Текст книги "Les Aventures De Tom Sawyer"

Автор книги: Марк Твен

сообщить о нарушении

Текущая страница: 5 (всего у книги 14 страниц) [доступный отрывок для чтения: 6 страниц]

– Oi! Aquest mestís assassí! M'estimaria més que fossin dimonis, cent vegades! Per què deuen rondar?

Els murmuris s'extingiren del tot, aleshores, perquè els tres homes havien arribat a la tomba, i romanien a unes quantes passes de l'amagatall dels dos minyons.

– Aquí és– digué la tercera veu. I son posseïdor alçà la llanterna, que mostrà la faç del jove doctor Robinson.

Potter i Joe l'Indi portaven un baiard, amb una corda i un parell de pales al damunt. Deixaren en terra allò que traginaven, i començaren d'obrir la tomba. El doctor posà la llanterna al cap del lloc d'enterrament i avançà i s'assegué, amb l'esquena recolzada en un dels oms. Estava tan a prop que els minyons l'haurien pogut tocar.

– De pressa, mestres!– Digué en veu baixa.– La lluna podria eixir de cop i volta!

Rondinaren una resposta, i continuaren cavant. Per algun temps no se sentí més soroll que el xarricar de les pales que descarregaven llur nolieig de terra i arena. Allò era ben monòton. Finalment, una pala topà amb el taüt, fent un so opac i de fusta, i al cap d'un o dos minuts els homes l'havien hissat damunt terra, al defora. Alçapremaren la tapadora amb les pales, tragueren el cos mort, i el rebotaren asprament per terra. La lluna es mogué darrera els núvols i mostrà sa cara esblaimada. El baiard fou endegat, i el cos mort posat al seu damunt, cobert amb una flassada, i fermat amb la corda. Potter es tragué un ganivetàs de molles i tallà el cap de la corda que penjava, i digué:

– Ara la cosa damnada està a punt, serra-ossos, i, o bé ens doneu cinc monedes més, o aquí roman.

– Això és parlar!– digué Joe l'Indi.

– Ei! Què vol dir, això?– féu el doctor. -Heu demanat la paga per endavant, i us l'he donada.

– Sí, i heu fet quelcom més que això– digué Joe l'Indi, atansant-se al doctor, que ara estava de peu dret. -Em vau treure, fa cinc anys, de la cuina del vostre pare, on avia anat a demanar alguna menja, i vau dir que no hi havia anat per cap bé; i quan vaig fer saber que me la pagaríeu, baldament passessin cent anys, el vostre pare em tancà a la presò per rodamón. Us penseu que me n'he oblidat? Per alguna cosa tinc sang indiana. I ara us he arreplegat, i no teniu més remei que pagar: sabeu?

Amenaçava al doctor amb el puny a la cara, en aquell moment. El doctor donà un cop sobtat, i estengué el mal home per terra. Potter deixà caure el ganivet i exclamà:

– Ei! No toqueu el meu lleopard!– I a l'instant següent s'havia agafat amb el doctor, i tots dos lluitaven amb màxima embranzida, afollant l'herba i esquinçant la terra amb llurs talons. Joe l'Indi saltà a son peu, amb els ulls encesos d'ira, arrabassà el coltell de Potter, i va arrossegar-se com un gat i acotant-se, dant una i altra volta als combatents, cercant una avinentesa. De sobte el doctor pogué romandre desempallegat d'una estrebada, agafà la feixuga fusta del capçal de la tomba de Williams, i amb ella atuí Potter en terra; i, al mateix moment, el mestís veié arribada la seva i enfonsà el ganivet fins el mànec en el pit del jove. Ell giravoltà i caigué en part damunt Potter, amarant-lo amb la seva sang; i en aquell punt els núvols esborraren el paorós espectacle, i els dos minyons, esparverats, fugiren a més córrer dins la fosca.

Quan la lluna, ben tost, es mostrà de bell nou, Joe l'Indi romania damunt els dos cossos, tot contemplant-los. El doctor féu un murmuri inarticulat, i un llarg badall d'agonia o bé dos, i restà en silenci. El mestís botzinà:

– Aquells comptes estan saldats, Déu us damni!

