Текст книги "Les Aventures De Tom Sawyer"

Автор книги: Марк Твен

сообщить о нарушении

Текущая страница: 1 (всего у книги 14 страниц) [доступный отрывок для чтения: 6 страниц]

Annotation

Les aventures de Tom Sawyer és el relat d'uns mesos en la vida d'aquest nen que viu en una ciutat petita del sud-oest dels Estats Units a la vora del riu Mississipí. Criat per la seva tia Polly, que se l'estima de tot cor però que el sotmet a una disciplina que se li fa absurda i desagradable. Tom contempla el món d'una manera molt diferent a com ho fan els adults amb els quals ha de conviure. Precisament perquè existeix aquest distanciament ens entreté amb les seves reaccions divertides i nobles.

Mark Twain

Les aventures de Tom Sawyer

Sinopsi: Les aventures de Tom Sawyerés el relat d'uns mesos en la vida d'aquest nen que viu en una ciutat petita del sud-oest dels Estats Units a la vora del riu Mississipí. Criat per la seva tia Polly, que se l'estima de tot cor però que el sotmet a una disciplina que se li fa absurda i desagradable. Tom contempla el món d'una manera molt diferent a com ho fan els adults amb els quals ha de conviure. Precisament perquè existeix aquest distanciament ens entreté amb les seves reaccions divertides i nobles. Més agrest i rebel contra aquest univers de les persones majors és el seu amic Huckleberry Finn, el company ideal de Tom que és envejat pels altres nens que contemplen en la seva vida una forma d'existència que a ells els agradaria portar. Junts viuran aventures humorístiques i dramàtiques de les quals podran sortir-ne més airosos del que hagués pogut fer-ho qualsevol adult.

ePUB v1.0

Clío21.02.12

Títol: Les Aventures De Tom Sawyer

Autor: Mark Twain

Traductor: Josep Carner

PREFACI

La major part de les aventures consignades en aquest llibre succeïren de bo de bo; una o dues són experiments de la meva collita; la resta pertanyen a minyons que m'eren companys d'escola. Huck Finn és tret de la vida real; Tom Sawyer també, però no d'un individu: és una combinació de les característiques de tres nois que jo vaig conèixer; així és que pertany a l'orde arquitectònic compost.

Les estranyes supersticions a les quals hom fa referència, predominaven totes entre nois i esclaus de l'Oest en el període d'aquesta història; és a dir, fa trenta o quaranta anys.

Encara que mon llibre s'adreça sobretot al divertiment de nois i noies, espero que això no serà causa que el defugin homes i dones, perquè part del meu propòsit ha estat mirar de fer plaent memòria als adults d'allò que un dia foren, i de com sentiren i pensaren i parlaren, i en quínes singulars empreses s'esmerçaren de vegades.

L'AUTOR

Hartford, 1876

Capítol I

– Tom!

Cap resposta.

– Tom!

Cap resposta.

– Què s'ha fet aquest noi? em demano. Tom!

La vella senyora tirà per avall les seves ulleres i mirà per damunt elles al volt de la cambra. Després les tirà per amunt i sotjà sota d'elles. Poques vegades o mai no mirava a través d'elles per una cosa tan petita com és un noi, perquè les ulleres eren de cerimònia, i l'orgull de son cor, i cavalcaven per gala i no pas per servei: igual hauria pogut veure a través d'un parell de tapadores d'estufa. Semblà un moment perplexa, i digué, no pas ferotgement, però tanmateix en veu prou alta perquè el parament de la cambra la sentís:

– Bé, m'hi jugo qualsevol cosa que si us atrapo us…

No acabà la frase, perquè en aquell moment estava decantant-se i furgant sota el llit amb l'escombra: així és que necessitava alè per al ritme de les furgades. No desenterrà cap cosa sinó el gat.

– Mai no l'he vist atrapat, aquest noi!

Se n'anà cap a la porta oberta i s'hi aturà, i sotjà entre els emparrats de tomaqueres i herbes tauperes, que constituïen el jardí. Res de Tom. Així és que ella féu força per alçar la veu fins al grau exigit per la distància, i cridà:

– O-o-o Tom!

Sentí una fressa lleu al darrera, i es girà a temps per a agafar un petit minyó per l'extrem de son gec, i aturar la seva fugida.

