Текст книги "Stalker, Picnic A La Vora Del Camí"

Автор книги: Аркадий и Борис Стругацкие

сообщить о нарушении

Текущая страница: 5 (всего у книги 12 страниц) [доступный отрывок для чтения: 5 страниц]

– Ah! -va fer-. Pèl-roig? Què fols tir-me?

– Posa’t les dents i vine! -va dir Redrick.

– Sí -va contestar Carnisser. Va fer un gest amb el cap convidant Redrick a entrar a la sala i es va dirigir cap a la cambra de bany amb passes sorprenentment ràpides, arrossegant sobre el terra les seves xancles perses.

– Qui? -va preguntar des del bany.

– Barbridge -va contestar Redrick.

– Què?

– Les cames.

A la cambra de bany corria l’aigua, se sentia esbufegar i xipollejar, alguna cosa va caure i va rodar sobre l’enrajolat. Redrick va seure, cansat, en una butaca, va treure una cigarreta i la va encendre, tot mirant al seu voltant. Coi, no està malament, la sala! Carnisser no mirava les despeses. Era un cirurgià molt experimentat i molt de moda, una estrella de la medicina, no tan sols a la ciutat, sinó a tot l’Estat, i segur que no era pels diners que es va posar en contacte amb els stalkers. Ell també es feia pagar per la Zona: en espècies, en rampinya variada que feia servir per a la seva medicina, en coneixements. Estudiava sobre els stalkersmutilats les malalties, deformitats i traumatismes de l’organisme humà, abans desconeguts. Es feia pagar en fama: la fama del primer metge de la terra, especialitzat en malalties inhumanes en els humans. Però els diners, cal dir-ho, els acceptava encantat.

– Què, exactament, amb les cames? -va preguntar, tot sortint de la cambra de bany amb una tovallola enorme sobre l’espatlla. Amb un extrem de la tovallola s’eixugava amb molta cura els seus llargs dits nerviosos.

– Es va ficar a la “gelatina” -va contestar Redrick.

Carnisser deixà anar un xiulet.

– Això, doncs, és la fi de Barbridge -va murmurar-. Llàstima. Era un stalkerfabulós.

– És igual -va dir Redrick, inclinant-se cap enrere en la seva butaca-. Li faràs unes pròtesis. Amb aquestes pròtesis encara cavalcarà per la Zona.

– Bé, doncs -va dir Carnisser. En aquell moment, la seva cara es posà completament seriosa-. Espera, em vestiré de seguida.

Mentre s’estava vestint i trucant per telèfon a algun lloc -probablement a la seva clínica perquè preparessin la sala d’operació– Redrick va restar estirat, immòbil, a la butaca, fumant. Es va bellugar una sola vegada: per treure el flascó. Bevia a petits glops, perquè només en quedava un dit, i intentava no pensar en res. Senzillament estava esperant.

Després es van dirigir junts cap al cotxe. Redrick es va posar al volant, Carnisser al seu costat, i de seguida, abocant-se per damunt del seient, palpà les cames de Barbridge, en aquell instant silenciós i recargolat, rondinava i es queixava, jurava que cobriria d’or Carnisser, no deixava d’evocar els nens i la difunta dona, suplicava que li salvessin almenys els genolls. En no haver trobat els seus infermers davant l’entrada, Carnisser va renegar, saltà del cotxe en marxa i va desaparèixer darrere la porta. Redrick va encendre una altra cigarreta i Barbridge va pronunciar de sobte amb una veu clara i neta, com si s’hagués calmat definitivament:

– Tenies ganes de matar-me. Me’n recordaré.

– Però no t’he matat -va dir Redrick amb indiferència.

– No, no m’has matat… -Barbridge va callar-. Això, tampoc no ho oblidaré.

– Bé, doncs no ho oblidis -va dir Redrick-. Tu, naturalment, no m’hauries matat… -Es va girar i va mirar Barbridge. El vell tenia la boca torçada amb inseguretat, tot bellugant els llavis dissecats-. Tu m’hauries deixat a la Zona, fent l’orni. Com ho vas fer amb l'Ullerós.

– L’Ullerós va morir pel seu compte -va protestar Barbridge malhumorat-. Ja no servia per a res. Ell es va deixar encallar.

