Текст книги "Assassinat a l'Orient Express"

Автор книги: Агата Кристи

сообщить о нарушении

Текущая страница: 6 (всего у книги 12 страниц)

– Bé, senyors -digué-, en què els puc ser útil?

– Ja pot comprendre, monsieur-digué Poirot-, que, vist el que ha succeït, em veig obligat de fer algunes preguntes a tots el viatgers.

– Perfectament, perfectament -contestà el comte amablement-. Em faig càrrec de la situació. Però em penso que tant la meva muller com jo mateix, no podrem ser-li de gran utilitat. Estàvem dormint i no vam sentir res en absolut.

– Coneix, vostè, la identitat del mort, monsieur?

– Tinc entès que era un americà important…, un home amb una cara completament desagradable. Seia sempre en aquella taula…

El comte va indicar amb el cap la taula en la qual seien Ratchett i MacQueen.

– Sí, sí, monsieur,té tota la raó. Però jo li pregunto si vostè sap el nom de l’individu.

– No. -El comte semblava completament desorientat per les preguntes de Poirot-. Si vostè vol saber-ho no ha de fer més que mirar el seu passaport.

– El nom que figura en el passaport és Ratchett -digué Poirot-. Però aquest no és el veritable nom. Aquest home és Cassetti, autor d’un famós rapte comès a Amèrica.

Poirot observava atentament el comte mentre anava parlant, però aquest no va semblar pas afectat per les notícies que Poirot li donava. Es va limitar a obrir una mica més els ulls.

– Ah! -va exclamar-. Això segurament no deixarà d’aclarir l’assumpte. Quin país tan extraordinari, Amèrica!

– Ha estat allí, vostè, monsieur le comte?

– Vaig passar un any a Washington.

– ¿Potser va tenir ocasió de conèixer la família Armstrong?

– Armstrong…, Armstrong…, és molt difícil de recordar. Un hom en coneix tanta, de gent!

Va somriure i s’arronsà d’espatlles.

– Tornem a l’assumpte que els interessa, senyors -digué-. En què puc ajudar-los?

– ¿A quina hora es va retirar, vostè, a descansar, monsieur le comte?

Poirot va mirar el plànol de cua d’ull. El comte i la comtessa Andrenyi ocupaven els compartiments dotze i tretze.

– Vam dir que ens preparessin el llit d’un dels dos compartiments mentre estàvem sopant al vagó restaurant. En tornar vam seure una estona en l’altre.

– Quin número era?

– El número tretze. Vam jugar una estona al piquet, tots dos. Cap a les onze la meva muller va retirar-se a descansar. El conductor va preparar la cabina i també vaig ficar-me al llit. He dormit perfectament fins a aquest matí.

– No va adonar-se que el tren es va aturar?

– Me n’he assabentat aquest matí.

– I la seva esposa?

– La meva esposa -el comte va somriure– pren sempre un hipnòtic quan viatja. Ahir nit va prendre la seva acostumada dosi de trional. -Va fer una pausa-. Sento no poder ser-los útil en cap sentit.

Poirot li va passar un full de paper i una ploma.

– Moltes gràcies, monsieur le comte.És pura fórmula; però ¿voldrà tenir l’amabilitat de deixar-me el seu nom i adreça?

El comte ho va escriure lentament i ho va fer amb tota cura.

– Ha fet bé d’haver-m’ho fet escriure -digué, bromejant-. El lletrejar del meu país és una petita dificultat per als qui no coneixen l’idioma.

Va lliurar el paper a Poirot i va aixecar-se.

– Serà del tot innecessari que la meva muller vingui aquí -digué-. No podrà dir-los més del que jo els he dit.

La mirada de Poirot va fer-se més viva.

– Sens dubte, sens dubte -digué-. Però de totes maneres, m’agradarà d’intercanviar unes paraules amb madame la comtesse.

– Li asseguro que és completament innecessari!

La seva veu tenia un to autoritari.

Poirot va somriure amablement.

– Serà pura fórmula -digué-. Però, comprengui que cal per al meu informe.

– Com vulgui.

El comte va cedir a contracor. Va fer una lleu inclinació i sortí del vagó restaurant.