– Té! Hauria hagut de pensar en aquest recambró. Què hi féieu, aquí dins?

– Res.

– Res! Mireu-vos les mans i mireu-vos la boca. Què és, aquesta brutor?

– No ho sé, tia.

– Bé, jo sí, que ho sé. És melmelada: vet aquí el que és. Us he dit quaranta vegades que si no deixàveu la melmelada tranquil·la us llevaria la pell. Deu-me aquell fuet.

El fuet fou brandat per l'aire. El perill era desesperat.

– Ui! Mireu al darrera vostre, tia!

La vella senyora es girà arremolinadament, i arrabassà les faldilles cap enfora de l'amenaça; i el minyó fugí tot seguit, s'enfilà damunt el clos d'altes estaques, i desaparegué a l'altra banda. La tia Polly romangué sorpresa un moment i en acabat esclatà en una dolça rialla.

– Diastre de noi! Mireu's que és prou, que jo mai pugui escarmentar! No m'ha fet prou martingales, perquè ara m'emprengui de sotjar-lo? Però un vell ximple és el pitjor dels ximples. Un gos vell no aprèn cap traça nova, com diu la dita. Tanmateix, en nom de Déu, ell no s'empesca mai les mateixes coses dues vegades seguides; i còm pot conèixer un hom la que ha de venir? Sembla talment que sàpiga per quant de temps podrà de consumir-me les sangs sense que m'arribi a arborar, i sap que, si arriba a aconseguir de deixar-me en bitza per un minut o fer-me riure, jo m'aplaco i no puc ventar-li patacada. No hi compleixo pas la meva obligació amb aquest noi; i aquesta és la santa veritat, Déu ho sap. Plànyer el bastó malmet el minyó, com diu la Bíblia. Deixo que el pecat s'amuntegui, i pago la pena per tots dos, massa que ho veig. És un vailet endimoniat; però, caram!, és el noi de la meva germana morta, pobrissona!, i no tinc cor de ventar-li fuetada, sigui com sigui. Cada vegada que el deixo anar, la consciència em puny de allò més; i cada vegada que l'aporrino el cor se'm trenca. Tanmateix, home nat de dona és de pocs dies i ple de tribulacions, com diu l'Escriptura, i és la massíssima veritat. Farà campana aquesta tarda, i no tindré més remei que fer-lo treballar demà, per a castigar-lo. És ben dur de fer-lo treballar els dissabtes, quan tots els minyons fan festa; però ell té més rancúnia al treball que a cap altra cosa, i, no hi ha més, he de complir amb ell una mica de la meva obligació, o seré la seva ruïna.

Tom va fer campana, i va passar una gentil estona. Tornà a casa amb prou feines a temps d'ajudar Jim, el vailet negre, a serrar la llenya del dia següent; i partí les teies abans de sopar, o almenys estigué allí a una hora escaient per a dir ses aventures a Jim, mentre Jim feia les tres quartes parts de la feina. El germà petit de Tom (o, millor, germanastre), Sid, estava ja enfeinat en la seva contribució al treball (arreplegant les miques de fusta), perquè era un noi tranquil, i no pas de mena aventurera ni enquimeradora. Mentre Tom anava menjant-se el seu sopar i robava el sucre en oferir-se-n'hi avinentesa, la tia Polly li feia preguntes que eren plenes d'artifici i molt pregones, perquè volia atrapar-lo en revelacions perjudicials. Com esdevé a moltes altres ànimes senzilles, la seva vanitat predilecta era de creure que tenia un talent especial per a l'ombrívola i misteriosa diplomàcia, i li plaïa de considerar sos enginys més transparents com a meravelles d'extraordinària trapelleria.

– Tom– digué ella -feia bastanta calor a l'escola: veritat?

– Sí, senyora.

– Molta calor: veritat?

– Sí, senyora.

– No teníeu ganes de rabejar-vos una mica a l'aigua, Tom?

Tom es sentí ferit d'un bri d'alarma, d'un toc de sospita inquieta. Escrutà la cara de la tia Polly, però ella no li digué res. Així és que féu:

– No sé…, és a dir, no molt.

La vella senyora estengué la seva mà i tocà la camisa de Tom, i digué:

– Però tampoc no esteu massa calent, ara.