– Ets un fill de puta -va dir Redrick, indiferent, girant-se cap a una altra banda-. Un voltor.

Uns infermers endormiscats van sortir de l’entrada i, desplegant la llitera mentre caminaven, es van precipitar cap al cotxe. Empassant-se de tant en tant el fum de la cigarreta, Redrick mirava amb quina habilitat treien Barbridge, l’estenien sobre la llitera i el portaven cap a l’entrada. Barbridge, ajagut sense moure’s, els braços creuats sobre el pit, mirava el cel amb un aire abstret. Els seus peus enormes, cruelment menjats per la “gelatina”, estaven girats d’una manera estranya, anormal. Era el darrer dels antics stalkers, d’aquells que havien començat la caça dels tresors extraterrestres de seguida després de la Visita, quan la Zona encara no es deia Zona, quan no hi havia ni Instituts, ni mur, ni forces policíaques de l’ONU, quan la ciutat estava paralitzada d’horror, mentre que la resta del món reia sobre l’última invenció dels periodistes. Redrick tenia llavors deu anys, Barbridge era un home fort i àgil, li encantava beure a càrrec d’altri, barallar-se i amanyagar en un racó alguna noia despistada. Aleshores, els seus fills no l’interessaven gens. Ja era un bandarra, perquè, quan s’emborratxava, pegava la seva dona amb una delícia perversa, escandalosament, perquè tothom ho veiés… Un dia la va pegar fins a matar-la.

Redrick va fer mitja volta, sense parar atenció als semàfors. i es llançà directament cap a casa seva, tocant el clàxon contra els escassos vianants i tallant les cantonades.

Es va aturar davant del garatge i quan va sortir del cotxe, va veure el gerent que se li apropava des de la petita plaça. Com sempre, el gerent estava de mal humor, la seva cara rebregada amb els ulls inflats expressava el súmmum de la repugnància, com si no estigués caminant sobre el terra, sinó sobre fem líquid.

– Bon dia -li va dir Redrick educadament.

El gerent es va aturar a dues passes d’ell i assenyalà amb el dit gros, per damunt de la seva espatlla, cap enrere:

– Ho ha fet vostè? -va dir entre dents. Es veia clarament que aquestes eren les primeres paraules que havia dit des del vespre anterior.

– De què està parlant?

– Aquest gronxador… L’ha col·locat vostè?

– Sí.

– Per a què?

Sense contestar, Redrick va anar cap a la porta del garatge i es va posar a obrir el cadenat. El gerent el va seguir i s’aturà darrere d’ell.

– Li pregunto per què ha instal·lat aquest gronxador? Qui li ha demanat de fer-ho?

– La meva filla -va dir Redrick molt tranquil·lament. Va fer córrer la porta.

– No li pregunto si era la seva filla. -El gerent va alçar la veu-. La seva filla és una cosa a part. Jo només li pregunto qui li ha donat permís? Qui li ha donat permís per disposar de la plaça?

Redrick es va girar cap a ell i durant una estona restà immòbil, observant l’arrel del seu nas pàl·lid, solcat de petites venes. El gerent reculà un pas i pronuncià amb un to una mica més baix:

– I no pinti el balcó. Quantes vegades li he dit…

– S’amoina per res -va dir Redrick-. De totes maneres no me m’aniré d’aquí.

Es va girar cap al seu cotxe, hi pujà i engegà el motor. Amb les mans posades sobre el volant, va veure de cua d’ull que les juntures dels seus dits estaven blanques. Aleshores es va abocar per la finestra i, sense poder-se aguantar més, va dir:

– Però si d’alguna manera m’obliguen a marxar, llavors més val que vagis resant, malparit!

Va posar el cotxe al garatge, va encendre el llum i tancà la porta. Després va treure de la falsa reserva de benzina el sac de la rampinya amb un cistell antic, al damunt hi col·locà les arts de pesca, encara humides, amb els brins d’herba i fulles enganxades i va tirar-hi els peixos adormits que Barbridge havia comprat el vespre anterior en una botiga fosca dels afores. Després va inspeccionar el cotxe una altra vegada de tots els costats, senzillament pel costum. Una burilla aixafada estava enganxada sobre el parafang esquerre del darrere. Redrick la va desenganxar. La cigarreta va resultar ser sueca. Redrick va rumiar i la ficà a la capsa de llumins que contenia ja tres burilles.