Poirot va agafar un passaport. Va prendre nota dels títols i noms del comte. Les altres informacions eren: «Acompanyat de la seva muller. Nom: Elena Maria; nascuda Goldenberg; edat, vint anys». Un funcionari poc curós havia deixat caure una taca de greix en el passaport.

– Un passaport diplomàtic -digué monsieurBouc-. Caldrà tenir cura, amic meu, de no molestar-los massa. Aquesta gent no té res a veure en l’assassinat.

– No tingueu por, mon vieux, ja actuaré amb tacte. És pura fórmula.

La seva veu va apagar-se en el moment en què la comtessa Andrenyi entrava al vagó restaurant. Va mirar tímidament i veieren que era extraordinàriament encisadora.

– Desitgen veure’m, messieurs?

– Una petita formalitat, madame la comtesse.-Poirot va aixecar-se galantment i va indicar-li el seient de davant d’ell-. Només és per preguntar-li si va veure o va sentir alguna cosa la nit anterior que pogués donar alguna pista sobre l’assumpte.

– Res en absolut, monsieur.Jo dormia.

– ¿No va sentir, per exemple, una discussió en el compartiment immediat al seu? La senyora americana que l’ocupa va tenir un atac d’histerisme i va trucar al conductor.

– No vaig sentir res, monsieur.Comprèn?, jo havia pres un hipnòtic.

– Ah!, ja ho comprenc. Bé, no vull entretenir-la més temps… Un moment -digué ràpidament, en veure que ella s’aixecava-. Només un minut. Aquestes dades particulars, nom de soltera, edat i la resta, són correctes?

– Completament correctes, monsieur.

– ¿Tindrà l’amabilitat de signar aquesta nota a l’efecte; si li plau?

La comtessa va signar ràpidament, amb una graciosa cal·ligrafia: «Elena Andrenyi».

– Va acompanyar el seu marit a Amèrica, madame?

– No, monsieur.-Va somriure enrojolant-se una mica-. Encara no érem casats, aleshores; només fa un any que ho som.

– Ah, perfectament. Moltes gràcies, madame.A propòsit, és fumador, el seu marit?

– Sí.

– Pipa?

– No. Cigars i cigarretes.

– Moltes gràcies.

S’aixecà lentament; els seus ulls van observar-lo amb curiositat. Uns ulls preciosos, foscos, de forma d’ametlla, amb llargues pestanyes que donaven ombra a les pàl·lides i exquisides galtes. Els seus llavis, molt vermells, a la moda estrangera, estaven una mica entreoberts. Tenia una bellesa exòtica i encisadora.

– Per què m’ho pregunta?

–  Madame-digué Poirot suaument-, els detectius fem tota classe de preguntes. Per exemple, ¿vol fer-me el favor de dir-me de quin color és la seva bata?

Ella va quedar-se mirant-lo. Després va posar-se a riure.

– És de color vermellós, de chiffon.¿És realment molt important?

– Molt important, madame.

Va afegir, curiosa:

– És veritablement un detectiu, doncs?

– Per al que vulgui manar, madame.

– Jo em pensava que no hi hauria detectius en el tren travessant Iugoslàvia, fins arribar a Itàlia.

– Jo no sóc cap detectiu iugoslau, madame.Jo sóc un detectiu internacional.

– Pertany a la Societat de Nacions?

– Jo pertanyo al món, madame-digué Poirot dramàticament. I va afegir-: Treballo sobretot a Londres. Parla, vostè, anglès? -li preguntà en aquest idioma.

– El parlo una mica, sí.

El seu accent era deliciós.

Poirot va inclinar-se novament.

– No vull entretenir-la més, madame.Ja ha pogut veure que l’interrogatori no ha estat pas tan terrible.

Ella va somriure, va inclinar el cap i sortí.

–  Elle est jolie femme-digué monsieurBouc, entès en la matèria-. Però no ens ha dit pas gran cosa.

– No -respongué Poirot-. Dues persones que no han vist ni han sentit res.

– Cridarem l’italià, ara?

Poirot no va contestar, de moment. Estava observant una certa taca de greix en un passaport diplomàtic hongarès.

Capítol VIII

Declaració del coronel Arbuthnot

Poirot va sortir de les seves reflexions amb un lleuger sobresalt. Els seus ulls lluïen quan van trobar-se amb els de monsieurBouc.

