Текст книги "Stalker, Picnic A La Vora Del Camí"

Автор книги: Аркадий и Борис Стругацкие

сообщить о нарушении

Текущая страница: 3 (всего у книги 12 страниц) [доступный отрывок для чтения: 5 страниц]

Em vaig eixugar les llàgrimes i vaig fer córrer l’aigua. Durant una bona estona em vaig estar rentant. Amb aigua calenta, aigua freda i de nou amb la calenta. Vaig gastar tota una pastilla de sabó. Després en vaig tenir prou. Vaig tancar la dutxa i vaig sentir que algú tustava a la porta. La veu de Kiril cridava alegrement:

– Ei, stalker, surt! S’oloren calés!

Calés, que bé. Vaig obrir la porta i vaig veure Kiril tot despullat, només en calçotets, de bon humor, sense traces de malenconia, i em donava un sobre.

– Té -em va dir-, és de part de la humanitat agraîda.

– La teva humanitat, me la passo pel cul. Quants n’hi ha?

– A títol d’excepció i per haver-te comportat heroicament en circumstàncies perilloses: dos salaris!

– Sí. Així es pot viure. Si em paguessin dos sous per cada “xuclat”, fa temps que hauria engegat l’Ernest a fer punyetes.

– Què, estàs content? va preguntar Kiril, amb una cara somrient com una lluna plena.

– No està malament -vaig contestar-. I tu?

No va dir res. Em va estrènyer pel coll, em va prémer contra el seu pit suat, després em va deixar i es va amagar a la cabina veïna.

– Ei! -vaig cridar-. I Tender? Està recuperant les forces?

– I ara! Tender està envoltat de periodistes, no pots imaginar-te quin aspecte més seriós que té… Els ho explica d’una manera molt escaient…

– De quina manera, dius?

– Escaient.

– Bé, il·lustríssim. La pròxima vegada agafaré un diccionari, honorable. -I llavors, vaig sentir com si hagués rebut una descàrrega elèctrica-. Espera Kiril -vaig dir-, vine aquí.

– Però si ja estic despullat -va contestar.

– Surt, que no sóc una nena!

Va sortir. El vaig agafar per l’esquena i la vaig examinar. No, m’ho deu haver semblat. Tenia l’esquena neta. Dos fils de suor secs.

Li vaig tustar l’esquena, em vaig ficar a la meva cabina i m’hi vaig tancar. Quins nervis més fotuts. Allà veia visions, aquí també estic veient visions… Al dimoni amb tot plegat! Avui agafaré una turca de cal déu. Deixar pelat en Richard, això sí que seria collonut! El fill de puta en sap, de jugar… No el pots agafar amb cap carta. Ja havia intentat enganyar-lo, havia senyalat amb una creu les meves cartes sota la taula, però res de res.

– Kiril! -vaig cridar-. Vindràs al Bortx?

– No al Bortx, sinó al Borstx, quantes vegades t’ho haig de repetir…

– Para el carro! Està escrit Bortx. No em vinguis amb les teves punyetes. Vindràs o no? Si poguéssim deixar pelat en Richard…

– No ho sé, Red. Tu, ànima senzilla, no pots entendre quina cosa hem portat…

– I tu, tu ho entens?

– De fet, jo no ho entenc tampoc. És veritat. Però, primer, ara comprenc per a què serveixen aquests “xuclats”, i, segon, si puc fer córrer una petita idea meva… Escriuré un article i te’l dedicaré personalment a tu: a Redrick Shuhart, noble stalker,amb tota la meva veneració i el meu agraïment.

– I llavors em fotran a la garjola per dos anys -vaig dir.

– Sí, però serà per amor a la ciència. I la cosa, l’anomenaré “vas de Shuhart”. Sona bé, oi?

Mentre estavem fent petar la xerrada, em vaig vestir. Em vaig posar el flascó buit a la butxaca, vaig comptar els quartos i me’n vaig anar.

– Adéu, ànima complicada…

No va contestar. L’aigua feia massa soroll.

En sortir al corredor vaig veure el senyor Tender en persona, tot vermell i inflat com un gall dindi. Al seu voltant hi havia una gentada: empleats de l’institut, periodistes i fins i tot dos sergents (tot just acabaven de dinar, encara s’estaven escurant les dents). Tender s’enrotllava:

– La tècnica utilitzada per nosaltres dóna pràcticament un cent per cent de garantia d’èxit i de seguretat…

Quan em va veure es va ensopir una mica: em somreia, em feia senyals amb la mà. Apa, em vaig dir, ha arribat l’hora d’escampar la boira. M’hi vaig llançar, però massa tard. Darrere meu algú estava corrent.