I li fou cosa afalagadora, de reflexionar que ella havia descobert que la camisa era seca, sense que ningú s'adonés que això era la cosa que portava al magí. Però, a desgrat d'ella, Tom ara sabia d'on venia el vent. Així és que preveié quina seria la vinent jugada.

– Alguns de nosaltres ens mullàrem el cap sota la bomba… Jo encara el tinc humit. Veieu?

La tia Polly va enrabinar-se de pensar que havia passat per alt aquell bocí de prova circumstancial i negligit una pista. Aleshores digué, amb nova inspiració:

– Tom: no us calgué pas d'arrencar el coll de la camisa d'allà on jo l'havia cosit, per mullar-vos el cap: oi? Descordeu-vos el gec!

A la cara de Tom s'hi esvaí la preocupació. Obrí son gec. Son coll de camisa estava sòlidament cosit.

– Dolentot! Bé, ja podeu tocar pirandó. Estava segura que havíeu fet el plaga i havíeu anat a nedar. Però us perdono. Tom: em fa l'efecte que sou una mena de gat escaldat, com diu la gent… i millor del que sembleu, per aquesta vegada.

Mig li recava que la seva sagacitat hagués fet fallida, i mig s'alegrava que Tom s'hagués ensopegat, per una vegada, a servar obedient conducta.

Però Sidney digué:

– Bé, jo diria que li havíeu cosit el coll amb fil blanc; però ara és negre.

– Oital, si el vaig cosir amb fil blanc! Tom!

Però Tom no n'esperà l'acabament. En passar la porta, digué:

– Siddy, això et valdrà una pallissa.

En un indret segur, Tom examinà dues grans agulles clavades a les gires del seu gec; i estaven enfilades, l'una enfilada de fil blanc i l'altra de negre.

– Mai no n'hauria hagut esment, si no hagués estat per Sid. Llamp! De vegades ella ho cus amb fil blanc, i de vegades ho cus amb fil negre. Voldria, en nom de Déu, que sempre ho fes amb l'un o amb l'altre: no puc estar tan amatent als canvis. Però em jugo qualsevol cosa que a Sid l'estaborniré. Li daré una lliçó!

Tom no era pas el noi model del poblet. Coneixia molt bé quin era el noi model, tanmateix, i li feia fàstic.

Al cap de dos minuts, o menys i tot, havia oblidat tots els seus mals de cap. No era perquè sos mals de cap fossin per a ell ni una mica mica menys amargs i atuïdors que els d'un home gran per a un home gran, sinó perquè un nou i poderós interès els passà al davant, i els esvaí per aquella estona en la seva ment; igual que els infortunis dels homes són oblidats en l'exaltació de les empreses noves. Aquest nou interès era una valuosa novetat en l'art de xiular, que acabava d'adquirir d'un negre; i ell es delia per ensinistrar-s'hi sense noses. Consistia en un peculiar caient ocellívol, una mena de líquid refilet, que hom produïa per un contacte de la llengua amb el paladar, a breus intervals, en mig de la música. El lector probablement recorda com es fa, si mai ha estat noi. Diligència i atenció aviat aconseguiren de fer-l'hi dominar, i ell baixà a grans passes pel carrer, amb la boca plena d'harmonia i l'ànima plena de gratitud. Sos sentiments eren ben iguals als d'un astrònom que ha descobert un nou planeta. Sens dubte, pel que pertoca a un plaer intens, pregon, sense mescla, l'aventatge era per al noi i no pas per a l'astrònom.

Les tardes d'istiu són llargues. Encara no era fosc. De cop i volta, Tom parà de xiular. Tenia al davant un estrany: un noi una mica més gran que ell. Un nou vingut de qualsevol edat o sexe era una colpidora curiositat en el pobre poblet de Sant Petersburg. A més, el noi anava ben vestit: ben vestit en dia de feina. Això era simplement astorador. Sa gorra era una cosa bonica. Son gec de tela blava, ajustadament cordat, era nou i airós, i també ho eren sos pantalons. Duia sabates, i això que tot just era divendres. Fins i tot portava corbata, un bocí brillant de cinta. Tenia un tarannà aciutadanat que removia les entranyes de Tom. Quant més Tom badava en front de l'esplèndida meravella, més arremangava el nas, impressionat per aquella bellor, i li semblava que son propi abillament es tornava més i més arrossinat. Cap dels dos nois parlava. Si l'un es movia, l'altre es movia; però només que de flanc, en un cercle. Es mantingueren faç contra faç i fit a fit tota l'estona. A la fi, Tom digué:

– Puc apallissar-vos!

