Текст книги "Assassinat a l'Orient Express"

Автор книги: Агата Кристи

сообщить о нарушении

Текущая страница: 8 (всего у книги 12 страниц)

Poirot va moure el cap amb un gest de retret.

– Vostè està en un error. Posa el carro davant el cavall. Abans de preguntar-me: «¿On ha anat a parar aquest home?», em pregunto: «¿Existeix, realment, aquest home?». Perquè, ja poden comprendre, vostès, que si aquest home és producte d’una invenció (si l’han fabricat) és molt fàcil de fer-lo desaparèixer. Així doncs, primerament cal que quedi ben establert que aquesta persona «existeix» veritablement, en carn i ossos.

»I si hem arribat a la conclusió que realment aquesta persona existeix, on és ara?

»Hi ha només dues contestacions possibles, mon cher.Una és que encara està amagat en el tren en un lloc de tal extraordinària ingenuïtat, que no podem sospitar-ho, i l’altra és que es tracta de «dues persones». És a dir, ell mateix, l’home tan temut per misterRatchett, i un viatger del tren tan ben disfressat que misterRatchett no el va reconèixer.

– Quina gran idea! -va dir monsieurBouc amb la cara il-luminada. Però va canviar d’expressió immediatament-. Però ens trobem amb una dificultat.

Poirot va treure-li les paraules de la boca.

– La talla de l’individu. És això el que vol dir? Exceptuant el criat de misterRatchett, tots els viatgers són corpulents: l’italià, el coronel Arbuthnot, Hector MacQueen, el comte Andrenyi. Bé, ens queda el criat només. Però no és cap suposició massa probable. Recordin la veu efeminada. Això ens proporciona unes quantes possibilitats. L’home ha pogut disfressar-se de dona, o, pel contrari, en aquest cas «pot haver estat» una dona disfressada d’home. Una dona alta, disfressada amb roba d’home pot semblar un home baix.

– Però Ratchett segurament l’hauria conegut…

– Potser el «va» conèixer. Potser, ja, aquesta dona havia intentat d’atemptar contra la seva vida vestida d’home, per tal de realitzar el seu propòsit. Ratchett potser va sospitar que ella tornaria a fer servir el mateix truc i per aquest motiu va dir a Hardman que vigilés un home. Però va fer observar, tanmateix, que tenia veu de dona.

– És una possibilitat -digué monsieurBouc-. Però…

– Escolteu, amic meu. Vaig a notificar-vos algunes inconsistències que va observar el doctor Constantine.

I aleshores Poirot va explicar detalladament les conclusions a les quals ell i el doctor havien arribat respecte a la natura de les ferides de l’home mort.

MonsieurBouc mogué el cap, escèpticament.

– Sé perfectament quins són els seus sentiments -li digué Poirot amb simpatia-. El cap li balla, ¿no és cert?

– Tot això sembla una fantasia -exclamà monsieurBouc.

– Exactament. És absurd…, és improbable…, és impossible. És el que jo m’he dit a mi mateix. Però, malgrat tot, amic meu, «és»! No podem eludir els fets.

– Sembla bogeria!

– Oi? Ho és tant, amic meu, que a vegades em volta la sensació que, en realitat, tot ha de resultar molt senzill… Però aquesta és només una «de les meves petites idees».

– Dos assassins! -es lamentà monsieurBouc-. I en l’Orient Express!

Aquesta idea gairebé el va fer plorar.

– I ara fem la fantasia encara més fantàstica -digué Poirot alegrement-. Ahir a la nit, al tren, hi hagueren dos misteriososviatgers. Un d’ells és l’empleat de Wagons-Lits, corresponent a la descripció donada per misterHardman i que va veure, també, el coronel Arbuthnot i misterMacQueen. L’altre és una dona amb un quimono de color escarlata (una dona alta i esvelta) vista per Pierre Michel, per missDebenham i per mi mateix, i ensumada (diguem-ho així) pel coronel Arbuthnot! Qui era aquesta dona? En el tren ningú no admet de tenir un quimono de color escarlata. Ella, també, s’ha esfumat. ¿Eren ella i el fals empleat de Wagons-Lits, la sola i mateixa persona? ¿O es tracta d’una persona completament diferent? En tot cas, on han anat a parar? I, incidentalment, ¿què s’ha fet de l’uniforme dels Wagons-Lits i el quimono escarlata?

