Текст книги "Stalker, Picnic A La Vora Del Camí"

Автор книги: Аркадий и Борис Стругацкие

сообщить о нарушении

Текущая страница: 4 (всего у книги 12 страниц) [доступный отрывок для чтения: 5 страниц]

Llavors, ell va saltar, va exclamar “perdoni” i vaig veure que Dick tornava. Estava dret al costat de la cadira i per la seva cara vaig entendre que havia passat alguna cosa.

– Què -vaig preguntar-. els teus globus tornen a deixar passar l’aire?

– Sí -va dir-. Tornen a fer-ho.

Es va asseure, s’abocà beguda, me’n va afegir, i em vaig adonar que no es tractava d’una reclamació. Tant se li’n fotien les reclamacions -desitjo sort a qui vulgui fer-lo treballar.

– Escolta, Red -va dir– bevem. -I, sense esperar-me, va buidar d’un glop tota la ració i se’n va servir una altra-. Saps? Kiril Pànov ha mort.

Enmig de la boira d’alcohol no el vaig comprendre de seguida. Bé, algú ha mort, això és tot.

– En aquest cas, bevem per la pau de la seva ànima…

Em va mirar amb els seus ulls rodons i només llavors vaig sentir com si s’estigués trencant tot dins de mi. Recordo que em vaig aixecar, em vaig recolzar sobre la taula i el vaig mirar de dalt a baix.

– Kiril?

I de nou vaig tenir la teranyina de plata davant dels ulls, i de nou vaig sentir com s’esquinçava amb cruiximents. A través d’aquell crepitar horrorós m’arribava la veu de Dick, com si parlés des de la cambra contigua.

– Crisi cardíaca. L’han trobat a la dutxa, despullat. Ningú no entén res. M’han preguntat per tu, els he dit que estaves perfectament bé…

– Què és el que s’ha d’entendre? -vaig dir-. La Zona…

– Seu -va dir Dick-. Seu i pren-te una copa.

– La Zona -repetia jo, sense poder-me aturar-. La Zona… La Zona…

No veia res al meu voltant, només la teranyina de plata. Tot el bar n’estava ple, la gent es bellugava, i ella crepitava dolçament quan la tocaven. I en el centre de tot hi havia el noi de Malta, amb cara de sorpresa, infantil, que no entenia res.

– Nen -li vaig dir amb tendresa-. Quant en vols? Mil, en tens prou? Té! Agafa-ho, agafa! -Li ficava els diners a la butxaca i cridava-: Ves a l’Emest i digues-li que és un fill de puta, no tinguis por, digues-li això! Ell és un covard!… Digues-li això i veste’n de seguida cap a l’estació, compra’t un bitllet i torna directament a la teva Malta! No t’aturis enlloc!

No recordo què més estava cridant. L’únic que recordo és que em trobava davant del taulell, quan Ernest va posar al meu costat un got de refresc i em va preguntar:

– Sembla que avui tens cèntims?

– Sí -vaig dir-, en tinc.

– Així que em tornaràs el deute? Demà haig de pagar els impostos.

Vaig veure que tenia uns quants bitllets a la mà. Vaig mirar la pasta i vaig murmurar:

– Això vol dir que no ho ha agafat, Creont de Malta… És orgullós… Bé, i la resta, és el destí.

– Però què et passa? -va preguntar l’amic Ernie-. Em fa l’efecte que has begut massa.

– No -vaig contestar-. Estic molt bé. Podria anar ala dutxa i tot.

– Val més que te’n vagis a casa -va dir l’amic Ernie-. Estàs molt trompa.

– Kiril ha mort -li vaig dir.

– Quin Kiril? El calb, o quin?

– Tu mateix ets calb -li vaig dir-. De mil tios com tu no es podria fer ni un sol Kiril. Ets un porc. Un mercader pudent. Perquè vens la mort, tio de merda. Ens has comprat a tots per la pasta… Vols que la destrossi, ara, la teva taverna?

