Текст книги "Stalker, Picnic A La Vora Del Camí"

Автор книги: Аркадий и Борис Стругацкие

сообщить о нарушении

Текущая страница: 6 (всего у книги 12 страниц) [доступный отрывок для чтения: 6 страниц]

Redrick va baixar al setè pis i avançà sobre la catifa al llarg del corredor il·luminat per la claror suau dels llums amagats. Allà se sentia l’olor del tabac car, de perfums francesos, del brillant cuir natural de les carteres farcides fins a rebentar, de senyoretes cares de cinc-centes la nit, els porta-cigarretes d’or massís, de tota aquesta barator, de tota aquesta floridura abominable que havia crescut sobre la Zona, que vivia de la Zona, que se n’aprofitava de valent i s’engreixava a costa de la Zona, a qui tant se li’n donava de tot, especialment d’allò que passaria després que ell s’hagués fotut el tiberi i agafat una mona i després que tot el que hi havia hagut a la Zona es traslladés fora i s’escampés pel món. Sense trucar a la porta, Redrick va entrar a la cambra set-cents setanta-quatre.

Ronc, assegut a la taula al costat de la finestra, manipulava el seu cigar. Encara portava pijama, però els seus escassos cabells estaven mullats i pentinats amb la ratlla feta amb molta cura, i el seu rostre malaltís, inflat, estava ben afaitat.

– Ah! -va declarar, sense aixecar els ulls-. L’exactitud és la cortesia dels reis. Bon dia, amic meu!

Va acabar de tallar l’extrem del seu cigar, l’agafà amb les dues mans, l’apropà al seu bigoti i va passejar-hi el nas d’un extrem a l’altre.

– On és, doncs, el nostre bo, vell Barbridge? -va preguntar i aixecà els ulls. Eren uns ulls transparents, blau cel, angelicals.

Redrick va posar la seva cartera sobre el sofà, es va asseure i va treure les seves cigarretes.

– Barbridge no vindrà -va dir.

– El bon vell Barbridge -va proferir Ronc. Va agafar el cigar i l’apropà amb prudència a la seva boca-. Els nervis del vell Barbridge fan figa.

Els seus ulls blaus i nets no deixaven de mirar Redrick sense parpellejar. No parpellejaven mai. La porta es va entreobrir i Ossut s’introduí a la cambra.

– Qui era l’home amb qui ha estat parlant? -va preguntar directament des del llindar.

– Bon dia -va dir Redrick.

Ossut es va ficar les mans a les butxaques, es va apropar, fent grans passes amb els seus peus gegants i girats cap a l’interior. Es va aturar davant Redrick.

– Ja li hem dit cent vegades -va dir en un to de retret-. Cap mena de contactes abans de la cita. I vostè, què fa?

– El saludo -va dir Redrick-. I vostè?

Ronc es va posar a riure, mentre que Ossut va dir amb irritació.

– Bon dia, bon dia… -Va deixar de fixar la mirada plena de retret sobre Redrick i es va deixar caure al costat d’ell sobre el sofà-. Està prohibit, està prohibit. Ho entén? Prohibit!

– Aleshores fixeu les cites allà on no conegui ningú -va contestar Redrick.

– El noi té raó -va esmentar Ronc-. És culpa nostra… Bé, qui era, doncs?

– Richard Nunan -va dir Redrick-. Representa algunes empreses que subministren l’equipament per a l’institut. Viu aquí, a l’hotel.

– Ja veus, que senzill -va dir Ronc a Ossut. Agafà de la taula un encenedor enorme en forma d’estàtua de la Llibertat, l’examinà amb cara de dubtes i el tornà al seu lloc.

– On és Barbridge? -va preguntar Ossut, ara molt amistós.

– Barbridge està fotut -va contestar Redrick.

Tots dos es van mirar ràpidament.

– Que la seva ànima descansi en pau -va dir Ronc, tens-. O potser l’han detingut?

Durant un temps Redrick no contestà; acabà la cigarreta amb xuclades lentes. Després tirà la burilla a terra dient:

– No pateixin, tot està net. És a l’hospital.

– A això li diu “net”? -va dir Ossut, nerviós. Va saltar i es va dirigir cap a la finestra-. A quin hospital és?

