Текст книги "Stalker, Picnic A La Vora Del Camí"

Автор книги: Аркадий и Борис Стругацкие

сообщить о нарушении

Текущая страница: 1 (всего у книги 12 страниц) [доступный отрывок для чтения: 5 страниц]

Arkadi i Boris Strugatski
Stalker, picnic a la vora del camí

STALKER és la narració de les conseqüències provocades per l'estada a la terra d'uns visitants misteriosos amb els quals no s'ha establert cap contacte. Les Zones de Visita, que esdevenen prohibides, són plenes d'objectes meravellosos, deixalles -potser– dels visitants. Els stalkers es guanyen la vida, corrent el risc de perdre-la, rampinyant-los. Un objecte, la bota d'or, té unes característiques llegendàries que el fan especialment temut per les autoritats. Stalker és en definitiva una metàfora sobre la marginació enfrontada a la societat i els camins que menen a l'alliberament personal. L'estil i la tècnica narrativa de la novel·la l'apropen molt al llenguatge cinematogràfic. En aquest sentit val la pena assaborir la frescor i la contundència dels diàlegs.

ARKADI STRUGATSKI (Batumi, 1925) i BORIS STRUGATSKI (Leningrad, 1933) són els autors russos de ciència ficció més coneguts. Arkadi és especialista en llengües orientals; Boris és físic, matemàtic, i és dedica a l'astronomia. Aquesta coincidència entre branques científiques diferents ha trobat la sintesi feliç en una llarga obra escrita conjuntament. Les seves novel·les denoten preocupació tant pels fenòmens humans com pels tècnics i es resolen en un discurs literari ple d'interès i d'un nivell estilístic elevat. Altres obres dels autors són: Que n'és de difícil ser Déu(1964), Dilluns comença el dissabte(1965), Definitivament, potser(1977).

ePUB v1.0

RufusFire25.06.12

Arkadi i Boris Strugatski, 1972

Títol original: Piknik na obocine

Traducció: Monika Zgustova

Primera edició: octubre de 1986.

Edicions Pleniluni, S.A.

La traducció d’aquest llibre ha merescut

un suport concedit pel Servei del Llibre

del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya

Has de crear el bé a partir del mal

perquè és l'únic mitjà per fer-ho.

R.P. Warren

Extracte de l’entrevista que l’enviat especial de ràdio Marmont va fer al doctor Valentin Pilman en ocasió de l’atorgament a aquest del Premi Nobel de Física el 19…

– …Doctor Pilman, el seu primer descobriment seriós és, sens dubte, allò que es diu “Radiant de Pilman”?

– Jo diria que no. El radiant de Pilman no és ni el primer, ni és seriós, ni és, de fet, un descobriment. I, a més a més. no és del tot meu.

– Ho deu dir de broma, doctor. El radiant de Pilman és una noció coneguda de tots els col·legials.

– Això no m’estranya. El radiant de Pilman va ser descobert precisament per un col·legial. Malauradament ja no me’n recordo del seu nom. Miri en la Història de la Visitade Statson, allà hi és tot explicat amb detall. El radiant va ser descobert per un col·legial, les coordenades van ser publicades per un estudiant i, estranyament, van anomenar el radiant amb el meu nom.

– Sí, amb els descobriments passen a vegades coses estranyes. Doctor Pilman, vostè no podria explicar als nostres oïdors…

– Escolti, compatriota, el radiant de Pilman és un assumpte senzillíssim. Imagini’s que vostè hagués fet girar un gran globus terrestre i es posés a engegar-li trets de revòlver. Els forats sobre el globus serien situats al llarg d’una certa corba suau. El sentit d’allò que vostè anomena el meu primer descobriment seriós resideix en un fet ben senzill: les sis Zones de la Visita estan col·locades sobre la superfície del nostre planeta com si algú hagués disparat des d’un punt de la línia Terra-Deneb sis trets de pistola sobre la Terra. Deneb és l’alfa de la constel·lació del Cigne. El punt de la volta celestial d’on, com si diguéssim, disparaven, és el radiant de Pilman.