A l’escala no va topar amb ningú. S’aturà davant la porta que s’obrí abans de tenir temps de treure la clau. Va entrar per un costat, sostenint el cistell feixuc sota l’aixella i es va submergir en les olors familiars de casa seva, mentre que Guta li va envoltar el coll amb els seus braços, i es va quedar immòbil amb la cara enganxada contra el seu pit. Fins i tot a través de la granota i la camisa gruixuda, va sentir els batecs violents del seu cor. La va deixar així, esperant amb paciència que s’apartés d’ell, encara que precisament en aquell moment va sentir que estava extenuat.

– Bé -va pronunciar ella amb veu baixa, una mica ronca. El va deixar, va encendre el llum del rebedor i sense girar-se, es va dirigir cap a la cuina.

– Et faré un cafè -va dir.

– He portat peixos -va dir amb un to falsament alegre-. Fregeix-los, tinc ganes d’endrapar fins a rebentar!

Ella va tornar, amagant la cara en els cabells deixats anar; ell posà el cistell a terra i l’ajudà a treure la xarxa amb els peixos, i junts la van portar a la cuina i van abocar els peixos a l’aigüera.

– Ves a rentar-te -va dir-. Mentre et rentis, ho enllestiré tot.

– Com està la Tití? -va demanar Redrick, seient i treient-se les sabates.

– Va xerrar tot el vespre -contestà Guta-. Em va costar de posar-la a dormir. Tota l’estona em perseguia: on és el papa, on és el papa? Com si li pogués treure el seu papa de la butxaca…

Guta es movia per la cuina, hàbilment, sense soroll, forta, ben plantada. L’aigua bullia ja a l’olla sobre el foc, les escates volaven sota el ganivet, la mantega espetegava sobre la paella més gran i l’olor exquisida del cafè acabat de fer s’estenia per l’aire.

Redrick es va aixecar, descalç, tornà al rebedor, agafà el cistell i el portà a l’amagatall. Després va llançar un cop d’ull al dormitori. Tití dormia plàcidament, la manta penjava fins a terra, la camiseta se li havia enfilat i era allà, oferta als seus ulls: un petit animal que dormia esbufegant. Redrick no es va poder aguantar i acaricià l’esquena coberta de petits pèls daurats, sorprenent-se per mil·lèsima vegada de veure fins quin punt el borrissol era sedós i llarg. Tenia moltes ganes d’agafar Tití en els seus braços, però tenia por de despertar-la, i a més a més, estava horriblement brut, amarat de Zona i de mort. Va tornar a la cuina i es va entaular dient:

– Serveix-me una tassa de cafè. M’aniré a rentar després.

La pila de correu del vespre estava posada sobre la taula. El Diari de Marmont, les revistes Atletai Playboy-hi havia una pila de revistes– igual que els Informes de l’institut Internacional de les Cultures Extraterrestres, número 56, gruixut, de coberta grisa. Redrick va agafar de les mans de Guta la tassa de cafè fumejant i es va apropar els Informes. Uns gargots, signes curiosos, uns esquemes: en les fotos, uns objectes familiars vists sota uns angles estranys. Publicaven un altre article pòstum de Kiril: “Una propietat inesperada dels paranys magnètics tipus 776”. El cognom Pànov estava en un quadre negre, i, a baix, amb lletra petita, una nota: “Kiril A. Pànov, Doctor en Ciències, URSS, tràgicament desaparegut en el curs d’un experiment científic el mes d’abril de 19…” Redrick va apartar les revistes, va beure un glop de cafè que li va cremar la gola i preguntà:

– Ha vingut algú a veure’m?

– Betum -va dir Guta després d’un curt silenci. Estava dreta davant de la cuina i el mirava-. Portava una mona de cal déu, així que el vaig despatxar.

– I Tití?

– Naturalment no el volia deixar marxar. Estava a punt de plorar, però li vaig dir que l’oncle Betum no es trobava bé. I ella em va contestar en un to molt comprensiu-: S’ha tornat a entrompar, Betum!

Redrick va somriure i va beure un altre glop. Després va preguntar:

– I els veïns?

Una altra vegada, Guta va esperar una mica abans de contestar.