Després féu sos robatoris en el cadàver. Després posà el fatal ganivet en l'oberta mà dreta de Potter, i segué damunt el taüt malmenat. Passaren tres, quatre, cinc minuts, i aleshores Potter començà de moure's i de fer gemecs. Sa mà era closa damunt el ganivet: l'aixecà, hi pegà llambregada i el deixà caure amb una esgarrifança. Després s'assegué, apartant-se el cos mort, i el llucà, i després llucà a son volt confosament. Sos ulls toparen els de Joe.

– Senyor! Còm ha estat això, Joe?– demanà.

– És un brut negoci– digué Joe sense bellugar-se. -Per què ho heu fet?

– Jo! I què he d'haver fet!

– Ei! El parlar així no us en llevarà pas la culpa.

Potter tremolà i s'esblanqueí.

– Em pensava que estava serè. No havia d'haver fet beguda aquesta nit. Però encara la tinc al cap, pitjor que quan vam començar la feina. Sento un desori! Amb prou feines puc recordar-me de res. Digueu-me, Joe (de bo de bo, ara, vell company): ho he fet jo? Joe, mai no m'havia passat pel magí; per la meva ànima i la meva honor que mai no m'hi havia passat, Joe. Digueu-me, Joe, còm ha estat. Oh! Esglaia! I ell tan jove i que prometia tant!

– Ves, estàveu barallant-vos, i ell us va dar una patacada amb la fusta de la tomba, i vau caure d'allò més pla, i després us aixecàreu, tot fent tentines i giravolts, i vau aferrar el ganivet, i l'hi vau apuntalar, mentre ell us ajustava una altra manyagueria que feia feredat. I aquí heu estat jaient fins ara, mort com un tascó.

– Oh! No sabia el que em feia. Que em mori aquest mateix minut, si ho sabia. Tot era cosa del whiskyi l'exaltació, em penso. Mai a la vida no havia usat una arma, Joe. He tingut batusses, però mai amb armes. Tothom us ho dirà. Joe, no en cantéssiu res! Digueu que no en cantareu res, Joe: això és ésser un bon amic. Sempre us he tingut estimació, Joe, i he estat al costat vostre. No us en recordeu? No ho cantareu: veritat, Joe?– I la pobra criatura caigué de genolls davant l'estòlid assassí, i ajuntà les mans imploradores.

– No: sempre heu estat recte i lleial amb mi, Muff Potter, i no us aniré pas a l'encalç. Ja veieu: això és la més gentil cosa que un hom pugui dir.

– O Joe! Sóu un àngel! Per molt que visqui sempre us beneiré fins al darrer dia!– I Potter començà de plorar.

– Bé, bé: ja n'hi ha prou, d'això. Ja no és temps de somicar. Aneu per aquell camí, i jo aniré per aquest. Espavileu-vos, ara, i no deixeu cap pista darrera vostre.

Potter emprengué un trot que ràpidament es convertí en correguda. El mestís romangué sotjant-lo, i murmurà:

– Si està tan estovat per la pallisa i tan embriagat del rom com en té l'aire, no pensarà en el ganivet fins que sigui tan lluny que ja tingui por de tornar per aquesta banda. Cor de pollet!

Dos o tres minuts després, l'home assassinat, el cadàver embolcallat en la flassada, el taüt sense tapadora i la tomba oberta romanien sota l'única inspecció de la lluna. El silenci, aiximateix, era altra vegada absolut.

Capítol X

Els dos minyons anaven, corre que correràs, cap al poblet, muts d'horror. De tant en tant, aprensius, daven una llambregada cap endarrera, damunt llurs espatlles, com si temessin que hom els pogués seguir. Cada sacot que es dreçava en llur via semblava un home i un enemic, i els feia retenir l'alè; i, en córrer pel voltant d'algunes casetes escampades pròximes al poblet, el lladrar dels cans de vetlla incorporats semblava donar ales a llurs peus.

– Només que poguéssim arribar a la vella adoberia abans d'esfondrar-nos!– murmurà Tom, en breus moments, dividits pel respir. -No puc comportar-ho gaire estona més.

Els forts panteixos de Huckleberry eren la seva única resposta, i els minyons fixaven llurs ulls a la fita de llurs esperances, i maldaven durament per atènyer-la. Avançaren decididament sobre ella, i a la fi, pit contra pit, es llançaren a través de la porta oberta, i caigueren, agraïts i aclaparats, dins les ombres protectores de més endins. Aviat llurs polsos s'apaivagaren, i Tom murmurà:

– Huckleberry: què compteu que en pervindrà, d'això?