No vaig tenir temps per res més que per fer un gest del braç perquè de sobte algú em va agafar i em va portar cap a alguna banda. Ja no entenia res i no volia entendre res. Cridava alguna cosa, donava puntades de peu, pegava algú, després vaig tornar en mi i vaig veure que estava al lavabo, tot mullat, amb la cara desfigurada. Em vaig observar en el mirall, però no em vaig reconèixer a mi mateix. Un tic estrany em crispava la galta. Això no m’havia passat mai abans. Se sentia escàndol a la sala. Alguna cosa petava, la vaixella es trencava, les nenes xisclaven, i després vaig sentir com Betum bramava amb veu salvatge:

– Penediu-vos, canalles! On és en Pèl-roig? Què n’heu fet de Pèl-roig, llavor del diable?

Va sonar la sirena de la policia. Des que la sirena es va posar a udolar, tot en el meu cap quedà net i transparent. Ho recordo tot, ho sé tot, ho recordo tot. I en la meva ànima no hi havia res, a part d’un odi glacial. Bé, em vaig dir, et muntaré una festa que no l’oblidaràs mai! T’ensenyaré què és un stalker! Vaig treure de la butxaca una “refilada”, nova de trinca, mai usada, la vaig prémer un parell de vegades entre els dits per donar-li empenta, vaig entreobrir la porta de la sala i silenciosament la vaig tirar a l’escopidora. I, tot seguit, vaig saltar per la finestra al carrer. Naturalment, tenia moltes ganes de veure com aniria tot, però suporto malament la “refilada”, em fa sortir sang del nas. Travessava el pati i ja sentia la meva “refilada” que s’havia posat en marxa a tota pastilla. Abans que res, els gossos de tot el barri es van posar a udolar i bordar: ells són els primers a sentir-la. Després, algú va cridar a la taverna amb tanta força que fins i tot a distància les orelles em van quedar ensordides. De seguida em vaig imaginar com es devia anar agitant tota la gent d’allà; alguns devien caure en una profunda malenconia, altres en una ràbia desfermada, altres, encara, es devien enfilar per les parets de la por… La “refilada” és una cosa terrible. A partir d’ara, la taverna d’Ernest trigarà a omplir-se. Ell, naturalment, deu haver endevinat que he estat jo, però a mi, tant se me’n fot. Prou! L 'stalkerRed ja no existeix. N’estic fart. Estic fart d’arriscar la meva vida i d’ensenyar la professió als altres imbècils. T’has equivocat, Kiril, amic meu estimat. Perdona, però resulta que tu no tenies raó, la raó, la té Betum. La gent no hi té res a fer. A la Zona, el bé no existeix.

Vaig escalar una tanca i ranquejava en silenci cap a casa. Em mossegava els llavis, tenia ganes de plorar, però no podia. Kiril, com ens ha pogut passar això? Què serà de mi sense tu? M’havies dibuixat perspectives d’un món nou, d’un món canviat. I ara? Algú, a la teva Rússia llunyana, plorarà per tu, mentre que jo, jo no puc. Encara que sóc jo, el podrit, el responsable de tot, no un altre, sinó jo! Com és que jo, poca-solta, el vaig portar al garatge quan els seus ulls encara no estaven acostumats a la foscor? Per què, dimoni, li vaig parlar d’aquell “xuclat”? I en recordar això, alguna cosa em va agafar pel coll, que per poc no udolo com un llop. Aparentment devia haver udolat, perquè vaig veure com la gent es llançava cap a una banda, s’apartava del meu camí. Després, de sobte, vaig sentir una mena d’alleujament: vaig veure Guta.

Caminava al meu encontre, la meva bellesa, la meva noia petita; les seves cames boniques es movien amb cadència, la seva faldilla ondulava damunt els seus genolls. Se la menjaven amb els ulls de tot arreu, però ella caminava com pel damunt d’una corda invisible, no mirava ningú, i, no sé per què, vaig comprendre de seguida que em buscava a mi.

– Hola, Guta -vaig dir-. On vas?

Em va mirar i de seguida ho va veure tot: la meva cara desfeta, el meu jersei mullat, els meus punys espellats, però no en va parlar; va dir només:

– Hola Red. Precisament t’estava buscant.

– Ja ho sé -vaig dir-. Vine a casa meva.

Ella callava, es va girar i mirava cap a un costat. Ai!, quina elegància en el posat del seu cap, quin coll! Després va dir:

– No ho sé, Red. Potser no em voldràs veure mai més.