– Ah!, això ja és quelcom de concret! -va exclamar monsieurBouc, aixecant-se-. Escorcollarem tots els bagatges de tots els viatgers. Sí, almenys ara ja tenim alguna cosa.

Poirot també va aixecar-se.

– Vaig a fer una profecia -digué.

– Una profecia?

– Saben on són? Tinc una petita idea.

– On són?

– Trobareu el quimono escarlata en els bagatges d’un dels homes i l’uniforme de l’empleat del vagó llit en la maleta de Hildegarde Schmidt.

– Hildegarde Schmidt…? Vós creieu…?

– No pas el que vós penseu. M’explicaré. Si Hildegarde Schmidt és culpable, l’uniforme «podria» trobar-se en els seus bagatges, però si és innocent, «certament» serà allà.

– Però… -va començar de dir monsieurBouc, però va aturar-se-. Quin soroll és aquest que s’apropa? -va exclamar-. Sembla una locomotora en marxa.

El soroll se sentia cada vegada més prop. Consistia en uns crits i exclamacions proferides per una veu de dona. La porta del final del vagó restaurant va obrir-se bruscament.

MistressHubbard va fer irrupció.

– És horrorós! -cridava-. Horrorós! En la meva bossa de l’esponja! En la meva espongera! Horrible…! Un gran ganivet… tot brut de sang…!

I, de sobte, no podent resistir més, va caure, desmaiada, damunt l’espatlla de monsieurBouc.

Capítol XIV

L’arma

Amb més força que gentilesa, monsieurBouc va dipositar el desmaiat cap de mistressHubbard damunt una taula. El doctor Constantine va cridar un dels empleats del vagó restaurant, el qual va acudir tot seguit.

– Aguanti-li el cap així -digué el doctor-. Quan torni en si, doni-li una mica de conyac. Ha comprès?

I va córrer cap als altres dos. El seu interès estava concentrat en el crim i no donava cap importància als desmais de les senyores de mitja edat.

És possible, però, que mistressHubbard es retornés molt més aviat amb el procediment ordenat, que no pas si li haguessin prodigat les més grans atencions. Pocs minuts després, ja va sentir-se millor i va trobar-se asseguda paladejant el conyac que hi havia en un vas aguantat pel cambrer. Va començar de parlar.

– No puc dir-los el terrible que és tot això! Ningú no pot comprendre els meus sentiments! Sempre he estat molt sensible…, des de petita. Només de veure sang…, oh!, estic horroritzada…!, quan ho recordo…!

L’empleat va tornar a presentar-li el vas.

–  Encore un peu, madame.

– Sap que em trobo millor? Jo sóc abstèmia. No bec cap classe d’alcohol, ni de vi, mai. Tota la meva família també son abstemis. Però, ara, com que el metge m’ho ha ordenat…

Va beure uns quants glopets més.

Mentrestant, Poirot i monsieurBouc, seguits pel doctor Constantine, sortiren ràpidament del vagó restaurant i enfocaren el corredor en direcció del vagó Istanbul-París, cap al compartiment de mistressHubbard.

Tots els viatgers del tren semblava que s’haguessin congregat davant la porta. El conductor, visiblement enfadat, guardava l’entrada.

–  Mais il n'y a rien à voir-anava dient en diferents idiomes.

– Deixin-me passar, facin el favor -va dir monsieurBouc.

Calgué que s’obrís pas bruscament per entremig dels viatgers i va entrar al compartiment. Poirot el seguia.

– Celebro que hagi vingut, monsieur-digué el conductor amb un sospir de descans-. Tothom vol entrar. La dama americana ha començat a cridar tant que, ma foi!,he pensat que l’estaven assassinant. He vingut corrents i ella seguia cridant com una boja que volia veure’l a vostè. Després ha arrencat a córrer pel passadís, esvalotant i dient a tothom què havia passat. -I va afegir, amb un gest de la mà-: És aquí, monsieur.Jo no he tocat res.