– No pateixin -va repetir Redrick-. És a l’hospital que cal. Parlem de negocis, tinc son.

– Quin hospital exactament? -va preguntar Ossut, irritat.

– Ja li he dit -va replicar Redrick. Agafà la seva cartera-. Ens ocuparem dels negocis avui o no?

– Sí, sí, amic -va dir Ronc alegrement.

Va saltar a terra amb una lleugeresa sorprenent de la seva part, apropà a Redrick la taula baixa, va tirar amb un gest la pila de revistes sobre l’alfombra i es va asseure davant, les seves mans rosades recolzades en els genolls.

– Ensenyi-ho -va dir.

Redrick va obrir la cartera, en va treure la llista dels preus i la deixà sobre la tauleta davant de Ronc. Ronc va llançar-hi un cop d’ull i amb l’ungla apartà la llista. Ossut, posant-se darrere d’ells, va fixar els ulls a la llista, per sobre de la seva esquena.

– És el compte -va dir Redrick.

– Ja ho veig -va contestar Ronc-. Ensenyi-m’ho, doncs.

– Primer els diners -va dir Redrick.

– Què és aquest “anell”? -preguntà Ossut amb desconfiança, assenyalant amb el dit sobre la llista per damunt de l’espatlla de Ronc.

Redrick no deia res. Tenia la cartera oberta sobre els genolls i no treia la seva mirada dels petits ulls blaus angèlics. Ronc va acabar somrient.

– Per què l’estimo tant, amic meu? -va amanyagar-lo-. I la gent diu que l’amor a primera vista no existeix! -Deixà anar un sospir teatral-. Phil, vell amic, com és diu això aquí? Dóna-li la pasta, deixa anar els calés i a mi acosta’m els mistos! Ja veus… -va picar la punta del cigar, que encara sostenia entre dos dits.

Phil l’Ossut va murmurar alguna cosa, li va llançar la capsa de llumins i se n’anà a la cambra veïna a través de la porta amb la cortina correguda. Es va sentir com parlava amb algú, amb to irritat i inintel·ligible, alguna cosa sobre comprar a ulls clucs, mentre que Ronc, havent-se, per fi, encès el cigar no deixava d’escrutar Redrick, amb un somriure fixat sobre els seus llavis prims i pàl·lids, amb l’aire de rumiar alguna cosa; Redrick, amb el mentó posat sobre la cartera, el mirava també a la cara i intentava no parpellejar, malgrat que les parpelles li cremaven com foc i que li sorgien llàgrimes dels ulls. Després, Ossut va tornar, llançà sobre la taula dos feixos de bitllets subjectats amb braçalets i, respirant a fons, va seure al costat de Redrick. Redrick va allargar mandrosament la mà cap als bitllets, però Ronc el va aturar amb un gest, arrencà els braçalets i se’ls va ficar a la butxaca del pijama.

– Per favor -va dir.

Redrick va agafar els diners i, sense comptar-los, els posà a les butxaques interiors de l’americana. Després es va posar a treure i estendre la rampinya. Ho feia a poc a poc, donant als seus interlocutors la possibilitat d’examinar cada objecte a part i comparar-lo amb la llista. A la cambra regnava el silenci, interromput només per la respiració feixuga de Ronc i, darrere la cortina, un dring feble, com el d’una cullera contra la vora d’una tassa.

Quan al final Redrick va tancar la cartera, Ronc va aixecar els ulls cap a ell i preguntà:

– I pel que fa al més important?

– Res -va contestar Redrick. Callà un instant i després va afegir-: Més tard.

– M’agrada aquest “més tard” -va dir Ronc amablement-. I tu, Phil?

– Vostè no posa les cartes sobre la taula, Shuhart -va dir Ossut amb desdeny-. Però, per què li ho demano?

– És la meva professió de no posar les cartes sobre la taula -va contestar Redrick-. No és fàcil aquesta professió, la seva i la meva.

– Bé, d’acord -va dir Ronc-. Però on és la màquina de fotografiar?

– Ai coi! -va fer Redrick. Es va fregar la galta amb els dits, sentint la sang afluir al seu rostre-. Ho sento, l’he oblidada del tot.

– Allà? -va preguntar Ronc, fent un moviment indefinit amb el cigar.