El meu cor va fer figa: què volia dir això? Però vaig contestar amb calma:

– No t’entenc, Guta. Perdona’m, però avui no estic gaire en forma, potser per això no et comprenc de seguida… Per què dius que no et voldré veure mai més?

La vaig agafar del braç i sense presses ens vam dirigir cap a casa meva i tots els que la miraven abans, s’amagaven. He viscut en aquest carrer des de sempre i tothom coneixia aquí perfectament Red el Pèl-roig. I qui no em conegués, no trigaria gaire a fer-ho, i ho pressentia.

– La meva mare insisteix en què avorti -va dir Guta de sobte-. Però jo no vull.

Vaig fer encara uns passos sense entendre-ho, mentre que Guta seguia:

– No vull avortar, tinc ganes de tenir un fill teu. Tu fes el que vulguis. Pots anar-te’n, jo no et retinc.

L’escoltava; s’anava escalfant a poc a poc i jo cada vegada em sentia més com un idiota. No ho arribava a comprendre. Una única ximpleria em voltava pel cap: una persona de més, una persona de menys.

– Em repeteix -explicava Guta– que el nen és d’un stalker,per què fabricar monstres? Diu que ets un estafador i que no tindrem ni família ni res. Avui és lliure, demà serà a la presó. Però a mi tant me fa tot això, estic preparada per a tot. Tot ho puc fer pel meu compte. Pel meu compte el pariré, l’educaré i en faré un home. Puc passar de tu. Però no te m’acostis més, no et deixaré entrar ni al llindar de la porta…

– Guta -vaig dir– nena! Espera, espera! -No podia continuar, m’agafava una mena de riure nerviós, estúpid-. Ocellet meu, per què em fas fora?

Vaig estar rient com el més gran dels imbècils, mentre que ella s’aturava, amagava la cara sobre el meu pit i plorava a llàgrima viva.

– Què ens passarà ara, Red? -va dir a través de les llàgrimes-. Què ens passarà?

2. Redrick Shuhart, 28 anys, casat, sense professió.

Redrick Shuhart estava ajagut darrere la pedra del sepulcre i, apartant amb la mà una branca de server, mirava el camí. Els projectors del cotxe de la patrulla recorrien el cementiri i de tant en tant l’enlluernaven; aleshores ell aclucava els ulls i retenia l’alè.

Havien transcorregut dues hores, però al camí tot era igual que abans. El motor del cotxe rondinava plàcidament, girant en el buit. El cotxe no es movia i il·luminava amb els seus tres projectors les tombes abandonades, les creus mig caigudes i rovellades, les pedres sepulcrals, els servers que creixien en totes direccions, la cresta del mur de tres metres d’alçada que s’acabava bruscament a l’esquerra. La gent de la patrulla tenia por de la Zona. No sortien del cotxe. Aquí, al costat del cementiri, no gosaven ni disparar. Algunes vegades, de tant en tant, les seves veus apagades arribaven fins a Redrick, a vegades veia com la petita llumeta d’una cigarreta s’envolava des de la finestreta del cotxe i rodava sobre la carretera, fent saltar i vessant unes febles espurnes rogenques.

Feia molta humitat, la pluja tot just s’havia acabat i Redrick sentia el fred fins i tot amb la seva granota impermeable.

Prudentment va deixar la branca, girà el cap i parà l’orella. En algun lloc a la dreta, no gaire lluny, però tampoc a la vora, aquí, al cementiri, hi havia algú més. Es va sentir una fressa de fulles, després com si s’hagués esllavissat terra i més tard alguna cosa feixuga i dura va caure amb un soroll sord. Amb prudència, sense girar-se, Redrick es va arrossegar sobre l’herba mullada. De nou, el raig del projector va relliscar damunt del seu cap. Re-drick es va quedar glaçat, tot seguint amb la vista el seu moviment silenciós, i va tenir la impressió que una persona immòbil vestida de negre estava asseguda sobre una tomba entre les creus. Li semblava que estava assegut, sense amagar-se, amb l’esquena recolzada contra el monument de marbre, girant cap a Redrick el seu rostre blanc amb els forats foscs dels ulls. Redrick, de fet, no veia ni havia pogut veure tots aquests detalls en l’espai d’un segon, però se’ls imaginava. Es va arrossegar uns passos més, va palpar el flascó sobre el pit, el va treure i restà ajagut una estona, amb la galta enganxada al metall càlid. Després, sense deixar el flascó, s’arrossegà més lluny. Ja no escoltava ni mirava al seu voltant.