Penjada del pestell de la porta de comunicació amb el compartiment del costat, es veia una gran espongera de goma. A terra, en el mateix lloc on l’havia deixat caure mistressHubbard, hi havia una daga de fulla recta, i d’estil pseudooriental amb un mànec repujat. La fulla presentava unes taques com de rovell.

Poirot va agafar-la delicadament.

– Sí -va murmurar-. No hi ha equivocació. Aquesta és l’arma que ens faltava, oi, doctor?

El doctor va examinar-la.

– No cal tenir tanta cura -digué Poirot-. Segurament no hi haurà d’altres impressions digitals que les dels dits de mistressHubbard.

L’examen del doctor Constantine no va durar gaire temps.

– En efecte, no hi ha dubte que és aquesta l’arma -digué-. Amb ella s’han donat tots els cops.

– Li prego, amic meu, de no dir això -va interrompre Poirot.

El doctor va mirar, estranyat.

– Ja estem cansats de tanta abundància de coincidències. Dues persones decideixen apunyalar misterRatchett la passada nit. Ja resulta massa casualitat que totes dues escullin la mateixa classe d’arma.

– Potser la coincidència no és pas tan gran com sembla -respongué el doctor-. En tots els magatzems de Constantinoble venen milers de dagues per l’estil.

– Em consola una mica, però només una mica -digué Poirot.

Va contemplar, pensarós, la porta que tenia davant d’ell i, traient l’espongera, va intentar de fer girar el baldó. La porta no va moure’s. Una mica més amunt hi havia el passador. Poirot va fer-lo córrer, però la porta tampoc no es va obrir.

– Recordi que la vam tancar per l’altra banda -va indicar el doctor.

– És veritat -digué Poirot, completament distret.

– Semblava que estigués pensant en altra cosa. Les seves celles expressaven perplexitat.

– Així tot s’explica, oi? -va preguntar monsieurBouc-. L’home passa a través d’aquest compartiment. En tancar la porta de comunicació topa amb l’espongera. Aleshores té la idea d’amagar ràpidament la daga en aquesta bossa. És bruta de sang. Després, quan s’adona que mistressHubbard s’ha despertat, s’escapoleix per l’altra porta, la que dóna al passadís.

– Així degué succeir -va murmurar Poirot.

Però la seva cara no va canviar d’expressió.

– Què passa? -va preguntar monsieurBouc-. ¿Hi ha alguna cosa que no li acaba de satisfer?

Poirot el va mirar ràpidament.

– No li crida l’atenció? No, evidentment, no. Bé, només és un petit detall.

El conductor va treure el cap.

– La senyora americana torna cap aquí -va anunciar.

El doctor Constantine va envermellir, sentint-se culpable. Tenia la impressió que no havia tractat massa cavallerescament mistressHubbard. Però ella no li va fer cap retret. Les seves energies estaven concentrades en un altre assumpte.

– Haig de dir-los una cosa -anuncià així que va arribar davant la porta-. Jo no vull estar més temps en aquest compartiment! Per res del món dormiria en aquesta llitera, mal si em paguessin un milió de dòlars!

– Però, senyora…

– Ja sé què em dirà, però jo li contesto des d’ara que no ho faré. Prefereixo passar-me tota la nit, dreta, en el passadís.

Aleshores es posà a plorar.

– Ah!, si la meva filla em veiés…, si sabés què m’està passant…

Poirot la va interrompre enèrgicament.

– Senyora, no cal que s’amoïni. La seva petició és completament raonable. Els seus bagatges seran transportats immediatament a un altre compartiment.

MistressHubbard va retirar el seu mocador dels ulls.

– De debò? Oh, ja em sento més tranquil·la, ara. Però segurament tot estarà ple…, si no és que un d’aquests senyors…

MonsieurBouc va prendre la paraula.

– Els seus bagatges es traslladaran immediatament a un altre vagó. Tindrà vostè un compartiment en el vagó que va anexar-se a Belgrad.

– Oh!, magnífic! No puc pas dir que sigui una dona nerviosa, però, francament, dormir en un compartiment pensant que en el del costat hi ha un home mort…, m’esgarrifo! Els asseguro que acabaria per tornar-me boja!

– Michel -va cridar monsieurBouc-. Traslladi aquests bagatges a un compartiment buit del vagó Atenes-París.

– Sí, monsieur.¿El mateix número que aquest: el número tres?