– No me’n recordo… Sí, probablement… -Redrick va tancar els ulls i s’inclinà cap enrere en el sofà-. No. No me’n recordo de res de res.

– Llàstima -va dir Ronc-. Ha vist la cosa, com a mínim?

– I ara! -va dir Redrick amb irritació-. Aquest és el problema. No hem arribat fins allà. Barbridge s’ha fotut dins d’una “gelatina” i hem hagut de tornar de seguida… Estiguin segurs que si l’hagués vista, no me n’hauria oblidat…

– Escolta, Hugh, mira! -va borbollar de sobte Ossut, aterrit-. Què és això, eh?

Estava assegut, amb l’índex dret estès davant d’ell. Al voltant del seu dit girava un anell de metall blanc i Ossut el mirava, amb els ulls com taronges.

– No s’atura! -va dir en veu alta Ossut, fent anar la mirada des de l’anell cap a Ronc i viceversa.

– Què vol dir això, que no s’atura? -va preguntar Ronc prudentment i es va apartar una miqueta.

– Me l’he posat al dit i l’he fet girar… i ara ja fa un minut que no s’atura!

De sobte Ossut va saltar i, amb l’índex estès cap endavant, va córrer darrere la cortina. L’anell llançava uns reflexos platejats i girava tranquil·lament davant d’ells com l’hèlice d’un helicòpter.

– Què és això que ens ha portat? -va preguntar Ronc.

– Ni punyetera idea -va contestar Redrick-, Si ho sabés, n’hauria agafat més.

Ronc se’l mirà durant una estona, després es va aixecar i va desaparèixer, ell també, darrere de la cortina. De seguida es va sentir una remor de veus. Redrick va treure una cigarreta, la va encendre, va recollir una revista del terra i es posà a fullejar-la distretament. La revista estava plena de belleses espaterrades, però per alguna raó li feia fàstic mirar-les en aquell moment. Redrick va apartar la revista i va passejar els ulls per la cambra, buscant alguna cosa de beure. Després va treure de la butxaca interior un paquet i comptà els bitllets. Tot era exacte, però per no adormir-se, va comptar també el segon. Quan l’estava amagant a la butxaca va tornar Ronc.

– Té sort, amic meu -va declarar, instal·lant-se de nou davant Redrick-. Sap què és el moviment perpetu?

– No -va contestar Redrick-. No ens ho han ensenyat.

– Millor -va dir Ronc. Va treure un altre paquet de bitllets-. Això és el preu del primer exemplar -va pronunciar, arrencant el braçalet-. Per cada “anell” de més rebrà dos paquets com aquest. M’ha entès bé, noi? Dos paquets. Però a condició que a part de nosaltres ningú no en sabrà mai res. Entesos?

Redrick va ficar-se el paquet a la butxaca i s’aixecà sense fer cap comentari.

– Me’n vaig -va dir-. On i quan la pròxima vegada?

Ronc es va aixecar també.

– El trucaran -va dir-. Esperi una trucada cada divendres de nou a dos quarts de deu del matí. Li transmetran records de Phil i Hugh, i fixaran una cita.

Redrick va assentir amb el cap i es va dirigir cap a la porta. Ronc el seguia amb la mà posada sobre la seva espatlla.

– M’agradaria que m’entengués -va continuar-. Tot això està bé, molt amable etcètera, pel que fa a l’“anell”, això és realment una meravella, però abans que res necessitem dues coses: les fotos i el gerro ple. Torni’ns la nostra màquina de fotografiar, però amb el rodet usat i el nostre gerro de porcellana, però ple, i no haurà d’anar mai més a la Zona…

Redrick va apartar la seva mà amb un moviment d’espatlles, va girar la clau en el pany i va sortir. Sense girar-se cap vegada, caminava sobre l’alfombra tova i sentia en el clatell la mirada blava, angelical, fixa, que no s’apartava d’ell. Va decidir no esperar l’ascensor i va baixar els set pisos a peu.

