Текст книги "Stalker, Picnic A La Vora Del Camí"

Автор книги: Аркадий и Борис Стругацкие

сообщить о нарушении

Текущая страница: 2 (всего у книги 12 страниц) [доступный отрывок для чтения: 5 страниц]

– Ves més de pressa -li vaig dir a Tender-. Amaga la panxa, pocasolta. La humanitat agraïda no t’oblidarà!

Em va mirar i vaig adonar-me que no estava d’humor per fer broma. I tenia raó, de fet, no hi havia motiu per riure… Però quan te’n vas a la Zona, plores o rius. Quant a mi, jo no he plorat mai en ma vida. Vaig mirar Kiril. Aguantava bé, només movia els llavis com si estigués resant.

– Estàs resant? -li vaig preguntar-. Resa -vaig dir-, resa! Com més t’endinses a la Zona, més t’apropes al cel…

– Com? -va preguntar.

– Resa! -vaig cridar-. Els stalkerspugen al cel sense fer cua…

De sobte em va somriure i em va tustar l’esquena com si volgués dir: no tinguis por, amb mi te’n sortiràs i encara que la palmis, no es mor més d’una vegada. No, us ho juro, és un paio divertit.

Vam lliurar els nostres passis a l’últim sergent, aquesta vegada, excepcionalment, era un tinent, el coneixia, el seu pare té un negoci de reixes de cementiris a Rexpol. La “xancla volant” ja estava llesta. Els nois del PPS la van portar i la van col·locar directament davant del control. Tots eren allà: l’ambulància, els bombers, la nostra guàrdia gloriosa, és a dir, els nostres intrèpids salvadors: una colla de ganduls grassonets amb el seu helicòpter. No els puc veure ni en pintura.

Vam pujar a la “xancla”. Kiril es posà al lloc del comandament i em va dir:

– Bé, Red, mana.

Sense pressa em vaig obrir la cremallera de sobre el pit, en vaig treure un flascó, vaig engolir un bon glop, vaig tapar el flascó i el vaig tornar al seu lloc. Sense això, no podria seguir. Ja he anat unes quantes vegades a la Zona, però sense el flascó no ho suportaria. Els altres dos em miraven tot esperant.

– Bé -vaig dir-, a vosaltres no us n’ofereixo perquè és la primera vegada que anem junts i no sé quin efecte us fa l’alcohol. Ara us donaré les ordres. Cal portar a terme de seguida i sense cap mena de vacil·lació tot el que us diré. Suposem que t’ordeno, senyor Tender: fes la vertical i camina. En aquell instant tu, senyor Tender, hauràs d’aixecar el teu cul gros i executar el que et dic. Sinó, és possible que no vegis mai més la teva filla malalta. Queda ben clar? Però no pateixis, jo ja me n’ocuparé que la tornis a veure.

– Sobretot, Red, no t’oblidis de donar ordres -va xiuxiuejar Tender, tot vermell de cara i cobert de suor, fent petar els llavis-. Caminaré sobre les dents si cal, no només sobre les mans. No sóc novell, ja hi he anat dues vegades.

– Tots dos sou novells per a mi -vaig dir-. No pateixis, no m’oblidaré de donar ordres. Saps guiar la “xancla”?

– Sí -va dir Kiril-, La guia bé.

– Perfecte -vaig dir-. En aquest cas, endavant i que Déu ens protegeixi. Baixeu les viseres! A poca velocitat, direcció cap a les fites, alçada tres metres! Parada a la fita vint-i-set.

Kiril va aixecar la “xancla” tres metres i va posar la marxa lenta, mentre jo girava imperceptiblement el cap i bufava suaument per sobre la meva espatlla esquerra. Vaig veure com els guàrdies-salvadors pujaven al seu helicòpter, els bombers es posaven drets respectuosament, el tinent a la porta del control ens saludava, el pocasolta, i com damunt de tot això hi havia una pancarta, ja una mica descolorida: “Benvinguts, senyors Visitants!” Tender estava a punt de fer-li un senyal d’adéu, però li vaig llençar una mirada tal que totes les cerimònies li van fugir del cap. Ja te n’ensenyaré jo, de dir adéu!

Flotàvem.