– No -respongué Poirot abans que el seu amic pogués contestar-. Crec que serà millor per a la senyora donar-li un número completament diferent. El dotze, per exemple.

–  Bien, monsieur.

El conductor va agafar l’equipatge. MistressHubbard va expressar el seu agraïment a Poirot.

– Ha estat, vostè, molt amable i molt delicat amb mi. Cregui que li agraeixo moltíssim. Li asseguro.

– No val la pena, madame.Anirem amb vostè per deixar-la confortablement instal·lada.

MistressHubbard va anar acompanyada pels tres homes al seu nou compartiment. Una vegada allí, va mirar tot al seu voltant i va sospirar, feliç.

– Oh, és molt agradable!

– Li agrada, madame? Com pot veure, és exactament igual que l’altre.

– És veritat…, però aquest dóna a l’altre costat. Però això no té importància. Aquests trens tan aviat van en un sentit com en un altre. Quan vaig marxar, vaig dir a la meva filla: «Voldria un compartiment prop de la màquina», i ella em va contestar: «Però, mamà, això té l’inconvenient que et poses a dormir en un sentit i et despertes en l’altre». I és cert tot el que va dir. Ahir a la nit vam entrar a Belgrad en una direcció i vam sortir per la contrària.

– De totes maneres, madame,¿es troba contenta, ara? -preguntà Poirot.

– No m’atreveixo a dir tant. Estem enmig de la neu i ningú no fa res per a remeiar-ho…, i el meu vaixell surt demà passat.

–  Madame-digué monsieurBouc-, tots nosaltres ens trobem en el mateix cas que vostè.

– Sí, és veritat -va admetre mistressHubbard-. Però ningú no ha tingut un compartiment que hagi estat travessat durant la nit per un assassí.

– Encara em balla el cap, madame-digué Poirot-, intentant d’esbrinar com l’home va entrar al seu compartiment tenint la porta de comunicació tancada, tal com vostè diu. ¿Està segura, madame, que la cosa ocorregué d’aquesta manera?

– Sí, la senyora sueca ho va comprovar davant meu.

– Anem a reconstruir la petita escena. Vostè estava estirada en la seva llitera…, així…, i no va poder veure-ho per si mateixa. És cert?

– No, no ho vaig poder veure per causa de la bossa de l’esponja. Ara que hi penso, n’hauré de comprar una de nova. Se’m regira l’estómac cada vegada que miro aquesta.

Poirot va agafar la bossa de l’esponja i la va penjar del pestell de la porta de comunicació amb l’altre compartiment.

–  Précisément,ja ho veig -digué-. El passador és sota la maneta de la porta… i l’espongera l’amaga. Vostè no podia veure, des de la llitera, si el pestell estava posat o no.

– És el que jo ja li havia dit!

– I la senyora sueca, missOhlsson, estava dreta, entre la porta i vostè. Va empènyer la porta i va veure que era tancada.

– Això mateix.

– Però degué equivocar-se, madame.Ja comprèn què vull dir, oi? -Poirot semblava ansiós d’explicar-ho bé-. El pestell és solament un projector de metall, així. Girat cap a la dreta, la porta està tancada, girat cap a l’esquerra, no ho està. És molt possible que la senyora sueca es limités a empènyer la porta i com que estava tancada per l’altra banda, va creure que també ho estava per aquesta.

– Bé, però això demostra estupidesa de part seva.

–  Madame,els més bons i els més amables, no són sempre els més intel·ligents.

– Té raó, naturalment.

– Per cert, madame,¿vostè ha viatjat des d’Esmirna fent aquest mateix itinerari?

– No. Vaig embarcar-me directament cap a Istanbul, i un amic de la meva filla, misterJohnson (un home simpatiquíssim; m’agradaria que el coneguessin) em va anar a rebre i va ensenyar-me Istanbul, que per cert no va agradar-me gens, com a ciutat. Respecte a les mesquites i aquelles sabatilles tan grans que cal posar-se damunt les sabates… Què els estava dient…?

– Deia que misterJohnson la va anar a rebre.

