta i va aparèixer el conserge, el qual es dirigí cap a ells. Semblava intranquil.

– És extraordinari, senyor -digué a Poirot-. No hi ha ni un sol llit de primera classe, lliure, en el tren.

–  Comment?-va exclamar monsieurBouc-. ¿En aquesta època de l’any? Sens dubte deu viatjar un grup de periodistes o de polítics.

– No puc dir-li-ho, senyor -respongué el conserge, adreçant-se, respectuosament, a monsieurBouc-. Però el cas és que no n’hi ha cap.

– Està bé. -I adreçant-se a Poirot-: Estigueu tranquil, amic meu. Ja ho arreglarem d’una manera o altra. Sempre ens reservem algun compartiment, el número setze que no està compromès. El conductor se n’ocuparà. -Va somriure i mirà el seu rellotge-. Veniu, és hora de marxar.

A l’estació monsieurBouc va ésser saludat respectuosament pel conductor del vagó llit, uniformat de color marró.

– Bona nit, senyor. El seu compartiment és el número u.

Va cridar els maleters i aquests acostaren llurs carretons plens de bagatges cap al vagó que portava el rètol de la seva destinació:

«Istanbul-Trieste-Calais»

– Crec que viatja molta gent, avui; és cert?

– És increïble, senyor. Tothom ha escollit aquesta nit per a viatjar!

– Malgrat tot, cal que cerqui un compartiment per a aquest senyor. És un gran amic meu. Se li podria donar el número setze.

– Està ocupat, senyor. Ja li ho he dit: anem plens…, plens de gom a gom.

– Però què passa? -va preguntar monsieurBouc, impacient-. Hi ha alguna conferència? ¿Alguna assemblea?

– No, senyor. És purament casual. Es veu que la gent s’ha encapritxat per viatjar aquesta nit.

MonsieurBouc va iniciar un gest de disgust.

– A Belgrad -digué– enganxaran el vagó llit procedent d’Atenes, així també el Bucarest-París, però el cas és que no arribarem a Belgrad fins demà a la tarda. El problema és per a aquesta nit. ¿No hi ha cap segona classe lliure?

– Hi ha una segona classe lliure, senyor.

– Bé, aleshores…

– Però es tracta d’un compartiment per a senyores. Hi ha, ja, una alemanya en el compartiment; és una cambrera.

–  Là, là,això és molt delicat -remugà monsieurBouc.

– No us preocupeu, amic meu -li digué Poirot-. Puc viatjar perfectament en un vagó ordinari.

– De cap manera. De cap manera. – MonsieurBouc s’adreçà, de nou, al conductor-. ¿Ha arribat ja tothom?

– Només manca un viatger.

El conductor va parlar lentament i amb titubeig.

– Quin llit és?

– El número set de segona classe. El viatger no ha arribat encara i manquen només quatre minuts per a les nou.

– Qui és?

– Un anglès. -El conductor va consultar la seva llista-. Un tal misterHarris.

– És un nom de bon presagi -digué Poirot-. Recordo Dickens. MisterHarris no arribarà.

– Col·loqui l’equipatge de monsieural número set -ordenà monsieurBouc-. Si arriba aquest misterHarris caldrà dir-li que és massa tard…, que els llits no poden quedar retinguts tant de temps… Ja ho arreglarem d’una manera o d’una altra. ¿Per què preocupar-se per un misterHarris?

– Com vulgui el senyor -digué el conductor.

El conductor va parlar amb el maleter de Poirot i li va donar les instruccions per tal que portés els bagatges al seu lloc. Després es féu cap a un costat perquè Poirot pugés al tren.

–  Tout à fait au bout, monsieur-li digué-. El penúltim compartiment.

Poirot va anar passant pel passadís amb força dificultat, ja que la majoria dels viatgers eren drets al passadís.

Els polits pardonsde Poirot s’anaven succeint amb regularitat de rellotge. Finalment va arribar al compartiment indicat. Al seu interior, col·locant un maletí, va trobar el jove americà de l’Hotel Tokatlian.

Va posar mala cara en veure Poirot.

– Perdoni -va dir-li-. Em sembla que s’ha equivocat. -Aleshores, en un francès molt primari-: Je crois que vous avez un erreur.

Poirot va contestar en anglès:

– Sou misterHarris?

– No. El meu nom és MacQueen. Jo…

Però en aquell moment la veu del conductor del vagó llit es va deixar sentir darrera Poirot.

– No hi ha cap més llit en el tren, monsieur.Aquest senyor cal que s’instal·li aquí.

Mentre parlava va obrir la finestra del passadís i va començar de pujar els bagatges de Poirot.

Poirot va observar, amb una certa diversió, el to d’excusa de la seva veu. Sense cap dubte li devien haver ofert una bona propina si procurava que la cabina no fos ocupada només que per aquell viatger. Però fins i tot la més esplèndida propina no té eficàcia si el director de la Companyia és a bord i dóna ordres.

El conductor va sortir del compartiment després d’haver col·locat al seu lloc totes les maletes.

–  Voilà, monsieur-digué-. Tot ha quedat arreglat. La seva llitera és la de dalt, la número set. Sortiríem dintre un minut.

Va desaparèixer ràpidament pel passadís. Poirot va tornar a entrar al seu compartiment.

– Un fenomen que he vist molt rares vegades -va comentar alegrement-. Un conductor de vagó llit que s’ocupa, personalment, dels bagatges! És inaudit!

El seu company de viatge va somriure. Es veia ben clar que havia desaparegut la seva contrarietat… i probablement havia decidit que era millor prendre-s’ho amb filosofia.

– El tren va extraordinàriament ple -va comentar.

Es va sentir un xiulet i la locomotora va llançar un llarg grinyol. Els dos homes sortiren al passadís.

–  En voiture-digué una veu a l’andana.

– Ja marxem -expressà MacQueen.

Però no van sortir encara. El xiulet es va sentir una altra vegada.

– Voldria dir-li -digué, de sobte, el jove– que si vostè prefereix la llitera de baix, la hi puc cedir.

– No, no -va protestar Poirot-. No voldria que vostè se’n privés.

– De cap manera. Queda convingut.

– És massa amabilitat…

Corteses protestes d’ambdues bandes.

– Només és per una nit -va explicar Poirot-. Arribant a Belgrad…

– Ah! Vostè baixa a Belgrad?

– No és això exactament. Ja veurà…

En aquell moment hi hagué un violent sotrac. Els dos homes tragueren el cap per la finestra per tal de contemplar la llarga i ben il·luminada andana, que anava desfilant davant d’ells.

L’Orient Express començava el seu viatge de tres dies a través d’Europa.

Capítol III

Poirot refusa un cas

MonsieurHercule Poirot va entrar una mica tard, l’endemà, al vagó restaurant. S’havia llevat de bona hora, va esmorzar gairebé sol i havia passat tot el matí repassant les notes de l’assumpte que el cridava a Londres. Gairebé no havia vist el seu company de compartiment.

MonsieurBouc, que ja estava instal·lat, va indicar al seu amic la cadira buida de l’altra banda de la taula. Poirot va asseure’s i, degut a la favorable situació de la taula, no tardaren a servir-los els primers amb els millors i escollits plats. L’àpat fou excepcionalment perfecte.