– Si el doctor Robinson fina, jo diria que en pervindrà una forca plantada.

– Ho creieu, tanmateix?

– N'estic segur, Tom.

Tom pensà una mica. Després digué:

– Quí ho dirà? Nosaltres?

– Que us empatolleu! Suposeu que passés qualsevol cosa i Joe l'Indi no fos penjat. Ves, ens mataria una hora o altra: tan cert com ara jaiem aquí terra.

– Això és el que jo pensava per dins, Huck.

– Si algú en parla, que sigui Muff Potter, si és prou ximple. Generalment està prou embriagat per fer-ho.

Tom no digué res: continuà pensant. Al cap d'una estona zumzejà:

– Huck, Muff Potter no ho sap. Còm podria dir-ho?

– Per quina raó no ho sap?

– Perquè precisament rebé aquella patacada mentre Joe l'Indi ho feia. Compteu que podia veure res? Compteu que sabé res?

– Manoi! És veritat, Tom!

– I, a més, fixeu-vos-hi: potser aquella patacada el va acabar!

– No: no és probable, Tom. Tenia beguda a dins: jo ho he pogut veure; i, a més, sempre en té. Bé, doncs: quan mon pare està xop, ja podeu apallissar-li el cap amb tota una església, que no el contorbareu. Ell mateix ho diu. Així és que igual passa a Muff Potter, és clar. Però si un home estés ben, ben serè, compto que potser aquella patacada el deixaria al siti: no ho sé.

Després d'un altre silenci reflexiu, Tom va dir:

– Huck: esteu segur que podreu posar-vos un cadenat a la boca?

– Tom, ens l'hem de posar. Ja ho sabeu. A aquest dimoni indi no se li'n donaria més d'ofegar-nos a nosaltres que d'ofegar un parell de gats, si xerréssim la feta i no el pengessin. Ara, Tom, escolteu: no tenim més remei que jurar-nos l'un a l'altre de posar-nos un cadenat a la boca.

– M'hi conformo, Huck. És el millor partit. Voleu, només, que ens agafem les mans i jurem que…

– Oh! No, no fóra escaient, per a una cosa així. Això és prou bo per a cosetes ordinàries sense cap ni centener, especialment amb les noies, perquè després us van al darrera amb un flabiol sonant, i no poden fer sinó botzinar quan es veuen en el trencacoll; però una cosa d'importància com aquesta ha de ser escrita. I amb sang.

Tot l'ésser de Tom aplaudí aquesta idea. El pla era recòndit, i ombrívol i paorós; l'hora, les circumstàncies, els voltants, hi harmonitzaven. Arreplegà una polida estella de pi que jeia al clar de la lluna, es tragué un petit fragment de quilla roja que duia a la butxaca, es posà a la llum de la lluna, i escritotejà aquestes ratlles, dant relleu a cada tret que queia cap avall, a base d'apretar la llengua entre les dents, i minvant la pressió en els trets que anaven cap amunt:

«Huck Finn i Tom Sawyer juren posar-se un cadenat a la boca sobre això, i desitgen que puguin caure morts pel camí si mai xerren, i podrir-se.»

Huckleberry s'omplí d'admiració davant la facilitat de Tom en l'escriptura, i la sublimitat del seu llenguatge. Tot seguit agafà una agulla de la seva solapa, i anava a punxar-se la carn; però Tom digué:

– Atureu-vos! No ho feu, això. Les agulles de cap són de llautó. Podria tenir verdet.

– Què cosa és verdet?

– És una metzina. Vet aquí el que és. Empasseu-vos-en una mica: ja veureu.

Així, doncs, Tom descabdellà el fil d'una de les seves agulles de cosir, i cada minyó es punxà el capciró del polze i n'espremé una gota de sang.

Amb el temps, després de diverses premsades, Tom aconseguí signar amb les seves inicials, servint-se del capciró de son dit xic com a ploma. Després mostrà a Huckleberry còm havia de fer una H i una F, i el jurament ja fou perfecte. Enterraren l'estella de pi arran de la paret, amb algunes bròfegues cerimònies i encantaments, i les cadenes que els lligaven la llengua foren ja tancades amb pany i clau, i la clau llençada.