– Estimat amic -digué-. Ja veieu com m’he convertit en un esnob. Considero que cal atendre la primera classe abans que la segona. Interrogarem, doncs, seguidament, el ben plantat coronel Arbuthnot.

El francès del coronel era bastant deficient; per tant, Poirot va decidir fer l’interrogatori en anglès.

S’anotaren el nom, edat i adreça, així com la seva graduació militar. Poirot va seguir:

– ¿Retorna, vostè, de l’índia amb el que en diuen llicència i que nosaltres anomenem en permission?

El coronel Arbuthnot, completament despectiu perquè un parell d’estrangers li fessin un interrogatori, va contestar amb una brevetat completament britànica:

– Sí.

– Però, vostè no ha de viatjar en un vaixell oficial?

– No.

– Per què, no?

– He escollit de viatjar per terra, per raons de la meva conveniència. -I va semblar dir: «Unes raons de les quals no haig de donar compte a ningú».

– Ve de l’índia, vostè?

– Vaig aturar-me una nit per veure Ur, de Caldea, i tres dies a Bagdad amb un coronel amic meu -va contestar secament Arbuthnot.

– Va aturar-se tres dies a Bagdad. Tinc entès que la jove anglesa, missDebenham, també ve de Bagdad. ¿Potser la va conèixer, vostè, allà?

– No. Vaig trobar missDebenham per primera vegada quan ella feia el viatge de Kirkuk a Nissibin.

Poirot va inclinar-se endavant. La seva veu va agafar un to més estrangeritzat i persuasiu.

–  Monsieur,vaig a fer-li un prec. Vostè i missDebenham són els únics anglesos que hi ha en el tren. Tinc molt d’interès a saber l’opinió que tenen un de l’altre.

– Aquesta pregunta és altament incorrecta -digué el coronel fredament.

– No ho cregui. Ha de comprendre que el crim ha estat comès, segons totes les probabilitats, per una dona. L’home ha estat apunyalat no menys de dotze vegades. Fins i tot el chef de trainva dir-ho: «És una dona». Quina és, doncs, la meva tasca? Donar a totes les senyores que viatgen en l’Istanbul-Calais allò que els americans anomenen «un cop d’ull». Però jutjar una anglesa és cosa difícil. Els anglesos són molt reservats. Per això recorro a vostè, monsieur,en interès de la justícia. Quina classe de persona és missDebenham? ¿Què en sap, vostè, d’ella?

–  MissDebenham -va contestar el coronel amb cert entusiasme– és una lady.

– Ah! -digué Poirot aparentant gran satisfacció-. Així, ¿vostè no creu que ella pugui estar complicada en aquest crim?

– La idea és absurda! -contestà Arbuthnot-. Aquest home era un perfecte desconegut, al qual ella no havia vist mai.

– Li ho ha dit ella, això?

– Efectivament. Estàvem comentant el seu aspecte desagradable. Si realment una dona està complicada en aquest afer, segons que sembla sigui l’opinió de vostè (i segons el meu parer, sense cap fonament), puc donar-li la seguretat que no és pas missDebenham la persona indicada.

– Parla, vostè, d’aquest assumpte molt acaloradament -va dir Poirot amb un somriure.

El coronel Arbuthnot va donar-li una mirada glacial.

– En realitat, no sé pas què vol dir -va replicar.

Aquella mirada va intimidar Poirot. Va abaixar els ulls i va començar de remenar uns papers que tenia al seu davant.

– Tot això no té importància -digué-. Siguem pràctics i anem als fets. Tenim totes les raons per a creure que aquest crim es va perpetrar a un quart de dues d’anit passada. És una de les parts de la rutina obligatòria de preguntar a tots els passatgers del tren què feien en aquella hora.

– Perfectament. A un quart de dues, si no recordo malament, estava parlant amb el jove americà, secretari de l’home assassinat.

– Ah! ¿Era en el compartiment de vostè o en el d’ell?

– Jo era en el seu compartiment.

– En el del jove que es diu MacQueen?

– Sí.

– Era amic o conegut de vostè?

– No. Mai no ens havíem vist abans de fer aquest viatge. Vam entaular una conversa casual ahir i ens vam sentir interessats. A mi, generalment, no m’agraden massa els americans…, no els tinc gaire tractats.