– Com sempre -va acabar dient.

– Bé, no ho expliquis.

– Ah! -va dir, fent un gest de disgust-. Aquesta nit ha trucat a la porta la bruixa d’abaix. Els ulls com unes taronges, l’escuma a la boca. Què estem serrant a la cambra de bany en plena nit!

– Entesos -va dir Redrick entre dents-. Escolta, potser val més anar-nos-en d’aquí. Comprarem una casa als afores on no hi viu ningú, una torre abandonada.

– I Tití?

– Déu meu -va dir Redrick-, creus que realment entre tots dos no la sabrem fer feliç?

Guta va capcinejar.

– Li agraden els nens. I ells també l’estimen. No és culpa d’ells si…

– Sí -assentí Redrick-. És clar que no és culpa d’ells.

– Què vols que et digui… -va dir Guta-. Algú et va trucar. No va dir qui era. Vaig contestar que eres a pescar.

Redrick va deixar la seva tassa i s’aixecà.

– Bé -va dir-. Vaig a rentar-me. Encara tinc la tira de coses per fer.

Es va tancar a la cambra de bany, va llançar la seva roba al cubell i posà sobre una prestatgeria el puny de ferro, la resta de femelles de cargol, les cigarretes i altres objectes de la butxaca. Durant molta estona donà voltes sota la dutxa bullent, grunyia, es fregava el cos amb un guant aspre fins que la seva pell es tornà de color carmesí, després va tancar la dutxa, es va asseure al caire de la banyera i va encendre una cigarreta. L’aigua feia gloc-gloc a les canonades, Guta a la cuina feia dringar la vaixella, després va trucar a la porta i li va donar roba neta.

– Vine ràpid -va ordenar-. El peix es refredarà.

Ella mentrestant s’havia recuperat del tot i es posava a manar de nou. Somrient, Redrick es va vestir, és a dir que es va posar la samarreta i els calçotets, i abillat així va aparèixer a la cuina.

– Bé, ara sí que es pot menjar -va dir entaulant-se.

– Has posat la roba al cubell? -va preguntar Guta.

– Ehm -va proferir amb la boca plena-. Molt bo, el peix!

– L’has omplert d’aigua?

– No… Us demano que em disculpeu, majestat, no es tornarà a repetir, majestat… Ah! Deixa-ho ara, tens temps, queda’t asseguda! -La va agafar de la mà i va intentar fer-la seure sobre els seus genolls, però ella se’n va escapolir i va seure a taula, davant d’ell.

– Menysprees el teu marit -va dir Redrick, de nou amb la boca plena-. Així que no t’agrado.

– Quina mena de marit ets ara? -va dir Guta-. Ets un sac buit, no un marit. Primer cal farcir-te.

– Qui sap? -va dir Redrick-. A vegades passen miracles!

– La veritat és que mai no he vist aquesta mena de miracles de part teva. Que potser tens ganes de prendre una copa?

Indecís, Redrick jugava amb la forquilla.

– No, gràcies -va proferir. Mirà el seu rellotge i s’aixecà-. Me’n vaig, ara. Prepara’m el vestit de diumenge. Vull estar de primera. Una camisa, una corbata…

Sentint, amb delícia, els peus descalços i nets sobre el terra fresc, entrà a l’amagatall i va tancar la porta amb la balda darrere seu. Es va posar un davantal de goma i uns guants de goma fins als colzes i va començar a descarregar el sac sobre la taula. Dos “xuclats”. Una capsa amb “agulles”. Nou “bateries”. Tres “braçalets”. I encara, un anell d’estil “braçalet”, però de metall blanc, més lleuger, i d’uns trenta mil·límetres de diàmetre de més. Setze “esquitxades negres” en un paquet de polietilè. Dues “esponges” meravellosament ben conservades, de la grandària d’un puny. Tres “refilades”. Un pot “d’argila gasosa”. En el sac quedava encara una feixuga arca de porcellana, embolicada amb molta cura en llana de vidre, però Redrick no la va tocar. Va treure una cigarreta i es va posar a fumar mentre examinava els béns estesos sobre la taula.