– Li ho agraeixo, doctor. Estimats marmontesos! Per fi ens han explicat clarament què és el radiant de Pilman! A propòsit d’això, abans d’ahir es van complir exactament tretze anys del moment de la Visita. Doctor Pilman, ¿no podria dir unes paraules als seus compatriotes, en aquesta ocasió?

– Què els interessa exactament? No oblidi que en aquella època jo no era a Marmont…

– Serà d’allò més interessant conèixer què va pensar en saber que la seva ciutat natal era envaïda per una super-civilització extraterrestre…

– Si haig de ser franc, el meu primer pensament va ser que es tractava d’una broma pesada. Em va costar imaginar-me que alguna cosa semblant podia haver ocorregut en el nostre vell petit Marmont. A Gobi, A Terranova, allà encara podria passar, però a Marmont!

– Així i tot, al final s’ho va haver de creure, oi?

– Al final sí.

– I doncs?

– De sobte se’m va acudir que Marmont i les altres cinc Zones de la Visita… de fet, no, perdoni, en aquells temps només en coneixiem quatre… que totes les Zones estaven col·locades sobre una corba molt suau. Vaig calcular les coordenades del radiant i les vaig enviar a “Nature”.

– I no es va sentir gens emocionat pel destí de la seva ciutat natal?

– Miri, en aquella època jo ja creia en la Visita, però no arribava pas a creure les informacions alarmistes sobre els barris en flames, sobre els monstres devorant exclusivament els ancians i els infants, i sobre els combats sagnants entre els forasters invulnerables i les unitats reials blindades extremadament vulnerables, però infal·liblement glorioses.

– Tenia raó. Me’n recordo que nosaltres, els informadors, vàrem ficar els peus a la galleda moltes vegades… Però tornem a la ciència. El descobriment del radiant de Pilman va ser la primera, però segurament no la darrera de les seves contribucions a la ciència de la Visita?

– La primera i l’última.

– Però durant tot aquest temps vostè devia seguir atentament el desenvolupament de la investigació internacional en les Zones de la Visita, oi?

– Sí… De tant en tant fullejo el Informes.

– Es refereix als Informes de l’institut Internacional de les Cultures Extraterrestres?

– Això mateix.

– Aleshores, ¿quin és, segons vostè, el descobriment més important d’aquests darrers tretze anys?

– El fet mateix de la Visita.

– Com diu?

– El fet mateix de la Visita és el descobriment més important no tan sols d’aquests darrers tretze anys, sinó de tota la història de la humanitat. No és tan important saber qui eren els Visitants. No té importància saber d’on han vingut, ni el seu objectiu, ni per què s’han quedat poc temps, ni on van anar després. El més important és que ara la humanitat sap amb certesa que no és pas l’única dins de l’univers. Tinc por que l’Institut de les Cultures Extraterrestres no tingui mai més l’ocasió de fer un descobriment tan fonamental.

– Això és extremadament interessant, doctor Pilman, però de fet jo volia parlar més aviat de descobriments de tipus tecnològic. De descobriments que podrien ser utilitzats per la ciència y la tecnologia terrestres. Molts científics eminents consideren que les troballes a les Zones de la Visita poden modificar tot el curs de la nostra història.

– Bé, jo no pertanyo als partidaris d’aquest punt de vista. I quant a les troballes concretes, no en sóc especialista.

– Així i tot, ja fa dos anys que vostè és el consultor de la comissió de l’ONU per als problemes de la Visita…

– Sí, però no tinc cap mena de relació amb els qui estudien les cultures extraterrestres. El meu paper a la COMPROVIS és el de representar, amb els meus col·legues, els cercles científics internacionals quan es tracta del control de l’execució de les decisions de l’ONU relacionades amb la internacionalització de les Zones de la Visita. Dit d’una altra manera: nosaltres vigilem que ningú més que l’Institut Internacional no es fiqui amb les curioses troballes extraterrestres.

– És que algú més atempta contra aquestes troballes?

– I tant.

– Es refereix als stalkers?

– No sé què vol dir això.

– Nosaltres, els de Marmont, anomenem així aquells caps de trons que penetren pel seu compte a la Zona i roben tot el que poden trobar.

– Ja ho veig. No, això és fora de la nostra competència.

– Ja ho crec! D’això, se n’ocupa la policia. Però m’agradaria saber què és el que entra precisament en la seva competència, doctor Pilman.

