Текст книги "Les Aventures De Tom Sawyer"

Автор книги: Марк Твен

сообщить о нарушении

Текущая страница: 4 (всего у книги 14 страниц) [доступный отрывок для чтения: 6 страниц]

– Que és bonic! Feu un home.

L'artista erigí un home en el carrer de davant: semblava una grua. Aquell home hauria pogut caminar per damunt la casa: però la noia no era hipercrítica: restà satisfeta del monstre, i zumzejà:

– És un bell home. Ara feu-me a mi tot caminant.

Tom dibuixà un rellotge d'arena que tenia al damunt una lluna al ple i com a extremitats unes tiges; i armà els dits estesos amb un ventall meravellós. La noia digué:

– Que bonic és! Em plauria de saber dibuixar.

– És de bon fer. Ja us n'ensenyaré.

– Oh! De bo de bo? Quan?

– A migdia. Que aneu a casa, a dinar?

– Em quedaré, si voleu.

– Molt bé: pacte fet.

– Còm us dieu?

– Becky Thatcher.

– I vós, còm us dieu? Ja ho sé: Tomàs Sawyer.

– Aquest és el nom d'apallissar-me. Em dic Tom, quan so bon minyó. Em direu Tom: veritat?

– Sí.

Aleshores Tom començà d'escritotejar quelcom damunt la pissarra, tot amagant les paraules a la noia; però ella no es retreia, aquesta vegada, i demanà de veure-ho. Tom digué:

– Oh! No és res.

– Sí, que és.

– Que no: tant us fa.

– Que sí, que em fa. Deixeu-m'ho veure.

– Ho diríeu.

– No ho diré: en bona fe, fe i refè, que no.

– No ho direu a ningú, a ningú? Per tota la vida?

– No, no ho diré a ningú. Ara deixeu-m'ho veure.

– Oh! Tant us fa, a VÓS!

– Ja que em tracteu així, ho veuré, Tom.– I posà sa mà menuda damunt la d'ell, i hi hagué una mica de baralla. Tom feia veure que es resistia de bo de bo; però deixà que la seva mà llisqués gradualment fins que aquests mots foren descoberts: «Us amo!»

– Oh! Dolent!– I li donà un cop ben fort a la mà. Però tanmateix va enrojolar-se i va semblar complaguda.

En aquell mateix moment el minyó sentí una lenta grapa fatal que es cloïa damunt la seva orella i un uniforme impuls enlairador. D'aquesta manera fou conduït a través de la cambra i dipositat en el seu seient, sota un foc copiós de rialles de tota l'escola. Després el mestre romangué al damunt d'ell uns quants moments paorosos, i finalment se n'anà cap a la seva reial cadira, sense dir cap paraula. Però, baldament a Tom li cogués l'orella, el seu cor era ple de gaubança.

En apaivagar-se l'escola, Tom féu un honrat esforç per estudiar, però l'avalot que tenia a dintre seu era massa gran. Successivament ocupà son lloc a la classe de lectura, i hi féu qui-sap-les matusseries; després a la classe de geografia, i convertí els llacs en muntanyes, les muntanyes en rius i els rius en continents, fins a tornar al caos; després a la classe de confegir, i el feren anar de corcoll una sèrie de noms senzillament infantívols; fins que s'aixecà i reté la medalla de peltre que havia portat amb ostentació uns quants mesos.

Capítol VII

Quant més feia Tom per manera de fixar la seva ment en el llibre, més vagarejaven les seves idees. Així és que, a la fi, amb un sopor i un badall, ho deixà córrer. Li semblava que la interrupció de tasques de les dotze no vindria mai. L'aire estava encalmadíssim. No se'n movia un alè. Era el més somnolent dels dies somnolents. El murmuri adormidor de vint-i-cinc alumnes estudiant, aquietava l'ànima, com l'encís que hi ha en la bonior de les abelles. Enllà d'enllà, sota l'ardent solellada, alçava Cardiff Hill sos flancs d'una verdor suau entre un vel de calitja que lluïa tot esblaimat, amb el tint de púrpura que dóna la distància; uns quants ocells flotaven amb ala peresosa per dalt de tot de l'aire; no hi havia, de visible, cap més ésser vivent que algunes vaques, i les vaques dormien.