– Senyor Shuhart! Senyor Shuhart! Quatre paraules sobre el garatge!

– No tinc res a dir -vaig contestar, tot apressant-me a pas de cursa. Però intenteu desfer-vos d’aquells dos: un amb un micròfon, corria a la dreta, l’altre, amb una màquina de fotos, a l’esquerra.

– Ha vist alguna cosa extraordinària, en el garatge? Només quatre paraules!

– No tinc res a dir -vaig replicar, intentant posar-me d’esquena a l’objectiu-. És un garatge com qualsevol altre…

– Gràcies. Quina és la seva opinió sobre les turboplataformes?

– Excel·lent -vaig dir, dirigint-me cap als lavabos.

– Què en pensa, dels objectius de la Visita?

– Dirigeixi’s als científics -vaig dir. I vaig tancar la porta darrere meu.

Vaig sentir com rascaven la fusta. Aleshores els vaig dir a través de la porta:

– Us recomano seriosament que pregunteu al senyor Tender per què el seu nas té el color de la remolatxa. Ell no ho diu, perquè és modest de mena, però això ha estat la nostra aventura més apassionant.

Calia veure com galopaven pel corredor! Com cavalls, us ho juro. Vaig esperar un moment i tot semblava tranquil. Vaig sortir: ningú. Llavors vaig reprendre el meu camí, xiulant. Vaig baixar al lloc de control, vaig presentar el meu passi a l’espàrrec i vaig veure que em feia una salutació militar. Allò volia dir que jo era l’heroi del dia.

– Descansi, sergent -vaig dir-. Estic content de vostè.

Ell va fer una cara com si li hagués dit no sé quina mena d’afalac.

– Tu, Pèl-roig, ets un tio amb collons -em digué-. Estic orgullós de conèixer-te.

– Així que -vaig contestar– tindràs coses per explicar a les mosses a la teva Suècia, oi?

No era un mal paio. Si haig de dir la veritat, a mi no m’agrada aquesta mena d’homes alts amb les galtes rosades. A les ties, les torna boges, però per què, us pregunto? La grandària no ho justifica… Vaig sortir al carrer rumiant què podia justificar aquella bogeria. El sol brillava i al voltant meu, no hi havia ningú.

Vaig passar l’estació d’automòbils, i hi havia el cordó: dos cotxes de patrulla amb tota la seva bellesa, llargs, grocs, eriçats de projectors i metralladores, els porcs, i, naturalment, de cascs blaus. El carrer estava tallat, era impossible obrir-s’hi camí. Avançava amb el cap cot. Valia més no mirar-los de moment. Durant el dia era millor no prestar-los gens d’atenció, perquè hi havia dos o tres paios que tenia por de reconèixer. Si els reconeixia, provocaria un gran escàndol. Us juro que tenien sort que Kiril m’hagués convençut d’entrar a l’institut. Durant una època els vaig buscar, els tios de merda, i, Déu n’és testimoni, els hauria clavat una pallissa de por…

Així que passava de llarg tota aquella gentada, les espatlles encongides, estava a punt de sortir-me’n quan vaig sentir:

– Ei, stalker!

Bé, això no tenia res a veure amb mi, jo seguia el meu camí, treient una cigarreta del paquet. Algú em va atrapar, em va agafar per la màniga. Vaig espolsar-me aquella mà i, donant mitja volta, vaig preguntar molt educadament:

– Per quin motiu t’estàs fotent amb mi, míster?

– Espera, stalker-va dir ell-. Vull preguntar-te un parell de coses.

Vaig aixecar els ulls cap a ell i era el capità Quarterblood. Una antiga coneixença. Estava completament groc i semblava dissecat.

– Ah! -vaig dir-, hola, capità. Com va el seu fetge?

– Tu, stalker, para el carro -em va dir enfadat, travessant-me amb la mirada-. Diga’m més aviat per què no t’atures de seguida quan et criden?