A la dreta hi havia el nostre Institut, a l’esquerra, el Barri de la Pesta, i nosaltres avançàvem d’una fita a l’altra pel mig del carrer. Déu n’hi do del temps que ningú no ha anat ni a peu ni amb cotxe per aquest carrer! L’asfalt estava rebentat del tot, l’herba creixia pels forats, però aquesta era encara la nostra herba, l’herba humana. En canvi, a la vorera de l’esquerra ja hi creixien punxes negres, i d’acord amb aquestes punxes notàvem amb quina exactitud es delimitava la Zona: la mala herba negra del costat del paviment semblava haver estat segada. No, s’ha de dir que aquests Visitants eren, malgrat tot, uns paios correctes. És que ni el “plomissol cremant” no passa de la Zona a la nostra banda, mai a la vida, encara que es vegi com el vent l’escampa per tot arreu…

Les cases del Barri de la Pesta estan buides, mortes; al mateix temps, quasi tots els vidres de les finestres es mantenen intactes, però bruts i per això semblen cegues. I a la nit, si passes pel costat, es veu clarament que alguna cosa llueix a dintre, com si fos alcohol cremant amb petites flames blavenques. És la “gelatina de bruixa” que puja des dels soterranis. A part d’això, a primera vista és una barriada com qualsevol altra, cases corrents, només que s’haurien d’arreglar, això sí. L’única diferència és que no s’hi veu gent. Per cert, en aquesta casa de maons abans hi havia viscut el nostre professor d’aritmètica, de malnom Coma. Era un gandul i un fracassat, la seva segona dona el va deixar just abans de la Visita i la seva filla tenia una taca a l’ull, perquè no deixava de plorar de tant que li fèiem la guitza. Quan va començar el pànic, ell va córrer amb tots els altres, vestit només amb roba interior, cap al pont: sis quilòmetres sense aturar-se. Després va estar molt de temps malalt de la pesta, li van caure la pell i les ungles. Quasi tots els habitants d’aquest barri van tenir aquesta malaltia, per això es diu de la Pesta. Alguns van morir, però en general van ser els vells, i encara n’hi havia que van quedar vius. Jo no crec que haguessin mort a causa de la pesta. Els va matar més aviat la por. Era realment esgarrifós. Els qui vivien aquí van tenir la pesta. Però els dels altres tres barris es van tornar cecs. Ara els barris es diuen així: el Primer Barri Cec, el Segon Barri Cec, etc. No és que la gent s’hagués quedat completament cega, però quasi; era una mena d’hemeralopia. Per cert, diuen que això no va passar a causa d’una explosió de llum, tot i que també hi va haver explosió, sinó a causa d’un soroll eixordador. Diuen que va tronar amb tanta força que de sobte es van tornar cecs. Els metges els deien: un fenomen semblant és impossible, recordeu-vos ben bé del que va passar. Ells s’obstinaven: que no, un tro estrepitós els va tornar cecs. I que consti que a part d’ells ningú no va sentir aquest tro…

Sí, semblava com si no hagués passat res. Vet aquí un quiosc de vidre, tot nou. Un cotxet de nen al portal, segurament els llençols també són nets. Només les antenes estan tronades, cobertes d’una mena d’algues. Ja fa temps que als nostres observadors, els cau la bava per descobrir el misteri d’aquestes algues, els agradaria veure de ben a prop què són, ja que no existeixen enlloc a part del Barri de la Pesta i encara només a les antenes. I, sobretot, estan molt a prop, tot just sota les finestres. L’any passat se’ls va acudir una idea: van baixar d’un helicòpter una àncora penjada d’un cable d’acer i van agafar una alga. L’helicòpter va prendre alçada i de sobte… Van veure que l’antena deixava anar fum, l’àncora i el cable també. I no és que només fumegessin, sinó que els acompanyava un xiulet de mal auguri, com el d’una serp rabiosa. El pilot es va adonar de seguida del què passava, va desenganxar el cable i va tocar el dos a tota marxa… I el cable hi penjava encara, quasi fins a tocar terra i estava tot cobert d’algues…

D’aquesta manera vam flotar, tranquil·lament, fins al final del carrer, fins a la corba. Kiril em va mirar: girem? Li vaig fer un senyal amb la mà: avancem a la velocitat més lenta! La nostra “xancla” ja queia sobre les punxes… Ja està, ens trobàvem a la Zona! I de seguida se’m va posar la pell de gallina. Se m’hi posa sempre i fins ara no sé si és la manera de rebre’m de la Zona o si tinc de punta els meus nervis d' stalker.Cada vegada penso: quan torni preguntaré als altres si senten la mateixa cosa, i cada vegada me n’oblido.