El cor de Tom es dalia per la llibertat, o almenys per quelcom d'interessant a fer, per passar l'estona paorosa. La seva mà anà esmaperduda cap a la seva butxaca, i la seva faç s'il·luminà amb un esclat de gratitud que era una acció de gràcies, baldament ell no ho sabés. Després, la capsa de pistons eixí furtivament. Deixà anar la paparra, i la posà damunt la vasta planura del pupitre. La bestiola probablement tingué un esclat de gratitud que equivalia a una acció de gràcies, també, en aquell moment; però era prematura, perquè, quan començà tota reconeguda a viatjar cap enfora, Tom la va capgirar amb una agulla i li va fer pendre una nova direcció.

L'amic íntim de Tom seia al seu costat, i havia sofert tant com ell; i ara es sentia pregonament i gratament interessat, tot seguit, en aquesta diversió. Aquest amic íntim era Joe Harper. Els dos minyons eren amics jurats tota la setmana, i enemics encarnissats els dissabtes. Joe es tragué una agulla de la solapa, i començà a col·laborar a l'ensinistrament del presoner. El joc creixia en interès per moments. Aviat Tom digué que l'un entrebancava l'altre, sense que poguessin treure el major partit possible de la paparra. Així, doncs, posà la pissarra de Joe damunt el pupitre, i hi féu una ratlla al mig, de dalt a baix.

– Ara– digué -mentre estigui a la vostra banda, podeu burxar-la i jo la deixaré estar; però, si deixeu que s'allunyi i entra al meu costat, heu de deixar-la estar, per tot el temps que jo pugui impedir que traspassi de bell nou.

– Molt bé, endavant: engegueu-la.

La paparra s'escapà de Tom, al cap de poc, i creuà l'equador. Joe la turmentà una estona, i ella s'allunyà i canvià d'àrea novament. Aquest canvi de base es produí tot sovint. Mentre l'un vailet punyia la paparra amb apassionat interès, l'altre la sotjava amb un interès igualment fort: els dos caps es decantaven plegats damunt la pissarra, i les dues ànimes eren mortes a tota altra cosa. A la fi, la sort semblà establir-se i romandre amb Joe. La paparra provà aquest, aquell i l'altre recurs, i esdevingué tan exaltada i neguitosa com els mateixos nois. Però una i més vegades, quan Tom tenia la victòria a la mà, per dir-ho així, i sos dits frisaven per posar-se a la tasca, l'agulla de Joe la menava destrament cap enllà i en reprenia possessió. A la fi Tom no pogué comportar-ho més. La temptació era massa forta. Estengué, doncs, el braç i intervingué amb la seva agulla. Joe s'enfurismà tot seguit, i féu:

– Tom, deixeu-la estar.

– Només vull remoure-la una mica, Joe.

– No, senyor: això no és just: deixeu-la estar.

– En nom de Déu, no la bellugaré pas gaire.

– Deixeu-la estar, us dic!

– No vull!

– No hi ha més remei: és a la meva banda.

– Escolteu, Joe: de quí és, aquesta paparra?

– Tant me fa de qui sigui, la paparra: és a la meva banda i no la tocareu.

– Bé, doncs: em jugo qualsevol cosa que sí. És meva, la paparra, i li faré les remaleïdes coses que vulgui, o em feriria!

Una tremenda patacada caigué damunt les espatlles de Tom, i una que hi feia joc damunt les de Joe; i per espai de dos minuts la pols seguí brollant dels dos gecs, i tota l'escola va gaudir-se'n. Els minyons havien estat massa encantats per reparar la quietud que havia anat lliscant per l'escola una estona abans, quan el mestre baixà de puntetes per la cambra i romangué al llur damunt. Havia contemplat una bella part de la performança abans que hi col·laborés amb una mica de varietat. En finar l'escola a migdia, Tom corregué cap a Becky Thatcher, i murmurà a la seva orella:

– Poseu-vos el barret i feu com si us n'anéssiu a casa; i quan arribeu a la cantonada deixeu-los passar, i atravesseu la sendera i torneu. Jo aniré per l'altra banda i tornaré amb la mateixa martingala.