Sortint del “Metròpoli”, va agafar un taxi i se n’anà a l’altre extrem de la ciutat. El xofer era desconegut: un de nou, un nen granellut amb nas gros, un entre tants d’altres que durant aquests darrers anys afluïen a Marmont empesos per una set d’aventures extraordinàries, de riqueses fabuloses, de glòria mundial, de religió particular. Treballaven com a xofers de taxis, cambrers, obrers de la construcció. Cobdiciosos, sense cap mena de talent, torturats per unes ganes imprecises, descontents de tot l’univers, terriblement decebuts, estaven convençuts que, aquí també, els havien enganyat. La meitat d’ells, al cap d’un mes o dos de pegues, tornaven a les seves cases proferint malediccions, exportant la seva decepció profunda cap a quasi tots els racons del món. Comptats individus esdevenien stalkersi morien ràpidament, sense tenir temps d’entendre res. Alguns van arribar a ser empleats de l’Institut on els més dotats i els més cultes acceptaven llocs d’ajudant de laboratori. Tots els altres passaven el temps a les sales de festes on es barallaven a causa de les seves opinions, a causa de les noies o sense cap més motiu que la borratxera. De tant en tant organitzaven peticions, demostracions de protesta, vagues de gent asseguda, dreta, i fins i tot, ajaguda. Feien enrabiar la policia, la comandància i la població. Però com més temps portaven aquí, més es calmaven, acceptaven la seva situació i s’interessaven cada cop menys pel que hi feien.

El xofer granellut pudia a alcohol a deu quilòmetres de distància, els seus ulls eren vermells com els d’un conill. Estava extremament excitat i, amb prou feines Redrick s’havia assegut, que li va començar a explicar com aquell matí havia aparegut en el seu carrer un mort sortit del cementiri. Va venir per tornar a casa seva, però la casa tenia les finestres tapades amb taulons des de feia anys, i tothom havia marxat: la seva vella vídua, la seva filla i el seu gendre, els néts. Els veïns deien que ell havia mort feia uns trenta anys, abans de la Visita, i ara havia ressuscitat. Va caminar al voltant de la casa, va rascar la porta…

– Espera -va dir Redrick-, atura’t aquí.

Butxaquejà. No tenia monedes i va haver de canviar un bitllet nou. Després va esperar al costat de la porta que el taxi se n’anés. La torre de Voltor no estava malament: un pis, una ala de vidres amb la sala de billar, un jardí ben arreglat, un hivernacle, un pavelló blanc entre els pomers. Tot estava envoltat per una reixa de ferro forjat treballat, pintat verd pàl·lid. Redrick va prémer diverses vegades el timbre, la porta es va obrir amb un grinyol suau i Redrick caminà sense pressa al llarg del petit caminoi de sorra orlat de roses. Sobre el porxo de la torre l’esperava Liró: tort, negre, carmesí, tremolant de febroses ganes de fer favors. Impacient, es va girar de costat, va llançar un peu insegur per temptejar el terreny, s’hi va sostenir, començà a posar l’altre peu al costat del primer i, fent això, va agitar cap a Redrick la seva mà sana com qui diu: espera, ara vinc…

– Ei, Pèl-roig -va cridar del jardí una veu femenina.

Redrick va girar el cap i va veure en la verdor al costat del pavelló amb teulada blanca, unes espatlles morenes i nues, una boca d’un vermell viu, una mà que li feia senyals. Ell va inclinar el cap en direcció de Liró i, aixafant els rosers, es va dirigir cap al pavelló, caminant sobre la tendra herba verda.

Un enorme matalàs vermell estava estès sobre la gespa; sobre el matalàs, amb un got a la mà, regnava Dina Barbridge amb un bikini quasi invisible; al costat d’ella hi havia un llibre amb coberta de colors, i molt a prop, a l’ombra d’un matoll, hi havia una petita galleda brillant amb glaçons, d’on sortia el fi i llarg coll d’una ampolla.

– Hola, Pèl-roig! -va dir Dina Barbridge tot aixecant la copa-. On és el pare? Ha ficat els peus a la galleda, una altra vegada?