– Ah!, sí, i em va portar a un vaixell francès de missatgeries que sortia cap a Esmirna, on el marit de la meva filla m’estava esperant en el mateix moll. Què dirà quan sàpiga tot el que m’està passant! La meva filla deia que el viatge seria molt més agradable, més fàcil i més segur. Va dir-me: «Només cal que seguis en el teu compartiment i sense bellugar-te arribaràs a París, on podràs agafar l’American Express». I ara, oh, Deu meu!, ¿què faré si no ha pogut anul·lar el meu passatge en el vaixell? Hauria calgut avisar. Però molt em temo que ara ja no podré fer-ho. Això és el més terrible…

Va semblar que mistressHubbard anava a tornar a posar-se a plorar.

Poirot, que ja començava d’estar impacient, va aprofitar l’ocasió.

–  Madame,vostè ha sofert un gran xoc. Donarem ordre al cambrer del restaurant perquè li porti un te i pastes.

– No crec que se’m posi massa bé el te -digué mistressHubbard, tota plorosa-. Això és un costum anglès.

– Aleshores, cafè, madame.Vostè necessita un estimulant -respongué Poirot.

– El conyac em fa sentir el cap tot desballestat. Sí, serà millor una mica de cafè.

– Excel·lent. Veurà com recupera les forces.

– I ara, madame,farem un tràmit de pura fórmula. Em permet d’examinar el seu equipatge?

– I això, per què?

– Hem d’examinar els bagatges de tots el viatgers. No voldria pas recordar-li el detall de la bossa de l’esponja, un detall molt desagradable.

– Oh, gràcies! Ha fet bé de recordar-m’ho. No voldria pas tenir d’altres sorpreses com aquesta.

L’escorcoll va fer-se molt ràpidament. MistressHubbard viatjava amb un mínim d’equipatge: una capsa de capells, un petit maletí i una maleta gran. El contingut de totes tres coses no va revelar res d’extraordinari, i l’escorcoll no hauria durat més de pocs minuts si mistressHubbard no hagués insistit perquè veiessin unes fotografies de «la meva filla» i de dos nens bastant lletgets.

– Són els meus néts. Oi que són molt bufons?

Capítol XV

Els bagatges dels viatgers

Després d’haver pronunciat unes paraules de cortesia, però completament insinceres, i havent dit a mistressHubbard que de seguida li servirien el cafè, Poirot va sortir del compartiment, acompanyat dels seus dos amics.

– Bé, no hi havia res d’interès -va dir monsieurBouc-. A qui atacarem, ara?

– El més senzill serà de recórrer el tren, compartiment per compartiment. Haurem de començar, doncs, pel compartiment número setze, el de l’amable misterHardman.

MisterHardman estava fumant i va rebre els seus visitants molt amablement.

– Passin, senyors, és a dir, si humanament poden fer-ho. Això és una mica petit per a celebrar una reunió.

MonsieurBouc va explicar l’objecte de la seva visita i el corpulent detectiu va consentir comprensivament.

– O.K. Si volen que els sigui franc, m’estranyava molt que no ho hagin fet abans. Aquí hi ha les claus dels meus bagatges, senyors, i si volen escorcollar les meves butxaques no hi tinc cap inconvenient. Els baixaré les maletes.

– Ja ho farà l’empleat. Michel!

El contingut de les dues maletes de misterHardman també va ésser examinat ràpidament. No contenien altra cosa sinó una exagerada quantitat de licors. MisterHardman va fer l’ullet.

– No passa gaire sovint d’escorcollar les maletes a les fronteres, si hom procura tenir el conductor de la seva banda. Un bon grapat de bitllets turcs i no t’has de preocupar de res més.

– I a París?

MisterHardman va tornar a fer l’ullet.

– D’aquí que arribi a París -respongué– tot això haurà minvat molt, i el que quedi ho posaré en qualsevol ampolla de loció capil·lar.

– Ja veig que vostè no és partidari de la llei seca, monsieurHardman -digué monsieurBouc somrient.

– Efectivament -va contestar Hardman-. Però cal que digui que la llei seca no m’ha molestat mai gaire.

– Ah! L' speakeasyl-respongué monsieurBouc, pronunciant lentament la paraula, com assaborint-la-. Aquest terme americà, trobo que és molt expressiu.

– M’agradaria molt d’anar a Amèrica -digué Hercule Poirot.