Una figura s'arrossegà tota llisquívola, en aquell moment, per un esboranc de l'arruïnat edifici; però ells no se n'atalaiaren.

– Tom– murmurà Huckleberry -això ens impedeix de parlar-ne mai, mai?

– És clar que sí. Passi el que passi, el cadenat no es pot llevar. Cauríem morts en terra: no sabeu la cosa?

– Sí, em penso que ho encerteu.

Continuaren parlant en veu baixa per algun temps. Al cap d'una estoneta un gos féu un udol durador i llòbrec a la part de fora: a uns deu peus d'allà on es trobaven. Els minyons s'aferraren l'un a l'altre sobtadament, en una agonia d'esglai.

– Per quín de nosaltres és?– digué, trasposat, Huckleberry.

– No ho sé… Sotgeu per la clivella. De pressa!

– No: vós, Tom!

– No puc… No ho puc fer, Huck!

– Tom, feu-ho si us plau. Ja hi torna!

– Oh! Déu meu! Gràcies!– murmurà Tom. -Li conec la veu. És Bull Harbison (1).

– Oh! Bella cosa! En bona refè, Tom, estava leri-leri de la meva fi, i hauria jugat qualsevol cosa que era un gos perdut.

El gos tornà a udolar. El coratge dels minyons naufragà una altra vegada.

– Oh! Déu me val! No és pas Bull Harbison!– murmurà Huckleberry. -Mireu, Tom!

Tom, tremolant de por, es donà, i posà l'ull a la clivella. Son zumzeig amb prou feines podia oir-se quan digué:

– O Huck! És un GOS PERDUT!

– Guiteu, Tom, cuiteu! Per quí ve?

– Huck, deu venir per tots dos: som tots dos una mateixa cosa.

– O Tom! Em sembla que ens n'anem a l'òbit! I crec que no hi ha dubte d'on jo aniré a raure. He estat tan poca pena!

– Això ve de fer campanes i de fer totes les coses que a un hom li diuen que no faci. Hauria pogut ésser bo com Sid, si m'hi hagués escarrassat… Però no, no vaig escarrassar-m'hi, és clar. Tanmateix, aquesta vegada, si en surto, us dic que m'hi deixaré emparedar a l'escola del diumenge!

I Tom començà de somicar una mica.

– Vós dolent!– I Huckleberry començà de somicar, també. -Diastre, Tom Sawyer, sóu un melindro, al costat del que jo sóc! O Déu meu, Déu meu, Déu meu! Voldria tenir només que la meitat de la vostra sort.

Tom es sentí la gorja alliberada i murmurà:

– Mireu, Huck, mireu! S'ha girat d'esquena a nosaltres!

Huck mirà amb el cor ple de joia.

– Oidà, vatua! Que ho havia fet abans?

– Sí, que ho havia fet; però jo, com un ximple, no hi havia parat esment. Això és de primera! sabeu? I ara per quí deu venir?

L'udol cessà. Tom es caragolà les orelles.

– Sst! Què és això?– zumzejà.

– Sona com… com porcs que remuguin. No… és algú que ronca, Tom.

– Això, és? Per on rau, Huck?

– Em penso que és allà baix, a l'altre cap. Ho sembla, talment. Mon pare solia dormir allí, de vegades, vora els porcs; però, Déu me vall, el món s'ensorra, quan ell ronca. A més, em penso que no ha tornat a venir al poble cap més vegada.

L'esperit aventurer brollà de l'ànima dels minyons altra vegada.

– Huck, gosaríeu venir, si jo menava?

– No m'acaba de fer goig, Tom. Suposeu-vos que sigui Joe l'Indi!

Tom es descoratjà. Però al cap de poc la temptació s'aixecà tota poderosa de bell nou, i els minyons convingueren d'intentar-ho, amb el ben entès que fugirien a més córrer si els roncs paraven. Així és que avançaren de puntetes i llisquívolament, l'un darrera l'altre. Quan hagueren arribat a cinc passes del roncaire, Tom petjà una branqueta, que es petà amb un fort espetec. L'home gemegà, es retorcé una mica, i sa cara restà sota la llum de la lluna. Era Muff Potter. Els cors dels minyons havien romàs aturats, i llurs cossos també, mentre l'home es movia; però ara llurs temences s'esvaïren. Lliscaren cap enfora, travessant el malmenat aixopluc, i s'aturaren a una petita distància, per a bescanviar una paraula de comiat. I altra vegada aquell udol tètric i durador muntà en l'aire de la nit! Es giraren i veieren el gos singular que romania a tret d'on jeia Potter, encarant-se amb Potter, tot assenyalant el cel amb el nas.