Poirot va somriure, recordant l’opinió de MacQueen respecte als britànics.

– Però aquest xicot m’agrada. Les idees que té sobre la situació política de l’índia són equivocades; això és el pitjor dels americans, són massa sentimentals i idealistes. Bé, doncs, com li deia, va interessar-li força el que jo li vaig explicar. Tinc prop de trenta anys d’experiència del país. I a mi va interessar-me molt el que va dir-me sobre la situació financera d’Amèrica. Després vam parlar de política en general. Em va sorprendre molt quan vaig mirar el rellotge i vaig veure que eren tres quarts de dues.

– A aquesta hora van interrompre la conversa?

– Sí.

– Què va fer després?

– Vaig anar-me’n al meu compartiment i vaig ficar-me al llit.

– El seu llit, ja era fet?

– Sí.

– ¿És el compartiment…, vejam…, número quinze, el penúltim de l’extrem contrari al vagó restaurant?

– Sí.

– ¿On era el conductor quan vostè va anar cap al seu compartiment?

– Era assegut al final del passadís. Per cert, MacQueen va cridar-lo precisament quan jo entrava al meu compartiment.

– Què volia?

– Suposo, que li preparés el llit. La cabina no estava arreglada per a la nit.

– Ara, coronel Arbuthnot, desitjaria que fes memòria detingudament. Durant el temps que vostè va estar parlant amb misterMacQueen, ¿va veure que passés algú pel passadís?

– Molta gent, suposo. Però no vaig fixar-m’hi.

– Ah!, però jo em refereixo a la darrera hora i mitja de conversa. Van baixar, vostès, a Vincovci?

– Sí, però només pocs minuts. Hi havia la tempesta de neu i feia un fred inaguantable. Teníem ganes de retornar al vagó, encara que és escandalosa la manera que tenen de calefaccionar aquests trens.

MonsieurBouc va sospirar.

– És molt difícil de satisfer tothom -digué-. Els anglesos ho obren tot, en vénen d’altres i tot ho tanquen. Realment és molt difícil.

Ni Poirot ni el coronel Arbuthnot li van fer cap cas.

– Ara, monsieur,li prego que faci treballar la seva imaginació retrospectivament -digué Poirot, animant-lo-. Al defora fa fred. Vostès han retornat al tren. Seuen novament, vostè fuma; ¿potser una cigarreta, potser una pipa?

Va fer una pausa d’una fracció de segon.

– Jo, una pipa. MacQueen fuma cigarretes.

– El tren es posa novament en marxa. Vostè fumava la seva pipa. Parlaven de l’estat d’Europa, de la situació mundial. Era ja tard. La majoria de la gent s’havia retirat ja a llurs respectius compartiments per a dormir. Algú va passar per davant de la seva porta…, recorda?

Arbuthnot va ajuntar les celles esforçant-se per recordar.

– És molt difícil de dir -respongué-. Comprèn?, jo no m’hi fixava.

– Però, vostè té el do d’observació del soldat per als detalls. Vostè observa sense observar, com si diguéssim.

El coronel intenta de reflexionar de bell nou, però sense resultat.

– No recordo que passés ningú, excepte el conductor… Esperi un moment…, em sembla recordar que va passar també una dona.

– La va veure? Era jove, vella?

– No la vaig veure. Ni mirava en la seva direcció. Només recordo un cruixir de roba i una mena d’olor.

– Un perfum? Un bon perfum?

– Sí, com de fruita, no sé si comprèn què vull dir. Vull dir un perfum que se sent a cent iardes lluny. Però haig de dir-li -el coronel va afegir ràpidament– que això pot haver ocorregut més aviat. Sap?, va ser, tal com vostè mateix acaba de dir, precisament una d’aquestes coses que s’observen sense observar-les. En algun moment d’aquella nit jo em devia dir: «Dona -perfum-, quina olor més forta!». Però no puc estar segur del moment en què va passar, excepte que…, oh!, sí, devia ser després de Vincovci.

– Per què?