En un punt, el mur estava trencat i molt a prop del forat hi havia Barbridge estirat. Encara jeia sobre l’esquena, estirant amb les dues mans el coll del seu jersei. Els seus grunys sords, plens de sofriment, es transformaven en gemecs. Redrick es va asseure al seu costat i destapà el flascó. Després, prudentment, va fer lliscar la seva mà sota el cap de Barbridge, sentint amb tot el seu palmell la calva calenta, coberta de suor, i posà el coll del flascó sobre els llavis del vell. Era fosc, però en els reflexos febles dels projectors, Redrick va distingir que els ulls de Barbridge estaven molt oberts, quasi vidriosos, i que la barba, sense afaitar, cobria les seves galtes. Barbridge es va empassar amb avidesa uns quants glops, després s’agità, tot palpant amb la mà el sac de rampinya.

– Has tornat -va fer-. Ets un bon noi… Pèl-roig… No deixes un vell… que la palmi.

Redrick inclinà el cap enrere i va fer un bon glop.

– Els bandarres són allà -va dir– com si els hi haguessin enganxat.

– Això… no és per res… -va proferir Barbridge. Parlava a empentes, a cada alè-. Algú deu haver fet d’espieta. Estan esperant.

– És possible -va contestar Redrick-. Vols un altre traguet?

– No. De moment en tinc prou. No em deixis. Si no em deixes, no la dinyaré. Aleshores, no te’n penediràs. No em deixaràs, oi, Pèl-roig?

Redrick no va contestar. Mirava els llums blaus dels projectors en la direcció de la carretera. El monument de marbre era visible, però no es podia distingir si hi havia algú assegut o si havia desaparegut.

– Escolta, Pèl-roig. No t’estic dient cap bestiesa. No te’n penediràs. Saps per què el vell Barbridge viu encara? Ho saps? Bob el Goril·la la va palmar. Faraó Banker la va dinyar, com si no hagués existit mai. I quin stalkerque era! Però se’n va anar a l’altre barri. Mol·lusc també. I Norman l’Ullerós. Kallogan. Pete el Burro. Tots. Només he quedat jo. Per què? Saps per què?

– Sempre has estat un malparit va dir Redrick, sense deixar de tenir els ulls fixos sobre la carretera-, Voltor.

– Un malparit. Es cert. No hagués pogut, d’una altra manera. Ells també ho eren. Faraó, Mol·lusc. Però només he quedat jo. Saps per què?

– Sí -va contestar Redrick per acabar.

– Menteixes. No ho saps. Has sentit parlar de la Bola d’or?

– Sí.

– Creus que és un conte?

– Faries millor si callessis -li va aconsellar Redrick-. Sinó perdràs totes les forces.

– Tant se val. Em portaràs. Hem anat tantes vegades junts, tu i jo. Oi que no em deixaràs? Et vaig conèixer quan eres encara així… petitet. Al teu pare també, el vaig conèixer.

Redrick no deia res. Tenia moltes ganes de fumar, va treure una cigarreta, va abocar-ne el tabac sobre el palmell de la mà i es va posar a ensumar. Cap alleujament.

– M’has de treure d’aquí -balbucejà Barbridge-. Es per culpa teva que m’he fotut a dintre. Ets tu qui no va voler agafar el maltès.

El maltès havia insistit molt d’anar amb ells. Els havia estat convidant durant tot el vespre, els havia proposat un bon avançament, els jurava que aconseguiria el vestit especial. I Barbridge, assegut al costat del maltès, tot amagant el seu rostre darrere la seva mà feixuga i arrugada, feia alegrement l’ullet a Redrick: accepta, no hi perdrem res. Possiblement per això Redrick va dir que no.

– T’hi has fotut a dintre a causa de la teva avidesa -va pronunciar Redrick fredament-. Jo no estic aquí per res. Faries millor de callar.

Durant una estona Barbridge no va fer altra cosa que gemegar. Va tornar a ficar els dits darrere el coll i llençà el cap molt enrere.