Així és que ell anà amb un grup d'alumnes, i ella amb l'altre. Al cap d'una estona tots dos es trobaren al fons de la sendera, i quan arribaren a l'escola n'esdevingueren únics senyors. Aleshores s'assegueren plegats, amb una pissarra al davant, i Tom donà el llapis a Becky, i tingué la mà d'ella dins la seva, i la guià, creant així una altra casa sorprenent. Quan l'interès per l'art començà d'esvaïr-se, es posaren a enraonar. Tom nedava en felicitat. Digué:

– Us agraden les rates?

– No: no les puc veure ni en pintura!

– Bé, jo igual, quan són vives. Però vull dir les mortes, que són bones per a fer-hi torterols amb un cordill al voltant del cap.

– No, les rates no em corprenen, tanmateix. El que m'agrada és goma de mastegar!

– Oh! Ja ho crec! Voldria tenir-ne, ara!

– Sí? Jo en tinc una mica. Us la deixaré mastegar una estona, però me l'heu de tornar.

Això era cosa plaent: així és que anaren mastegant per torn, i gronxaren les cames contra el banc, en un esclat de gaubança.

– Heu estat mai en un circ?– digué Tom.

– Sí, i el papà m'hi tornarà a dur alguna vegada, si só bona minyona.

– He estat al circ tres o quatre vegades: qui-sap-les vegades. L'església és més ensopida que el circ. En un circ hi ha bellugueig tota l'estona. Jo seré un pallasso de circ, quan sigui gran.

– Oh! De bo de bo? Serà bonic. Són tan gentils, amb aquells vestits de llunes!

– Oi. I guanyen carretades de diner: gairebé tots un dòlar al dia, diu Ben Rogers. Digueu, Becky: heu tingut mai relacions?

– Què és això?

– Ves, tenir relacions per casar-se.

– No.

– No us agradaria?

– Compto que sí. No ho sé. A què s'assembla?

– A què s'assembla? Oh! No s'assembla a res. Només és qüestió de dir a un noi que sempre estareu només que per ell, sempre sempre sempre, i aleshores us beseu, i s'ha acabat. Tothom ho sap fer, això.

– Besar? I el besar per què és?

– Bé, això, sabeu?, és per… Bé, és un costum, fer això.

– I ho fa tothom?

– Sí, tothom que festeja. Us recordeu del que vaig escriure a la pissarra?

– Ss… sí.

– Què deia?

– No us ho diré pas.

– Voleu que jo us ho digui a vós?

– Ss… sí… però una altra vegada.

– No, ara.

– No, ara no: demà.

– Oh! no: ara, si us plau, Becky. Us ho diré a cau d'orella: us ho diré tant, tant dolçament…

Com que Becky vacil·lava, Tom prengué el silenci per un consentiment, i li passà, el braç al volt de la cintura i digué la dita blaníssimament, amb la boca enganxada a l'oïda d'ella. I després afegí:

– Ara digueu-m'ho a mi, a cau d'orella, de la mateixa manera.

Ella es resistí una estona, i féu, en acabat:

– Gireu la cara, que jo no us pugui veure, i aleshores ho faré. Però no ho heu de dir mai a ningú: oi, Tom? a ningú: oi?

– No, de bo de bo de bo: no ho diré. Au, Becky.

Ell girà la cara. Ella es decantà temorega ment fins que el seu alè féu bellugar sos rulls, i murmurà: -Us amo!

Després va apretar a córrer, i trescà entre els bancs i els pupitres, amb Tom, que li anava al darrera; i a la fi es refugià en un recó, amb el davantalet blanc damunt la faç. Tom l'agafà vora el coll i formulà la seva instància.

– Ara, Becky, tot està ajustat: tot, fora del bes. No en tingueu por, d'això: us dic que no és res. Feu-me el favor, Becky.

I li estirava el davantal i les mans.

Ella no trigà a cedir, i deixà caure les mans: son rostre, tot encès de la lluita, s'aixecà i es sotmeté.

Tom va besar-la i va dir:

– Ara tot està ajustat, Becky. I després d'això, per sempre més, sabeu?, no heu d'estimar a ningú més sinó a mi, i no us heu de casar amb ningú més sinó amb mi, per sempre més, per sempre més i per sempre més. Ho fareu?

– No, mai no estimaré a ningú més sinó a vós, Tom, i mai no em casaré amb ningú més sinó amb vós; i vós no us heu de casar mai amb ningú més sinó amb mi, també.