Redrick s’hi va acostar, les mans amb la cartera creuades a l’esquena i la va mirar de dalt a baix. No se sabia qui, a la Zona, havia cedit a les demandes de Barbridge i li havia donat uns fills fantàstics. Dina semblava estar feta de setí, ben plantada, sense defecte: cent-cinquanta lliures de carn saborosa de vint anys, uns ulls de maragda, il·luminats per dintre, una gran boca humida, unes dents blanques i rectes, cabells com plomes de corb, brillants al sol i deixats anar negligentment sobre l’espatlla; el sol es passejava pel seu damunt, vessant-se des de les espatlles fins al ventre i els malucs, i dibuixant ombres entre els seus pits gairebé nus. Redrick, davant d’ella, la contemplava obertament, mentre que ella el mirava des d’abaix, somrient irònicament. Després va apropar el got cap als seus llavis i va beure uns glops.

– En vols? -va preguntar, llepant-se els llavis. Després d’haver esperat exactament l’estona que calia perquè ell entengués el doble sentit, li va oferir el seu got.

Ell va girar el cap, buscant amb els ulls una gandula; la va descobrir a l’ombra i s’hi va asseure, estirant les cames.

– Barbridge és a l’hospital -va dir-. Li tallaran les cames.

Sempre somrient, ella el mirava amb un ull, l’altre estava amagat sota la massa espessa dels cabells. Només que ara el somriure es va tornar immòbil: un rictus de sucre sobre la seva cara morena. Després va sacsejar maquinalment el got com si estigués escoltant el dring dels glaçons, i va preguntar:

– Les dues cames?

– Sí. Potser fins als genolls, potser fins més amunt.

Ella deixà el got i apartà els cabells del rostre. Ja no somreia.

– Llàstima -va proferir-. Aleshores, tu…

Precisament a ella, a Dina Barbridge, li podia explicar amb tots els detalls com havia passat tot. Potser li podia explicar fins i tot com havia tornat cap al cotxe, el puny de ferro a mà, i com Barbridge havia pregat, no per a ell, sino per a ella i Arti, els seus fills, i com li havia promès la Bola d’or. Però no en va explicar res. Ficà la mà a la butxaca interior sense dir un mot, va treure un feix de bitllets i el tirà sobre el matalàs vermell, al costat de les llargues cames nues de Dina. Els bitllets es van escampar en forma de ventall d’arc iris. Dina n’agafà uns quants amb un gest distret i es va posar a examinar-los, com si els veiés per primera vegada, però no s’hi interessava pas gaire.

– Així que això és el darrer sou -va pronunciar.

Redrick es va inclinar sobre la gandula i allargà la mà cap a la petita galleda, en va treure l’ampolla i mirà l’etiqueta. L’aigua lliscava sobre el vidre fosc i Redrick va allunyar l’ampolla perquè les gotes no li caiguessin sobre els pantalons. No li agradava el whisky car, però de moment en prendria un traguet, encara que fos d’aquell. Ja obria la boca per beure directament a galet, quan el van aturar uns sons inintel·ligibles de protesta darrere la seva esquena. Es va girar i va veure Liró amb un gran got ple d’un còctel transparent, en les mans esteses, com travessava la gespa a tota marxa, desplaçant dolorosament les cames tortes. L’esforç feia que la suor li baixés pel rostre negre i carmesí, els ulls injectats de sang li sortien de les òrbites i, en veure que Redrick el mirava, li allargà el got amb un gest desesperat, tornà a bramar o a gemegar, obrint de bat a bat la seva boca sense dents i impotent.

– Sí, sí, espero -li va dir Redrick i tornà a desar l’ampolla entre els glaçons.

Liró, per fi, va arribar carranquejant fins a Redrick, li allargà el got i amb un gest on es percebia una desimboltura tímida, li va fer uns copets a l’esquena, amb la seva mà que semblava una pinça.

– Gràcies, Dixon -va dir Redrick, seriós-. Això és exactament tot el que necessitava. Tu, com sempre, ets perfecte, Dixon.

Mentre que Liró, perplex i encantat, sacsejava el cap i es colpejava convulsivament els malucs amb la mà sana, Redrick va aixecar solemnement el got, en buidà la meitat d’un glop i li va fer un senyal amb el cap. Després va mirar Dina.

– En vols? -li va preguntar, ensenyant-li el got.

Ella no va contestar. Plegava un bitllet per la meitat, i un altre, i un altre.

– No pateixis -va dir-. No morireu. El teu pare té…

Ella el va tallar.