Bé, estàvem volant així, suaument, sobre els horts antics, el motor sota els peus brunzeix tranquil·lament: a ell, no li passarà res. I llavors el meu valent Tender no ho va aguantar. No vam tenir ni temps d’arribar a la primera fita que es va posar a xerrar. Ho feia de la mateixa manera com sol passar amb els novells: les dents li petaven, el cor li feia figa, s’oblidava de tot, estava avergonyit, però no es podia aguantar. Jo diria que és com una mena de malaltia que no depèn de la persona, és com un constipat; no hi ha res a fer. I quines coses expliquen en moments així! Es poden extasiar davant el paisatge, però normalment parlen pels descosits, com Tender: xerrava sobre el seu nou vestit i no podia aturar-se. Quant li va costar, cal veure la qualitat de la llana, i com el seu sastre li va canviar els botons…

– Calla -li vaig dir.

Em va mirar amb tristesa, va fer petar la llengua i, tornem-hi: Que quanta seda calia per al folre. Mentrestant s’acabaven els horts i començava un terreny pla, d’argila, on abans hi havia l’abocador de les escombraries de la ciutat. De sobte vaig notar que feia vent. Instants abans no hi havia gens ni mica d’aire i de cop i volta va començar a bufar; la pols feia remolins i em semblava sentir alguna cosa.

– Si no calles et fotré una hòstia -li vaig dir a Tender.

No es podia aturar de cap de les maneres. Es va llançar a parlar del crin. En aquest cas vostè perdoni, però…

– Atura’t! -vaig dir a Kiril.

Va frenar en sec. Està molt bé, té bones reaccions, aquest nano. Vaig agafar Tender per l’esquena, el vaig girar cap a mi i li vaig clavar un bon cop amb el palmell sobre la visera. El pobre es va pegar una trompada de nas contra el vidre i va tancar els ulls sense dir res. Tan aviat com va callar, vaig sentir: trrr-trrr-trrr… Kiril em mirava amb les dents serrades i els llavis torçats. Li vaig fer un senyal: espera, espera, per Déu, no et moguis. Però ell també sentia el murmuri i, com tots els novells, no tenia més que una idea: actuar, fer alguna cosa.

– Marxa enrere? -va xiuxiuejar.

Vaig sacsejar el cap amb desesperació i vaig fer un gest d’amenaça davant el seu casc per fer-lo callar. I llavors, de cop i volta, una altra cosa va atraure la meva atenció: sobre una pila de deixalles velles, de trossos de vidre i de draps, s’arrossegava una mena de tremolor, d’estremiment, una cosa així com l’aire calent de migdia sota un sostre de ferro. Va passar per un turó, i se’ns apropava cada cop més fins que va arribar al costat de la nostra fita, es va aturar sobre el camí i es va quedar immòbil mig segon -o només m’ho va semblar?– i es va arrossegar pel camp darrere dels matolls i de les tanques podrides cap al cementiri de cotxes vells.

Que el diable se’ls emportí, els qui van planejar el trajecte del nostre camí: anava ben bé pel clot! Però jo, de fet, tampoc no m’hi fixo gaire més que ells; on posava els meus ulls d’imbècil quan m’extasiava davant el seu mapa?

– Ves a la velocitat més lenta, endavant -vaig dir a Kiril.

– Què ha estat?

– Ves a saber!… Això hi era però ja no hi és, per sort. Et demano que callis. De moment tu no ets una persona, entesos? Ara ets una màquina, la meva palanca…

Aquí em vaig tornar a controlar, perquè semblava que jo també hagués agafat el constipat verbal.

– Prou -vaig dir-. Ni una paraula més.