I ja tenia dos cascs blaus darrere l’esquena: les grapes sobre la pistolera, els ulls que ni es veien, no se’ls veia res més que les mandíbules que es bellugaven sota els cascs. D’on els deuen treure? Ens els envien per multiplicar-se o què? Durant el dia, en general, no tenia por de les patrulles, però aquells fills de mala mare eren ben capaços d’escorcollar-me i en aquell moment precís, això no m’anava gaire bé.

– Ah! És a dir que era a mi a qui es dirigia, capità? -vaig preguntar-. És que he sentit que vostè cridava un stalker.

– Vols dir que ja no ets stalker?

– Des que vaig deixar la presó on vaig ser-hi gràcies a la seva bondat -vaig dir-, he canviat. Li ho agraeixo, mon capità, m’ha obert els ulls. Sense vostè…

– Què feies en l’avant-Zona?

– Què vol dir? Hi treballo. Ja fa dos anys.

Per acabar aquesta conversa desagradable, vaig treure él meu carnet i el vaig ensenyar al capità Quarterblood. El va agafar, el va fullejar pàgina per pàgina -gairebé olorava cada segell, per poc que no els llepa-. Em va tornar el carnet, amb l’aire content, els ulls brillants, les galtes enceses.

– Perdona’m Shuhart -va dir-. No m’ho esperava. Així que els meus consells no han estat inútils. Bé, això és magnífic. Creu-me o no, però fins i tot aleshores pensava que podríem fer de tu una bona persona. No volia admetre que un noi com tu…

I així seguia. Carai, vaig pensar, aquí tenim un altre melangiós a qui he curat; però, és clar, jo escoltava atentament abaixava tímidament els ulls, opinava, obria els braços, i fins i tot, si la meva memòria és bona, rascava tímidament la vorera amb el peu. Aquells goril·les a l’esquena del capità van escoltar una estona i, ho vaig veure, en van quedar tips. Van tocar el dos per anar a un lloc més alegre. Pel que fa al capità, no deixava de preguntar-me sobre les meves perspectives i em donava lliçons dient que el saber és la llum, i la ignorància, la negra nit; que el Bon Déu estima i aprecia la feina honrada. En fi, seguia d’aquesta manera amb la mateixa xerrameca amb la qual el capellà de la presó ens enverinava cada diumenge. Jo tenia tantes ganes de beure que ja no m’aguantava. No passa res, Red, paciència! Ell no podrà continuar gaire estona amb aquest ritme, ja està, ha començat a ennuegar-se… Llavors, per sort, un dels cotxes de la patrulla es va posar a tocar la bocina. El capità Quarterblood es va girar, va deixar anar un crit ple d’enuig i em va encaixar la mà:

– Bé, doncs -va dir-, estic content de descobrir en tu un home honrat, Shuhart. Em vindria de gust prendre’m una copa amb tu per celebrar-ho! És cert que no puc beure res de fort, els metges m’ho prohibeixen, però una petita gerra de cervesa me la prendria amb molt de gust amb tu. Però ja ho veus, el servei! Però tant se val, ja ens tornarem a veure.

Déu m’en guard, em vaig dir. Però li vaig fer una encaixada, i vaig continuar posant-me vermell i bellugant el peu, tal com ho volia ell. Per fi se’n va anar i jo vaig sortir volant com una fletxa, cap al Bortx.

En aquella hora del dia el bar estava buit. Ernest estava darrere el taulell fregant els gots i mirant-los a contrallum. Per cert, hi ha una cosa sorprenent: en qualsevol moment, aquests mossots cambrers de bars sempre freguen gots, com si en depengués la salvació de la seva ànima. Són capaços de quedar-se així tot el sant dia: agafen un got, acluquen els ulls, el miren a contrallum, bufen a sobre i es posen a fregar-lo, després el tornen a mirar, ara a través del cul, i vinga fregar…

– Hola Ernie -vaig dir-. Deixa de torturar-lo, sinó hi faràs un forat!

Em va mirar a través del got, va rondinar alguna cosa que semblava venir del seu ventre i, sense dir una paraula, em va abocar quatre dits d’aiguardent. Vaig enfilar-me sobre el taburet, m’ho vaig empassar, vaig tancar els ulls, vaig sacsejar el cap i vaig beure’n un altre glop. La nevera dringava; una fressa suau, com si algú rasqués fusta, sortia de la màquina tocadiscs, l’Ernest bufava sobre un altre got, en fi, hi havia pau i calma… Vaig buidar la meva copa, la vaig posar sobre el taulell i Ernest, sense trigar, m’hi va tornar a abocar quatre dits de líquid transparent.