Després va obrir un calaix, va treure’n un full de paper, un tros de llapis i una calculadora. Amb la cigarreta encesa en un racó de la boca, els ulls aclucats a causa del fum, va escriure xifra rere xifra, apuntant-ho tot en tres columnes; després va numerar les dues primeres. Les sumes s’anunciaven considerables. Va aixafar la burilla en el cendrer, amb prudència va obrir la capsa i abocà les “agulles” sobre el paper. En la llum elèctrica les “agulles” tenien reflexos blavencs i de tant en tant feien lluir colors espectrals purs: groc, vermell, verd. Va agafar una “agulla” i atentament, per no punxar-se, la va prémer entre el dit gros i l’índex. Després va apagar el llum i esperant una mica s’acostumà a la foscor. Però l’“agulla” callava. La va apartar, n’agafà una altra i la va prémer entre els dits. Res. La va prémer una mica més, arriscant-se a punxar-se, i l’“agulla” parlà: unes febles lluentors rogenques la van recórrer, i, de sobte, van deixar lloc a unes lluentors més espaiades, verdes. Durant uns segons Redrick admirà el joc estrany d’aquestes petites llums que, segons havia après en els informes, devien significar alguna cosa potser molt important, primordial; després va deixar r“agulla” lluny de la primera i n’agafà una altra…

En total, va descobrir setanta-tres “agulles”, de les quals dotze parlaven; les altres callaven. De fet, aquelles també devien parlar, però amb els dits no n’hi havia prou; els calia un dispositiu especial, de les dimensions d’una taula. Redrick va encendre el llum i va afegir dues xifres més a aquelles que ja estaven escrites. Només després es va decidir.

Va posar les dues mans en el sac i, retenint l’alè, en va treure un paquet tou i el posà sobre la taula. Durant un temps va estar mirant aquest paquet, tot fregant-se, pensarós, el mentó amb la mà. Després va agafar el llapis, el girà entre els dits maldestres amb guants de goma i el va apartar. Va agafar una altra cigarreta i, sense apartar els ulls del paquet, la va fumar tota sencera.

– Merda -va dir amb veu alta. Agafà el paquet amb moviment resolut i el ficà en el sac-. Prou. S’ha acabat.

Ràpidament va ficar les “agulles” a la capsa i s’aixecà. Ja era l’hora d’anar-se’n. Probablement hauria de dormir una mitja horeta perquè el seu cap estigués més lúcid, però era molt més útil arribar a lloc més aviat per veure com estaven les coses. Es va treure els guants, va penjar el davantal i, sense apagar el llum va sortir de l’amagatall.

El seu vestit ja estava estès sobre el llit i Redrick se’l posà. Precisament s’estava nuant la corbata davant del mirall quan, darrere la seva esquena, la fusta del parquet va grinyolar suaument i es van sentir uns esbufecs retinguts. Va posar cara de pomes agres per no esclafir el riure.

– Uh! -va cridar de cop al seu costat una veueta; i el van agafar de la cama.

– Ah! -va exclamar Redrick, caient desmaiat sobre el llit.

Rient i xisclant, Tití va grimpar de seguida al seu damunt. El trepitjava, li estirava els cabells, l’inundava en una corrua de notícies. El veí Willy havia arrencat una cama a la nina. Al segon pis tenien un gatet blanc amb ulls vermells, segurament no devia haver escoltat la mama i havia anat a la Zona. Per sopar hi havia hagut farinetes amb confitura. L’oncle Betum estava trompa i es trobava malalt, havia plorat i tot. ¿Com és que els peixos no s’ofeguen si estan dins de l’aigua? ¿Per què tenim cinc dits, dues mans i un nas?… Redrick abraçava prudentment la petita criatura calenta que s’enfilava sobre ell, i observava els seus ulls immensos, completament foscs, sense la part blanca. Va prémer la seva galta contra la galtona inflada i coberta d’un borrissol daurat i sedós, i va repetir:

–  Tití…petita Tití… ets la meva petita Tití…

El telèfon va dringar escandalosament per damunt de la seva orella. Va estendre la mà i l’agafà.

– Sí.

El telèfon callava.

– Digui’m -repetia Redrick-, digui’m!

No contestava ningú. Després hi va haver un cop i breus xiulets. Redrick es va aixecar, col·locà Tití a terra i, sense escoltaria més, es va posar els pantalons i l’americana. Tití xerrava sense parar, però Redrick somreia distretament, només amb la boca, així que la nena va declarar que el papa s’havia empassat la llengua i menjat les dents, i el va deixar en pau.