– Així que tu l’has dut a coll -va dir. No ho preguntava, ho afirmava-. Tu, pobre idiota, l’has arrossegat sobre l’esquena, aquell porc, tu, mocós, has deixat perdre una ocasió així…

Ell la mirava, oblidant-se del seu got. Ella es va aixecar, s’apropà a ell, caminant sobre els bitllets escampats, i aturant-se davant d’ell, amb els punys premuts contra els malucs llisos, aillant-lo de la resta del món amb el seu cos sumptuós que feia olor de perfum i de suor dolça.

– D’aquesta manera us fa anar de bòlit, a tots vosaltres, burros… Així us trepitja… No pateixis, amb crosses i tot us trepitjarà i us farà anar de cul, ell us ensenyarà l’amor fraternal i la caritat! -Ara estava quasi cridant-. T’ha promès la Bola d’or, oi? El mapa, els paranys, oi? Estúpid! Pobre imbècil! Et veig a la cara que t’ho ha promès… Ah, sí, ja te’l donarà, el mapa! Senyor, tingues pietat de l’ànima estúpida de Redrick Shuhart, d’aquest pèl-roig imbècil…

Aleshores Redrick es va aixecar lentament i li clavà una bufetada amb tota la força. Ella va callar de seguida, es deixà caure sobre l’herba com si li haguessin tallat les cames i va amagar el rostre entre les mans.

– Idiota… pèl-roig… -va proferir inintel·ligiblement-. Com has pogut perdre aquesta ocasió… una ocasió així…

Tot mirant-la de dalt a baix, Redrick va acabar-se el còctel i, sense girar-se, tornà el got a Liró. No hi havia res més a dir. Déu n’hi do els fills per als qui resava Voltor Barbridge a la Zona. Uns fills que estimen i respecten!

Va sortir al carrer, agafà un taxi i demanà que el conduís al “Bortx”. Calia acabar tots els seus assumptes, tenia una son mortal, tot era borrós davant dels seus ulls. Malgrat els seus esforços es va adormir, aixafant la cartera amb tot el cos, i no es va despertar fins que el xofer el va sacsejar per l’espatlla.

– Hi hem arribat, senyor…

– Però on som? -va articular, mirant al seu voltant, amb els ulls encara enterbolits per la son-. T’he dit que em portessis al banc…

– De cap manera, senyor -va somriure el xofer amb tota la boca-. M’ha demanat al “Bortx”. Aquí teniu, “Bortx”.

– Bé -va dir Redrick-. Dec haver somiat alguna cosa…

Pagà i sortí, amb dificultat, movent les cames inflades. L’asfalt estava escalfat pel sol, la calor havia augmentat. Redrick va sentir que estava tot amarat de suor, tenia mal gust a la boca, els ulls li cremaven. Abans d’entrar, va passejar la mirada pel voltant. Com sempre a aquesta hora, el carrer estava buit davant del “Bortx”. Els establiments de l’altra banda del carrer encara no havien obert, i fins i tot el mateix “Bortx” estava tancat, però Ernest ocupava ja el seu lloc: fregava els gots, llançant mirades de mala bava a tres xicots desconeguts que bevien cervesa en una taula del racó. Les altres taules estaven encara cobertes per les cadires de cap per avall. Un negre desconegut vestit amb jaqueta blanca escombrava el terra; un altre negre s’entretenia amb una caixa de cervesa darrere d’Ernest. Redrick es va apropar al taulell, deixà la cartera al damunt i saludà. Ernest va contestar rondinant alguna cosa poc agradable.

– Cervesa -va demanar Redrick i badallà convulsivament.

Ernest va posar amb estrèpit una gerra buida sobre el taulell, agafà una ampolla de la nevera, la va obrir i l’abocà sobre la gerra. Tapant-se la boca amb els dits, Redrick va fixar la mirada sobre la seva mà. La mà tremolava. El coll de l’ampolla va dringar diverses vegades contra la vora de la gerra. Redrick va mirar el rostre d’Ernest. Les seves parpelles feixugues estaven baixes, la seva petita boca torçada i les seves galtes grosses penjaven. El negre escombrava sota les cames mateixes de Redrick, els xicots del racó es barallaven amb ràbia sobre les curses de cavalls, el negre que s’entretenia amb les caixes va donar una empenta a Ernest pel darrere de tal manera que aquest va trontollar. El negre va murmurar disculpes.