Semblava que el vent s’havia aturat, al voltant no se sentia res d’estrany, només el motor que brunzia tranquil·lament, com adormit. Feia sol, calda… sobre el garatge hi havia calitja… tot semblava normal, les fites desfilaven les unes rere les altres. Tender callava, Kiril també, ja n’aprenien, els meus novells. No us amoïneu, nois, a la Zona també es pot respirar, si se’n sap… I ja hem arribat a la fita vint-i-set: una perxa de ferro amb un disc vermell a dalt, “número 27”. Kiril em va mirar, jo vaig fer un senyal amb el cap i la nostra “xancla” es va aturar. S’havien acabat les bromes, tocava passar a les coses serioses. En aquell moment, el més important per a nosaltres era una calma absoluta. No teníem pressa, no feia vent i la visibilitat era bona. Vet aquí la canalera on Mol·lusc l’havia palmada; s’hi veien algunes coses de colors, potser la seva roba. Era un paio podrit de debò, que la seva ànima descansi en pau: garrepa, ximple, brut. Només tios com aquell es fiquen a la colla de Voltor. Voltor Barbridge els veu a deu quilòmetres de distància i se’ls fa seus… Fixeu-vos, la Zona no pregunta si ets un home de bé o no. Resulta que tenim alguna cosa per agrair-te, Mol·lusc: és cert que eres beneit, és cert que ningú recorda el teu veritable nom, però tot i així has ensenyat a la gent intel·ligent el lloc on no ha de ficar el peu… Bé. Naturalment, el millor per a nosaltres en aquell instant era arribar fins a l’asfalt. L’asfalt és llis, s’hi veu tot. A més a més, hi ha una fissura que conec. L’únic que no m’agrada és aquella mena de turons. Si hem d’anar directament cap a l’asfalt, caldrà passar entre ells. Estan allà com si es volguessin riure de tu, t’esperen. No, amics, entre vosaltres no passaré. El segon manament d’un stalkerés que a dreta i a esquerra, tot ha d’estar net a cent passes. Potser podríem passar pel turó de l’esquena… Però és que no sé què hi ha al darrere. En el mapa sembla com si no hi hagués res, però qui pot fiar-se’n, dels mapes?

– Escolta, Red -xiuxiuejà Kiril-, Saltem, d’acord? Pujarem uns vint metres, després baixarem i ens trobarem directament davant del garatge. Què me’n dius?

– Calla, ase -li vaig dir-. No m’amoi'nis, calla.

Volia pujar! I si et foten una tonyina, allà a vint metres d’alçada? No trobarem ni els teus ossos. I si aquí apareix una “calva de mosquit” llavors no es tractarà d’ossos, sinó que no deixaràs ni una taca mullada. No tenia paciència: au, saltem!… En fi, de moment veig clar com anar fins al turó, i després ens aturarem i mirarem. Vaig ficar la mà a la butxaca i vaig treure’n un grapat de femelles de cargol. Les vaig ensenyar a Kiril dient:

– Recordes el conte de Hansel i Gretel? Te’l van ensenyar a l’escola? Doncs, ara tot serà a l’inrevés. Mira! -I vaig tirar la primera femella. No gaire lluny, com calia. Una desena de metres. La femella va passar tranquil·lament-. Has vist?

– I què? -va dir.

– Res de “i què!” Et pregunto, ho has vist?

– Sí.

– Doncs ara, avança amb la “xancla” cap a la femella i atura’t a deu passes d’ella. Entesos?

– Entesos. Busques els graviconcentrats?

– Busco el que necessito. Espera, en tiraré una altra. Mira on cau i no li treguis els ulls de sobre.

Vaig llançar una altra femella. Naturalment, va passar també amb tota normalitat i va caure al costat de la primera.

– Endavant -vaig ordenar.

Va fer avançar la xancla. La cosa havia canviat. A Kiril ara se’l veia més calmat: ho havia entès. És que ells, els quatre ulls, són així. Per a ells només compta una cosa: trobar un nom. Fins que no l’hagin inventat, fa llàstima de mirar-los i tot. Però tan aviat com han inventat això del “graviconcentrat”, llavors es veu que ho han entès tot i que la vida és de conya.

Vam seguir la primera femella, la segona, la tercera. Tender sospirava, s’arrepenjava ara en un peu ara en l’altre i no deixava de badallar amb neguit, acompanyant els badalls amb una mena de gemecs de gos. Patia, el pobre. Tant se val, en el fons, això li anirà bé. S’aprimarà cinc quilos, això és millor que qualsevol règim… Vaig tirar la quarta femella. Aquesta no va passar ben bé del tot. No sabria explicar de què es tractava, però vaig sentir que hi havia alguna cosa estranya i vaig agafar la mà de Kiril.