– Oh! Manoi! Ve per ell!– exclamaren els dos nois, fent un bisbe.

– Escolteu, Tom: diuen que un gos esgarriat va comparèixer udolant al volt de la casa de Johnny Miller, per allà a la mitja nit, fa unes dues setmanes; i un enganyapastors entrà i s'aturà a la barana i cantà, el mateix vespre; i encara no s'hi ha mort ningú.

– Sí, ja ho sé, i suposeu que no mori ningú. No caigué Gràcia Miller al foc de la llar, cremant-se de mala manera, el mateix dissabte següent?

– Sí, però no ha mort. I, més encara, ha anat millorant.

– Molt bé: espereu, i ja veurem. Està ben llesta: és tan ressegur com que Muff Potter està ben llest. Això és el que diuen els negres, i ells ho saben tot, en aquest ram de coses, Huck.

Després se separaren, tot rumiant.

Quan Tom lliscà finestra endins de l'alcova, la nit era gairebé passada. Es despullà amb excessiva cautela, i s'adormí, tot congratulant-se que ningú no s'hagués adonat de la seva escapada. No s'havia dat compte que Sid, el gentil roncaire, estava despert, i n'havia estat per espai d'una hora.

Quan Tom obrí els ulls, Sid s'havia vestit i ja no hi era. En la llum hi havia un posat d'ésser tard. Això l'astorà. Per què no havia estat cridat i perseguit fins que es llevés, com era el costum? Aquesta idea l'omplia de mals averanys. Al cap de cinc minuts estava vestit i escales avall, tot sentint-se capolat i ensopit. La família encara era a taula, però havien acabat el desdejuni. No sonà cap paraula de rebuf; però hi havia esguards que es desviaven, i hi havia un silenci i un aire de calamitat que féu passar una esgarrifança pel cor del culpable. S'assegué i féu per manera de semblar joiós, però era una tasca endiastrada. No va aconseguir un somriure ni una resposta: així és que recaigué en el silenci i deixà que son cor anés capbussant-se fins a les darreres fondàries.

Després del desdejuni, la seva tia el prengué de banda, i Tom gairebé resplendí amb l'esperança que li darien una pallissa; però no fou així. La seva tia es posà a plorar, i vinga preguntar-li còm podia malmetre d'aquesta manera son cor de velleta; i finalment li digué que continués i s'arruïnés, i que, amb tants de disgustos, portés sos cabells grisos a la tomba, perquè ja era inútil de fer cap més provatura. Això era pitjor que no pas mil fuetades, i el cor de Tom romangué ara més capolat que el seu cos. Plorà, demanà perdó, prometé d'esmenar-se una i altra vegada, i aleshores se li permeté de pendre comiat, tot i adonant-se ell que no havia guanyat sinó un perdó imperfecte i no havia inspirat sinó una feble confiança.

Abandonà la presència sobirana, massa atuït fins per a sentir-se venjatiu envers Sid: així és que la cuitosa retirada d'aquest per la porta del darrera fou innecessària. Es traginà a sí mateix cap a l'escola, ombrívol i trist, i rebé la seva pallissa al costat de Joe Harper per haver fet campana el dia abans, amb el posat d'una persona que tenia el cor atrafegat amb dolors més feixugues i era del tot indiferent a les bagatel·les. Després es transportà al seu seient, reposà el colze damunt el pupitre i les barres dins les seves mans, i contemplà la paret amb l'esguard de pedra d'aquell sofriment que ha arribat al límit i no pot passar més enllà. Son colze apretava alguna substància dura. Al cap d'una llarga estona canvià lentament i tristament la seva posició, i agafà aquell objecte amb un sospir. Estava embolicat amb paper. El desembolicà. Seguí un llarg, dilatat, colossal sospir, i el cor se li trencà. Era el seu pomet de llautó! Aquesta darrera gota va fer sobreeixir el vas.