Amb una veu estrangulada, Ernest va preguntar:

– Ho has portat?

– Què? -Redrick tombà el cap per damunt de la seva espatlla. Un dels xicots s’aixecà mandrosament de la taula, va anar cap a la sortida i s’aturà sobre el llindar, tot encenent una cigarreta.

– Vine, parlarem -va dir Ernest.

En aquell moment, el negre de l’escombra estava entre Redrick i la porta. Un negre enorme, una mena de Betum, però dues vegades més ample.

– Ja vinc -va dir Redrick, agafant la cartera. Qualsevol traça de son va desaparèixer.

Va donar la volta al taulell i va passar al costat del negre amb les caixes de cervesa. Aparentment, el negre s’havia fet mal al dit: es llepava l’ungla i mirava Redrick de reüll. També era molt cepat, amb el nas trencat i les orelles aixafades. Ernest va passar a la rebotiga i Redrick el va seguir, perquè ara tots tres homes estaven drets a la sortida, mentre que el negre amb l’escombra va aparèixer davant el passatge del magatzem.

A la cambra del fons, Ernest es va apartar cap a un racó i, amb l’esquena encorbada, es va asseure sobre una cadira al costat de la paret, mentre que el capità Quarterblood apareixia de sota la taula, groc i trist, i que un soldat de l’ONU, enorme, amb el casc enfonsat sobre els ulls, sortia de l’esquerra. Ràpidament va agafar Redrick pels costats i passà els palmells enormes per les seves butxaques. Es va aturar a la butxaca lateral dreta, en va treure el puny de ferro i va empènyer lleugerament Redrick en direcció del capità. Redrick es va apropar a la taula i posà la cartera davant el capità Quarterblood.

– Malparit! -va dir a Ernest.

Ernest va fer un moviment resignat amb les celles i va arronsar una espatlla. Tot era clar. Els dos negres eren ja a la porta, amb un somriure burleta; no hi havia més portes. La finestra estava tancada i aïllada de l’exterior per una reixa sòlida.

Tot fent una ganyota de disgust, el capità Quarterblood examinava la cartera amb les dues mans. Treia sobre la taula: uns petits “xuclats”, dos; unes bateries, nou; unes “esquitxades negres” de diferents grandàries, setze, en una bossa de polietilè; unes “esponges” perfectament conservades, dues; “argila gasosa”, un pot.

– Té alguna cosa a les butxaques? -va preguntar el capità Quarterblood amb veu baixa-. Tregui-ho…

– Fills de puta -va dir Redrick-, Cabrons.

Va ficar la mà a la butxaca interior de l’americana i tirà sobre la taula un feix de bitllets que es van escampar per tot arreu.

– Mite’l! -va exclamar el capità Quarterblood-. Més?

– Agafeu! -va cridar Redrick, treient el segon feix de la butxaca i amb tota la força el tirà al terra-. Endrapeu! Ofegueu-vos!

– No està malament -va pronunciar el capità Quarterblood-. I ara, recull tot això per a mi.

– I què més! -li va dir Redrick, creuant els braços darrere l’esquena-. Ho recolliran els teus criats. O tu, tu ho recolliràs!

– Recull els calés, stalker-va dir el capità Quarterblood sense aixecar la veu, inclinat cap endavant, els punys recolzats sobre la taula.

Es van estar mirant l’un a l’altre uns segons en silenci, directament als ulls, després Redrick, rondinant renecs, es va ajupir i a la gatzoneta, començà a recollir els diners. Els negres van riure darrere la seva esquena i l’home de l’ONU va esbufegar enriolat.

– No riguis gaire! -li va dir Redrick-. Compte que no et passi res, cagat de por!

S’estava arrossegant sobre els genolls, recollint els bitllets un per un, apropant-se cada cop més a l’anella de coure fosc que sortia innocentment d’un forat del parquet polsegós. Es girà per agafar una postura més pràctica, mentre continuava llançant renecs grollers, tots els que recordava i, a més a més, els que anava inventant sobre la marxa. En un moment donat va callar, tensà el seu cos, va agafar l’anella i amb tota la força la va estirar cap amunt. La tapadora de la trapa no va tenir temps de caure a terra quan ell s’havia llançat de cap, amb els braços estirats al davant, dins la negror humida i freda de la cava de vi.