– Hi ha una fugida permanent de materials de les Zones de la Visita dirigida cap a les mans de persones i organitzacions irresponsables. Nosaltres ens ocupem dels resultats d’aquesta fugida.

– Gràcies. I a vostè, com a científic, no li ve de gust ocupar-se dels miracles extraterrestres?

– Com li diria… Possiblement.

– Així que podem esperar que un bell dia, els habitants de Marmont veuran el seu cèlebre compatriota pels carrers de la seva ciutat natal?

– Sí, és possible.

1. Redrick Shuhart, 23 anys, solter, ajudant de laboratori de la sucursal marmontesa de l’institut Internacional de les Cultures Extraterrestres.

Així que ahir era amb ell al dipòsit, ja era tard, només havíem de treure’ns les granotes i anar-nos-en al Bortx

[1]

[Закрыть]a remullar la gola amb un parell de copes d’alguna cosa de debò. Jo no tenia res per fer i estava arrepenjat a la paret; ja havia plegat i tenia la cigarreta llesta. Em moria de ganes de fumar, quina llauna, no havia fumat des de feia dues hores, i ell continuava amb tot allò: havia omplert una caixa forta, l’havia tancada i barrada i en aquell moment estava carregant-ne una altra, agafava els “xuclats” del transportador, els examinava un per un de tots els costats (i, diguem-ho de pas, són pesats; sis quilos i mig cadascun) i, rondinant, els col·locava amb compte a dintre.

Déu n’hi do de temps el que s’hi passava amb aquells “xuclats”, i jo diria que sense cap mena de benefici per a la humanitat. En el seu lloc jo ja fa temps que ho hauria engegat tot a dida i m’hauria ocupat d’alguna altra cosa pel mateix sou. Encara que, per altra banda, si ho penso bé, un “xuclat” és una cosa misteriosa de debò, i quasi diria que incoherent. Jo n’he transportats molts sobre l’esquena, però encara ara, cada vegada que en veig un, no puc deixar de quedar-ne admirat. Tot plegat no és res més que dos discos de coure com dos platets de cinc mil·límetres de gruix, més o menys, separats per una distància de quatre-cents mil·límetres. Però, entre ells, en aquesta distància, no hi ha res. Res de res; és buit. Hi pots ficar la mà, o el cap i tot, si és que ets tan boig com per comprovar-ho; segurament hi ha alguna cosa entre ells, una mena de força segons em sembla, perquè ningú no ha pogut ni apropar aquests discos ni allunyar-los.

No amics, us diré que no és gens fàcil descriure aquesta cosa a algú que no l’hagi vista mai, de tan senzilla com sembla, sobretot després que l’hagis examinada bé i que per fi hagis cregut els teus ulls. És el mateix que quan vols descriure una copa a algú, Déu me’n guard: no es pot fer res més que bellugar els dits i renegar a causa de la impotència. Bé, suposem que ho heu entès i si queda algú que encara no ho ha comprès, que agafi els informes de l’institut, i allà, en cada número, hi ha articles sobre els “xuclats”, amb fotos i tot.

Així que Kiril s’està matant amb els seus “xuclats” des de fa quasi un any. Jo estic amb ell des del començament, però fins ara no entenc del tot què vol obtenir. Sigui dit entre nosaltres, no busco especialment comprendre-ho. Que ho entengui primer ell mateix, que sàpiga ben bé de què va i després potser l’escoltaré. De moment veig una cosa: li cal destrossar de totes totes un d’aquests “xuclats”, desfer-lo amb àcid, esclafar-lo sota una premsa, fer-lo fondre al forn. Aleshores ho entendrà tot, el cobriran d’homenatges i de glòria, i tota la ciència mundial s’estremirà d’emoció. Però, segons em sembla, això encara és lluny. De moment, encara no ha arribat a res, l’únic resultat és que s’ha ensopit, ha esdevingut una persona grisa i callada, té els ulls com els d’un gos malalt, fins i tot li ploren. Si fos un altre en comptes d’ell, el portaria a les tavernes nocturnes i altres llocs de disbauxa, i al cap d’una setmana el noi estaria nou de trinca, amb les orelles dreçades i el nas al vent. Però a Kiril, aquest remei no li convé. No val ni la pena de proposar-ho, ell és d’una altra mena.