– Perquè recordo que vaig olorar, sap?, precisament quan estàvem parlant de l’enderrocament del Pla Quinquennal de Stalin. Ara sé que la idea -dona– em va portar la idea de la situació de les dones a Rússia. I recordo perfectament que no vam parlar de Rússia fins gairebé al final de la nostra conversa.

– No pot donar més detalls?

– N… no. Devia ser dins la darrera mitja hora.

– Fou després d’haver-se aturat el tren?

– Sí. Gairebé n’estic segur.

– Bé. Deixem-ho, ara. ¿Ha estat, vostè, alguna vegada a Amèrica, coronel Arbuthnot?

– Mai. No he volgut anar-hi.

– Va conèixer el coronel Armstrong?

– Armstrong… Armstrong… He conegut dos o tres Armstrongs. Hi havia un Tommy Armstrong en el 60, es refereix a ell? I també Selby Armstrong, que va morir en el Somme.

– Jo vull dir el coronel Armstrong, casat amb una americana, que tenien una nena, la qual va ser raptada i assassinada.

– Ah, sí! Ja recordo haver-ho llegit. Un cas horrorós. No recordo pas d’haver-lo conegut personalment, però, naturalment, he sentit parlar molt d’ell. Toby Armstrong. Molt bon xicot. Tothom l’estimava. Tenia una carrera molt brillant. Va obtenir la Victoria Cross.

– L’home que ha estat assassinat aquesta nit passada era el responsable de la mort de la nena del coronel Armstrong.

La cara del coronel s’enfosquí.

– Si vol saber la meva opinió, aquest miserable ha tingut el que es mereixia. Però m’hauria agradat més veure’l penjat o electrocutat, tal com es fa allà.

– De fet, coronel Arbuthnot, vostè prefereix la llei i l’ordre que no pas les venjances particulars.

– Sé que no podem apunyalar-nos els uns als altres com si fóssim corsos o de la màfia -digué el coronel-. Jo dic que els judicis fets per un jurat és el sistema més just.

Poirot va mirar-lo pensarosament durant un o dos minuts.

– Sí -digué-. Estava segur que aquest seria el seu punt de vista. Bé, coronel Arbuthnot. No crec pas que hagi de preguntar-li res més. ¿No recorda alguna cosa que li hagi cridat l’atenció, ahir a la nit…? bé que ara, pensant-ho millor, li resulti sospitós?

– No -respongué-. Res en absolut. A no ser que… -El coronel vacil·lava.

– Sí, continuï, li ho prego.

– En realitat, no és res -va dir el coronel lentament-. Però com que vostè ha dit «alguna cosa»…

– Sí, sí, digui.

– No és res, només un petit detall. Quan vaig retornar al meu compartiment, vaig observar que el que seguia al meu, el del final, ja sap vostè…

– Sí, el número setze.

– Efectivament, la porta no era completament tancada. I l’individu que hi havia dins mirava d’una manera furtiva. Aleshores va tancar la porta ràpidament. Ja sé que no té cap importància, però va semblar-me anormal. Vull dir que és completament normal obrir una porta i treure el cap si hom sent curiositat. Però va ser la manera furtiva de fer-ho que va cridar-me l’atenció.

– Efectivament -respongué Poirot, no gaire convençut.

– Ja li he dit que és un detall insignificant -repetí Arbuthnot, excusant-se-. Però ja sap que a primeres hores del matí, tot és molt silenciós i aquest detall resultava bastant sinistre, com en una novel·la de detectius. Realment, no té sentit.

El coronel va aixecar-se.

– Bé, si no em necessiten…

– Gràcies, coronel Arbuthnot; res més per ara.

El militar va dubtar un moment. La seva natural aversió de veure’s interrogat per estrangers s’havia dissipat.

– Respecte a missDebenham -digué, con avergonyit-, jo puc assegurar-los que és una veritable dama. És una pukka sahib.

Una mica envermellit, el coronel va retirar-se.

– Què és una pukka sahïb?-va preguntar el doctor Constantine amb interès.

– Això vol dir que el pare i els germans de missDebenham van educar-se en la mateixa classe d’escola que el coronel Arbuthnot -digué Poirot.

– Oh! -va contestar el doctor Constantine decepcionat-. Això no té res a veure amb el crim.

– Exactament -respongué Poirot.

Va quedar rumiant una estona, tamborinejant amb els dits damunt la taula. Després va alçar els ulls.