– Ben cert. Naturalment. Això forma part de la cosa. I sempre, en anar a l'escola, o quan anem a casa, heu d'anar amb mi, quan ningú ho vegi… I vós heu d'escollir-me a mi i jo us escolliré a vós, a les reunions, perquè així és còm es fa quan festeja.

– Què bonic que és! Mai no ho havia sentit a dir.

– Oh! i és d'allò més alegre! Jo i Amy Lawrence…

En els ulls astorats que ella posà, Tom hi llegí la seva errada; i es deturà, tot confós.

– O Tom! Així jo no só la primera amb qui heu tingut relacions!

La nena començà a plorar.

Tom digué:

– Oh! No ploreu, Becky. Ja tant se me'n dóna, d'ella.

– Oh! no, Tom: Ja sabeu que no és cert.

Tom féu per manera de passar-li el braç al voltant del coll; però ella l'empenyé cap enllà, i es girà de cara a la paret i continuà plorant. Tom ho intentà altra vegada, amb paraules amorosides, i fou repel·lit de bell nou. Aleshores es desvetllà son orgull, i se n'anà i sortí al defora. Romangué aturat, tot inquiet i anguniós, per una estona, dant tot sovint llambregades a la porta, esperant que ella s'empenediria i el vindria a cercar. Però no ho féu. Aleshores començaren de escometre'l sentiments amargs i temences d'ésser el culpable. Li exigia una aspra lluita amb sí mateix de fer ara noves insinuacions, però s'hi decidí i entrà. Ella encara estava dreta al recó, tot sanglotant amb la cara contra la paret. El cor de Tom en fou colpit. Anà envers ella i estigué un moment parat, no sabent exactament què calia fer. Després digué, tot vacil·lant:

– Becky: a mi… a mi tant se me'n dóna de tothom, fora de vós.

Cap resposta, només que sanglots.

– Becky…– féu ell en so de defensa; -Becky… no voleu dir-me res?

Més sanglots. Tom es tragué son joiell principal, un pomet de llautó, del cim d'un ferro de llar, i el passà al voltant d'ella perquè ella el pogués veure, i digué:

– Becky: voleu pendre'l, si us plau?

Ella el tirà a terra. Aleshores Tom sortí de la casa per anar damunt les muntanyoles, i qui sap-lo-lluny, i no tornar a escola aquell dia. Tot seguit Becky començà de recelar. Corregué cap a la porta: ell ja no era a l'envista. Donà un tomb envers el camp de joc: no era allí. Aleshores cridà:

– Tom! veniu, Tom!

Parà una atenció ben sol·lícita, però no hi hagué resposta. No tenia més companys que el silenci i la solitud. Així és que s'assegué a plorar de bell nou i a vituperar-se ella mateixa; i per aquell temps els alumnes començaven a reunir-se altra vegada, i hagué d'amagar son dol i aquietar son cor malmès, i resignar-se a la creu d'una tarda llarga, paorosa, xacrosa, sense que hi hagués, entre els forasters que la voltaven, ningú per a bescanviar-hi dolors.

Capítol VIII

Tom es féu escàpol, d'ací d'allà per camins i caminals fins a trobar-se enfora dels vestigis dels alumnes que tornaven, i després adoptà un petit trot consirós. Travessà rierols dues o tres vegades, perquè, segons una dominant superstició jovenívola, el passar aigua destarotava les persecucions. Mitja hora després desapareixia per darrera de la casa Douglas, al cim de Cardiff Hill; i l'escola era tot just obirable dins la vall que deixava endarrera. Entrà en un bosc espès, trià sa via, sense seguir cap tirany, cap al centre del bosc, i segué damunt un indret molsós, sota una alzina tota ufanosa. No es movia ni una mica de oratjol; l'escalf de la immòbil migdiada havia aturat el mateix cant dels ocells; la natura estava subjecta a un encantament, no interromput de cap so, llevat del llunyà i eventual martelleig d'un pigot, i això semblava fer més pregon el penetrant silenci i la sensació de solitud. L'ànima del minyó era amarada de melangia: sos sentiments estaven d'acord amb els seus voltants. Segué llarga estona amb els colzes damunt els genolls i el mentó damunt les mans, meditatívol. Li semblava que la vida, tot lo més, era una mortificació; i envejava més que a mitges a Jimmy Hodges, finat de poc. Devia ésser d'allò més apacible, pensà, el jeure i adormir-se i somniar per sempre més, mentre el vent zumzejaria a través dels arbres i afalagaria l'herbei i les flors de la tomba, amb cap cosa de la qual encaparrar-se o doldre's, mai més. Sols que assolís un èxit pur a l'escola dominical, ja li plauria d'anar-se'n i deixar-ho córrer tot. Ara, pel que feia a aquella noia, què havia fet ell? No-res. El movia la millor intenció del món i l'havien tractat com un ca, com un veritable ca. Ella se'n penediria algun dia, potser quan fos massa tard. Ah! Si ell hagués pogut morir temporalment!