– Em plauria de veure com ho intenteu.

– Bé, doncs, puc escometre-ho.

– No, que no podeu, tanmateix.

– Sí, que puc.

– No, que no podeu.

– Puc.

– No podeu.

– Puc.

– Que no.

Hi hagué una pausa inconfortable. Aleshores Tom digué:

– Com us dieu?

– No és cosa del vostre ram..

– Bé, doncs, jo ara en puc fer una cosa del meu ram.

– Bé, i per què no ho proveu?

– Si parleu gaire, ho faré.

– Gaire… gaire… gaire…! Que me'n doneu, de fil!

– Oh! Us penseu que sou molt viu: oi? Podria apallissar-vos tenint una mà lligada al meu darrera, si volia.

– Bé, per què no voleu fer-ho? Perquè vós dieu que podeu fer-ho.

– Bé, ho faré, si beneitegeu gaire.

– Oh! sí… He vist famílies senceres en el mateix compromís.

– Murri! Us penseu que sou algú: veritat?

– Ai, ai! Quín capell!

– Podeu abonyegar-lo, aquest capell, si no us plau. Llengua que no li deu una patacada: qui li doni una patacada, rebrà.

– Sou un mentider.

– Vós en sou un altre.

– Us baralleu de per riure, i no goseu començar.

– Vejam… fugiu-me del davant!

– Escolteu: si ha de durar gaire més aquest desvergonyiment, agafo una pedra i us enceto el cap.

– Oh! És clar que ho fareu.

– Bé, doncs, ho faré.

– Bé, per què no ho feu, doncs? Per què aneu dient que ho fareu? Per què no ho feu? És perquè teniu por.

– No en tinc, de por.

– Sí que en teniu.

– No, que no en tinc.

– Sí que en teniu.

Una altra pausa, i més ullades i borneig, l'un al volt de l'altre.

Al cap de poc estigueren espatlla contra espatlla. Tom digué:

– Aneu-vos-en d'aquí.

– Aneu-vos-en vós.

– No vull, en bona refè.

– En bona refè, no vull.

Així romangueren, cadascú amb un peu fent angle, com un estrep, i tots dos empenyent, que més no podien, i mirant-se amb les celles arrufades d'odi; però cap dels dos no pogué guanyar aventatge. Després de lluitar fins que tots dos foren arborats i envermellits, cadascú relaxà la seva tensió amb vigilant cautela, i Tom digué:

– Sou un covard i un cadellet. Li parlaré de vós al meu germà gran, i ell us pot ben estabornir, i jo li diré que ho faci.

– Què se me'n dóna, del vostre germà gran? Tinc un germà que és més gran que no pas ell; i, fins i tot, pot engegar-lo per damunt d'aquest clos.– (Tots dos germans eren imaginaris).

– Això és una bola.

– Perquè vos ho digueu, no vol dir que en sigui.

Tom féu una ratlla en la pols amb el seu dit gros, i digué:

– Llengua que no camineu damunt d'això. I si ho feu us aporrinaré fins a aclotellar-vos en terra. Qualsevol que tingui llengua es guanyarà un pebrot.

El noi nou ho petjà cuitosament, i digué:

– Heu dit que ho faríeu: ara vejam còm ho feu.

– No em feu més nosa, ja: val més que us en aneu a pendre la fresca.

– Bé: heu dit que ho faríeu… Per què no ho feu?

– Vatuanada! Ho faig per dos cèntims.

El noi nou es tragué de la butxaca dos coures dels grans, i els mostrà irrisòriament en la mà estesa.

Tom, d'un patac, els tirà a terra.

En un instant els dos nois caigueren i giravoltaren pel fang, aferrussats com a gats; i per espai d'un minut s'estiraren i esquinçaren el pèl i els vestits, es donaren cops de puny i esgarrapades al nas, i es cobriren de pols i de glòria. Al cap de poc, allò que era confusió anà precisant-se; i en mig de la boira del combat aparegué Tom, a cavall del noi nou, i pataquejant-lo amb els punys.