– Atura’t -li vaig dir– no et moguis…

I vaig agafar la cinquena femella i la vaig llençar més alt i més lluny. Allà hi havia una “calva de mosquit!” La femella va anar cap a dalt normalment, va començar a caure també normalment, però a mig camí va ser com si algú l’hagués estibat de costat amb una força tal que es va enfonsar en l’argila i va desaparèixer del tot.

– Ho has vist? -vaig preguntar murmurant.

– Ho havia vist només en el cine -va contestar, tan inclinat cap endavant que de poc que no cau de la “xancla”-. Tira una altra femella, d’acord?

Què voleu que fes, riure o plorar? Encara una femella! Es que s’imagina que amb una altra femella ens en sortiríem? La seva ciència, què voleu que us digui… Bé, vaig tirar encara vuit femelles per tal de delimitar la “calva”. Per dir la veritat, amb set n’hi hauria hagut prou, però en vaig tirar una especialment per a ell, just enmig, perquè pogués admirar el seu “graviconcentrat”. La femella es va enfonsar en l’argila com si fos un pes de cent quilos. Plaf!, i res més, només un forat al terra. Kiril va gemegar de goig.

– Bé -vaig dir-, ens hem divertit una mica, i ara prou. Mira aquí. En tiraré una que ens guiarà, no la perdis de vista.

Vam envoltar la “calva de mosquit” i vam pujar al turó. Aquest turó tan petit… Fins llavors no me n’havia adonat mai. Però… Doncs ens vam aturar sobre el turó, l’asfalt era a tocar, a una vintena de passes, no pas més. El lloc era net a més no poder, es veia cada bri d’herba, cada fissura. Què hi podria haver de més senzill, semblava? Tirar la femella i au!

No vaig poder llançar-la.

Jo mateix no comprenia el que em passava, però no em decidia de cap de les maneres a tirar la femella.

– Què et passa? -em va preguntar Kiril-. Per què estem aturats?

– Espera -li vaig dir-. Calla, per Déu.

– Bé -vaig pensar– ara llançaré la femella, després passarem, tranquil·lament, no es mourà ni un bri d’herba, i no trigarem ni mig minut a arribar a l’asfalt… De sobte vaig quedar amarat de suor. Em va inundar fins i tot els ulls. Aleshores vaig saber que no tiraria la femella. Allà no. A l’esquerra, totes les que volgueu. És cert que per allà el camí era més llarg, a més a més hi havia unes pedres no gaire acollidores, però allà llançaria la femella. Davant meu no l’hauria llançada per res del món. La vaig tirar a l’esquerra. Kiril no va dir ni piu, va fer girar la “xancla”, la va conduir fins a la femella i només després em va mirar. El meu aspecte no devia ser gaire agradable de veure, perquè de seguida va apartar els ulls.

– No passa res -li vaig dir-. Si donem una volta arribarem més aviat-. I vaig llançar l’última femella sobre l’asfalt.

A partir d’allà tot era més senzill. Vaig trobar la meva fissura, estava neta, la meva estimada, no hi creixia cap porqueria i tenia el mateix color de sempre. La mirava amb un gran goig interior. La meva fissura ens va portar directament a les portes del garatge, millor que totes les fites plegades.