– Et donaré tota la rampinya -va fer entre gemecs-, però no em deixis.

Redrick va mirar el rellotge. L’alba s’apropava, però el cotxe de la patrulla no se n’anava. Els seus projectors continuaven il·luminant els matolls; en algun lloc molt a prop, hi havia el Land Rover amagat. El podien descobrir en qualsevol moment.

– La Bola d’or -va dir Barbridge-. La vaig trobar. Després l’han envoltada amb tota mena d’històries i bestieses. Jo, de fet, també. Deia que realitzava qualsevol desig. Mentida! Si realitzés qualsevol desig, jo ja faria temps que seria fora, a Europa. Em banyaria en diners.

Redrick el va mirar de dalt a baix. En els reflexos blaus que es movien, el rostre de Barbridge semblava mort. Però els seus ulls vidriosos estaven fora d’òrbita i seguien fixament Redrick.

– No he aconseguit la jovenesa eterna -va rondinar-. Gens de diners. Però la salut, això, sí. Els meus nanos estan bé. I estic viu. Mai no podries imaginar-te els llocs on he estat. I, així i tot, estic viu. -Es llepà els llavis-. No li demano res més que una cosa: deixa’m viure. I dóna’m la salut. Als meus nens també.

– Calla -va acabar dient Redrick-. Estàs somicant com una figa-flor. Si puc, et duré fora. Em fa llàstima la teva Dina, hauria de fer cantonades, la mossa…

– Dina -va gemegar Barbridge-. La meva petita. La meva bellesa. Saps, Pèl-roig, ells estan malcriats, els meus nanos. No coneixen la paraula “no”. Quedaran fotuts si em passa alguna cosa. Artur. El meu Arti. El coneixes, oi, Pèl-roig? On has vist uns nens semblants?

– Ja t’ho he dit: si puc, et trauré.

– No -va dir Barbridge, obstinat-. M’has de treure tant sí com no. La Bola d’or. Si vols, et diré on es troba.

– Digues.

Barbridge va gemegar i es va moure.

– Les meves cames -ploriquejava-. Palpa.

Redrick va estirar la mà i, palpant, va fer lliscar el palmell per la cama, del genoll cap avall.

– Els ossos… -gemia Barbridge-. Que hi són, encara?

– Sí, sí -va mentir Redrick-. No pateixis.

En realitat no va sentir res més que la ròtula. Més a baix, cap al peu, la cama semblava de cautxú, se’n podia fer un nus.

– Dius mentides -va dir Barbridge-. Per què dius mentides? Creus que no ho sé, que no ho he vist mai?

– Els genolls estan intactes -va dir Redrick.

– Segurament deus mentir -va dir Barbridge amb angoixa-. Bé, tant se val. Però m’has de portar. Ho faré tot per a tu. La Bola d’or. Et dibuixaré el mapa. T’indicaré tots els paranys. T’ho explicaré tot…

Continuava parlant i prometent, però Redrick ja no l’escoltava. Mirava cap a la carretera. Els projectors ja no es bellugaven sobre els matolls, es van quedar immòbils sobre el monument fúnebre de marbre, i llavors Redrick va distingir clarament, entre la boira d’un blau fort, una figura encorbada i negra, que vagava cegament, directament contra els projectors. Redrick va veure com topava amb una creu enorme, i, fent-se enrere, va tornar a topar amb la creu i només després la va contornejar i va continuar el camí, amb els seus braços llargs i els dits estesos al davant. Després va desaparèixer sobtadament, com si el terra l’hagués engolit. Al cap d’uns segons va reaparèixer, més a la dreta i més lluny, avançant amb una obstinació incongruent, inhumana, com una mena de robot.

I de cop i volta es van apagar els projectors. La caixa de canvis va grinyolar, el motor udolà feroçment, els llums de posició vermells i blaus es van fer veure a través del matolls, el cotxe patrulla es va apartar del lloc, i, salvatgement, prenent velocitat, es llançà cap a la ciutat i va desaparèixer darrere el mur. Redrick alenà convulsivament i es descordà la cremallera de la granota.