– El coronel Arbuthnot fuma amb pipa -digué-. En el compartiment de misterRatchett he trobat un netejador de pipes. MisterRatchett fumava només cigars.

– Vostè creu…?

– Fins ara, és l’únic que ha admès de fumar amb pipa. I ha sentit parlar del coronel Armstrong; fins i tot potser va conèixer-lo, encara que actualment no vulgui admetre-ho.

– Creu, doncs, possible…?

Poirot mogué violentament el cap.

– Precisament és «impossible» (completament «impossible») que un honorable anglès, lleugerament estúpid, apunyali un enemic dotze vegades consecutives amb un ganivet. ¿No senten, amics meus, que és absolutament «impossible»?

– Això és psicologia -digué monsieurBouc.

– I cal respectar la psicologia. Aquest crim porta una signatura i, segurament, no és pas la signatura del coronel Arbuthnot. Però anem, ara, amb el següent interrogatori.

Aquesta vegada monsieurBouc no va citar per a res l’italià. Però va pensar-hi.

Capítol IX

La declaració de mister Hardman

El darrer dels viatgers de primera classe que va ésser interrogat -misterHardman– era un voluminós i llampant americà que va compartir la taula amb l’italià i el criat.

Duia un vestit flamant, una camisa rosa, una agulla de corbata enlluernadora i anava mastegant quan va entrar al vagó restaurant. Tenia una cara com una lluna, força vulgar, i una expressió de panxacontent.

– Bon dia, senyors -digué-. En què puc servir-los?

– Suposo que s’haurà assabentat de l’assassinat, mister…Hardman.

– Segur.

L’americà anava mastegant el xiclet.

– Ens cal interrogar tots el passatgers d’aquest tren.

– Em sembla molt bé. És l’única manera d’esclarir l’afer.

Poirot va consultar el passaport que tenia al davant.

– Vostè és Cyrus Bethman Hardman, ciutadà dels Estats Units, de quaranta-un anys, viatjant de cintes de màquines d’escriure.

– O.K., sóc jo.

– Vostè va d’Istanbul a París.

– Exactament.

– Motius?

– Negocis.

– Viatja sempre en primera classe, misterHardman?

– Sí, senyor. La casa em paga totes les despeses.

L’americà va fer l’ullet.

– Ara, misterHardman, parlem de l’esdeveniment d’anit passada.

L’americà va assentir amb el cap.

– Què pot dir-nos respecte al que va succeir?

– Exactament res.

– Ah, doncs, és una llàstima. Potser voldrà dir-nos, misterHardman, exactament, ¿què va fer, vostè, ahir a la nit, a partir del sopar?

Per primera vegada l’americà va semblar que no tenia preparada la resposta. Al final va dir:

– Dispensin-me, senyors; però, qui són, vostès? Posin-me al corrent.

– Aquí hi ha misterBouc, un dels directors de la Compagnie des Wagons-Lits. Aquest senyor és el doctor que ha examinat el cadàver.

– I vostè?

– Jo sóc Hercule Poirot. Estic encarregat per la Companyia d’investigar aquest assumpte.

– He sentit parlar de vostè -va dir misterHardman. Després va reflexionar durant uns moments-. Em sembla -digué finalment– que serà millor que parli clar.

– Certament, serà millor per a vostè de dir-nos tot el que sàpiga -respongué Poirot, secament.

– Vostè hauria dit una gran veritat si jo «sabés» alguna cosa. Però no és així. No sé absolutament res, tal com he dit. Però jo «caldria» que sabés alguna cosa. I això em contraria. Tinc l’obligació de saber alguna cosa.

– Faci el favor d’explicar-se, misterHardman.

MisterHardman va sospirar, es va treure el xiclet de la boca i se’l va ficar a la butxaca. Al mateix temps la seva personalitat va semblar que feia un canvi. Esdevenia menys còmic i es feia més real. El to de veu era menys nasal i la seva veu també va transformar-se.

– Aquest passaport està una mica modificat -digué-. Aquí veurà qui sóc realment.

Poirot va llegir la targeta que va lliurar-li. MonsieurBouc la va llegir per damunt la seva espatlla.