Però el cor elàstic de la jovenesa no pot mantenir-se comprimit dins un motlle d'angúnia per molt de temps. Tom, al cap de poca estona, començà d'anar a la deriva, insensiblement, envers les preocupacions de la seva vida. Què passaria si girés l'esquena, ara, i desaparegués misteriosament? Què passaria si se n'anés lluny (on més lluny pogués, a contrades inconegudes de l'altra banda de la mar), per no tornar jamai? Quíns foren aleshores els sentiments d'ella? La idea d'ésser pallasso li tornà ara al magí, per no omplir-lo sinó de fàstig. Perquè la frivolitat, i les facècies i els colants amb llunes esdevenien un insult quan venien a fer el manefla dins un esperit encimbellat a l'august i vagariós reialme del romanticisme. No: seria soldat, i tornaria després de llargues anyades, tot il·lustre i assenyalat dels combats. No, millor encara: s'ajuntaria als indis i caçaria búfals i aniria pel tirany de la guerra, damunt les serralades i les grans planures totes iguals de l'extrem Ponent; i, enllà d'enllà de l'esdevenidor, tornaria convertit en gran capitost, amb tot de plomes voleiadisses, fastigós de tan pintat, i aniria a fer gambades dins l'escola dominical, algun matí soporífer de l'estiu, amb un esgarip de guerra glaçador de la sang, i cauteritzaria les nines dels ulls de tots els seus companys, amb una enveja impossible d'apaivagar. Però no, encara hi havia quelcom de més grandiós que això: seria pirata! Veritat que sí? Ara el seu esdevenidor se li mostrava tot franc al seu davant, i aureolat d'una resplendor inimaginable. Còm el seu nom ompliria tot el món, i faria esparverar la gent! Amb quànta de glòria aniria solcant les mars agitades dins son llarg, baix, negre, vaixell corredor, l'Esperit de la Tempesta, amb la paorosa bandera voleiant a proa! I, al zenit de la seva fama, còm apareixeria, de cop i volta, al vell poblet, i aniria furtivament a l'església, tot bru i malmès dels temporals, amb el seu gipó i truses de vellut negre, les seves grans botes fins a genoll, la seva faixa carmesina, el seu cinyell eriçat de pistoles de muntar, el seu coltellàs, rovellat pel crim, a un costat, el seu capell inclinat amb plomes onejants, la seva bandera negra desplegada, amb el crani i els ossos travessers! I còm sentiria amb èxtasi i estarrufament aquells murmuris: -És Tom Sawyer, el negre Flagell de l'Armada Espanyola!

Sí, estava resolt: la seva carrera estava decidida! Volia fugir de casa i començar. Volia inaugurar-ho el mateix endemà al matí. Així, doncs, li calia empendre els preparatius. Aplegaria tots els seus recursos. Anà envers un tronc podrit, que era al seu abast, i començà de cavar sota un de sos caps amb el seu ganivet Barlow. No trigà a colpir fusta que sonava com a buida. Hi posà la mà, i pronuncià aquests mots d'encantament, d'una manera impressionant:

– Que allò que no hagi vingut aquí, se n'hi vingui! Que allò que hi és, hi romangui.

Després, a esgarrapades retirà el fang i féu obiradora una teula de pi. L'aixecà i descobrí una ben feta cambreta de tresor, el fons i costats de la qual eren construïts amb teules de fusta. Hi havia una bala. L'astorament de Tom no tingué fi ni compte. Es gratà el cap amb aire perplex i féu:

– És una cosa de no dir!