Doncs, com he dit, érem al dipòsit, i veia en què s’havia convertit, com se li havien enfonsat els ulls, i vaig sentir tanta llàstima d’ell que no ho puc ni explicar. I llavors em vaig decidir. De fet no és que em decidís, però era com si algú em fes parlar per força.

– Escolta, Kiril -vaig dir.

Ell estava dret al meu davant, amb un "xuclat” als braços i amb tota la pinta de voler-s’hi ficar dins ell mateix.

– Escolta, Kiril -vaig repetir-, ¿què me’n diries, d’un “xuclat” ple?

– Un “xuclat” ple? -va preguntar tot arrufant les celles com si li hagués parlat en xinès.

– Que sí -vaig contestar-. La teva trampa hidromagnètica, com li dius… objecte setanta-set B. Amb líquid blau dintre.

Per fi vaig veure que començava a clissar-ho. Va alçar els ulls cap a mi, els va mig aclucar, i darrere de la seva llàgrima de gos va aparèixer una “espurna de la raó”, com li agrada de dir.

– Espera -va dir-. Ple? La mateixa cosa, però plena?

– Això mateix.

– On?

Això el va curar, a Kiril. Les orelles dreçades, el nas al vent.

– Vine -vaig dir-, fumarem una cigarreta.

Ràpidament va ficar el “xuclat” dins la caixa forta, va fer petar la porta, la va tancar amb tres voltes i mitja i vam tornar al laboratori. Per un “xuclat” buit Ernest dóna quatre-cents bitllets trinco-trinco. Per un de ple li podria bombar tota la seva sang podrida, a aquell fill de puta; però creieu-me, si voleu, no hi vaig ni pensar, perquè Kiril va ressuscitar literalment davant els meus ulls, es va convertir de nou en una corda de violí ben estirada que quasi sonava i saltava. Va pujar l’escala saltant els graons de quatre en quatre i no donava ni foc quan algú li’n demanava. Es a dir que li vaig explicar tot: com era, on es trobava i com calia apropar-s’hi de la millor manera. De seguida va treure el mapa, va buscar el garatge en qüestió, el va assenyalar amb el dit i em va mirar; aleshores segurament va entendre per on anava jo. De fet, què hi havia tan difícil d’entendre en tot allò?

– Quin un que n’estàs fet! -va dir somrient-. Bé, som-hi doncs. Demà al matí, sens falta. A les nou demanaré els passis i la “xancla” i a les deu podrem sortir. Entesos?

– Entesos -vaig contestar-. I qui serà el tercer?

– Per què ens en cal un altre?

– I ara! No anem pas a una costellada amb paies. I si et passa res? És la Zona. Tot ha d’estar en ordre.

Va somriure una mica tot arronsant les espatlles.

– Com vulguis. Ho coneixes millor que jo.

I tant que ho coneixia millor que ell! Ja sé que em volia fer un favor, es preocupava per mi; em volia protegir: el tercer fa nosa, hi anirem tots dos, no direm ni piu, ningú no sabrà qui ets. Només jo n’estic al corrent: els de l’institut no van a la Zona en parelles. Tenen com a regla que dos facin la feina i el tercer miri per després poder explicar-ho tot.

– Jo, personalment, agafaria Austin -va dir Kiril-, Però tu segurament no el voldràs. O no et fa res?

– No -vaig contestar-. El qui vulguis, però ell, no. Pots agafar Austin en una altra ocasió.

No és que Austin sigui un mal nano, no. Té una bona proporció de valentia i de covardia, però em sembla que ja està marcat. Kiril no podria pas adonar-se’n, mentre que jo ja ho sé: el noi s’imagina que ho coneix i ho comprèn tot a la Zona. I això significa que d’aquí poc es fotrà una nata. Que se la foti, tant se val, però sense mi.

– Bé, d’acord -va dir Kiril-. I Tender?

Tender és el segon ajudant de laboratori. Es bon paio, tranquil.

– És una mica gran -vaig contestar-. A més a més, té canalla…

– Tant se val. Ja ha estat a la Zona.

– Entesos -vaig contestar-. Agafem Tender.