– Digueu: «Em dono!»– féu Tom.

El minyó no feia sinó lluitar per alliberar-se. Plorava, principalment de ràbia.

– Digueu: «Em dono!»– I els cops de puny continuaren. A la fi l'estranger deixà sentir un ofegat «-Em dono!», i Tom el deixà alçar i digué:

– Això us servirà de lliçó. Una altra vegada teniu més compte a mirar amb qui feu el poca-solta.

El noi nou se n'anà tot raspallant la pols de sos vestits, sanglotant, rondinant, i girant-se, adesiara, i sacsejant el cap i amenaçant amb allò que faria a Tom «l'altra vegada que l'atrapés al carrer». A la qual cosa Tom respongué amb befes i emprengué el seu camí joiosament; i, tan prompte com hagué girat l'esquena, el noi nou arreplegà una pedra, l'engegà, i el tocà entre les espatlles, i després girà cua i corregué com un antílop. Tom empaità al traïdor fins a casa seva i així esbrinà on vivia. Mantingué la seva posició a la porta per algun temps, desafiant l'enemic a sortir a fora; però l'enemic es limità a fer-li ganyes darrera la finestra, i declinà la proposició. A la fi la mare de l'enemic aparegué, i digué a Tom que era un noi dolent, poca pena i ordinari, i li va manar que se n'anés. Així, doncs, ell se n'anà, però digué que, ell rai, es podia permetre d'ajornar-ho.

Arribà a casa molt tard aquella nit; i, en enfilar-se cautament a la finestra, descobrí una emboscada en la persona de la seva tia; i quan ella veié l'estat en el qual es trobaven sos vestits, la seva resolució de convertir-li la festa del dissabte en captiveri i treballs forçats esdevingué d'una fermesa diamantina.

Capítol II

El matí del dissabte havia vingut, i tot el món estiuenc era brillant i gerd, i desbordant de vida. Hi havia una cantúria en cada cor, i, si el cor era jove, la música eixia als llavis. Hi havia joia en cada rostre, i primavera en cada pas. Els arbres «de la llagosta» (Acàcies dels tipus Gleditsia o Robinia) eren en plena florida, i la fragància de les flors omplia l'aire. Cardiff Hill, més enllà del poblet i damunt ell, estava tot verd de vegetació, i queia a prou distància per a semblar una Terra Paradisíaca, somniosa, sossegada i invitadora.

Tom aparegué per la vorera, amb una galleda de blanc i una brotxa; i l'alegria fugí de la natura i una pregona melangia s'establí en son esperit. Trenta yardes d'un clos dilatat, de nou peus d'altura! Li semblà que la vida era tota buida, i l'existència una simple càrrega. Tot sospesant, enfonsà la brotxa a la galleda, i la passà damunt la post del cim; repetí l'operació; va tornar-hi; comparà la insignificant llenca emblanqueïda, i segué damunt una caixa de fusta, tot descoratjat. Jim eixí de la porta fent gambades, amb una galleda de llauna, i tot cantant la cançó Les Noies de Buffalo. El portar aigua de la bomba municipal havia estat sempre feina odiosa a l'esguard de Tom, fins aleshores; però ara no li semblà el mateix. Va recordar que hi havia colles de gent a la bomba. Nois i noies, de blancs, de mulatos i de negres, hi estaven sempre esperant el torn, descansant, baratant joguines, barallant-se, espinyant-se, fent aldarull. I va recordar que, encara que la bomba no era sinó cent cinquanta yardes enfora, Jim mai no tornava amb una galleda d'aigua sinó passada una hora; i, així i tot, algú, generalment, havia d'anar-lo a cercar. Tom digué:

– Escolteu, Jim: jo aniré a cercar l'aigua, si vos emblanquineu una mica.

Jim bellugà el cap, i digué:

– No puc, senyoret Tom. La vella senyora em digué que anés i portés aquesta aigua, i que no m'aturés a beneitejar amb ningú. I va dir que esperava que el senyoret Tom em demanaria que jo emblanquinés, i digué que jo toqués pirandó i tingués esment de la meva feina, i digué que ella vetllaria per l'emblanquinament.

– Oh! No en feu cabal, del que hagi dit, Jim. Ella sempre hi parla, així. Deu-me la galleda: no estaré fora sinó un minut. Ella no ho sabrà.