– Sembla que han marxat -murmurà febrilment Barbridge-. Pèl-roig, apa… Anem-hi! Fes via! -Es va agitar, palpà al seu voltant, agafà el sac amb la rampinya i va intentar aixecar-se-. Au, va, què fas que encara estàs assegut?

Redrick mirava encara cap a la carretera. Ara, tot estava fosc allà, no s’hi veia res, però en alguna banda hi havia l’altre que caminava com un ninot mecànic, ensopegant, caient, xocant contra les creus, embardissant-se en els matolls.

– Bé -va dir Redrick amb veu alta-. Som-hi.

Va aixecar Barbridge. El vell li va passar el braç esquerre al voltant del coll com unes alicates i Redrick, sense tenir força per a posar-se dret, el va transportar de quatre grapes cap al mur, agafant-se amb les mans a l’herba mullada.

– Anem-hi, anem-hi… -rondinava Barbridge-. No pateixis, tinc la rampinya, no la deixaré… Au!

El viarany li era conegut, però l’herba mullada relliscava, les branques dels servers li fuetejaven la cara, el vell, corpulent, pesava moltíssim, com un cadàver, i, a més a més, el sac amb la rampinya s’enganxava constantment cascavellejant i dringant, i, després, tenia por de topar amb l’altre, que, possiblement, voltava encara en la fosca.

Quan van arribar a la carretera, encara era de nit, però es notava que l’alba s’apropava. Els ocells, encara mig adormits, insegurs, es van posar a piular al petit bosc de l’altra banda de la carretera; damunt les cases negres d’un barri llunyà, damunt dels rars fanals grocs, la foscor nocturna ja es tornava blava; un aire penetrant i humid venia d’allà. Redrick deixà Barbridge sobre el marge del camí, llançà un cop d’ull al seu voltant i travessà la carretera com una gran aranya negra. Ràpidament va trobar el Land Rover, va netejar el capot i la teulada de les branques que havien servit per a dissimular-lo, es va posar al volant, engegà i va anar cap a l’asfalt amb prudència, sense encendre els fars. Barbridge estava assegut, tenia en una mà el sac de la rampinya, amb l’altra es palpava les cames.

– De pressa -gemegà-. Cuita! Els genolls, tinc els genolls encara intactes… Tant de bo em salvés els genolls!

Redrick el va aixecar i, escarritxant les dents per l’esforç, el va fer caure per damunt del xassís. Barbridge es va esfondrar en el seient del darrere i gemegà. No deixava anar el sac. Redrick va recollir l’impermeable de terra i va cobrir el vell. Barbridge va aconseguir emportar-se l’impermeable i tot.

Redrick va treure una llanterna de la butxaca i va donar una volta al llarg del camí, tot escrutant els eventuals rastres. Gairebé no n’hi havia cap. Rodant per la carretera, el Land Rover aixafava l’alta i espessa herba, que al cap d’unes hores es tornaria a dreçar. Al voltant del lloc on havia estat aparcat el cotxe de la patrulla, el terra estava ple de burilles. Redrick es va recordar que feia ja estona que tenia moltes ganes de fumar, va treure una cigarreta i la va encendre, tot i que el seu desig més urgent era el de saltar al cotxe i marxar d’allà a tota pressa. Però de moment no podia. Havia de fer-ho tot lentament, amb molta cura.

– Què et passa? -va dir Barbridge ploriquejant-. No has tirat l’aigua, els ormeigs de pescar estan totalment secs… Què esperes? Amaga la rampinya!

– Calla! -va dir Redrick-. No m’emprenyis. -Callà un moment-. Anirem pel barri del sud.

– Com, pel barri? Estàs boig? Em fotràs els genolls enlaire, brètol! Els meus genolls!

Redrick s’empassà la darrera alenada i deixà la burilla en una capsa de llumins.

– No pateixis, Voltor -va dir-. No podem anar directament a la ciutat. Hi ha tres posts i segur que ens faran aturar almenys una vegada.

– I què?

– Veuran les teves peülles i estarem fregits.

– No passa res. Vam estar pescant amb dinamita i vaig rebre un cop a les cames, i prou!

– I si te les palpen!

– Que ho facin… Fotré un crit de por que els passaran les ganes de palpar les cames a algú per sempre més.