– Què, estàs més bé? -va murmurar-. Et desglaces, stalker?

– Frega i calla -li vaig dir-. Saps, una vegada hi havia un paio que també fregava i fregava i va acabar evocant un mal esperit. Després va viure tranquil.

– Qui era? -va preguntar Ernest, incrèdul.

– Hi havia un mosso -vaig contestar-. Abans que vinguessis tu.

– I què?

– Res. Pensa: per què hi va haver la Visita? I ell, vinga fregar… Tu què creus, qui ens va venir a visitar, eh?

– Quin xerraire estàs fet -va dir Ernie amb aprovació.

Va anar a la cuina i va tornar amb un plat ple de salsitxes al forn. Va col·locar el plat davant meu, em va apropar el ketchupi es va posar una altra vegada a fregar gots. Ernest coneix la seva feina. El seu ull no l’enganyava, veia clarament que un stalkertornava de la Zona, que hi havia rampinya i sap bé què necessita un stalker.És un home com cal, Ernie. Un benefactor de la humanitat.

Quan vaig acabar de menjar les salsitxes, vaig fer una cigarreta i em vaig posar a calcular quant guanyava Ernest amb nosaltres. No conec els preus de la rampinya a Europa, però havia sentit campanes: per exemple, un “xuclat” val quasi dues mil cinc-centes, mentre que Ernie no ens en dóna més de quaranta. Les “piles” valen més de cent i nosaltres no en rebem més de vint, en el millor dels casos. La resta deu anar per l’estil. Ara, transportar la rampinya a Europa no surt de franc, és clar. Cal untar els uns i els altres. El cap de l’estació, segurament, també està comprat per ells… En fi, si ho penso bé, Ernest no guanya grans fortunes: un quinze o vint per cent, més no, i si l’agafen, té deu anys garantits…

Aleshores un paio ben educat va interrompre les meves piadoses meditacions. No el vaig sentir entrar. Va aparèixer al costat del meu colze dret i va preguntar:

– Em permet?

– Quina pregunta -vaig contestar-. Segui, per favor.

Un paio baixet, primet, poca cosa, amb un nas esmolat i amb un llaç. Havia vist la seva foto en algun lloc, només que no recordo on. Es va enfilar al taburet del costat i va dir a Ernest:

– Un bourbon, si us plau! -i de seguida es va dirigir a mi-: Disculpi, però em sembla que el conec. Vostè treballa a l’Institut International, oi?

– Sí -vaig contestar-. I vostè?

Hàbilment va treure de la seva butxaca una tarja de visita i la va col·locar davant meu. Vaig llegir: “Alois Makno, agent plenipotenciari de l’Oficina d’Emigració”. És clar que el coneixia. S’enganxava a la gent per pressionar-los a marxar de la ciutat. Algú tenia una necessitat terrible que marxéssim de la ciutat. La veritat és que a Marmont no quedava més que la meitat de l’antiga població. Però no, els calia netejar totalment el terreny. Vaig apartar la tarja amb una ungla i li vaig dir:

– No, gràcies. Això no m’interessa. Miri, estic somiant amb morir a la meva pàtria.

– Però, per què? -va preguntar vivament-. Disculpi la meva indiscreció, però hi ha alguna cosa que el reté aquí?

Potser es pensava que li diria el que em retenia aquí de debó…

– Com que per què? -vaig contestar-. Els dolços records de la meva infància. El primer petó en el jardí municipal. La mama, el papa. Com em vaig emborratxar per primera vegada en aquest bar. La comissaria de policia, estimada del meu cor… -Llavors vaig treure un mocador tot brut de la butxaca i el vaig prémer contra els meus ulls-. No -vaig dir-. Per res del món!

Ell va riure, va beure un glop del seu bourbon i va dir amb un to meditatiu:

– Els marmontesos, no us entenc. Viviu com sobre un volcà. En qualsevol moment pot esclatar una epidèmia o alguna cosa pitjor… Ho entenc en els vells. Els és difícil de deixar el seu niu. Però vosaltres… Quants anys té? Vint-i-dos o Vint-i-tres, més no… Entengui’m bé, la nostra Oficina és una organització benefactora, nosaltres no treiem cap mena de profit de la nostra feina. Senzillament, voldríem que la gent deixés aquest lloc diabòlic i s’integrés a la vida real. No oblidi que nosaltres garantim les despeses del canvi de casa, el treball en el nou lloc als joves com vostè, la possibilitat d’estudiar… No, no ho arribo a entendre.