Després llançà ben lluny la bala, tot teiós, i romangué d'allò més pensívol. La veritat és que una superstició seva, que ell i sos camarades havien considerat sempre infal·lible, li havia fallit. Si enterràveu una bala amb certs necessaris encantaments i la deixàveu tota sola per una quinzena, i després obríeu el lloc amb l'encantament que ell havia dit, trobaríeu que totes les bales que havíeu perdut s'hi haurien acoblat, per més escampadament que haguessin estat separades. Però ara aquesta cosa havia fallit, tanmateix, i d'una manera indisputable. Tot el sistema de la fe, dins Tom, es commogué damunt sos fonaments. Moltes vegades havia sentit dir que la cosa reeixia, però mai que hagués fallit. No se li acudí que ell mateix ho havia intentat d'altres vegades, però que després no pogué trobar mai els amagatalls. Aquest tema el capficà una estona, i al capdavall decidí que alguna bruixa s'hi havia ficat i havia romput l'encís. Pensà que cercaria de satisfer-se sobre aquest extrem, i sotjà pels voltants fins que trobà un petit indret arenós amb un sotet en forma d'embut. S'ajagué i posà la boca arran del sotet, i clamà:

– Larva de formiga lleó, fes que en sigui coneixedor! Larva de formiga lleó, fes que en sigui coneixedor!

La sorra començà de bellugar-se, i un petit insecte negre aparegué per un segon, i en acabat es precipità a dins, a correcuita.

– No ho diu! Així, doncs, ha estat una bruixa qui ho ha fet. Ja me n'havia temut.

Massa sabia ell la futilitat d'intentar haver-se-les amb les bruixes: així és que ho deixà córrer descoratjat. Però se li acudí que tanmateix podia quedar-se la bala que havia tirat al lluny, i anà i féu una pacient recerca. Però no pogué trobar-la. Tornà a sa cambreta del tresor, i la posà curosament així cóm estava quan va llançar la bala. En acabat prengué una altra bala i la llançà de la mateixa manera, tot dient:

– Germana, vés a trobar la teva germana!

Sotjà on queia, i anà cap allí i mirà. Però devia haver anat més ençà o més enllà: així és que féu l'operació dues vegades més. L'última repetició va reeixir. Les dues bales eren l'una a un pam de l'altra.

Aleshores, precisament, el so d'una trompeta d'estany vingué tot desmaiat sota les verdes naus de la boscúria. Tom s'arrabassà gec i pantalons, convertí un elàstic en cinyell, furgà dins unes brosses, més enllà del tronc podrit, traient-ne un arc i una sageta ben grollers, una espasa de llauna, i una trompeta d'estany, i en un moment es va haver apoderat d'aquests atuells, i gambadejà cap enfora, amb els peus nus i la camisa al vent. Al cap de poc s'aturà sota un gran om, bufà la trompeta en resposta, i després començà a anar de puntetes i a atalaiar amb aire de lluita, d'ací d'allà. Digué cautelosament a una companyia imaginària:

– Braó, mos gais companyons! Romaneu amagats fins que jo colpeixi.

Aleshores aparegué Joe Harper, tan aèriament vestit i acuradament armat com el mateix Tom. Tom cridà:

– Ei! Quí ve al bosc de Sherwood sense el meu permís?

– Guiu de Guisborne no necessita el permís de cap home nat! Quí ets tu que… que…

– Goses tenir-me aquest llenguatge– digué Tom apuntant, perquè parlaven segons el llibre, de memòria.

– Quí ets tu que goses tenir-me aquest llenguatge?

– Jo, tanmateix! Só Robin Hood, com la teva carcassa condemnada no trigarà a saber.

– Així, ets talment el famós bandejat? Ben joiosament et disputaré els passos del bosc joliu. Para esment!

Prengueren llurs espases de llauna, reboteren a terra sos altres atuells, es posaren en actitud de duel, peu contra peu, i començaren un greu, acuradíssim combat, «dos amunt i dos avall». Tom digué, al cap d'una estoneta:

– Ara, mala forca us gronxi, poseu-hi més delit!

Així, doncs, lluitaren «amb delit», tots suats i panteixant de la tasca. Tom cridà ben aviat:

– Caieu! Caieu! Per què no caieu?

– No vull! Perquè no caieu vós? Sóu el que ho ha fet pitjor.

– Bé, això no hi vol dir res. No puc caure. Poc és així, com van les coses en el llibre. El llibre diu: «Aleshores amb un cop travessador occí el pobre Guiu de Guisborne!» Heu de donar un tomb al meu voltant i deixar que us fereixi per l'esquena.