Kiril es va quedar mirant el mapa mentre que jo em vaig dirigir, sense torbar-me, al Bortx, amb la gola seca i amb ganes de cruspir-me un bon tiberi.

Em vaig presentar l’endemà al matí a les nou, com sempre, i vaig ensenyar el meu passi. Al lloc de control hi havia aquell espàrrec de sergent al qual jo havia clavat una castanya l’any passat quan, borratxo, s’arrapava a la Guta.

– Hola -em va saludar-. T’estan buscant per tot l’institut, Pèl-roig…

El vaig interrompre d’una forma educada a més no poder.

– No em diguis Pèl-roig, i no passis per company meu, tu, plom de tio!

– Déu meu, Pèl-roig! -em va contestar-, però si tothom et diu així.

Abans d’anar a la Zona estava excitat i, a més a més, totalment sobri. Així que el vaig agafar per la corretja i li vaig explicar amb tots els detalls qui era, i en quines condicions va ser concebut per la seva mare. Ell va escopir, em va tornar el passi i, aquesta vegada sense cap mena de tendresa, em va anunciar:

– Redrick Shuhart, s’ha de presentar immediatament davant el capità Herzog, responsable del Departament de Seguretat.

– Això és una altra cosa -li vaig dir-. Si sempre parles així, aviat t’apujaran el sou.

Mentres, però, pensava: Què vol dir això? Per què em necessita el capità Herzog en hores de servei? Bé, em presentaré. El seu despatx és al segon pis, és un bon despatx amb reixa a les finestres, com a les comissaries.

Ell, Willy, estava assegut al seu escriptori, xuclava la seva pipa i picava coses a màquina. En un racó, un petit sergent fullejava alguna cosa en un armari metàl·lic. Devia ser algú nou, encara no el coneixia. En el nostre Institut, hi ha més sergents que en qualsevol Divisió, i tots són corpulents, sans i amb les galtes rosades, no els obliguen a anar a la Zona i tan se’ls en fot dels problemes mundials.

– Bon dia -vaig dir-. M’ha demanat?

Willy em mirava com si jo fos un lloc buit, va apartar la màquina d’escriure i va començar a fullejar una enorme carpeta que havia col·locat davant seu.

– Redrick Shuhart? -va preguntar.

– Jo mateix -vaig contestar, i em van agafar unes ganes de riure que a penes em vaig poder contenir. S’apoderava de mi una mena de riallada nerviosa.

– Quant temps fa que treballa a l’institut?

– Dos anys. Aquest any és el tercer.

– La seva família?

– No en tinc -vaig contestar-. Sóc orfe.

Aleshores es va girar cap al petit sergent i li va ordenar amb veu severa:

– Sergent Lummer, vagi als arxius iporti’m la carpeta número cent cinquanta.

El petit sergent va saludar i va desaparèixer, mentre que Willy va tornar a tancar la seva carpeta, tot preguntat-me ombrívolament:

– Tornes a començar?

– Què és el que torno a començar?

– Ho saps molt bé. He rebut un altre informe sobre tu.

Ja hi som, vaig pensar.

– I d’on ha vingut aquest informe?

Ell va arrufar les celles i es va posar a donar cops amb la pipa sobre el cendrer.

– Això no és assumpte teu -va dir-. En nom de la nostra antiga amistat t’aviso: deixa aquesta història, deixa-la per sempre. Perquè si t’agafen per segona vegada, no te’n sortiràs pas amb sis mesos. A més a més, et fotran fora de l’Institut, de seguida i per sempre, ho entens?

– Ho entenc -vaig contestar-. I tant que ho entenc.

Però ell ja no em mirava, en canvi xuclava la seva pipa buida i fullejava el paperam. Això vol dir que havia tornat el sergent Lummer amb la carpeta número cent cinquanta.

– Gràcies, Shuhart -va dir el capità Willy Herzog, de malnom Panxa Grossa-, Això és tot el que volia saber. Se’n pot anar.