Però Redrick ja ho havia decidit tot. Va aixecar el seient de conductor, il·luminà el forat amb la llanterna, va obrir l’amagatall secret i va dir:

– Dóna’m la rampinya.

El dipòsit de benzina sota el seient era fals. Redrick va agafar el sac i el va ficar dins, tot sentint el contingut com dringava.

– No puc arriscar res -va murmurar-. No hi tinc dret.

Va tornar a posar l’amagatall al seu lloc, el va tapar amb parracs, i baixà el seient. Barbridge grunyia i gemegava, exigia planyívolament que s’afanyés, tornava a prometre la Bola d’or, tot agitant-se en el seient i guaitant, inquiet, la foscor que es dissipava. Redrick no li feia gens ni mica de cas. Va esberlar la bossa de plàstic plena d’aigua i de peixos, va vessar aquesta aigua sobre els ormeigs de pescar col·locats al fons de la cabina i ficà els peixos, que es bellugaven, en un sac de tela gruixuda. Va plegar la bossa de plàstic i la desà dins la butxaca de la granota. A partir d’aquell moment, tot estava en ordre: dos pescadors tornaven d’una pesca no gaire fructífera. Es va asseure darrere el volant i va engegar el cotxe.

Va anar fins al revolt sense encendre els fars. A la seva esquerra, hi havia un mur sòlid de tres metres d’alçada que envoltava la Zona, a la dreta hi havia matolls, un boscam aclarit, de tant en tant algunes cabanes abandonades amb les finestres barrades amb taulons i amb les parets escrostonades. Redrick hi veia bé en les tenebres; de fet, la fosca ja no era tan densa, i per això no va ni frenar, quan davant d’ell va aparèixer una figura encorbada que caminava amb pas mesurat. Només es va ajupir més cap al volant. Aquell caminava directament pel mig del camí: com tots ells, es dirigia cap a la ciutat. Redrick el va passar de llarg i va pitjar l’accelerador amb més força.

– Mare de Déu! -va murmurar Barbridge des de darrere-. Has vist, Pèl-roig?

– Sí -va contestar Redrick.

– Senyor!… És l’única cosa que ens faltava -va rondinar Barbridge i de sobte es posà a recitar amb veu alta una oració.

– Calla! -cridà Redrick.

El tombant havia d’estar molt a prop. Redrick va alentir la marxa escrutant la línia de casetes i de bardisses inclinades que s’estenia a la dreta. Un vell transformador… un post amb suport… una petita passarel·la podrida damunt d’un torrent. Redrick va girar el volant. El cotxe es va llançar sobre un bony.

– On vas? -cridà salvatgement Barbridge.

Redrick es va girar ràpidament i va clavar una bufetada al vell, tot sentint en el dors de la mà la seva galta mal afaitada. Barbridge s’escanyussà i callà. El cotxe saltava, les rodes relliscaven sense parar en el fang fresc després de la pluja nocturna. Redrick va encendre els fars. La llum blanca que saltava il·luminà les antigues vies de tren amb l’herba que creixia entre elles, els aigüerols enormes, les tanques podrides i mig apuntalades pels costats. Barbridge plorava, tot sanglotant i mocant-se. Ja no prometia res, es queixava i amenaçava, però en veu molt baixa, inin-tel·ligible, així que Redrick sentia només paraules aïllades. Alguna cosa sobre les seves cames, sobre els seus genolls, sobre el bell Arti… Després va callar.

El poble s’estenia al llarg del barri oest de la ciutat. Abans hi havia cases de camp, horts, jardins amb fruiters, residències d’estiu de les autoritats de la ciutat i dels administradors de la fàbrica.

Llocs verds, alegres, petits llacs amb platges de sorra neta on es criaven les carpes. La pudor de la fàbrica i els seus fums agres no arribaven mai fins aquí, com tampoc el clavegueram de la ciutat. Actualment tot estava abandonat, oblidat, i al llarg del trajecte no van veure més que una casa habitada: una petita finestra amb les cortines tirades irradiava una llum groga; la roba mullada per la pluja estava estesa en unes cordes; un gos enorme, en un atac de fúria, es llençà cap a una banda i durant un temps perseguí el cotxe enmig dels esquitxos de fang de les rodes.