(1) Si el senyor Harbison hagués posseït un esclau anomenat Bull, Tom n'hauria parlat com del «Bull de Harbison»; però un fill o un ca d'aquell senyor es deia «Bull Harbison».

Capítol XI

Arran arran del migdia, tot el llogarret fou sobtadament galvanitzat per les noves esgarrifoses. Sense necessitat del telègraf, en aquell temps encara no somniat, la història volà d'home a home, de grup a grup, de casa a casa, amb velocitat poc menys que telegràfica. Naturalment, el mestre d'escola concedí festa aquella tarda: quí sap què hauria pensat d'ell el poble si no ho hagués fet. Hom havia trobat un ganivet sangonós vora l'assassinat, i algú l'havia reconegut com a pertanyent a Muff Potter: això deia la història. I hom deia que un vianant noctàmbul havia vist Potter que es rentava en el rierol, cap a la una o les dues del matí, i que Potter s'havia escorregut enllà; sospitosa circumstància, sobretot el rentar-se, que no era un costum en Potter. Hom digué, aiximateix, que el poble havia estat escorcollat en cerca de l'assassí (el públic no és lent a garbellar les proves i arribar a un veredicte), però que havia estat introbable. Gent a cavall havien eixit per tots els camins, en totes direccions, i el xerif confiava que podria ésser capturat abans de la nit.

Tot el poble derivava cap al cementiri. El cortrencament de Tom s'esvaí, i s'ajuntà a la processó, no pas per no preferir mil vegades més d'anar a qualsevol banda, sinó perquè una paorosa, inexplicable fascinació l'hi arrossegava. Arribat a l'indret paorós, insinuà son cosset entre la multitud i veié el llòbrec espectacle. Li semblà que havia passat un segle abans que ell arribés allí al davant. Algú li pessigà el braç. Es girà, i sos ulls trobaren els de Huckleberry. Després, tots dos, d'un plegat, miraren a una altra banda i es preguntaren si algú havia reparat alguna entresenya en llur mútua llambregada. Però tothom enraonava, i es fixava en l'astorador espectacle que tenien en front.

– Pobre companyó! Pobre companyó! Tan jove!

– Això hauria d'ésser un escarment per als lladres de tombes.

– Muff Potter anirà a la forca, d'aquesta feta, si l'atrapen!

Aquest era el tarannà de les consideracions, i el ministre digué:

– Sentència de Déu! La seva mà hi és visible.

En aquell moment Tom s'estremí de cap a peus, perquè son esguard caigué damunt la cara estòlida de Joe l'Indi. Aleshores la multitud començà de decantar-se i empènyer-se, i se sentiren veus que cridaven:

– És ell! És ell! Ve pel seu grat!

– Quí? Quí?– feren una vintena de veus.

– Muff Potter!

– Ei! S'ha aturat! Mireu, mireu! Es gira! No el deixéssiu escapar!

La gent que hi havia pel brancam dels arbres, damunt la testa de Tom, digueren que poc mirava escapar-se: només semblava dubtós i malsegur.

– Infernal pocavergonya!– digué un badoc. -Necessitava venir a dar un cop d'ull sossegat a la seva tasca: no esperava de trobar companyia.

La multitud se'n retirà aleshores, i el xerif passà en mig d'ella aparatosament, duent a Potter del braç. La cara del pobre home era esmaperduda, i sos ulls traspuaven la por que l'atuïa. Quan s'escaigué davant l'home assassinat, son cos es sacsejà com el d'un epilèptic, i es posà la cara entre les mans i trencà el plor.

– No ho he pas fet!– sanglotava. -Per la meva paraula i la meva honra que no ho he fet!

– Quí us en acusava?– cridà una veu.

Aquest tret semblà haver encertat. Potter alçà son rostre i mirà a son volt amb un patètic desempar en sos ulls, i veié Joe l'Indi, i exclamà:

– O Joe l'Indi! M'havíeu promès que mai…

– És vostre aquest ganivet?– I el xerif li llançà al seu davant.

Potser hauria caigut si no l'haguessin agafat i dipositat en terra. Després va fer:

– Quelcom em deia que si no tornava i arreplegava…– Tot s'estremí. Després mogué la seva mà sense nervi, amb un gest de vençut, i féu: -Digueu-los-ho, Joe, digueu-los-ho… Ja tant se val.