Bé, jo vaig anar al vestuari, em vaig posar la granota, vaig encendre una cigarreta i, durant tot aquest temps em preguntava: qui m’ha delatat? Si és algú de l’Institut, tot són mentides, perquè ningú d’aquí no sap res sobre mi, no pot saber-ne res. Si l’informe ve de la policia… però és el mateix, què poden saber sobre mi a part dels meus assumptes antics? O deu haver picat Voltor? Aquest vendria la seva pròpia mare per sortir net ell. Però Voltor no pot ser tampoc, ell no sap res sobre mi, ara. Em trencava les banyes però no en treia l’entrellat. Bé, tant se me’n fot! La darrera vegada vaig anar a la Zona a la nit, ara fa una setmana; he venut gairebé tot el que hi havia pispat i no em queden quasi gens de peles. No em van agafar in fraganti, i ara no ho faran tampoc, els relliscaré d’entre els dits.

Però quan ja pujava l’escala, vaig tenir una il·luminació sobtada, fins al punt que vaig tornar al vestuari, em vaig asseure i vaig encendre una altra cigarreta. Resultava que avui no havia d’anar a la Zona. Ni demà ni demà passat. El que passava és que els polis tornaven a estar a l’aguait, que no m’havien oblidat, i si m’havien oblidat, llavors algú els deu haver fet recordar-se de mi. En aquell moment no importava gaire qui havia estat. Cap stalker,a no ser que estigués completament sonat, no s’aproparia a la Zona, ni de lluny, si sabés que el vigilen. Ara m’havia d’amagar en el racó més fosc, per poder dir: de quina Zona està parlant? Jo no hi he anat, ni amb un passi des de fa uns quants mesos! Què us ha agafat que esteu empipant a un honrat ajudant de laboratori?

Vaig rumiar tot això i em vaig sentir una mica alleujat de no haver d’anar a la Zona avui. Ara només calia fer-ho saber a Kiril de la manera més delicada possible.

Li vaig dir directament:

– No vinc a la Zona. Quines són les vostres ordres?

De moment, naturalment, va obrir els ulls com unes taronges. Després, visiblement, va ensumar alguna cosa: em va agafar pel colze, em va dur al seu despatx diminut, em va fer seure a la seva taula minúscula i s’hi va instal·lar al costat, a l’ampit de la finestra. Vam encendre unes cigarretes. Silenci. Després, em va demanar amb prudència.

– Què ha passat, Red?

Què li podria haver dit?

– No ha passat res -vaig contestar. Ahir vaig perdre vuit bitllets. El fill de puta de Nunan juga com una màquina, no s’equivoca mai…

– Espera -va dir-. Has canviat d’idea o què?

Llavors vaig deixar anar uns gemecs de tan tens com estava.

– No puc -vaig deixar anar entre dents-. M’és impossible, m’entens? L’Herzog m’ha fet anar el seu despatx.

Es va estovar de cop. Va tornar a tenir l’aire de desgraciat i els seus ulls semblaven de nou els d’un cadell malalt. Va respirar convulsivament, i encenent una altra cigarreta amb la llosca de l’anterior, va dir amb veu baixa:

– Em pots creure, Red, no he dit ni una paraula a ningú.

– Calla -vaig dir-. No es tracta de tu.

– Encara no he dit res a Tender. Li he fet un passi, però ni li he preguntat si volia anar-hi o no…

Vaig fumar en silenci. N’hi havia per riure i plorar alhora; no entenia res de res.

– I què t’ha dit Herzog?

– Res d’especial. Algú m’ha delatat, això és tot.

Em va mirar d’una manera estranya, va saltar de l’ampit de la finestra i es va posar a fer tombs pel despatx. Mentre ell passejava, jo em vaig quedar assegut, fumant i sense dir res. Naturalment ell em feia llàstima i jo tenia ràbia que tot hagués passat d’aquella manera. D’això se’n diu curar algú de la malenconia… Però qui en té la culpa? Jo mateix… Aleshores es va aturar davant meu, i, mentre mirava cap a un costat em va preguntar amb neguit:

– Escolta, Red, quant pot valer un “xuclat” ple?