Redrick va creuar prudentment un pont vell mig ensorrat, i quan va percebre davant d’ell el revolt per la carretera de l’oest, va aturar el cotxe. Sense girar-se cap a Barbridge va baixar a la carretera i avançà, amb les mans fredes ficades dins les butxaques humides de la seva granota. Ja era de dia. Al seu voltant tot estava mullat, silenciós, adormit. Va arribar fins a la carretera i donà un cop d’ull amb prudència, des de darrere dels matolls. D’allà es veia bé el post de policia: una petita caravana, amb tres finestretes il·luminades; el cotxe de la patrulla estava sobre la vora del camí, i no hi havia ningú a dintre. Durant un temps, Redrick es va quedar dret, observant. En el post, no hi havia cap moviment. Els membres de la patrulla sens dubte havien passat fred durant la nit, estaven rebentats i ara es devien escalfar a la caravana: estaven endormiscats amb la cigarreta enganxada al llavi inferior. “Cabrons”, va dir Redrick en veu baixa. Va palpar a la butxaca un puny de ferro, féu lliscar els dits dins dels forats ovalats, va prémer el metall fred en la mà i, sempre encorbat de fred, sense treure les mans de les butxaques, va tornar. El Land Rover, una mica inclinat, estava aparcat entre els matolls. El lloc estava perdut, oblidat; segurament ningú no hi havia posat els peus durant una bona desena d’anys.

Quan Redrick es va apropar al cotxe, Barbridge es va incorporar una mica, i el mirà amb la boca mig badada. En aquell moment semblava encara més vell que de costum: arrugat, calb, cobert de pèls bruts, amb les dents podrides… Durant una estona es miraren en silenci, i després, de sobte, Barbridge va murmurar:

– Et donaré el mapa… Tots els paranys, tot… La trobaràs sol… No te’n penediràs…

Redrick el va escoltar sense moure’s, després va afluixar els dits, deixant el puny de ferro a la butxaca, i va dir:

– Bé. El que has de fer és quedar-te desmaiat, entesos? Gemega i no deixis que ningú no et toqui.

Va agafar el volant, engegà i se n’anà.

Tot va anar bé. Ningú no va sortir de la caravana quan el Land Rover, respectant atentament els signes i els rètols, passava lentament de llarg, després augmentant progressivament la velocitat, es va ficar dins de la ciutat a través del barri del sud. Eren les sis de la matinada, els carrers estaven buits, l’asfalt mullat i negre, i els semàfors solitaris en els encreuaments feien l’ullet en va. Van passar de llarg el forn amb les seves finestres altes, brillantment il·luminades, i Redrick va rebre la tebior d’una onada d’olor extraordinàriament agradable.

– Tinc ganes d’endrapar -va dir Redrick, i es va fer massatges als músculs entumits per la tensió; s’estirà amb les mans repenjades contra el volant.

– Com? -va preguntar Barbridge amb veu d’espant.

– Dic que tinc ganes d’endrapar… On t’haig de deixar? A casa teva o directament a casa de Carnisser?

– A casa de Carnisser, corre a casa de Carnisser! -va murmurar de pressa Barbridge, incorporant-se cap endavant. La seva respiració febril i calenta arribava a la nuca de Redrick-. Directament cap a ell! Directament, au! Encara me’n deu set-cents… Ves més de pressa, què fas que t’estàs arrossegant com un llimac rebentat? -I de sobte es va posar a renegar amb impotència i malícia, llançant paraules negres i brutes, escopint saliva i ofegant-se en els accessos de tos.

Redrick no el contestava. No tenia ni temps ni forces per apaivagar Voltor tret de polleguera. Calia acabar amb tot això tan aviat com fos possible i anar a dormir, encara que fos una hora o fins i tot mitja hora, abans d’anar a la reunió al “Metròpoli”. Va girar al carrer Setze, va passar dues illes de cases i s’aturà davant d’un hotelet peculiar de pedra grisa i un pis.

Carnisser en persona li va obrir la porta; aparentment s’acabava de llevar i es preparava per anar a la cambra de bany. Portava una bata sumptuosa amb franges daurades. Sostenia un got amb la seva dentadura a dintre. Tenia els cabells despentinats, unes bosses fosques afeixugaven els seus ulls tèrbols.