Era impossible de trobar taps a les autoritats així és que Joe donà el tomb, rebé la patacada i caigué.

– Ara– digué Joe, alçant-se -deixeu que us mati jo. És ben enraonat.

– No, no puc: no és en el llibre

– Bé, això és una roïnesa endiastrada. Vet-ho aquí.

– Bé, Joe: podeu fer de Frare Tuck, o de Much, el fill del moliner, i aporrinar-me amb un garrot de dues mans; o bé jo seré el Xerif de Nottingham, i vós sereu Robin Hood una estoneta, i em matareu.

Això semblava satisfactori, de manera que aquestes aventures foren dutes a compliment. Després Tom esdevingué Robin Hood de bell nou, i la monja traïdora consentí que perdés la força amb la sang que se li escolava de la ferida abandonada. I a la fi, Joe, representant una tribu sencera de bandejats plorosos, l'arrossegà tristament, li posà l'arc a les febles mans, i Tom digué:

– Allà on caurà aquesta sageta, enterreu-hi el pobre Robin Hood sota el bosc que treu ufana.

En acabat disparà la seva sageta, i caigué, i hauria hagut de morir; però es posà damunt una ortiga, i saltà amb massa embranzida perquè fos un cos mort.

Els nois es vestiren, amagaren llurs gales, i se n'anaren tot lamentant que no hi hagués bandejats avui en dia, i demanant-se quína cosa podia mostrar d'haver fet, la civilització moderna, per a compensar llur pèrdua. Van dir que s'haurien estimat més ésser bandejats un any dins el bosc de Sherwood que no pas presidents dels Estats Units per sempre més.

Capítol IX

Aquella nit, a dos quarts de deu, Tom i Sid foren enviats al llit com de costum. Digueren les pregàries, i Sid aviat hagué trencat el son. Tom jeia tot despert i vigilava amb neguitosa impaciència. Quan li semblà que ja era gairebé a trenc de dia, sentí que el rellotge sonava les deu. N'hi havia per desesperar-se. S'hauria bellugat i remenat com els seus nervis li demanaven, però tenia por de despertar Sid. Jagué, doncs, d'allò més quiet i mirant en l'aire, dins l'ombra. Tot era bròfegament silenciós. Aviat començaren a brollar del silenci sorolls apenes perceptibles, que anaven prenent cos. El tic-tac del rellotge esdevingué sensible. Vells prestatges es posaren a cruixir misteriosament. Els graons carriquejaren vagament. Sens dubte, hi havia esperits en campanya. Un ronc acompassat venia sordament de la cambra de la tia Polly. I aleshores començà el xerric enujós d'un grill que cap inventiva humana hauria pogut localitzar. Després vingué el so acompassat i espectral d'un corc, a la paret que hi havia a la capçalera del llit: allò volia dir que els dies d'algú eren comptats. Després l'udol d'un gos llunyà muntà en l'aire de la nit, i fou respost per un udol més vague d'una distància més remota. Tom es trobava a l'agonia. A la fi romangué satisfet que el temps s'hagués exhaurit i l'eternitat s'inaugurés; i començà, a desgrat seu, a ensopir-se; el rellotge cantà les onze, però ell no les sentí. I després comparegué, mesclat amb els somnis a mig formar, un miol sobiranament melangiós. Una finestra veïna que s'obria el trasbalsà. Un crit de: -Ala, brètol!– i el patapam d'una ampolla buida contra el darrera del cobert de fusta de la seva tia el desvetllaren del tot, i al cap d'un minut estava abillat i fora de la finestra, i s'arrossegava per la teulada de la golfa a quatre grapes. Miolà amb precaució una o dues vegades, tot fent via. Després saltà a la teulada del cobert, i d'allà a terra. Veu's allí Huckleberry Finn amb el gat mort. Els nois partiren i desaparegueren en la tenebror. Al cap de mitja hora calcigaven l'alt herbam del cementiri.