– Ah! No puc, senyoret Tom. La vella senyora em faria un cap nou. Ben cert que me'l faria.

– Ella! Ella mai apallissa ningú: tusta el cap d'un hom amb el didal. I qui se n'encaparra d'això? Voldria saber-ho. Parla qui-sap-lo, però el parlar no fa mal: almenys no en fa si no es posa a gemegar. Jim, us donaré una bala! Us donaré una bala bona i blanca.

Jim començà de vacil·lar.

– Bala blanca, Jim, i guanya sempre!

– Noi! És una cosa d'allò més bonica, a fe. Però, senyoret Tom, tinc una gran por de la vella senyora.

Tanmateix Jim no era més que humà: una atracció com aquella era massa forta per a ell. Deixà en terra la galleda i prengué la bala blanca. Al cap d'un minut anava, cames ajudeu-me, carrer avall, amb la seva galleda i una pruïja a l'esquena: Tom emblanquinava amb vigor, i la tia Polly es retirava del camp amb una sabatilla a la mà i el triomf en sos ulls.

Però l'energia de Tom no va durar gaire. Començà de pensar en la grifolda que s'havia proposat per aquell dia, i sos dols es multiplicaren. Aviat els nois en llibertat vindrien corrent, esmerçant-se en tota mena de delitoses expedicions; i en farien qui-sap-la riota, d'ell, perquè havia de treballar. Només el pensar-hi l'abrusava com un foc. Es tragué la seva mundanal riquesa i l'examinà: trossos de joguines, bales i escombraries; coses potser abastament per a comprar un canvi de feina, però no pas per a comprar tota una mitja hora de pura llibertat. Així, doncs, retornà sos minvats cabals a la seva butxaca, i abandonà la idea d'intentar la compra dels nois. En aquell moment, ombrívol i desesperat, una inspiració esclatà dins ell, no menys que una gran, magnífica inspiració. Agafà la seva brotxa i es posà tranquil·lament a treballar. Ben Rogers comparegué tot seguit a la vista; el noi, entre tots els nois, del que ell havia temut la mofa. Ben caminava fent salts, bots i gambades; prova abastament que el seu cor era gai i les seves esperances esbarjoses. Menjava una poma, i feia a intervals un llarg i melodiós esgarip seguit d'un ding-dong-dong, ding-dong-dong, en to profund, perquè estava personificant un vapor. A mesura que s'anà atansant, apaivagà la seva celeritat, es posà al mig del carrer, es decantà d'allò més a estribor, i orsà feixugament, amb laboriosa pompa i minuciositat, perquè personificava el «Big Missouri», i es creia tenir un calat de nou peus d'aigua. Ell era vapor i capità, i campaner, tot plegat: així és que havia d'imaginar-se a sí mateix en sa pròpia coberta més alta, donant les ordes i executant-les.

– Pareu, mestre! Ning, ning, ning!– La marxa del vaixell gairebé s'extingí, i ell tirà cap amunt, a pleret, envers la vorera.

– Màquina endarrera! Ning, ning, ning!– Redreçà sos braços, i els posà tots enravenats per sos flancs avall. -Màquina a babord! Ning, ning, ning! Xu, xx, xu, xu!– La mà dreta descrivia a l'ensems cercles majestuosos, perquè representava una roda de quaranta peus. -Refermeu a estribord! Ning, ning, ning! Xu, xx, xu, xu!– La mà esquerra començà de descriure cercles. -Pareu a estribord! Ning, ning, ning! Pareu a babord! Proa avant, decantant l'estribord! Para! Gireu de mica en mica! Ning, ning, ning! Xu, xu, xu! Etzibeu aquesta rellinga de gratil! De pressa, ara! Enfora l'amarra! Que esteu badant? Deu un tomb a la soca amb la corda! Feu-vos arran del moll, ara! Engegueu! Pareu la màquina, mestre! Ning, ning, ning! Xt! xt! xt! (fent anar la clau de prova).

Tom continuà emblanquinant: no feu cabal del vapor. Ben el mirà de fit a fit un moment, i després digué:

– Hi, hi! Esteu aquí estaqueta: no és veritat?