– Tindria ocasió d’aprendre molts mètodes sobre aquests assumptes -va contestar Hardman-. Cal que Europa comenci a despertar-se. Fa massa temps que dorm.

– És cert que Amèrica és el país del progrés -va convenir Poirot-. Sento molta admiració pels americans. Però (i en això potser estic passat de moda), al meu entendre, les dones americanes tenen menys encís que les meves compatriotes. Com la francesa o la belga, coqueta, atractiva, em sembla que no n’hi ha cap que se’ls pugui comparar.

Hardman va mirar per la finestreta, contemplant la neu.

– Potser té raó, misterPoirot -digué-. Però jo crec que a cadascú li agraden les dones del propi país.

Va parpellejar com si la neu li ferís la vista.

– Enlluerna, oi? -va observar-. Senyors, aquest assumpte m’ataca els nervis. L’assassinat per un costat, la neu per l’altre i aquí «sense fer res». Només es mata el temps. M’agradaria ocupar-me en alguna cosa.

– Ja surt el veritable esperit occidental de les presses -digué Poirot irònicament.

El conductor va tornar a col·locar les maletes al seu lloc i es traslladaren tots al compartiment següent. El coronel Arbuthnot estava assegut en un racó fumant una pipa i llegint una revista.

Poirot va explicar la seva missió. El coronel no va posar cap dificultat. Tenia dues petites maletes de cuiro.

– La resta dels meus bagatges van per mar -va explicar.

Com la majoria dels militars, el coronel era un bon empaquetador. L’examen del seu equipatge va ésser fet en molt pocs minuts. Poirot va observar un paquet de netejadors de pipes.

– Les usa sempre de la mateixa classe? -va preguntar.

– Generalment, sí. Quan puc aconseguir-les.

– Ah! -respongué Poirot.

Aquests netejadors de pipes eren idèntics al que va trobar a terra a la cabina de l’home assassinat.

El doctor Constantine va fer també l’observació quan es trobaren en el passadís altra vegada.

–  Tous de même-va murmurar Poirot-. No puc acabar de creure-ho. No entra dans son caractère…,i amb això ja queda tot dit.

La porta del compartiment següent era tancada. Era el que ocupava la princesa Dragomiroff. Van trucar a la porta i es va sentir la profunda veu de la princesa que deia:

–  Entrez.

MonsieurBouc era qui portava la veu cantant. Va estar molt deferent i cortès quan va explicar-li la seva missió.

La princesa escoltava en silenci i la seva carona de gripau seguia impassible.

– Si això és necessari, messieurs-digué tranquil·lament quan ell va haver acabat de parlar-, aquí hi ha tot el que es por examinar. La meva cambrera té les claus. Ja s’entendran amb ella.

– ¿La seva cambrera porta sempre les claus, madame? -va preguntar Poirot.

– Naturalment, monsieur.

– ¿I si durant la nit, en alguna de les fronteres, els duaners demanen que s’obri alguna de les maletes?

La dama va arronsar-se d’espatlles.

– No és gaire probable. Però en tal cas aquest conductor aniria a cercar-la.

– Confia plenament en ella, madame?

– Ja li ho he dit abans -respongué tranquil·lament la princesa-. No ocupo gent en la qual no puc tenir-hi confiança.

– Sí -digué Poirot pensarós-. La confiança és, naturalment, una cosa que compta en els nostres dies. És, segurament, millor tenir una xicota senzilla, però fidel, que no pas una cambrera chic,una elegant parisenca.

Va veure que els seus foscos i intel·ligents ulls giraven lentament fins a trobar els seus.

– ¿Què vol dir, exactament, amb això, monsieurPoirot?

– Res, madame.Jo? Res.

– Sí, no ho negui. Vostè creu, oi?, que jo necessito una elegant francesa perquè s’ocupi de la meva toaleta.

– Potser seria més natural, madame.

Ella va negar amb el cap.

– Schmidt m’és completament devota. -La seva veu recalcava totes les paraules-. I la devoció c’est impayable.

L’alemanya va arribar amb les claus. La princesa va parlar-li en el seu propi idioma i li va demanar que obrís les maletes i ajudés a aquells senyors a fer l’escorcoll. Ella va romandre en el passadís mirant la neu al defora i Poirot anà a reunir-se amb ella, deixant a monsieurBouc la tasca d’examinar els bagatges.