Vaig ordenar Kiril de baixar la “xancla” a un metre i mig d’alçada, em vaig estirar sobre la panxa i vaig començar a mirar per les portes obertes. Al principi, després de tant de sol, no hi veia gens -tot era negre– després, els meus ulls s’hi van acostumar i vaig veure que a primera vista no hi havia cap canvi en el garatge. El camió era al seu lloc, en el clot, nou de trinca, sense forats, sense taques, i al seu voltant el terra de ciment estava com abans, potser perquè hi havia molt poca “gelatina de bruixa”, en el clot. Des de l’última vegada no n’havia tornat a sorgir. Allò que no em va acabar de fer el pes era una cosa d’argent que brillava al fons del garatge, allà on es trobaven els bidons. Això, abans, no hi era. En fi, si brilla, doncs ho deixarem brillar, no ens farem enrere per culpa d’això. I de fet tampoc brilla tant, només una miqueta, i tranquil·lament, quasi diria que amablement… Em vaig aixecar per mirar cap als costats. Els camions sobre la plataforma eren tan nous… que, quasi diria que des de l’última vegada que vaig ser-hi s’havien tornat encara més llampants. Però el camió cisterna, aquest, pobret, s’havia rovellat; aviat plegarà del tot. També hi havia el pneumàtic que havia vist en el mapa. No em va agradar gens aquest pneumàtic. No projectava una ombra normal. El sol estava darrere de les nostres esquenes, en canvi el pneumàtic projectava l’ombra cap a nosaltres. Però tant se val, em vaig dir, és lluny. En general, tot semblava anar bé, podíem començar la feina. Però, tot i així, què era allò de plata? O eren els meus ulls que veien visions? Tant de bo pogués asseure’m tranquil·lament, fer una cigarreta i rúmiar per què hi havia reflexos platejats damunt dels bidons i per què no n’hi havia gens al costat; per què el pneumàtic projectava una ombra tan rara… Voltor Barbridge m’havia explicat alguna cosa sobre les ombres, eren ben estranyes, però inofensives… Amb les ombres, aquí, passen coses curioses. Però, amb tot, què és allò que brilla allà? Semblen com teranyines en els arbres d’un bosc. Quina mena d’aranya les haurà teixides, m’agradaria saber-ho de debò. És que mai no havia vist cap insecte a la Zona. I el pitjor és que el meu “xuclat” era precisament allà, a dues passes dels bidons. L’havia d’haver tret l’última vegada i ja no hi hagués hagut cap més problema. Però és que pesa molt, el podrit. Està ple, és clar. Podia haver-lo aixecat, i portar-lo a l’esquena, però de nit i de quatre grapes… El qui no hagi portat mai els “xuclats”, que ho intenti, és com portar vint litres d’aigua sense galledes. Què havia de fer, doncs, anar-hi o no? Havia d’anar-hi. Si almenys pogués fer un traguet… Em vaig girar cap a Tender i li vaig dir:

– Ara, Kiril i jo, anirem al garatge. Tu et quedaràs aquí com a conductor. Que no se t’acudeixi pensar a conduir sense les meves ordres, encara que la terra s’inflamés sota els peus. Si t’esveres i fas alguna cosa rara, ens tornarem a veure a l’altre barri.

Va sacsejar el cap seriosament: no t’amoïnis, no m’esveraré. El seu nas semblava una pruna, de la bona patacada que li havia fotut… Bé, tranquil·lament vaig desenrotllar els cables, vaig tornar a mirar els reflexos de plata, vaig fer un senyal a Kiril i va començar la baixada. Em vaig col·locar sobre l’asfalt tot esperant que ell baixés per l’altre cable.

– No vagis de pressa -li vaig dir-. Aixecarem menys pols.

Per fi estavem tots dos sobre l’asfalt, la “xancla” es balancejava al costat nostre, els cables es bellugaven als nostres peus. Tender es va abocar per damunt de la barana i ens mirava amb els ulls plens de desesperació.

– Au, anem -vaig dir a Kiril-. Segueix-me a dues passes de distància, mira’m l’esquena i no et despistis.

Vaig començar a caminar. Em vaig aturar al llindar per mirar. De totes maneres és molt més fàcil treballar de dia que de nit. Feia una setmana estava ajagut en aquell mateix indret. Era fosc com en un sepulcre, la “gelatina de bruixa” desprenia les seves llengües blaves, semblants a flametes d’alcohol, fora del forat, del clot; però el súmmum era que la gelatina aquesta no il·luminava gens. Tot semblava encara més fosc a causa d’aquelles llengües. Mentre que, ara, és una altra cosa! Els ulls estan acostumats a la fosca, tot és perfectament visible, es veu fins i tot la pols en els racons menys il·luminats. En efecte, alguna cosa platejada lluïa a dintre, uns fils de plata pujaven des dels bidons fins al sostre, semblants a unes teranyines. Es possible que ho siguin, però val més estar-ne lluny. El que havia d’haver fet era demanar a Kiril que es posés al meu costat, esperar que els seus ulls també s’acostumessin a la penombra i ensenyar-li aquelles teranyines, ensenyar-les-hi amb el dit. Però jo estic acostumat a treballar tot sol. Els meus ulls hi veien bé i vaig oblidar els de Kiril.