Anà a l’amagatall, va omplir la cartera amb els objectes col·locats sobre la taula, va córrer cap a la cambra de bany a cercar el puny de ferro, agafà la cartera amb una mà, el cistell amb el sac amb l’altra, va sortir, tancant curosament amb clau la porta de l’amagatall i cridà Guta:

– Me’n vaig!

– Quan tornaràs? -va preguntar Guta, sortint de la cuina. Ja s’havia pentinat i pintat, i ja no portava la bata sinó un vestit d’estar per casa, el que més li agradava a Redrick, amb un escot profund.

– Et trucaré -va contestar, mirant-la. Després s’hi apropà, es va inclinar sobre ella i li va fer un petó a l’escot.

– Ves-te’n, au! -va dir Guta amb veu baixa.

– I jo? A mi no em fas cap petó? -va xisclar Tití, relliscant entre ells: Es va haver d’inclinar encara més avall. Guta el va mirar amb els ulls immòbils.

– No passa res -va dir-. No t’amoïnis. Et trucaré.

Sobre el replà del pis de sota, Redrick va topar amb un home feixuc, vestit amb un pijama amb ratlles que manipulava el pany de la porta. Una olor càlida i agra s’escapava del fons ombrívol de l’apartament. Redrick es va aturar dient.

– Bon dia.

L’home feixuc li va llançar un cop d’ull aterrit per damunt de la seva esquena massissa i deixà anar un gruny.

– La seva esposa va venir a veure’ns anit -va dir Redrick-. Deia que estavem serrant alguna cosa. És un malentès.

– A mi tan me fa -va rondinar l’home amb pijama.

– La meva dona estava rentant ahir -va continuar Redrick-. Si els hem molestat, li demano disculpes.

– Jo no he dit res -va proferir l’home amb pijama-. Facin el que vulguin…

– Bé, me n’alegro molt -va dir Redrick.

Va baixar, entrà al garatge, col·locà el cistell amb el sac en un racó, a sobre hi posà un seient vell, ho mirà tot per última vegada i va sortir al carrer.

No havia d’anar gaire lluny -només dues illes de cases fins a la plaça-, després travessar el parc i encara una illa de cases fins l’avinguda Central. Davant el “Metròpoli”, com de costum, centellejava el níquel i el vernís de la fila multicolor dels cotxes. Dos porters amb jaquetes color carmesí arrossegaven cap a l’entrada maletes de gent seriosa, aparentment estrangers, que conversaven en petits grups de dos o tres sobre l’escala de marbre, fumant cigarretes. Redrick va decidir no anar-hi de seguida. Es va instal·lar sota el tendal d’un petit bar de l’altra banda del carrer, demanà un cafè i va encendre una cigarreta. A dues passes d’ell, a la taula veïna, va veure tres funcionaris de la Interpol, de paisà. En silenci s’empassaven de pressa unes salsitxes a l’ast a la marmontesa i bevien cervesa negra d’unes gerres altes. A l’altra banda, a deu passes d’ell, un sergent amb aspecte lúgubre devorava unes patates fregides. El seu casc blau era a terra, posat a l’inrevés, al costat de la cadira, la corretja amb la pistolera estava penjada sobre el respatller. Aquests eren els únics clients del bar. La cambrera, una desconeguda, d’edat avançada, es quedava apartada i de tant en tant badallava, tot amagant delicadament amb la mà els seus llavis pintats. Eren dos quarts i mig de nou.

Redrick va veure com Richard Nunan sortia de l’hotel, amb la boca encara plena, entaforant-se un barret tou sobre el cap. Enèrgicament va baixar l’escala, baixet, arrodonit, rosat, tan pròsper, tan ben organitzat, acabat de rentar, fermament convençut que el dia no li portaria cap mena de nosa.