– És a dir -vaig preguntar– ningú no vol marxar?

– No es pot dir que ningú… N’hi ha que ho accepten, sobretot la gent que té família… Però els joves i els vells… Què hi trobeu, en aquesta ciutat? Si és un forat, la província…

Aleshores vaig explotar.

– Senyor Alois Makno -vaig dir-, tot això és veritat. La nostra ciutat és un forat. Sempre ho ha estat i així serà. Només que ara és un forat en el futur. A través d’aquest forat omplirem el seu món podrit de tals coses que tot hi canviarà. La vida serà diferent, justa, cadascú tindrà tot el que voldrà. Això és, el vostre forat. A través d’aquest forat ve el coneixement. I quan posseirem el coneixement, farem que tothom sigui ric, volarem fins a les estrelles, i a tot arreu on voldrem. Així és, el nostre forat…

Allà vaig tallar en sec perquè em vaig adonar que Ernest m’observava amb una sorpresa desmesurada. Em vaig començar a trobar malament. En general no m’agrada repetir les paraules dels altres, encara que siguin bones. I més encara perquè a la meva boca això sona cursi. Quan parla Kiril, no te n’atipes mai, t’oblides fins i tot de tancar la boca. Pel que fa a mi, podríem dir que exposo la mateixa cosa, però l’efecte no és el mateix. Possiblement perquè Kiril mai no ha dipositat la rampinya sota el mostrador d’Ernest. Bé, passem…

Aleshores, el bon Ernie ens va interrompre i em va omplir ràpidament el got fent com aquell qui diu “refés el teu esperit, amic, què et passa avui?” Mentrestant, el senyor Makno, amb el nas esmolat, va tomar a llepar el seu bourbon i va dir:

– Sí, és clar… Les bateries eternes, la “panacea blava”… Però vostè realment creu que tot serà tal com m’ho acaba de dir?

– El que cregui o no cregui, no li importa -vaig dir-. Jo parlava de la ciutat. Parlant de mi mateix, passa una altra cosa: què aniria a fer allà a Europa?

– I per què precisament a Europa?

– Au, deixem-ho estar! A tot arreu és el mateix, i a l’Antàrtida, a més a més, hi fa fred.

El que era sorprenent és que mentre li explicava tot això, creia amb totes les meves forces en allò que deia. En aquell moment, fins i tot la nostra Zona, la malparida, se’m va fer mil vegades més estimada. Malgrat que encara no estava borratxo.

– I vostè, què en pensa? -va demanar el nas esmolat a Ernest.

– Jo tinc el meu negoci -va dir Ernest feixugament-. No em prengui per un mocós! Vaig posar tots els meus diners en aquest negoci. A vegades el mateix comandant d’armes ve aquí, o un general, entén? Per què me n’haig d’anar d’aquí?

El senyor Alois Makno es posà a embolicar-lo amb no sé quina mena de xifres, però jo ja no l’escoltava. Vaig beure un bon glop de la meva copa, vaig treure de la butxaca un grapat de monedes, vaig baixar del meu taburet i vaig posar el tocadiscs a tota pastilla. Tocava la cançó No tomis si no n’estàs segur.Em fa un efecte molt bo quan torno de la Zona… Així que el tocadiscs tronava i udolava, mentre que jo vaig agafar la meva copa i em vaig dirigir cap al racó de les màquines escura-butxaques a arreglar els nostres vells comptes. El temps va volar com un ocell… Estava perdent la meva última moneda quan vaig veure com Richard Nunan i Betum s’arrossegaven cap a mi. Quina parella més maca! Betum és enorme, negre com la bota d’un oficial, amb els cabells arrissats, els braços llargs fins als genolls, mentre que Dick és petit, tot arrodonit, rosadet, innocent; per poc que no irradia la llum divina.

– Ah! -va cridar Dick en veure’m-. Red és aquí! Vine, Red!