Mr. Cyrus B. Hardman McNeil’s Detective Agency New York

Poirot coneixia el nom. Era una de les més conegudes i reputades agències de detectius particulars de Nova York.

– Ara, misterHardman -digué Poirot-, faci el favor d’explicar-nos què significa tot això.

– Certament. Les coses han anat així. Jo vaig venir a Europa seguint la pista d’una parella d’estafadors que no tenen res a veure amb aquest afer. La caça va acabar-se a Istanbul. Vaig telegrafiar al meu cap i vaig rebre instruccions de retornar. Em trobava ja camí del meu petit Nova York, quan vaig rebre això.

Va treure’s una carta de la butxaca.

Portava la capçalera de l’Hotel Tokatlian.

«Estimat senyor: M’han indicat el seu nom com un membre de l’agència de detectius MacNeil. Li prego se serveixi presentar-se a la meva suite d’aquest hotel, a les quatre d’aquesta tarda.»

I estava firmada: «S. S. Ratchett».

–  Eh bien?

– Vaig presentar-me a l’hora indicada i misterRatchett va posar-me al corrent de la situació. Va ensenyar-me un parell de cartes que havia rebut.

– Estava espantat?

– Pretenia no estar-ho, però, en realitat, ho estava. Va fer-me una proposició. Calia que jo viatgés en el mateix tren que ell fins a Parrus i procurar que ningú no s’apropés a ell. I així vaig fer-ho, senyors, però malgrat tot, algú s’hi va apropar. Això és el que em contraria. No he fet massa bon paper, oi?

– ¿Va donar-li, vostè, alguna indicació respecte a allò que calia que fes?

– Ja ho crec. Tot estava estudiat. La seva idea era que jo viatgés en el compartiment immediat al seu, però no va ser possible. L’únic compartiment que vaig poder obtenir va ser el número setze, i encara, amb bastant de treball. Segurament el conductor devia reservar-se’l per als seus negocis. Però no hi havia res més. Quan vaig veure la situació, vaig pensar que el compartiment número setze era una bona posició estratègica. Hi havia només el vagó restaurant davant el vagó llit d’Istanbul i la porta de la plataforma a la nit era tancada. L’únic lloc per on podia entrar un presumpte assassí era la porta de darrera la plataforma o per la part posterior del tren, i tant en un cas com en l’altre, calia que passés per davant del meu compartiment.

– Suposo que no té cap idea de la identitat del possible assaltant.

– Sí, coneixia el seu aspecte. MisterRatchett me’l va descriure.

– Què???

Els tres homes van inclinar-se vivament endavant.

Hardman va seguir:

– Un individu baixet, moreno, amb veu efeminada, és el que el vell va dir-me. Digué, també, que, segurament, la primera nit no passaria res, que seria més probable que succeís a la segona o a la tercera.

– Ell devia estar assabentat d’alguna cosa -digué monsieurBouc.

– Segurament devia saber més del que va dir al seu secretari -digué lentament Poirot-. ¿Li va explicar alguna cosa, a vostè, referent al seu enemic? ¿No li va dir, per exemple, «per què» estava la seva vida en perill?

– No, més aviat es va mostrar reticent referent a això. Només va dir-me que aquell individu estava disposat a matar-lo i que, segurament, ho intentaria.

– Un home moreno, baixet, amb veu efeminada… -digué Poirot, pensarosament.

De sobte, fixant la seva mirada en la de Hardman, va preguntar-li:

– Vostè coneixia la seva identitat, naturalment.

– Qui, senyor?

– Ratchett. Vostè el devia reconèixer.

– No comprenc què vol dir.

– Ratchett era Cassetti, l’assassí de la nena Armstrong.

MisterHardman va deixar anar un perllongat xiulet.

– Això sí que és una sorpresa! -digué-. Sí, senyor! No, jo no el vaig reconèixer. Aleshores jo em trobava a l’oest, quan es va produir aquell cas. Segurament vaig veure fotos d’ell als diaris, però jo no sóc capaç de reconèixer ni la meva pròpia mare en un retrat de premsa.

– ¿Coneix algú relacionat amb l’afer Armstrong que respongui a aquesta descripció: baix, moreno i amb veu efeminada?

Hardman va estar pensant durant uns moments.