La princesa el va mirar somrient irònicament.

– Bé, monsieur.¿No desitja veure el contingut de les maletes?

–  Madame,només és una petita formalitat.

– N’està segur?

– En el seu cas, sí.

– Tanmateix, jo vaig conèixer i vaig estimar Sònia Armstrong. Què pensa, doncs? ¿Que jo no seria capaç d’embrutar les meves mans matant un canaillecom Cassetti? Bé, potser sí que té raó -explicà la princesa.

Va guardar silenci durant un o dos minuts i després va afegir:

– ¿Sap què hauria fet, jo, amb aquest home, si ho hagués pogut fer? Hauria cridat els meus servents i els hauria dit: «Mateu-lo a garrotades i llenceu-lo al pilot de les escombraries». Així es feien les coses quan jo era jove, monsieur.

Poirot no deia res; només escoltava atentament.

Ella el va mirar amb sobtada impetuositat.

– No diu res, monsieurPoirot? ¿Què està pensant, vostè, si ho puc saber?

Ell va aguantar-li la mirada i digué:

– Penso, madame, que la seva força és en la voluntat… i no en els seus braços.

Ella va mirar-se els seus braços secs, enfundats de negre, els quals acabaven en una mena de grapes grogoses, amb els dits plens d’anells.

– És cert -digué-. No tinc ja força…, cap força. No sé si m’haig d’entristir o m’haig d’alegrar.

Va girar-se bruscament i va entrar al compartiment, on la cambrera ja estava ocupada guardant les coses.

La princesa va tallar en sec totes les excuses que li presentava monsieurBouc.

– No és pas necessari que s’excusi, monsieur-va dir-. S’ha comès un assassinat. Cal complimentar certs tràmits. Això és tot, i cal fer-ho.

–  Vous êtes bien aimable, madame.

Ella va fer una inclinació en acomiadar-los.

Les portes dels compartiments que seguien eren tancades. MonsieurBouc s’aturà i es rascà el cap.

–  Diable!-va exclamar-. Això sí que serà delicat. Són passaports diplomàtics. Els seus bagatges estan exempts.

– Per qüestió de duanes, sí. Però tractant-se d’un assassinat, ja és diferent.

– Ja ho sé. Amb tot, no cal que hi hagi complicacions…

– No us preocupeu, amic meu. El comte i la comtessa seran raonables. Ja ha pogut veure l’amabilitat i comprensió de la princesa Dragomiroff.

– És realment une grande dame.Aquesta parella són de la mateixa classe, encara que el comte em fa la impressió de tenir un caràcter bastant truculent. No li va satisfer que insistíssiu volent interrogar la seva muller. I això encara li desagradarà més. Fem una suposició…, prescindim d’ells. Després de tot, probablement no tenen res a veure en l’afer. Per què ens cal molestar-los?

– No estic d’acord amb vós -digué Poirot-. Estic segur que el comte Andrenyi serà raonable. Pel mateix preu, deixeu que ho intenti.

I abans que monsieurBouc pogués replicar, Poirot va trucar a la porta del número tretze.

–  Entrez-va dir una veu des de dins.

El comte estava assegut en el racó més proper a la porta, llegint un diari. La comtessa estava arraulida en el racó oposat, al costat de la finestra, tenia el cap recolzat en un coixí i semblava dormir.

–  Pardon, monsieur le comte-va començar Poirot-. Perdoni’ns, els ho prego, la nostra intrusió. Estem examinant tots els equipatges del tren. Es tracta només d’una petita formalitat. Però cal fer-la. MonsieurBouc suggereix que, com que vostè té passaport diplomàtic, té el dret de fer respectar l’exempció de l’escorcoll dels seus bagatges.

El comte va reflexionar un moment.

– Moltes gràcies -digué-. Però no vull ser una excepció. Prefereixo que els nostres equipatges siguin examinats igual com els dels altres viatgers.

Es va adreçar a la seva muller.

– Suposo que no hi tens cap inconvenient, ¿oi, Elena?

– En absolut -va contestar la comtessa sense titubejar.