– Ei! -vociferava Betum-. En aquesta ciutat només hi ha dos homes: Red i jo! Tots els altres són uns porcs i fills de Satanàs. Red! Tu també serveixes el diable, però tot i així ets un home…

M’hi vaig apropar amb la meva copa. Betum em va agafar pel jersei i em va fer seure a la seva taula, dient:

– Seu, Pèl-roig! Servidor de Satanàs. M’agrades, Pèl-roig. Plorem junts els pecats de la humanitat. Plorem-los amargament!

– Plorem -vaig dir-. Tastem les llàgrimes del pecat.

– Perquè el dia ja ve -clamava Betum-. Perquè el cavall pàl·lid ja està embridat i el seu cavaller ja ha posat el peu a l’estrep. Són vanes les oracions dels venuts a Satanàs. I només aquells que els combaten seran salvats. Vosaltres, fills humans, seduïts per Satanàs, jugant amb joguines satàniques, cobejant els tresors satànics, us dic: sou cecs! Preneu-ne consciència mentre no sigui tard, colla de malparits! Esclafeu els dropos satànics! -Allà, de sobte es va interrompre com si s’hagués oblidat de les paraules que seguien-. Em donaran de beure, aquí? -va preguntar amb un altre to de veu-. Sinó, on estic?… Saps, Pèl-roig, m’han tornat a fotre fora de la feina, dient que sóc un propagandista. Els vaig amollar: preneu consciència, cecs, esteu caient en un precipici i hi arrossegueu altres cecs! Se’n van enriure. Bé, doncs li vaig inflar els morros al gerent i me’n vaig anar. Ara m’engarjolaran. Però què he fet de dolent?

Dick va venir i va posar una ampolla sobre la taula.

– Avui sóc jo qui paga! -li vaig cridar a Ernest.

Dick em va mirar de reüll.

– Tot és legal -vaig dir-. Beurem del meu premi.

– Has estat a la Zona? -va preguntar Dick-. Heu tret alguna cosa d’allà?

– Un “xuclat” ple -vaig contestar-. Per l’amor a la ciència. N’aboques o què?

– Un “xuclat”! -va rondinar Betum, afligit-. Has arriscat la teva vida per ves a saber quina mena de “xuclat”! Ets viu, d’acord, però has portat al món un nou artefacte diabòlic… Com pots saber, Pèl-roig, quantes desgràcies i pecats…

– Calla, Betum -li vaig dir severament-. Beu i alegra’t que he tornat viu. Per l’èxit, nois!

És agradable beure per l’èxit. Betum es va desfer del tot: estava assegut i les llàgrimes li corrien galta avall com d’una aixeta. Això no és res, el conec. Això és un dels seus estadis, vessar llàgrimes i sermonejar que la Zona és una temptació diabòlica, que no se n’ha de treure res, i si ja està fet, s’ha de tornar al seu lloc i viure com si la Zona no existís. Tornem al dimoni el que és seu.

M’agrada, Betum. En general m’agrada la gent estranya. Quan té diners, compra rampinya de qualsevol persona a qualsevol preu i després a la nit, la transporta a la Zona i l’enterra allà… Déu n’hi do de com plora, però tant se val, ja li passarà.

– Però què és això d’un “xuclat” ple? -va preguntar Dick-. Conec els “xuclats” senzills, però què és això d’un de ple? No n’he sentit a parlar mai.

Li vaig explicar de què es tractava. Ell va brandar el cap, va fer petar els llavis.

– Sí -va dir– és interessant. Es una cosa nova. Amb qui hi has anat? Amb Kiril? Amb aquell rus?

– Sí -vaig contestar-. Amb Kiril i amb Tender. El nostre ajudant de laboratori, saps.

– Les deus haver passades putes amb ells, oi?

– Gens. Els nois s’han portat força bé. Sobretot Kiril. És un stalkernat. Si tingués més experiència i si es desfés de la seva precipitació infantil, aniria amb ell a la Zona cada dia.

– I cada nit? -va preguntar amb un riure de borratxo.

– Deixa-ho estar -vaig dir-. Es poden fer bromes, però…

– Ja ho sé -va dir-. Es poden fer bromes, però per bromes com aquestes et poden trencar la cara. Així que em deus un parell d’hòsties…

– Un parell d’hòsties a qui? -es va estremir Betum-. A qui dels dos?