Amagant-se el rostre amb la mà, Redrick mirava com Nunan s’instal·lava darrere el volant amb aire enfeinat, posava alguna cosa sobre el seient de darrere, s’inclinava per agafar algun objecte, ajustava el retrovisor. Després el Peugeot, deixà anar una petita fumera blava, botzinà contra un africà amb barnús i, alegrement, engegà. Segurament Nunan es dirigia cap a l’institut, així que havia de girar al voltant de la font i passar davant del cafè. Ja era massa tard per aixecar-se i marxar, així que Redrick es va limitar a amagar la cara amb la mà i es va ajupir damunt la seva tassa. Però això tampoc no el va ajudar. El Peugeot botzinà just davant la seva orella, els frens van grinyolar suaument i la veu enèrgica de Nunan el cridà:

– Ei! Shuhart! Red!

Ofegant un renec, Redrick va aixecar el cap. Nunan es dirigia ja cap a ell, donant-li la mà. Irradiava amabilitat.

– Què hi fas aquí, tan d’hora -va preguntar, un cop a prop seu-. Gràcies senyora -digué a la cambrera-. Gràcies, no vull res… -I de nou es girà cap a Redrick-: Fa una eternitat que no t’he vist. On t’amagues? Què fas?

– Bé, coses… -va dir Redrick de mala gana-. Quasi sempre ximpleries.

Mirava com Nunan s’instal·lava a la cadira de davant amb el seu aspecte habitual, enfeinat i neguitós, com apartava amb les seves petites mans rodones un got amb tovallons de paper i un plat on hi havia hagut un entrepà, i es disposà a escoltar com l’altre iniciava una conversa cordial.

– Sembles rebentat, no dorms prou o què? Saps què, jo en aquesta temporada també he estat embolicat amb els nous aparells, però la qüestió de dormir, noi, per a mi és la cosa més important, que se’n vagin a fer punyetes, els aparells… -De sobte va mirar al seu voltant-. Perdona, potser estàs esperant algú? No t’he molestat?

– I ara… -va dir Redrick amb ensopiment-. Senzillament tenia temps i m’he dit: faré un cafetó.

– Bé, no et prendré gaire temps -va fer Dick mirant el rellotge-. Escolta, Red, deixa les teves ximpleries i torna a l’Institut. Ja saps que et tornaran a agafar de seguida. Vols treballar amb un altre rus? N’hi ha un que acaba d’arribar…

Redrick va sacsejar el cap.

– No -va dir-. Un segon Kiril encara no ha nascut… I a més a més, no tinc res a fer en el vostre Institut. Ara teniu una pila d’aparells, els robots van a la Zona, llavors els robots també reben els premis… I amb els pocs cèntims que guanyaria com a ajudant de laboratori no en tindria prou ni per al tabac.

– Això es podria arreglar -va protestar Nunan.

– No m’agrada que m’arreglin les coses -va dir Redrick-. Sempre m’he arreglat jo sol i la meva intenció és de seguir així.

– T’has tornat orgullós -va dir Nunan amb reprovació.

– No es tracta de ser orgullós. El que passa és que no m’agrada comptar els calés.

– És clar, tens raó -va dir Nunan distret. Va llançar una mirada indiferent sobre la cartera de Redrick, col·locada sobre la cadira del costat i hi va fregar amb el dit les lletres ciríl·liques gravades.

– És cert: una persona necessita diners per a no pensar-hi mai… És un regal de Kiril? -va preguntar assenyalant la cartera amb el cap.

– Una herència -va contestar Redrick-. Per què no se’t veu al “Bortx” últimament?

– Ets més aviat tu qui no s’hi deixa caure -va protestar Nunan-. Jo hi dino quasi cada dia, perquè aquí, al “Metròpoli”, cada bistec et costa un ull de la cara… Escolta -va dir de sobte-, Com va la qüestió de diners?

– Vols que te’n deixi? -va preguntar Redrick.

– No, al contrari.

– Així que tu me’n vols deixar…

– Tinc feina -va dir Nunan.

– Oh senyor! -va fer Redrick-. Tu també!

– I qui més en té? -va preguntar Nunan de seguida.

– Sou uns quants… podeu muntar una oficina de col·locació.

Com si només ara ho acabés d’entendre, Nunan va riure.

– Però no, això no té res a veure amb la teva professió principal.

– Amb quina, doncs?

Nunan va tornar a mirar el seu rellotge.

– Saps què? -va dir tot aixecant-se-, vine avui al “Bortx”, a l’hora de dinar, cap a les dues. En parlarem.

– Possiblement a les dues encara no tindré temps -va contestar Redrick.