Al principi no ho vaig entendre, em pensava que volia comprar-ne un en algun lloc, però on es podrien comprar? Qui sap, el meu és potser l’únic al món, i a més a més, ell no tindria mai prou diners: d’on treuria els diners? I després, de sobte, una mica més i m’ofego: què s’ha imaginat, que m’he inventat aquesta història pels calés? Podrit, per qui em prens?… Ja badava la boca per dir-li tot això, però em vaig aturar en sec. Perquè, de fet, per quina altra cosa em pot prendre? Un stalkerés un stalkeri no té més que una idea: tenir com més calés millor, per aquests calés ven la seva idea. Llavors, ell es deu haver dit que ahir vaig, d’alguna manera, tirar l’esquer i que avui l’estic passejant sota els seus ulls per inflar el preu.

De pensar això se’m va entumir la llengua, mentre que ell em mirava atentament, no em treia la mirada de sobre i en els seus ulls no vaig veure ni el menyspreu, només comprensió, diria jo. Aleshores li vaig explicar tot amb calma.

– Fins ara -vaig dir– ningú no ha anat al garatge amb un passi. El trajecte encara no està traçat, ja ho saps. Ara imagina’t: nosaltres tornem i el teu Tender es posa a fardar de com hem anat directament al garatge, hem agafat tot el que calia i hem tornat de seguida. Com si haguéssim anat a un magatzem. Aleshores tothom entendrà que nosaltres sabíem per endavant el que anàvem a buscar. I això significa que algú ens ha posat al corrent. I qui de nosaltres tres ho ha fet saber als altres? Els comentaris són inútils. Entens com això em compromet?

Vaig acabar el meu discurs. Ens vam mirar als ulls en silenci.

De sobte, va picar de mans, se les va fregar i va declarar en un to alegre a més no poder:

– Bé doncs, si no pots, doncs res. T’entenc, Red, i no et puc donar la culpa. Hi aniré sol. Ja me’n sortiré. No és la primera vegada…

Va estendre el mapa sobre l’ampit de la finestra, es va recolzar en les mans, s’hi va inclinar a sobre i tota la seva valentia es va evaporar a simple vista. Vaig sentir com rondinava:

– Cent vint metres… potser fins i tot cent vint-i-dos… i encara en el garatge… No, no agafaré Tender. Tu que creus, Red, potser és millor no agafar Tender? Es que té dos nanos…

– No t’hi deixaran anar tot sol -vaig dir.

– I tant que m’hi deixaran… -va murmurar-. Per què no m’hi haurien de deixar?… Però no m’agraden aquests camions! Mira, fa tretze anys que són a l’aire lliure i semblen nous de trinca. Només a vint passes hi ha un camió-cisterna tot rovellat, mentre que els camions, diria que acaben de sortir de la fàbrica… Déu n’hi do, aquesta Zona!

Va aixecar el cap del mapa i va mirar cap a la finestra. Jo també hi vaig mirar. Els vidres de les nostres finestres són molt gruixuts, blindats, i darrere d’ells hi ha la nostra vella Zona, aquí la tenim, a l’abast de la mà, es veu com en el palmell de la mà des del novè pis.

Vull dir que quan la mires, sembla una terra com qualsevol altra. El sol l’escalfa com a tota la resta i, a primera vista, no ha canviat res, tot és com fa tretze anys. El meu pare difunt l’hauria mirada i no hi hauria observat res d’especial, potser preguntaria: per què no surt fum de la fàbrica, hi ha vaga o què?… Els cons de roca groga, les vies del tren, i sobre les vies una petita locomotora amb plataformes… Bé, és un paisatge industrial. L’únic que falta és la gent. Ni morts ni vius. El garatge també es veu. És una llarga mànega grisa, amb les portes obertes de bat a bat i els camions estan sobre un terreny asfaltat. Fa tretze anys que hi són i no els ha passat res. Déu vos en guard de ficar-vos entre dos camions, cal anar només pel seu voltant… Hi ha un forat a l’asfalt, si és que encara no hi han crescut matolls amb espines. Cent vint-i-dos metres, des d’on calcula això? Ah, probablement a partir de la fita del marge… Apa! el camí s’atura fins a l’enderroc, i ben aturat! I aquí hi ha la rasa on Mol·lusc va avalar el seu certificat de naixement, justament a dos metres del camí… Musculós li deia a Mol·lusc: queda’t lluny de les rases, beneit, sinó, no hi haurà res per enterrar… Perquè a la Zona passa això: si tornes amb rampinya, és un miracle; si tornes viu, és un èxit, si t’has escapat de les bales de la patrulla, és una sort; i tota la resta és el destí…

Aleshores vaig mirar Kiril i vaig veure que em mirava de reüll. El seu posat em va fer canviar d’idea una altra vegada. Que se’n vagin tots a fer punyetes, què em poden fer, en el fons? Ell podria no haver dit res, però va dir:

– Ajudant Shuhart, de fonts oficials, subratllo, oficials, he rebut la informació que l’examen del garatge pot ser una gran contribució a la ciència. Proposo examinar-ho. Garanteixo el premi. -I dient això, somreia com una rosa el mes de maig.