– És difícil de dir. Gairebé tots els relacionats amb aquell cas ja són morts.

– Hi havia una xicota que es va llançar d’una finestra, recordi!

– Sí, la recordo. Era estrangera, no sé de quin país. Podria molt bé ser que hi tingués algunes relacions. Però recordi, vostè, que hi hagueren altres casos a més del cas Armstrong. Cassetti explotava els raptes des de feia bastant de temps. Vostè no pot concentrar-se únicament en un sol cas.

– Ah, però nosaltres tenim les nostres raons per a creure que aquest crim està relacionat amb el cas Armstrong.

L’americà va moure el cap.

– Doncs, no puc recordar ningú que respongui a aquestes senyes complicat amb el cas Armstrong -digué lentament-. Naturalment, jo no vaig intervenir-hi i no sé pas gran cosa.

– Bé, segueixi la seva relació, misterHardman.

– Em queda molt poc per a explicar. Jo dormia durant la primera nit. Anit passada tampoc no vaig trobar res d’anormal pel que feia referència a la meva vigilància. Tenia la meva porta una mica oberta per tal d’observar, però no va passar cap desconegut.

– N’està segur, misterHardman?

– Absolutament segur. Ningú no va pujar al tren des de fora i ningú no va travessar el passadís procedent dels vagons de darrera el nostre. Ho puc jurar.

– Des de darrera la seva porta, ¿li era possible de veure el conductor assegut en el seu seient?

– Naturalment. Era assegut en la petita banqueta molt prop de la meva porta.

– ¿Sap si va moure’s d’aquell seient després que el tren s’hagué parat a Vincovci?

– Aquesta era la darrera estació? Sí, va anar a atendre un parell de trucades, precisament després d’aturar-se el tren. Després va passar davant la meva porta en direcció del vagó de darrera i va estar absent cosa d’un quart. Va haver-hi una trucada molt insistent i aleshores ell va venir corrents. Jo vaig sortir un moment al passadís per tal de veure què passava (em sentia una mica nerviós, comprèn?), però era només una dama americana que trucava. La bona dona va armar un infern total per a res. Després es dirigí a un altre compartiment i va retornar al cap de poca estona amb una ampolla d’aigua mineral no sé per a qui. Després de tot això, el conductor va tornar a asseure’s a la seva banqueta fins que van tornar-lo a trucar del capdavall del passadís perquè preparés un llit. No crec pas que es mogués més fins a les cinc del matí.

– Potser va adormir-se.

– No ho sé. Potser sí.

Poirot va assentir amb el cap. Automàticament les seves mans remenaven els papers de damunt la taula. Va agafar una vegada més la targeta oficial de l’americà.

– Vol posar la seva adreça aquí? -li digué.

L’altre va obeir.

– Suposo que no deu haver-hi ningú, aquí, al tren, per a poder ratificar la història de la seva identitat, misterHardman.

– Aquí, al tren? Segurament, no. Si volgués fer-ho el jove MacQueen. Jo el conec força (l’he vist sovint al despatx del seu pare a Nova York), però no sé pas si ell em recordarà. No, misterPoirot, més valdrà que cablegrafiï a Nova York quan la neu li ho permeti de fer. Però és correcte. No li he dit cap mentida. Bé; adéu-siau, senyors. He tingut molt de gust de conèixer-lo, misterPoirot.

Poirot va treure el seu estoig de cigarretes.

– Potser preferiria una pipa? -li digué, oferint-li.

– No fumo.

L’americà, fent unes grans passes, va sortir del vagó restaurant.

Els tres homes es miraren, interrogant-se.

– Creuen que ha dit la veritat? -preguntà el doctor Constantine.

– Sí, sí. Ja conec el tipus. A més, és una història molt fàcil de comprovar.

– Ens ha donat detalls molt interessants -digué monsieurBouc.

– Sí, naturalment.

– Un tipus baix, moreno i amb veu efeminada -va repetir, tot capficat, monsieurBouc.

– Una descripció que no pot aplicar-se a cap dels viatgers del tren -respongué, lentament, Poirot.

Capítol X

Declaració de l'italià

– I ara -digué Poirot, brillant-li els ulls maliciosament -donarem satisfacció al desig de monsieurBouc i farem venir l’italià.