Vaig entrar dins el garatge i em vaig dirigir directament cap als bidons. Em vaig ajupir damunt del “xuclat” que semblava net, sense teranyines. El vaig agafar per un costat i li vaig dir a Kiril:

– Au, va, agafa’l, però que no et caigui, és pesat…

Vaig aixecar els ulls cap a ell i se’m tallà l’alè: no podia pronunciar paraula. Volia cridar: Espera, no et moguis!, però no em sortia. De fet, encara que hagués pogut, no hauria tingut temps. Tot va anar massa ràpid. Kiril va donar un pas, va creuar el “xuclat”, es va girar cap als bidons i tota la seva esquena va penetrar en aquella cosa de plata. No vaig poder fer res, només tancar els ulls. Era com si fos de pedra, no sentia res, res a part de les teranyines que es trencaven. Amb uns cruixits suaus, fluixos, secs, com els d’una teranyina de debò, només que, és clar, més forts. Així que estava assegut amb els ulls tancats, sense sentir els meus braços ni les meves cames, i Kiril va dir:

– Apa doncs, l’aixequem?

– Som-hi -vaig contestar.

Vam aixecar el “xuclat” i el vam portar cap a la sortida, caminant de costat. El podrit pesava tant que fins i tot portar-lo entre dos costava un ou. Vam sortir al sol i ens vam aturar prop de la “xancla”. Tender estenia ja cap a nosaltres les seves grapes.

– Bé -va dir Kiril-, una, dues…

– No -vaig dir-. Espera. Posem-lo verticalment, per començar.

El vam posar verticalment.

– Gira’t -li vaig dir-, gira’t d’esquena.

Em va obeir sense dir paraula. Vaig mirar-li l’esquena: no hi havia res. La vaig repassar bé de tots els costats, res. Llavors, vaig donar la volta i vaig mirar els bidons. Allà tampoc no hi havia res.

– Escolta -em vaig dirigir a Kiril mentre estava estudiant els bidons-, has vist la teranyina?

– Quina teranyina? On?

– Bé -vaig dir-. Hem tingut sort.

Però no vaig poder evitar de pensar: potser no és cert del tot.

– Au -li vaig ordenar-, agafa’l.

Vam carregar el “xuclat” sobre la “xancla”, col·locant-lo sobre la seva base perquè no rodolés. Allí el teníem, el nostre amiguet, ben nou, ben net. El sol jugava sobre el coure, i el vernís blau entre els discos lluïa com en una lleugera bromera irisada. Aleshores vam veure que no era un “xuclat” sinó una mena de recipient, com una mena de pot de vidre amb xarop blau. Després d’haver-lo contemplat, vam grimpar a la “xancla” i, sense discursos inútils, vam començar el viatge de tornada.

Quina xauxa, la vida d’aquells savis! Primer de tot, treballen de dia. Segon, per a ells no és gaire difícil d’anar a la Zona, perquè la mateixa “xancla”, tota sola, els torna a casa: té un dispositiu, una mena de trajectògraf, si se’n pot dir així, que la dirigeix seguint exactament el trajecte que havia fet a l’anada. Així flotàvem en sentit contrari, repetint totes les nostres maniobres, ens aturàvem, quedàvem un moment suspesos i repreníem el nostre camí, tot passant per damunt de les meves femelles. Quasi les podíem agafar i ficar al sac.

Naturalment, els meus novells acompanyants es van refer de seguida. Giraven el cap a totes bandes, sense cap mena de por, només amb curiositat i goig perquè tot havia acabat bé. Es van posar a parlotejar. Tender brandava els braços afirmant que així que hauria dinat, tornaria a la Zona per traçar el recorregut fins al garatge. Kiril em va agafar de la màniga i començà a explicar-me coses del seu “graviconcentrat”, o dit en altres paraules, la “calva de mosquit”. No vaig aconseguir calmar-los de seguida. Els explicava tranquil·lament quants rucs havien petat a la tornada, precisament perquè estaven massa alegres.