Aleshores Huckleberry i Tom romangueren muts i embadocats. I sentiren com el mentider cor-de-roca conjuminava la seva serena declaració; i esperaven a cada moment que el cel claríssim deixaria caure els llamps divinals damunt sa testa, i s'estranyaven de veure per quant de temps el càstig anava essent ajornat. I quan ell hagué finit, encara vivent i sencer, el fluctuant impuls que havien sentit de rompre llur jurament i salvar la vida del pobrissó detingut i traït s'esvaí i cessà, perquè evidentment aquell inic s'havia venut a Llucifer, i seria fatal de ficar-se en cosa pertanyent a un poder com aquell.

– Per què no fugíeu? Per què havíeu de tornar aquí?– va dir algú.

– No me'n podia estar… no me'n podia estar– gemegava Potter. Volia escapar-me, però semblava que no pogués anar enlloc si no és aquí.– I altra vegada rompé a sanglotar.

Joe l'Indi repetí la seva declaració, amb la mateixa calma, uns quants minuts després, en procedir-se a l'enquesta, sota jurament; i els minyons, veient que els llamps eren encara fermats, es consolidaren en llur creença que Joe s'havia venut al diable. Joe havia esdevingut ara, per a ells, l'objecte més obagament interessant que mai haguessin considerat, i no podien llevar-ne els ulls fascinats, de la seva cara. Interiorment resolgueren de vigilar-lo, de nit, quan l'avinentesa se'n presentés, amb l'esperança de pegar una llambregada a son temut senyor.

Joe l'Indi va ajudar a aixecar el cos de la víctima, i l'aconduí en un carro per al seu transport. Hom brunzí, entre la multitud esgarrifada, que la ferida sagnava una mica! Els minyons cregueren que aquesta sortosa circumstància menaria les sospites envers l'oportuna direcció; però foren decebuts, perquè més d'un camperol observava:

– Es trobava a tres peus de Muff Potter quan la cosa va passar.

El paorós secret i el corcó de consciència de Tom li feren la son alterosa per tota una setmana, després d'això; i un matí, al desdejuni, digué Sid:

– Tom: us remeneu i parleu tant, en el vostre son, que em passo despert la meitat del temps.

Tom s'esblaimà i acalà els ulls.

– És un mal senyal– digué la tia Polly, greument. -Quína cosa us passa pel magí, Tom?

– Res. Res que jo sàpiga.– Però la mà del minyó es sacsejà en tanta de manera que volcà el seu cafè.

– I les coses que dieu!– va fer Sid. -La darrera nit dèieu: -«És sang, és sang: això és!» I ho tornàveu a dir, i ho tornàveu a dir. I fèieu: -«No em turmenteu d'aquesta manera: ja us ho diré». Què diríeu? Quína cosa és el que hauríeu dit?

Tot s'esfondrà davant de Tom. És impossible de suposar el que hauria passat aleshores; però sortosament la preocupació s'esvaí a la cara de la tia Polly, i ella comparegué en ajut de Tom sense saber-ho, tot dient:

– Bah! És aquest terrible assassinat. Jo mateixa en somnio coses gairebé cada nit. De vegades somnio que só jo qui l'ha comès.

Mary digué que ella havia estat colpida d'una manera ben semblant. Sid semblà satisfet. Tom eixí de la sobirana presència tan de pressa com li vagà de fer-ho plausiblement, i després d'això es queixà de mal al dentat tota una setmana i lligà les seves barres cada nit. Mai sabé que Sid cada nit el vigilava, tot i ajagut, i ben sovint desfeia l'embenament, i aleshores es decantava damunt el colze, escoltant una bella estona cada vegada, i després feia lliscar altre cop l'embenament allà on havia estat. El trontoll espiritual de Tom anà fent-se fonedís gradualment, i el mal de dentat esdevingué enujós, i hom el descartà. Cas que Sid realment hagués tret alguna cosa en clar de les dites desjunyides de Tom, s'ho reservà per a ell. A Tom li semblava que sos companys mai no acabarien de fer interrogatoris sobre gats morts, renovant així la memòria de la seva calamitat al seu esperit. Sid reparà que Tom mai no era metge forense en cap d'aquests esbrinaments, encara que hagués esdevingut hàbit seu de pendre la direcció en totes les noves empreses; reparà també que Tom mai feia de testimoni, i això era estrany; per a Sid no passà desapercebut el fet que Tom àdhuc mostrava una assenyalada aversió envers tals enquestes, i sempre les evitava, en poder. Sid se'n meravellava, però no en deia una paraula. Tanmateix, però, fins les enquestes passaren de moda, a la fi, i deixaren de torturar la consciència de Tom.