Va caure sobre les mans, rodolà, després es posà dempeus i, encorbat, es va llançar, sense veure-s’hi gens, confiant només en la seva memòria i en la sort, per un passatge estret entre les caixes apilades, fent-les caure tot corrent i sentint com là gent corria pel passadís, movent gran enrenou, darrere d’ell. Va escalar, relliscant, graons invisibles, va empènyer amb tota la força del seu cos una porta coberta de ferro rovellat i es va trobar en el garatge d’Ernest. Tremolava de cap a peus, respirava amb dificultat, unes taques vermelles dansaven davant dels seus ulls, la sang li batia en el coll amb cops feixucs i dolorosos, però no es va aturar ni un moment. De seguida es va precipitar cap al racó més allunyat i, ferint-se les mans, va desfer una pila d’andròmines velles darrere les quals mancaven uns quants taulons a la paret del garatge. Després s’estirà sobre el ventre i s’escolà a través d’aquest forat, mentre sentia com alguna part de la seva americana s’esquinçava sorollosament. Quan ja era al pati, estret com un pou, va seure entre els cubells de les escombraries, es va treure l’americana, llençà la corbata, s’espolsà els pantalons, s’aixecà i, després d’haver travessat el pati, es ficà dins d’un túnel baix i nauseabund que conduïa cap al pati veí, semblant a l’anterior. Tot corrent va parar l’orella, però no va sentir l’udol de les sirenes de la policia. Va córrer encara més ràpid, espantant-la canalla que s’enretirava cap als costats, capbussant-se sota la roba estesa i passant a través dels forats de les tanques podrides, intentant sortir d’aquell barri com més aviat millor, abans que el capità Quarterblood tingués temps d’instal·lar un cordó. Coneixia aquests indrets de memòria. De petit havia jugat a tots aquests patis, aquests subterranis, aquests magatzems de carbó abandonats. Aquí tenia amistats a tot arreu, en altres circumstàncies li hauria estat fàcil amagar-se allà i quedar-s’hi una setmana en calma; tanmateix, no era per això que havia “comès un delicte de fuga en estat d’arrestament” davant dels nassos del capità Quarterblood, amb la qual cosa s’havia guanyat un any de més.

Va tenir una sort enorme. Al carrer Setè desfilava, udolant i aixecant pols, una manifestació d’alguna lliga: dues-centes persones tan ronyoses i brutes com ell, i encara millor; semblava com si ells també acabessin d’arrossegar-se a través dels forats de les tanques, de caure a les deixalles, i, a més a més, de passar una nit atrafegada en un dipòsit de carbó. Redrick va sorgir d’un portal, entrà com un ganivet en aquesta multitud i s’obrí camí, tot donant cops de colze, trepitjant els peus, rebent bufetades i repartint-ne, fins a l’altra banda del carrer on s’endinsà en un altre portal, precisament en el moment que se sentia l’udol familiar, angoixós, dels cotxes patrulla. La manifestació es va aturar, i es va contreure com un acordió. Però aleshores ell ja es trobava a un altre barri i el capità Quarterblood no podia saber exactament a quin.

Es va dirigir cap al seu garatge pel costat del magatzem d’aparells radiofònics i va haver d’esperar un temps mentre que els obrers carregaven un camió d’enormes caixes de televisors. Es va instal·lar rere uns raquítics matolls de lilà davant la paret cega de l’edifici veí, va prendre una mica d’alè i fumà una cigarreta. Fumava amb avidesa, assegut a la gatzoneta, amb l’esquena recolzada contra el guix aspre de la paret amb l’escala d’incendi, de tant en tant es passava la mà per la galta per calmar un tic nerviós; reflexionava profundament. Quan el camió amb els obrers marxà, tocant la botzina, a través del portal, ell va riure i va pronunciar amb veu alta en direcció cap a ells: “Gràcies, nois, m’heu fet aturar, a mi, l’idiota… m’heu donat temps de rumiar”. A partir d’aquell moment, va actuar amb rapidesa, però sense pressa, hàbilment, intel·ligentment, com si estigués treballant a la Zona.