– Calleu -els vaig dir– i mireu bé al voltant, sinó us passarà el mateix que a Lyndon el Nan.

Les meves paraules van produir efecte. Ni tan sols van preguntar què li havia passat a Lyndon el Nan. Així que flotàvem en silenci i jo només pensava en una cosa: com aixecaria el colze. M’imaginava totes les variants de la manera com engoliria el primer glop, però de tant en tant, la teranyina brillava davant dels meus ulls.

Finalment, vàrem sortir de la Zona. Ens van ficar, juntament amb la “xancla” i tot, en el “matamosques”, o, dit científicament, a l’hangar sanitari. Ens van rentar amb tres aigües bullents i tres alcalins, ens van passar per una porqueria de raigs i ens van abocar a sobre pólvores de talc; després ens van tornar a rentar, i per fi ens van assecar i ens van dir:

– Apa, nois, esteu lliures!

Tender i Kiril van transportar el “xuclat”. Es van aplegar tants xafarders que era impossible apropar-s’hi, i va passar la cosa de sempre: els curiosos no feien res més que mirar i emetre exclamacions d’alegria. Però de posar-se a ajudar la gent cansada, res de res. En fi, passem; amb això, jo no hi tenia res a veure. En aquell moment, ja no tenia res a veure amb cap cosa.

Em vaig treure el vestit especial, el vaig llençar a terra -ja el recollirien– i em vaig ficar a la dutxa. Em vaig tancar en una cabina, vaig treure el flascó, el vaig destapar i vaig mamar com una puça. Així m’estava, assegut sobre un banc, els genolls buits, el cap buit, l’ànima també buida, fent baixar l’alcohol coll avall com si fos aigua. Era viu. La Zona m’havia deixat anar. Em va deixar anar, la molt marrana. La bandarra. Era viu. Els novells, no ho podrien comprendre mai. Ningú més que un stalkerno ho podrà comprendre mai. I per les galtes em relliscaven llàgrimes, llàgrimes d’alcohol o d’alguna altra cosa que desconec. Vaig engolir-me tot el flascó. Jo estava mullat i ell, sec. Es clar, em faltava el darrer glop. Però això es podia arreglar. Aleshores ja tot es podia arreglar. Era viu. Vaig encendre una cigarreta, sense moure’m del banc. Després vaig sentir que em començava a recuperar. Se’m va acudir la idea del premi. Allò dels premis està bastant ben muntat en el nostre Institut. Tan aviat com tornes, ja pots anar a buscar el sobre que et toca. Possiblement me’l portarien aquí, a la dutxa.

Tranquil·lament em vaig començar a despullar. Em vaig treure el rellotge i vaig veure que havíem passat cinc hores llargues a la Zona. Senyors, cinc hores. Vaig tenir una esgarrifança. Sí, senyors, a la Zona el temps no existeix. Cinc hores… Però, pensant-ho bé, què són cinc hores per un stalker?Fa riure. Perquè sovint són dotze hores o vint-i-quatre. Si no has tingut temps d’acabar la feina durant la nit, passes el dia sencer a la Zona, amb la closca sota terra i ja ni reses, és més aviat una mena de deliri que tens i tu mateix ja no saps si ets mort o viu… La segona nit acabes la feina, fas cap amb la rampinya fins al cordó policíac, i allà hi ha patrulles amb metralladores; aquells malparits t’odien, no els fa cap gràcia de detenir-te, estan escagarrinats perquè pensen que els pots contaminar; no volen res més que pelar-te, ells tenen tots els trumfos a les mans. I després, intenta demostrar que t’han pelat il·legalment… Així que tornem-hi, et fots de bocaterrosa, resant fins a l’alba, una altra vegada esperes la nit, mentre que la teva rampinya és al teu costat i tu no saps ni si senzillament és allà o si a poc a poc t’està matant. O també, allò que li va passar a Iskhak el Musculós: havia perdut el camí i a l’alba estava encallat entre dues trinxeres sense poder anar ni cap a l’esquerra ni cap a la dreta. Li van estar disparant durant dues hores, sense èxit. Durant dues hores va fingir estar mort. A la fi, gràcies a Déu, s’ho van creure i van marxar. El vaig veure més tard i no el vaig reconèixer: quasi no semblava un home.