– I quines són, aquestes fonts oficials? -vaig preguntar, i també li vaig somriure com un idiota.

– És una font confidencial -va contestar-. Però a vos, sí que us ho puc dir. -Allí va deixar de somriure i va arronsar les celles-. Diguem, del doctor Douglas.

– Ah! -vaig dir-, el doctor Douglas. I qui és, el doctor Douglas?

– Sam Douglas -va dir secament– va morir l’any passat.

Vaig tenir un calfred. A fer punyetes! Quin imbècil parla de coses així abans de sortir? Amb aquests paios amb ulleres no hi ha res a fer, no hi veuen de cap ull… Vaig esclafar la burilla en el cendrer i vaig dir:

– Bé. On és el teu Tender? L’haurem d’esperar encara molt de temps?

Ja no vam parlar més d’aquest tema. Kiril va trucar al PPS, va demanar una “xancla volant”, mentre que jo vaig agafar el mapa i vaig mirar què hi havien dibuixat. No estava mal dibuixat, era passable, fet a base de fotografies aèries ben ampliades. Es veien fins i tot les roderes dels pneumàtics davant les portes del garatge. Ai, si nosaltres, els stalkers,poguéssim tenir un mapa així… Però de fet no ens serviria de res durant la nit quan no veus ni la teva pròpia mà…

Aleshores es va presentar Tender. Tot vermell, sense alè. La seva filla s’havia posat malalta, estava buscant el metge. Es va disculpar per haver-se retardat. Li vàrem anunciar la bona nova: anem a la Zona. De cop i volta el bon home es va oblidar fins i tot de respirar.

– A la Zona? I com és això? -va dir-. Per què jo?

Però quan es va assabentar del doble premi, i que Red Shuhart hi anava també, es va refer i va tornar a respirar.

Així que vam baixar al “tocador”, Kiril va anar a buscar els passis, els vam presentar a un altre sergent i ens va donar uns vestits especials. Són molt útils. A condició de tenyir-los d’un altre color, del vermell a un altre color convenient, qualsevol stalkern’hauria pagat cinc-cents bitllets, a ulls clucs. Fa molt de temps que havia jurat que d’alguna manera n’arreplegaria un. A primera vista no és res de l’altre món: un vestit tipus home granota i un casc com els que porten ells, amb una gran finestreta al davant. No, no és com el de l’home granota, sinó més aviat com els dels pilots d’avions a reacció o, potser, com el dels cosmonautes. Es lleuger, còmode, no estreny d’enlloc, no s’hi sua ni quan fa calor. Vestit així pots anar al foc mateix i tot. No hi penetra cap mena de gas. Diuen que és fins i tot anti-bales. Es clar que el foc i ves a saber quina mena d’iperita, tot això, és terrestre, humà. A la Zona no hi ha res d’això, no és d’això que un s’ha de malfiar. En fi, per dir la veritat, és que la pots palmar fins i tot amb aquests vestits. Però, per altra banda, sense ells la palmaries amb més facilitat. Per exemple, protegeixen al cent per cent del “plomissol cremant”. 0 de l’escopinada de la “col del diable”… Bé. Ens vam posar els vestits, vaig agafar les femelles de cargol, me les vaig ficar a la butxaca del costat i ens vam dirigir a través del pati de l’institut cap a l’entrada de la Zona. S’ha de fer així perquè tothom ens vegi: heus aquí els herois de la ciència que oferiran la seva vida a l’altar en nom de la humanitat, el coneixement i l’Esperit Sant, amén. No va fallar: de totes les finestres, fins al catorzè pis, s’abocaven caps de gent que quasi agitava mocadors. L’únic que hi faltava era l’orquestra.