Era un cementiri de la vella mena ponentina, damunt un turó, a vora d'una milla i mitja del poblet. El vorejava un clos atrotinat, fet de taulons, que unes vegades es decantava cap enfora i altres cap endins, però mai no romania test. Herbei i herbotes envaïen tot el cementiri. Totes les velles tombes eren ensorrades. No hi havia una làpida enlloc. Fustes de cim arrodonit, menjades de corcs, feien tentines damunt les tombes, cercant decantades un puntal, i no trobant-ne cap. Allò de «Consagrat a la memòria de…» i així per l'estil, hom ho havia pintat en el seu temps, però hom ja no hauria pogut llegir-ho en el major nombre d'elles, ara, baldament hi hagués hagut més llum.

Un oratjol desmaiat gemegava entre els arbres, i Tom tingué por que fossin els esperits dels morts planyent-se d'ésser destorbats. Els nois enraonaren poc, i només que en una veu que no s'afigurava, perquè l'hora, i l'indret, i la difosa solemnitat, i el silenci oprimien llurs esperits. Trobaren el nou munt alterós que cercaven, i s'aconductaren sota la protecció de tres oms poderosos que creixien aflotonats a unes quantes passes de la tomba.

Esperaren en silenci una estona, que els semblà ben llarga. La queixa d'una òliba llunyana era l'únic so que trencava el silenci de mort. Les reflexions de Tom li anaven esquifint el cor. Havia d'enraonar, fos com fos. Així és que digué, en un murmuri:

– Hucky! Creieu que els morts se n'agraden que nosaltres siguem aquí?

Huckleberry zumzejà:

– Em plauria de saber-ho. És una cosa que corprèn: oi?

– Ja ho crec!

Després hi hagué una considerable pausa, durant la qual els minyons examinaren interiorment la matèria. Després Tom murmurà:

– Escolteu, Hucky: que compteu que ens sent parlar, Hoss Williams?

– És clar que sí. Si més no, el seu esperit.

Tom, després d'una pausa:

– Em plauria d'haver dit el senyor Williams. Però no he obrat altrament per cap mala cosa: tothom li diu Hoss.

– Un cos mort d'aquests, mai pot ésser massa exigent sobre la manera com un hom en parli, Tom.

Això creà un descoratjament, i la conversa finà de bell nou. Aviat Tom agafà el braç de son camarada i digué:

– Sst!

– Què hi ha, Tom?– I s'arrambaren amb els cors palpitants.

– Sst! Altra vegada! No ho sentiu?

– Jo…

– Veieu? Ara ho heu sentit.

– Déu meu, Tom! Ja són aquí, ben segur. Què farem?

– Poc ho sé. Creieu que ens llucaran?

– O Tom! Poden veure en la foscor, igual que els gats. Voldria no haver vingut.

– Oh! No tingueu por. No crec que ens empantaneguin. No fem cap mal. Si estem ben quiets, potser ni se n'adonaran de nosaltres.

– Hi faré el que sàpiga, Tom; però, Déu meu!, tot jo sóc una esgarrifança!

– Escolteu!

Els minyons decantaren la testa plegats, i amb prou feines respiraven. Un so apagat de veus surava per l'extrem més distant del cementiri.

– Vegeu! Mireu allí!– murmurà Tom. -Què és allò?

– Foc del dimoni! O Tom! Això glaça.

Algunes incertes figures s'acostaren entre la fosca, tot gronxant una llanterna d'estany d'antiga mena, que clapava el sol amb innombrables antiqüeles de llum. Al cap de poc, Huckleberry zumzejà amb un calfred:

– Son els dimonis, ben segur. En vénen tres! En nom de Déu, Tom, estem perduts! Podeu pregar?

– Faré per manera, però no tingueu por. No ens faran cap mal.

«Em fico dins el llit per fer-hi un son seguit…»

– Sst!

– Què passa, Huck?

– Són homes! Un n'és, sinó els altres. Un d'ells fa la veu de Muff Potter.

– Ca!… Voleu dir?

– Faig juguesca de conèixer-la bé. No us remeneu ni us bellugueu. No és prou viu per a reparar-nos. Deu estar embriagat, com de costum, ben segur, aquest vell poca-pena del diastre.

– Molt bé: estaré ben quiet. Ara n'estan lluny. No el poden trobar. Ara tornen a venir. Ara es cremen. Ara es refreden altra vegada. Es cremen un altre cop. Brasa viva! Aquesta vegada ho han ensopegat. Escolteu, Huck: conec una altra de llurs veus: hi ha Joe l'Indi.