Cap resposta. Tom examinà son darrer toc amb l'esguard d'un artista. Després donà una altra suau escomesa a la seva brotxa, i examinà el resultat, com abans. Ben es posà al seu costat. A Tom la poma li feia venir salivera, però romangué quiet, sempre maldant. Ben digué:

– Hola, minyó! Us cal treballar: oi?

Tom es mogué sobtadament i digué:

– Ah! Sou vós, Ben? No me n'havia atalaiat.

– Sabeu? me'n vaig a nedar, jo. No us agradaria de poder venir? Però, és clar, més us estimeu treballar: oi? És clar, que us ho estimeu més.

Tom contemplà el minyó una estona, i digué:

– De què en dieu treball?

– Bé, no es feina, això?

Tom reprengué l'emblanquinament, i contestà amb negligència:

– Bé, potser que en sigui i potser que no en sigui. El que jo sé és que ve a la mida de Tom Sawyer.

– Oh! Escolteu: no voleu pas dar entenent que us agradi?

La brotxa continuava movent-se.

– Agradar-me? Bé, no sé per què no m'hauria d'agradar. És que un hom té la sort d'emblanquinar una tanca cada dia?

Això posà l'afer sota una nova llum. Ben va parar de rosegar la seva poma. Tom passà la brotxa exquisidament d'ací d'allí, reculà per a veure l'efecte, afegí un toc en aquest indret i aquell altre, i sospesà de bell nou l'efecte, mentre Ben li reparava cada moviment, i esdevenia més i més interessat, més i més absort.

Al cap de poc digué:

– Escolteu, Tom: deixeu-me emblanquinar una mica.

Tom reflexionà: estava a punt de consentir, però canvià de determini.

– No, no; la tia Polly és molt mastegatatxes pel que fa a aquest clos (el de la banda del carrer, sabeu?); però, si fos el clos de la banda del darrera, a mi tant me fóra i a ella també. Sí, és molt mastegataxes, pel que fa a aquest clos: hom ha d'anar amb molt de compte: crec que no hi hauria un noi entre mil, i potser entre dos mil, que ho pogués fer de la manera que cal.

– Sí? De bo de bo? Oh! Vaja, deixeu-m'ho provar només: només una mica. Jo bé us ho deixaria fer, si vós fóssiu jo, Tom.

– Bé, a mi em plauria, indi honrat; però la tia Polly… Mireu, Jim volia fer-ho, però ella no li ha volgut consentir. Sid també volia fer-ho, però ella tampoc li ha volgut consentir. No veieu, ara, que estic lligat, en aquest punt? Si vós us emprenguéssiu el clos, i passés qualsevol cosa…

– Oh! Romansos! Tindré tant d'esment com vós mateix. Deixeu-m'ho provar. Escolteu… us daré el dintre de la poma.

– Bé, veureu… No, Ben: traieu-vos-ho del cap: tinc por…

– Us la daré tota!

Tom féu remissió de la brotxa amb repugnància en el rostre, però amb daler en el cor. I, mentre l'ex-vapor «Big Missouri» treballava i suava al sol, l'artista retirat seia damunt un barril, a l'ombra, a curta distància; deixava penjar les cames, mossegava la poma amb la boca plena, i planejava el carnatge de més innocents. No mancava material: més nois s'esqueien per alli, a cada estona: venien per a fer mofes, però romanien per emblanquinar. Poc abans que Ben estigués atuït, Tom havia baratat la nova avinentesa d'emblanquinar, a Billy Fisher, per un estel, sòlidament adobat; i quan aquest ja en tingué prou, Johnny Miller comprà de ser-hi, mitjançant una rata morta i un cordill per a fer-la giravoltar; i així successivament, hora darrera hora. I, quan hom arribà a mitja tarda, el pobre minyó miserable del matí estava literalment saturat de riqueses. Tenia, a més de les coses abans esmentades, dotze bales, part d'una mandolina, un tros d'ampolla blava per a mirar-hi a través, un canó de rodet, una clau que no servia per a obrir res, un bocí de guix, un tap de vidre d'una garrafa, un soldat de plom, un parell de capgrossos, sis coets, un gatet borni, un pom de porta, de llautó, un collar de gos (sense gos), el mànec d'un ganivet, quatre peces de pela de taronja i un vell marc de finestra fet malbé. Havia tingut, mentrestant, una bona, bella estona ociosa, i qui-sap-la companyia… i el clos lluïa de tres capes de blanc! Si el blanc no li hagués arribat a mancar, hauria causat la fallida de tots els nois del poblet.