– Llavors a la tarda, cap a les sis. Et va bé?

– Ja ho veurem -va dir Redrick també mirant el seu rellotge.

Nunan li va fer adéu amb la mà i se n’anà cap al seu Peugeot. Redrick el va acompanyar amb els ulls, va cridar la cambrera, demanà un paquet de Lucky Strike, pagà, i agafant la cartera es va dirigir sense presses cap a l’hotel de l’altra banda del carrer. El sol ja escalfava. El carrer s’omplia ràpidament de xafogor humida i Redrick va tenir una sensació de cremor sota les parpelles. Va aclucar els ulls amb força, penedint-se de no haver tingut temps per dormir, encara que fos només una horeta, abans d’aquest assumpte important. I llavors alguna cosa el va agafar de ple.

Una cosa aixa no li havia ocorregut mai fora de la Zona, i fins i tot en la Zona ho havia viscut només dues o tres vegades. Era com si de cop i volta s’hagués trobat en un altre món. Milions d’olors es llançaven de sobte sobre ell, unes olors fortes, dolces, metàl·liques, tendres, perilloses, inquietants, immenses com les cases, menudes com les partícules de pols, tosques com les pedres, fines i complexes com els moviments de rellotgeria. L’aire es va endurir i hi van aparèixer vores, superfícies, angles, com si l’espai s’hagués omplert d’enormes boles aspres, de piràmides relliscoses, de cristalls gegants i punxeguts, i això s’havia de creuar a través d’una botiga de coses velles plena de monstruosos mobles antics… Tot això va durar només un instant. Redrick va obrir els ulls i tot va desaparèixer. No era un altre món, era el seu món familiar de sempre que havia tornat cap a ell la seva cara desconeguda; aquesta faceta es va presentar als seus ulls durant tan sols un instant i s’acabà de nou, abans que ell hagués tingut temps d’entendre què era…

Al costat de la seva orella va sonar un clàxon nerviós. Redrick va accelerar el pas, després es va posar a córrer i no s’aturà fins davant la paret del “Metròpoli”. El seu cor bategava a més no poder. Va posar la cartera sobre l’asfalt, va obrir ràpidament un paquet de cigarretes i en va encendre una. Respirava profundament, descansant com després d’una baralla; un policia s’aturà davant d’ell i li va preguntar preocupat:

– Puc ajudar-lo, senyor?

– No -va aconseguir articular Redrick mentre s’aclaria la veu-. Fa xafogor…

– Vol que l’acompanyi?

Redrick es va inclinar i agafà la cartera.

– Ja està -va dir-. Tot va bé, amic. Gràcies.

Ràpidament es va dirigir cap a l’entrada, pujà els graons i entrà en el vestíbul. Hi feia fresca, ombra, i cada so retornava. Li hauria agradat asseure’s en una d’aquestes enormes butaques de cuir, recuperar-se, tornar a agafar l’alè, però ja feia tard. Únicament es va permetre fumar la cigarreta fins al final, observant la gent amb els ulls mig aclucats. Ossut ja hi era; amb aspecte irritat fullejava les revistes del quiosc. Redrick va tirar la burilla en un cendrer de peu i va entrar a l’ascensor.

Juntament amb ell hi van entrar un home gros amb la respiració asmàtica, una senyora fortament perfumada acompanyada d’un nen amb aspecte lúgubre que mastegava Xocolata i una enorme vella amb el mentó mal afaitat. Redrick va quedar com una sardina en un racó. Va tancar els ulls per no veure el nen -pel seu mentó corria saliva plena de xocolata, però la seva carona era fresca, neta, sense un sol pèl -per no veure la seva mare, el pit prim de la qual era adornat per un collar de grans fragments negres muntats en plata, per no veure el blanc dels ulls clavats de l’home gras, ni les berrugues sobre la fisonomia inflada de la vella. El gras va intentar encendre una cigarreta, però la vella el sotjava i el continuà sotjant fins al quart pis on va sortir, feixuga; el gras va encendre una cigarreta de seguida, amb l’aire d’haver sabut protegir les seves llibertats ciutadanes; ràpidament es va posar a tossir i estossegar, xiulant i ronquejant, treient els llavis com un camell i donant empentes a Redrick en els costats amb el seu colze separat…