El vam agafar dels braços i amb dificultat el vam fer seure. Dick li va posar una cigarreta entre les dents i li va donar foc. El vam calmar. Mentrestant, la sala s’anava omplint de gent. Ja no es veia el taulell, unes quantes taules estaven ocupades. Ernest va cridar les seves filles, anaven de bòlit servint aquí i allà cervesa, còctels, aiguardent. Em vaig adonar que des de feia algun temps a la ciutat hi havia molta gent nova, sobretot jovenets amb bufandes multicolors llargues fins al terra. Ho vaig comentar a Dick. Va estar-hi d’acord.

– Oh, i tant -va dir-. S’ha començat una gran obra. L’Institut ha posat els fonaments de tres nous edificis. A més a més, volen envoltar la Zona d’una muralla, des del cementiri fins al vell ranxo. Aviat s’acabarà la xamba per als stalkers…

– I quan n’hi ha hagut, de xamba, per als stalkers? -vaig preguntar. Però vaig pensar: Òndia, què vol dir això? Així que s’acaba la possibilitat d’arrodonir els finals de mes. Bé, potser és millor, no hi haurà tantes temptacions. Aniré a la Zona de dia, com una persona honrada. Segur que no hi haurà tants cèntims, però també hi haurà menys perill: la “xancla”, el vestit especial, això, allò, i, a més a més, tant se me’n fotrà de les patrulles… Es pot anar tirant amb el sou, i els quartos dels premis, els dedicaré al mam. -I em va agafar un aclaparament terrible. Una altra vegada hauré de comptar cada cèntim: això m’ho puc permetre, això no, fer estalvis per qualsevol fotesa que vulgui regalar a Guta, no anar al bar, anar al cinema… Tot era gris, tot. Cada dia era gris, i cada vespre, i cada nit.

Estava assegut, rumiant, mentre que Dick em remugava a cau d’orella:

– Ahir a l’hotel, vaig anar a fer una copa abans de dormir i hi vaig veure uns paios nous. Des del principi no em van agradar. Un d’ells es va asseure al meu costat i arrencant de lluny, em va fer saber que estava preparat per pagar bé alguns favors…

– Un delator -vaig dir. Aquest assumpte no m’interessava gaire, n’he vist la tira aquí i de converses sobre favors me n’he fet un tip.

– I ara! No, no era un delator. Escolta’m bé. Li interessen alguns objectes de dins de la Zona, objectes dels de veritat. Bateries, “esquitxades negres” i altres ximpleries no li calien. Pel que fa a allò que necessita, només en va fer al·lusions.

– Què vol, doncs? -vaig preguntar.

– Segons vaig entendre, la “gelatina de bruixa” -va fer Dick mirant-me d’una manera rara.

– Ah sí, vol la “gelatina de bruixa” -vaig dir-. I la “llàntia de mort” no li cal, per casualitat?

– Això mateix li vaig dir jo.

– I què?

– Imagina’t que sí.

– Bufa! -vaig dir-. Doncs, en aquest cas, que ho vagi a buscar ell mateix. És bufar i fer ampolles! De la “gelatina de bruixa”, els soterranis n’estan plens, agafa una galleda i omple-la. L’enterrament anirà al seu compte.

Dick callava, em mirava de reüll i ni tan sols somreia. Què significa aquest poti-poti, em vol llogar o què? I llavors ho vaig entendre.

– Espera -vaig dir-, qui era? Fins i tot a l’institut està prohibit investigar sobre la “gelatina”…

– Exactament -va replicar Dick lentament, sense treure’m els ulls de sobre-. Aquest estudi representa un perill potencial per a la humanitat. Has entés ara qui era?

Encara no entenia res.

– Els Visitants, doncs? -vaig dir.

Va esclafir el riure, i em va donar uns copets a la mà dient:

– Més val que anem bevent, quina ànima més senzilla que ets!

– Bevem -vaig dir, però estava enrabiat. Ànima senzilla, només em faltava aquesta, el fill de puta!-. Ei, Betum! Deixa de clapar, ens prendrem una copa.

Res, Betum dormia. Va deixar caure la seva negra closca sobre la taula negra i va continuar clapant. Els braços li penjaven fins al terra. Vam beure amb Dick, sense Betum.

– Està bé -vaig dir-. Sigui ànima senzilla o complicada, de seguida aniria i delataria aquell paio allà on calgués. La bòfia, no em va gens ni mica, però en aquest cas, hi aniria en persona a delatar-lo.