Tom es digué que aquest món, al capdavall, no era tan buit com això. Havia descobert una gran llei d'activitat humana, sense saber-ho: és a dir, que per fer que un home o un noi desitgin una cosa, només cal convertir la cosa en difícil d'atènyer. Si hagués estat un gran filòsof ple de saviesa, com l'autor d'aquest llibre, hauria capit aleshores que la feina consisteix en qualsevol cosa que un hom estigui obligat a fer, i que el joc consisteix en qualsevol cosa que un hom no estigui obligat a fer. I això l'hauria ajudat a compendre per què el fer flors artificials o maldar en el molí dels forçats és feina, mentre el jugar a bitlles o trescar pel Mont Blanc no és sinó divertiment. Hi ha rics senyors a Anglaterra que menen carruatges de passatgers, tirats per quatre cavalls, per espai de vint o trenta milles, en una ruta diària, a l'istiu, perquè el privilegi els costa una pila de diners; però, si els oferissin soldada pel servei, això el convertiria en feina, i ells aleshores el deixaríen córrer.

El minyó medità una estona sobre el canvi substancial que s'havia esdevingut en les seves mundanes circumstàncies, i després s'adreçà al quarter general, a retre comptes.

Capítol III

Tom comparegué davant la tia Polly, que estava asseguda vora una finestra oberta, en una plaent cambra del darrera, que era alcova, menjador i biblioteca, tot plegat. L'aire balsàmic de l'istiu, la calma reposadora, la flaire de les flors, i la somnolent bonior de les abelles, havia fet el seu efecte, i ella estava pesant figues sobre la mitja que tenia entre mans, mancada de tota companyia que no fos la del gat, el qual també se li havia adormit a la falda. Les seves ulleres havien estat encimbellades damunt sa testa gris, com a precaució de seguretat. Ella havia cregut que, naturalment, ja faria d'allò més temps que Tom s'hauria escapat, i la meravellava de veure que comparegués dins el seu poder altra vegada d'aquesta intrèpida manera. Digué ell:

– No puc anar a jugar, ara, tia?

– Còm s'entén? Ara ja? Quanta de feina heu fet?

– Ja tota és acabada, tia.

– Tom, no em digueu mentides. No ho puc sofrir.

– No és mentida, tia: ja està tot llest.

La tia Polly no es refià gaire d'aquesta declaració. Eixí a fora a veure-ho per sí mateixa; i hauria estat prou contenta de trobar que fos veritat un vint per cent de l'afirmació de Tom. Quan trobà tot el clos emblanquinat, i àdhuc emblanquinat amb força gruix, i àdhuc amb una faixa afegida a terra, el seu astorament fou gairebé inexpressable. I va fer:

– Mai ho hauria dit! No cal dar-hi voltes; podeu treballar quan en teniu ganes, Tom.– I després aigualí el compliment, tot afegint: -Però que poques, repoques vegades en teniu ganes, la veritat! Bé, aneu-vos-en i jugueu: però mireu de tornar abans que passi la setmana: altrament, hi haurà pallissa.

Tan retuda estava per l'esplendor d'aquella feta, que se l'emportà al recambró i escollí una poma de les millors, i la hi donà, mentre li feia una lliçó edificant sobre el preu i delectança majors de qualsevol gust, quan venia sense pecat i després d'un virtuós treball. I, mentre ella acabava amb una venturosa filigrana de textos bíblics, ell va pispar un bunyol.

Després sortí tot saltant; i veié Sid, que tot just començava a pujar l'escala descoberta que menava a les cambres posteriors del segon pis. Hi havia grumolls de terra a l'abast, i l'aire se n'omplí en un dir Jesús. Els grumolls es precipitaren enfurits al volt de Sid com una pedregada, i abans que la tia Polly pogués reconcentrar les seves corpreses facultats i comparèixer a son ajut, sis o set havien encertat, i Tom havia fet un bot damunt el clos i era fora. Hi havia una porta, però en general el temps li curtejava massa per a fer-ne us. La seva ànima romangué en pau, ara que havia dat a Sid el tracte que mereixia per haver cridat l'atenció sobre son fil negre i haver-li creat un mal de cap.