Cada un o dos dies, durant aquest temps aflictiu, Tom espià una oportunitat i anà envers la petita finestra enreixada de la presó i passà de contraban, en direcció a l'assassí, totes les petites comoditats que pogué arreplegar. La presó era un antre insignificant de rajola, vora un aiguamoll, al caire del poblet, mancat de vigilants: tanmateix, poques vegades era ocupat. Aquests presents ajudaven en gran manera a aquietar la consciència de Tom. La gent del poblet tenia un vehement desig de fer un cap nou a Joe l'Indi, i arrossegar-lo, per robament de cadàvers. Però tan formidable era el seu geni, que hom no trobà ningú que volgués pendre la iniciativa en aquesta matèria. Així és que hom la deixà córrer. Ell havia tingut compte de començar les seves dues declaracions per la lluita, sense confessar el robament de la tomba que l'havia precedida; així, doncs, semblà, més assenyat de no plantejar el cas davant el Tribunal, ara com ara.

Capítol XII

Una de les raons per les quals el magí de Tom havia anat desempallagant-se de sos íntims mals de cap era perquè havia descobert una nova i transcendental matèria d'interès. Becky Thatcher havia deixat de comparèixer a l'escola. Tom lluità amb son orgull uns quants dies, i féu per manera d'escapolir-se d'aquell amor, però fracassà. Començà d'anar a raure constantment pels volts de la casa on vivia el pare d'ella, cada nit, i de sentir-se ben atuïdot. Estava malalta. Si es morís! Aquesta idea comportava una distracció. Ja no s'interessà més per la guerra, ni tan sols per la pirateria. L'encís de la vida havia desaparegut, i no en restava sinó la melangia. Deixà de banda el seu arc i el seu bastonet de baseballque ja no li proporcionaven cap gaudi. Sa tia n'estava tota preocupada; començà de fer-li sofrir tota mena de provatures amb medicines. Ella era d'aquelles persones que perden els estreps per les medicines patentades i tots els mètodes novençans de produir la salut o d'adobar-la. Era una constant experimentadora d'aquestes coses. Quant sabia quelcom de nou en el ram, estava subjecta a una febre inestroncable fins que ho havia provat, no pas en si mateixa, perquè mai no estava malalta, sinó en algú altre que tingués a mà. Estava subscrita a tots els periòdics de terapèutica i a tots els enganys frenològics; i la solemnial ignorància amb què s'estarrufaven ells era l'ambient que la tia Polly respirava amb delit. Tota la desferra que contenien sobre la ventilació, i còm calia anar-se'n al llit, i còm llevar-se, i quines coses menjar, i quines coses beure, i quant d'exercici fer, i en quin estat de ment conservar-se, i quina mena de vestit posar-se era per a ella l'Evangeli, i mai no reparà que la premsa salutífera del mes corrent solia trabucar tot allò que havia recomanat un mes abans. Era un cor senzill i honrat en tota la durada del dia, de manera que era una fàcil victima. Arreplegava sos periòdics enganya-babaus i ses medicines enganya-bajocs, i així armada d'eines de mort, avançava damunt son pàl·lid cavall, per a dir-ho metafòricament, amb l'infern al seu darrera.Però mai no sospità que ella no fos un àngel guaridor i el baume de Galaad sota una disfressa, en front dels veïns emmalaltits.

El tractament per l'aigua era nou, aleshores, i l'atuïda condició de Tom fou per a ella com una fruita madura. El feia eixir a trenc de dia cada matí, el feia estar dret dins el cobert de fusta i l'ofegava amb un diluvi d'aigua freda; després el refregava amb una tovallola com una llima, i aixi el retornava; després l'embolicava amb un llençol mullat, i el deixava de bell nou sota la flassada, fins que suava ànima i tot, i «les seves taques grogues se li esquitllaven enfora, a través dels porus», com deia Tom.