Va seguir un ràpid i superficial escorcoll. Poirot semblava voler amagar la seva perplexitat fent diverses insignificants observacions, com, per exemple:

– En aquest petit maletí hi ha una etiqueta que es encara humida, madame-digué aixecant el maletí de pell blava, amb unes inicials i una corona.

La comtessa no va respondre a aquesta observació. Semblava que estigués ofesa per tots aquells tràmits, seguint arraulida en el seu racó, completament indiferent i com mig somiadora contemplant el paisatge, mentre els homes examinaven els bagatges en el compartiment del costat.

Poirot va acabar l’escorcoll obrint un petit armariet col·locat damunt el lavabo i va donar una ràpida ullada al seu contingut: una esponja, un pot de crema, pólvores i un petit flascó amb una etiqueta: «Trional».

Després d’això, amb frases de cortesia per ambdues bandes, el grup va retirar-se.

Seguien els compartiments de mistressHubbard, el del mort i el del mateix Poirot.

Van continuar cap als compartiments de segona classe, el primer dels quals, número deu i onze, eren ocupats, respectivament, per Mary Debenham, la qual estava llegint un llibre, i Greta Ohlsson, que estava profundament adormida, però que va despertar-se amb un sobresalt quan van entrar els tres homes.

Poirot va repetir la serva fórmula. La senyora sueca va semblar tranquil·la; Mary Debenham, tranquil·lament indiferent.

Poirot s’adreçà, primerament, a la sueca.

– Si vostè ens permet, mademoiselle,examinarem primerament el seu equipatge i després podrà anar a veure com es troba la senyora americana. L’hem feta traslladar-se a un dels compartiments del vagó del costat, però encara està molt nerviosa, de resultes del descobriment que ha fet. He ordenat que li portin cafè, però és una senyora a la qual parlar li és tan necessari com l’aigua.

La bona dona es va compadir immediatament. Hi aniria de seguida. Naturalment ha estat un terrible xoc per als seus nervis i això després del cansament del viatge i el disgust d’haver deixat la seva fila. Sí, certament, aniria a trobar-la tot seguit i li portaria un flascó de sals.

Les seves maletes aviat van ésser examinades. Contenien molt pocs efectes. Era evident que la bona dona no s’havia assabentat encara de la sostracció de l’armadura de la seva capsa de capells.

MissDebenham va deixar el llibre. Estava observant Poirot. Quan aquest va demanar-les, va lliurar-li les claus de les seves maletes. Després, en veure que ell baixava una maleta i l’obria, va preguntar-li:

– ¿Per què ha fet marxar la meva companya, monsieurPoirot?

– Jo, mademoiselle? Perquè tingui cura de la senyora americana.

– Pretext excel·lent…, però pretext, tanmateix.

– No l’entenc, mademoiselle.

– Jo crec que m’entén perfectament.

Ella va somriure.

– Ha volgut que em quedés sola, oi?

–  Mademoiselle,m’està atribuint fets…

– I també idees en el seu cap? No ho crec. Les idees ja les té. No és cert?

–  Mademoiselle,nosaltres tenim un proverbi…

–  Qui s’excuse, s’accuse;és això el que anava a dir? Ha de convenir que tinc una bona quantitat d’observació i de sentit comú. Per alguna raó o altra que desconec, se li ha ficat al cap que jo estic assabentada d’alguna cosa respecte a aquest sòrdid afer…, l’assassinat d’un home al qual jo no he vist mai.

– Vostè s’imagina moltes coses, mademoiselle.

– No, jo no m’imagino res. Però tinc la impressió que estem perdent miserablement el temps parlant… en lloc d’anar directament al gra.

– I a vostè no li agrada perdre el temps. A vostè li agrada anar directament al gra. Li agrada el mètode directe. Eh bien,procuraré complaure-la. Anem al mètode directe. Començaré preguntant-li el significat d’unes paraules que vaig sentir en el viatge de Síria. Vaig baixar del tren per tal d’estirar una mica les cames, a l’estació de Konya. La seva veu i la del coronel, mademoiselle,arribaren a les meves orelles, en el silenci de la nit. Vostè deia al coronel: «Ara no. Ara no. Quan tot hagi acabat. Quan tot quedi lluny de nosaltres». ¿Què signifiquen aquestes paraules, mademoiselle?