– Ja -va dir Dick-. I els polis et preguntarien directament: i per què aquella persona es va dirigir precisament a vostè?

Vaig sacsejar el cap.

– Tant se val. Tu, panxa grossa, fa tres anys que ets a la ciutat i no has anat ni una sola vegada a la Zona. La “gelatina de bruixa”, l’has vista només al cinema, perquè si l’haguessis vista encara que fos només una vegada en realitat, i si haguessis comprovat el que fa amb la gent, n’estaries espantat perquè és horrorós. És impossible treure-la de la Zona… Ja saps, els stalkerssón gent bruta, no volen més que peles, i com més, millor, però un assumpte així, no l’hauria agafat ni el difunt Mol·lusc. Voltor Barbridge no l’acceptaria tampoc. Em fa por només d’imaginar-me per a què pot servir la “gelatina de bruixa”…

– Bé -va contestar Dick-. Tot això és cert. Només que saps?, no tinc ganes que un bell matí em trobin suïcidat en el meu llit. No sóc un stalker,però tot i així sóc un paio eixerit i dinàmic i, com comprendràs, m’agrada de viure. Fa temps que sóc d’aquest món i ja m’hi he acostumat…

Aleshores, de sobte, Ernest va bramar darrere del seu mostrador:

– Senyor Nunan! Al telèfon!

– Merda -va exclamar Dick amb ràbia-. Deu ser una altra reclamació. Et troben a tot arreu. Perdona’m, Red.

Es va aixecar i se n’anà al telèfon. Jo em vaig quedar amb Betum i l’ampolla. Com que Betum no servia per a res, m’ocupava de l’ampolla de ben a prop. Que el diable se l’emporti, aquesta Zona, és a tot arreu. A qualsevol lloc on et refugiïs, amb qualsevol persona que parlis, és sempre la Zona, la Zona, la Zona… Per a Kiril és fàcil fer conclusions, Kiril és un bon noi, ningú no el tractaria d’idiota, al contrari, és intel·ligent, només que no té ni punyetera idea del que és la vida. No pot ni imaginar-se quanta porqueria es belluga al voltant de la Zona. Com ara per exemple: algú vol la “gelatina de bruixa”. No, Betum té raó de ser un borratxo, encara que està tocat del bolet en el pla religiós, però, de fet, a vegades, després d’haver reflexionat bé, et dius: potser és veritat que cal deixar al diable el que és del diable?

Llavors, un mocós amb bufanda multicolor es va asseure al lloc de Dick.

– Senyor Shuhart? -va preguntar.

– Què? -vaig contestar.

– Em dic Creont -va dir-. Sóc de Malta.

– Bé -vaig dir– i com van les coses a Malta?

– A Malta no s’hi està malament, però no vull pas parlar d’això. M’ha enviat Ernest.

Caram, vaig pensar, quin cabró és Ernest. Vet aquí que al meu davant hi havia aquell bordegàs, tot morenet, endreçadet, guapet. Segurament no es deu haver afaitat encara ni una vegada ni tampoc no deu haver fet cap petó a una noia; però a Ernest, tan se li’n fot tot, té només una idea: farcir la Zona amb com més gent millor, un de cada tres tornarà amb rampinya, això vol dir que hi haurà peles…

– I com està, el vell Ernest? -li vaig preguntar.

Es va girar cap al taulell dient:

– Crec que no està malament. Canviaria de lloc amb ell, sense que m’ho demanessin dues vegades.

– Jo no -vaig dir-. Vols beure una copa?

– No, gràcies, no bec.

– Doncs fuma -vaig dir.

– Perdoni, però no fumo tampoc.

– Ves-te’n a fer punyetes, doncs -li vaig dir-. Per a què necessites calés, llavors?

Es va tornar vermell, va deixar de somriure i va dir baixet:

– Penso que això és només assumpte meu, no li sembla, senyor Shuhart?

– Això és segur -vaig dir i em vaig abocar quatre dits. Cal dir que ja em brunzia una mica el cap i el meu cos estava agradablement distès: la Zona m’havia deixat desmanegat del tot-. De moment, estic begut -vaig dir-. Estic col·locat, com veus. He anat a la Zona, n’he tornat viu i amb diners. Això no passa sovint, que tomis viu, i és encara més estrany que tornis amb diners. Així que més val deixar aquesta conversa seriosa per més endavant…